303.- Comentaris
(Compareixences a TVs, Llistes fantasma)
Tinc la sensació (tot i que no m’agradaria
confondre desig amb realitat) de que la celebració del proppassat 24 al Palau
San Jordi, a banda de l’èxit que per a sí mateix va representar, ha esperonat
als partits politics. La societat civil, amb els candidats a les properes
municipals al davant, ja ho estava a punt i té, tenim, molt clar que el que
sabem fer (només faltaria després de tant de segles...!) és esperar consignes
d’aquells als que els hi hem donat confiança i/o autoritat física - moral per a
donar-nos-les i, un cop donades les consignes, les complim. I tinc la sensació
de que els posicionaments de l’ANC, Òmnium i L’AMI van oscant, tot i que més a
poc a poc del que voldríem, la pell esclerosada i dura dels partits, tot i amb
les eleccions a pocs dies vista.
Hem tingut les compareixences d’en Junqueras i del President Mas a les TVs.
Tan un com l’altra respiraven optimisme de cara al futur si bé és ben cert que
semblava que el President tenia més els peus a terra, potser per allò de que el
dia a dia de la Generalitat endureix forçosament el discurs. Però entenc que comença a plantejar-se en el
discurs, al menys el de tot dos
(Junqueras al Punt TV, el
President a 8TV primer i, a l’endemà,
davant d’una ONG de primer ordre), en clau de superàvit econòmic de la
secessió i, especialment Junqueras, en la necessitat que se li presentarà a Espanya de negociar actius i passius amb
Catalunya per no acabar en fallida, encara que nosaltres ens quedem “perduts in
aeternum per l’espai sideral...”, afegint-hi, tot ha de dir-se i com diu
directament el President, si hi ha acord, un període de solidaritat amb l’Estat Espanyol, però amb
un terminis en quantitats i temps clarament establerts.
Dic que ho entenc important perquè no veig altra
manera de combatre aquest sistemàtic
missatge de la por que fa molt de mal, en tots els aspectes, precisament a les
classes més desvalgudes. S’ha de parlar, i molt, molt més encara, del 28S i, ha de quedar palès que l’aspecte econòmic (allò de la
cartera...) va lligat, i amb molt bones perspectives, a la solució política
(allò de la bandera...) que pressuposa una secessió de l’Estat Espanyol. I és
per això, per tranquil·litzar a la ciutadania catalana d’una banda i, per
deixar clara que la intransigència espanyola, davant de la necessària
negociació posterior a la DUI, la porta al desastre econòmic, que entenc que
aquest discurs ha d’estar ja, de forma permanent, continuada, raonada i
explicitada amb pels i senyals en tots
el mitjans afins al procés i sembrar dubtes en tots aquells que no ho son tant
o gens afins, al Procés: dos i dos sumen sempre quatre i això és
incontrovertible. Perquè hora és ja
d’obrir un ampli debat sobre les qüestions que ens queden per resoldre i de com
fer-ho. Però és evident que l’economia domèstica, social (pensions),
empresarial, etc., preocupa potser més que la formació d’un Tribunal de
Cassació que haurà de crear-se perquè la pròpia dinàmica del procés així ho
exigirà. Els “números clars”, ha ser una referència permanent i obligada en tots
els àmbits.
Les eleccions municipals posen sobre de la taula
allò que ha vingut a anomenar-se llistes
fantasma. Son llistes que es
presenten en determinats municipis en la que els caps de llista i/o altres
components de la mateixa, no tenen res a veure, ni tan sols hi viuen, amb el
municipi en qüestió[1].
Sembla estrany que la llei pugui permetre una cosa així. Però com que la llei
la fan precisament aquells que fan les llistes, han convingut entre ells, és a
dir han fet la Llei, de forma que els partits rebin subvenció per a cada una de
les llistes presentades. I sense el més mínim pudor, per poder tenir moltes
subvencions, munten llistes amb gent de qualsevol lloc per encabir-la en
qualsevol municipi. Si a més, sense saber entendre gairebé com ha estat possible, el/s candidat/s proposat/s, surt/en
guanyador/s, el Bingo! és complert: el màxim de regidors garanteix la presència
en Consells comarcals, Diputacions, etc. i, a part dels sous corresponents, hi
ha les subvencions que se’n deriven. És a dir: s’afavoreixen els ingressos
econòmics del partit corresponent que, vistes les circumstàncies, és el que
realment l’únic que els importa. Pel que sembla, el PSC i el PP (tot i que la Sra.
Alícia ja s’havia compromès formalment a que aquest tristíssim espectacle no es
reproduís) han estat els que més han abusat d’aquesta argúcia legal que, des d’un
punt de vista ciutadà podríem dir-ne impúdica per no anomenar-la directament
pornogràfica. De totes maneres, el Sr. Millo, defensor convers al PP, té la barra
de dir-nos que si no han trobat gent ha
estat perquè tenen por de formar part d’una llista del PP... Dons haurien de
fer-se mirar per què li passa això al seu partit, donat que les coses no son mai
perquè si.
J. Vinyeta
29 d’Abril de 2015
[1] A VilaWeb, hi ha un bon recull de
casos:
http://www.vilaweb.cat/noticia/4267189/20150428/llistes-fantasma-pp-psc-recull-casos.html
