dimecres, d’abril 29, 2015

303.- Comentaris (Compareixences a TVs, Llistes fantasma)

303.- Comentaris (Compareixences a TVs,  Llistes fantasma)

Tinc la sensació (tot i que no m’agradaria confondre desig amb realitat) de que la celebració del proppassat 24 al Palau San Jordi, a banda de l’èxit que per a sí mateix va representar, ha esperonat als partits politics. La societat civil, amb els candidats a les properes municipals al davant, ja ho estava a punt i té, tenim, molt clar que el que sabem fer (només faltaria després de tant de segles...!) és esperar consignes d’aquells als que els hi hem donat confiança i/o autoritat física - moral per a donar-nos-les i, un cop donades les consignes, les complim. I tinc la sensació de que els posicionaments de l’ANC, Òmnium i L’AMI van oscant, tot i que més a poc a poc del que voldríem, la pell esclerosada i dura dels partits, tot i amb les eleccions a pocs dies vista.

Hem tingut les compareixences d’en Junqueras i del President Mas a les TVs. Tan un com l’altra respiraven optimisme de cara al futur si bé és ben cert que semblava que el President tenia més els peus a terra, potser per allò de que el dia a dia de la Generalitat endureix forçosament el discurs. Però  entenc que comença a plantejar-se en el discurs, al menys el de tot dos  (Junqueras al Punt TV, el  President a 8TV primer i, a l’endemà,  davant d’una ONG de primer ordre), en clau de superàvit econòmic de la secessió i, especialment Junqueras, en la necessitat que se li presentarà  a Espanya de negociar actius i passius amb Catalunya per no acabar en fallida, encara que nosaltres ens quedem “perduts in aeternum per l’espai sideral...”, afegint-hi, tot ha de dir-se i com diu directament el President, si hi ha acord, un període  de solidaritat amb l’Estat Espanyol, però amb un terminis en quantitats i temps clarament establerts.

Dic que ho entenc important perquè no veig altra manera de combatre  aquest sistemàtic missatge de la por que fa molt de mal, en tots els aspectes, precisament a les classes més desvalgudes. S’ha de parlar, i molt, molt més encara,  del 28S i, ha de quedar palès  que l’aspecte econòmic (allò de la cartera...) va lligat, i amb molt bones perspectives, a la solució política (allò de la bandera...) que pressuposa una secessió de l’Estat Espanyol. I és per això, per tranquil·litzar a la ciutadania catalana d’una banda i, per deixar clara que la intransigència espanyola, davant de la necessària negociació posterior a la DUI, la porta al desastre econòmic, que entenc que aquest discurs ha d’estar ja, de forma permanent, continuada, raonada i explicitada amb pels i senyals  en tots el mitjans afins al procés i sembrar dubtes en tots aquells que no ho son tant o gens afins, al Procés: dos i dos sumen sempre quatre i això és incontrovertible.  Perquè hora és ja d’obrir un ampli debat sobre les qüestions que ens queden per resoldre i de com fer-ho. Però és evident que l’economia domèstica, social (pensions), empresarial, etc., preocupa potser més que la formació d’un Tribunal de Cassació que haurà de crear-se perquè la pròpia dinàmica del procés així ho exigirà.  Els “números clars”, ha ser  una referència permanent i obligada en tots els àmbits.

Les eleccions municipals posen sobre de la taula allò que ha vingut a anomenar-se llistes fantasma. Son llistes  que es presenten en determinats municipis en la que els caps de llista i/o altres components de la mateixa, no tenen res a veure, ni tan sols hi viuen, amb el municipi en qüestió[1]. Sembla estrany que la llei pugui permetre una cosa així. Però com que la llei la fan precisament aquells que fan les llistes, han convingut entre ells, és a dir han fet la Llei, de forma que els partits rebin subvenció per a cada una de les llistes presentades. I sense el més mínim pudor, per poder tenir moltes subvencions, munten llistes amb gent de qualsevol lloc per encabir-la en qualsevol municipi. Si a més, sense saber entendre  gairebé com ha estat  possible, el/s candidat/s proposat/s, surt/en guanyador/s, el Bingo! és complert: el màxim de regidors garanteix la presència en Consells comarcals, Diputacions, etc. i, a part dels sous corresponents, hi ha les subvencions que se’n deriven. És a dir: s’afavoreixen els ingressos econòmics del partit corresponent que, vistes les circumstàncies, és el que realment l’únic que els importa. Pel que sembla, el PSC i el PP (tot i que la Sra. Alícia ja s’havia compromès formalment a que aquest tristíssim espectacle no es reproduís) han estat els que més han abusat d’aquesta argúcia legal que, des d’un punt de vista ciutadà podríem dir-ne impúdica per no anomenar-la directament pornogràfica. De totes maneres, el Sr. Millo, defensor convers al PP, té la barra de dir-nos que si  no han trobat gent ha estat perquè tenen por de formar part d’una llista del PP... Dons haurien de fer-se mirar per què li passa això al seu partit, donat que les coses no son mai perquè si. I si realment hi ha amenaces, especialment per banda dels independentistes, denuncií el fet i no crei dubtes respecta del comportament general del País. Si no ho fa, no ens el creurem: les pròpies misèries del PP hauran estat la causa de la manca de candidats voluntaris. Misèries que, li agradin o no al Sr. Collboni o al Sr. Iceta, seran  molt parelles a les que també pateix el PSC en la confecció de les  llistes.


J.  Vinyeta
29 d’Abril de 2015




[1] A VilaWeb, hi ha un bon recull de casos:   http://www.vilaweb.cat/noticia/4267189/20150428/llistes-fantasma-pp-psc-recull-casos.html

diumenge, d’abril 26, 2015

302.- Coses del PP

302.- Coses del PP

La Sra. De Cospedal ha tingut un atac de sinceritat i ens ha dit, amb la manera peculiar que ja te de dir les coses, que  han treballat molt dur (ella i el PP) per “Saquear” (sic) aquest país. No sé quina és la paraula que tenia intenció de dir (volent ser bo i no gens malpensat, se’m acut que la paraula que hauria d’haver-li sortit era “Sanear”). Però, en qualsevol cas, Freud faria festa major ara entre nosaltres perquè la confusió  econòmica, política i social amb la que estem vivint, és terra adobada  per a les males consciencies i els lapsus, que possiblement son les coses  amb que més gaudia l’austríac.

Tampoc és la primera vegada que la Sra. De Cospedal queda atrapada pel mateix lapsus que comentava al principi. Es veu que se li va escapar la mateixa paraula en un ple de la Comunitat Castella – La Mancha. I com que sempre està amb l’enginy a punt (només cal recordar l’espectacular fórmula “diferida” d’acomiadament de Bárcenas...), resulta de la seva peculiaritat que encunya frases que sonen molt bé (i més si pretenen acostar-se als clàssics grecs, o així ho embla) però que inconscientment (Freud una altra vegada...!) van més enllà del que volia dir. Així les coses, fa sonar aquella, que en clara ocurrència respecta  a Iglésias i Rivera, diu així: “Cuando los dioses quieren castigar a los pueblos, les envian reyes jóvenes...”[1]. És maca, si senyora, la frase; però es clar que Felip VI acaba d’arribar i... també és jove! La pregunta que cal fer és si, a més de líder del PP, aquesta Sra. ens ha  sortit republicana.

Perquè si una cosa ha sabut fer el PP, amb complicitat amb la resta de partits tot ha de dir-se, ha estat el  crear aquesta sensació de que el saqueig ha estat brutal. La corrupció, que a la fi de comptes és la que pot mesurar la temperatura de la honradesa dels que estan en l’obligació de ser-ho d’honrats, com tots, però que a més han de semblar-ho, assenyala que la febre  de la corrupció està en nivells que poden deixar a tot el País en estat catatònic. Per si no n’hi hagués prou, només ha faltat que el vaixell insígnia del aznarisme i del PP acabés tocat i ens deixés a la vista les vergonyes que comporten la doble moralitat en la que sembla que hi viuen molts,  tal com queda palès  a mida que es van esventant noms i corrupteles.


Per si l’espectacle ja no era suficient, i després de que el Sr. Montoro estes gairebé un any i mig dient-nos que  no hi ha hagut cap amnistia en aquest País, sinó que el que va finalitzar a novembre del 2012 va ser una regulació financera, la Vicepresidenta Saenz de Santamaria diu tot el contrari.  En plena batalla parlamentària, en la que es demanava la publicació de la llista famosa  d’aquests 715 “regularitzats” – sospitosos, la Sra. vicepresidenta va deixar anar la paraula amnistia que havia estat gelosament evitada per tot el PP. El Sr. Montoro, no sabia quina cara posar...

Entenc que, per raons de seguretat jurídica, no es vulgui fer pública la llista de regularitzats. Però el que em costa més d’entendre és que això passi en un país que té el record d’incompliments de mandats de la UE i que hagi estat contestat pel Tribunal d’Strasbourg en el tema de la doctrina Parot, per exempla. Tot plegat no és una inseguretat jurídica flagrant? No serà que a la llista hi ha noms molt sonats i suficientment coneguts com per crear, de publicar-se, un nou escàndol? Podem sospitar que hi ha una altra protecció especial, una més, per a uns de determinats que, casualment, sempre son els mateixos?

Per cert, un  nou escàndol ha sortit a escena i que implica al Sr. Trillo i al Sr. Martinez Pujalte per la concessió - construcció[2]  d’uns parcs eòlics. Dona la sensació de que  el PP està en una situació similar a la època final de la UCD amb el “descalabro” de Suarez   i del propi  partit. Alguna cosa està passant internament   en el PP perquè hi hagi un degoteig constant de figures, tots pesos pesants,  de l’aznarisme. Qui mou els fils d’aquesta  “guerra” i per què?


J.  Vinyeta
25 d’Abril de 2015


[1] http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/cospedal-cuando-los-dioses-quieren-castigar-los-pueblos-les-envian-reyes-jovenes-4098113
[2] http://politica.elpais.com/politica/2015/04/22/actualidad/1429719888_078084.html

dilluns, d’abril 20, 2015

301.- Comentaris (Immigració, Rato)

301.-  Comentaris  (Immigració, Rato)

La Immigració  des del nord d’Àfrica  través del Mediterrani està causant centenars de morts. Les màfies corresponents es fan d’or aprofitant el desgavell que en que es troben Tunis i, especialment, Líbia.  Situada l’Illa a 100 km de Tunis i amb un mar per davant que no és dels més temibles, Lampedusa és una de les portes d’arribada d’aquesta immigració que surt a cara o creu per intentar sobreviure. Com ha passat en els últims dies, el mar a vegades  s’emprenya, vés a saber perquè, i més d’una barcassa, ja normalment sobrecarregades, s’enfonsa convertint-se en la creu d’aquella sortida esperançada. Mil morts ofegats és el dramàtic balanç dels últims dies i, pels que sobreviuen, l’arribada a una illa de no gaire més de 20 Km2 sobresaturada on les condicions de supervivència s’escapen fins i tot al propis habitants de l’Illa, no promet més que la supervivència momentània en un lloc d’acollida.

Lampedusa és possiblement la frontera sud d’Europa, més al sud que Ceuta i Melilla que en massa freqüència son també escenaris de situacions similars. Què pensa fer Europa davant d’aquest problema? És evident que tots aquests que ens arriben, a Itàlia, a Espanya o a altres punts de les costes sudeuropees, han de travessar les fronteres de la UE. Quins controls o què pensa fer Europa davant d’aquest allau que està en visos de convertir-se en una tragèdia humana amb milers de refugiats? Què pensa fer Europa perquè no hi hagi més morts en aquestos viatges en massa vegades sense retorn? No son més que preguntes que, fins avui al menys, no han obtingut resposta positiva, ans el contrari, per part de la UE. 

Jo tampoc sé quina és la solució, però tinc la convicció de que si els mateixos desembarcaments es realitzessin en les costes atlàntiques franceses, a les d’Holanda o al nord d’Alemanya, les respostes serien unes altres, no sé si més o menys contundents, però diferents de les que està donant ara perquè, l’Europa del nord, la que mana, la que imposa els seus criteris socio – econòmics – polítics, té el problema a milers de quilòmetres i no el considera problema seu. A tots aquests del nord, el problema no els emprenya directament. Ni els importa, pel que sembla, que per aquest anys 2015, hi hagi previst la mort de 30.000 d’aquests immigrants que intenten arribar a Europa.

Del que estic convençut és de què les màfies d’allà no poden actuar sense la connivència de les d’aquí. Per tant, potser seria la manera, investigant les màfies implicades d’aquí, de trobar el desllorigador de tot plegat. La UE té la paraula... i la obligació de solucionar el problema.

El tema Rato està a l boca de tothom. La realitat de tot plegat la desconeixem i, posats a desconèixer, ignorem si, abans de tot plegat, el Sr. Rato va rebre una trucada telefònica avisant-lo de que preparés tot el “preparable” per sortir-se’n  ben aviat i amb la màxima impunitat. Veurem, perquè, com ja deia un avi molt savi, no cal dir res perquè tot se s’acaba sabent.

De tots maneres, el famós FMI ha estat l’il·lustre patró dels tres últims Directors Generals: Dominique Strauss-Kahn, Cristine Lagarde i Rodrigo Rato que, per una o altra raó han acabat emmerdats. Va ser cèlebre la detenció de Dominique per abusos sexuals primer per acabar després imputat per prostitució.  Cristine manté un contenciós judicial per suposat finançament il·legal del partit de Sarkozy i Rodrigo detingut i escorcollat per suposats delictes en contra de l’Hisenda pública espanyola. Aquests han estat o son encara, aquells que ens deien o diuen encara com hem de fer les coses per anar bé. Potser que ha estat per la seva “capacitat  probada” que ens troben on ens trobem... 

Però tornant a Rato, penso que el Sr. Montoro ens hauria d’aclarir si allò que va dir a Las Cortes, ens ho pot aclarir en el seu propi cas. Arrel del cas Pujol, va deixar anar aquestes frases guapes[1]. “Cap dirigent polític sensat pot tolerar la manipulació i cinisme dels que sostenen un discurs polític i en privat treballen per l’interés d’uns pocs...” per a rematar-ho dient: “És normal que els ciutadans es preguntin si els hereus polítics [és a dir, Mas] no estaran contaminats per aquesta presumpta herència. Confio que els ciutadans catalans, que tenen raons per sentir-se enganyats, sabran valorar el que ha passat” I tant que em sabut valorar-ho, molt més del que el propi Sr. Montoro esperava i desitjava. Ara es ell el que ens ha de dir si se sent “contaminat” per aquest presumpte frau del que ha estat el seu mentor polític. La resposta ja la sabem tots. Però aquesta si que no ens la creiem.  I el Sr. Montoro ens parlava de cinisme...?

J.  Vinyeta
20 d’Abril de 2015




[1] Diari ARA, 17 d’Abril.-  Antoni Bassas.-

dijous, d’abril 16, 2015

300.-Comentaris (Ajuntament de Barcelona, Ministeri de l’Interior, Rato)

300.-Comentaris (Ajuntament de Barcelona, Ministeri de l’Interior, Rato)

Barcelona està canviant la cara. Es nota que les eleccions municipals estan a tocar i l’Alcalde Trias ha posat tanta quanta carn li ha esta possible a la graella  perquè, a l’hora de votar especialment, ens en recordem d’ell i del seu equip.  Molt i res a dir: tots els municipis estan en la mateixa tessitura. Les eleccions manen i els partits polítics, cap d’ells, volen perdre el mínim bri de poder.

Però, com a veí  de  Barcelona capital, hi ha moltes d’aquestes obres que estan en marxa, i que s’inauguraran molt a prop del 24 del mes vinent, que en fan arrufar el nas (deixo de banda la qüestió social de la pròpia Ciutat creada a ran de la crisi, perquè ja el farem en un altra moment) S’estan eixamplant voreres i el comerciants estan molt contents. Però els vianants, aquells que obligatòriament hem de circular – caminar – passejar per elles, ens trobem amb que les voreres no estan pensades precisament per a nosaltres:

n      La presència de les dites  terrasses limita considerablement la superfície lliure. Exemples com Les Rambles o Rambla de Catalunya, son palmaris. Amb els aparcaments de les motos a sobre d’elles passa exactament igual.
n      Si a més hi posem sobre de les voreres els ciclistes, poc respectuosos en general amb el que no siguin ells mateixos, la passejada es converteix  en una constant  sensació de perill pel pobre vianant.
n      Afegim-hi els que van amb qualsevol de les formes de patinet: aquests desconeixen sistemàticament que els demés també existim.
n      I com a traca final, alguna moto que, sense pudor, puja a les voreres i que qui ha de vigilar i esquivar-les aleshores és precisament el vianant.

Per tot plegat, la pregunta del milió es: per què o per a qui  s’eixamplen les voreres?, perquè no sembla que sigui per l’ús i gaudi dels vianants per als que han esta creades.

El Ministre Fernández  Diaz continua burxant en el mateix sentit. Hi ha qui diu que aquesta actitud respon a un convenciment de que la batalla secessionista la sen perduda. Jo no ho crec així. Personalment entenc que un èxit dels Mossos, del gruix en que ho ha estat, ha fet molt mal al Govern Central. I aleshores, aprofitant el moment i per l’espina clavada allà on fa més mal, ha carregat contra el Procés desacreditant tot el desacreditable, tot i que si l’èxit hagués estat de la policia  nacional també, el Sr. Ministre, hagués anat pel mateix cantó, no en tinc cap dubte. Com diu Angel Colom, si la integració dels Nous Catalans s’estigués  fent en castellà, no hi ha hagués hagut problema: tot allò que penja de la bandera d’Espanya és bo. El que penja d’una Senyera és inútil i perillós; tot el que no casa amb l’ideologia estatal ha de ser, com a mínim desprestigiat i fer-ho veure així, sense cap valor positiu, a la resta de l’Estat. Com sempre...i agreujant-se!

El Sr. Rato se’ns ha afegit avui a les notícies del dia. La seva detenció ha estat immediata, pràcticament 48 hores després de que es filtrés que es va acollir a l’amnistia fiscal que va finalitzar a finals del 2012. La pregunta, quan passen coses com aquestes (el cas Pujol n’és un paradigma) és per què ara i no abans, o per què no després de les eleccions autonòmiques, per què en aquest moment. Res en el PP és innocu i una cas com aquest, encara menys. Haurem d’esperar que el tema es vagi aclarint i, especialment, veure a quins personatges esquitxa, perquè, encara que ens jurin que no hi ha més implicats, em sembla que serà difícil de que ens ho puguem creure, com que tampoc em crec que sigui una manifestació de pèrdua general de la impunitat de la que massa personatges  n'estan gaudin. Esperarem.



J, Vinyeta

16 d’Abril de 2015

dilluns, d’abril 13, 2015

299.- Comentaris (ANC, Camarga)

299.- Comentaris  (ANC, Camarga)

L’ ANC va celebrar a Lleida l’Assemblea General 2015. Des del meu punt de vista personal, poca cosa, per no dir res, hi haig d’afegir. Més de 3000 membres hi van participar, votar i decidir.

Carme Forcadell plega per qüestions estatutàries i s’anuncien noves eleccions pel 9 de Maig. Just abans de les eleccions municipals, hi haurà nou Secretariat i nova Presidència. No seré jo qui posi en discussió el paper que Carme Forcadell ha portat a terme en  aquests anys. Només, i en algunes ocasions, m’he mostrat contrari a la seva rauxa que la portava a fer declaracions que, en els seus moments, em semblaven inoportunes o donant a la pròpia ANC un paper d’exigència al Govern que entenia fora de lloc. Però el que em preocupa és el què ha de venir per la senzilla raó (inherent a la condició humana...) de que m’és desconegut. No es tracta de fer un plantejament conservador però L’ANC, com a organització civil que és i fins avui, ha mantingut una asèpsia política partidista, tal i com es va convenir en la seva constitució fundacional, i tem que aquesta idea de netedat partidista es perdi perquè, d’acostar-se  massa a d’ideari d’un partit concret, si es dona el cas, ens farà perdre la gran raó per la que ha estat possible la gran transversalitat del seu conjunt. I em fa un cert temor que aquesta, podríem dir-ne “puresa” desapareixi o se’n enterboleixi amb la nova presidència.

Carme Forcadell va fer una nova crida a la necessària unió política i civil per aconseguir l’objectiu primordial per a la que va ser creada l’ANC i  també per satisfer les demandes de la ciutadania. El nostre País és un País difícil i en el que la unió davant del grans reptes no ha estat pas una obvietat. Josep Fontana[1] ja en fa una referència quan parla sobre el Compromís de Casp i assenyala que els interessos particulars (de classe, cita textualment) s’imposaren  per sobre  dels del País, qüestió que, malauradament, es segueix repetint, diu, en la nostra història. Per tant, no és d’estranyar que, en massa ocasions, hagi de fer-se una crida al seny  i recordar-los-hi  a alguns la feina necessària. Potser que el proper 24 d’Abril tinguem alguna pista al respecta.

De a la concentració a La Meridiana de l’11 de Setembre em sembla  que, després de l’èxit de les convocatòries anteriors, poca cosa més hem de dir: l’ANC té crèdit suficient i revalidat. Només fer una petita acotació, no a la convocatòria, però sí precisament a la data. Ja sé que la data no podia ser una altra. Però la proximitat del 27S potser  un handicap per a la pròpia con centració donat que  les immediates eleccions poden suposar, pels que hi participin, una significació evident davant de part del seu electorat que no està per aquesta feina o per la forma en que es porta a terme. Potser creguin que la participació pot condicionar, d’alguna manera, el resultat electoral (de nou Fontana...!). 

El  culebrot de La Camarga sembla que arriba a la fi dins de la Comissió Parlamentària, que continua fins al total de les compareixences, però que ho farà pràcticament amb nul·la credibilitat. No he seguit en directe les declaracions de les dues protagonistes  citades a declarar però, pels detalls i resums de TV,  de Premsa escrita i debats radiofònics, em sembla que  el show muntat ha estat depriment i, en sentit estricte de cara a la Comissió parlamentaria, no ha fet res més que ratificar el que ja semblava una  evidència apreciada en anteriors compareixences: un Parlament sense qualitat suficient davant del que realment és una Comissió investigadora. Ha estat com ha estat i, el que penso que ha de fer-se és definir, com a mínim, la serietat i concreció sobre del que es vol investigar. Per molt que s’hagi volgut fer veure d’una altra manera,  la Comissió es munta pel cas Pujol i Soley i és fa  sabent   que el cas està ja sub judice. A partir d’aquest punt, que ho condiciona tot, res de bo podíem esperar. I si algú pensava que els ministres Montoro i Fernández Diaz i el cap de gabinet, Moragas, compareixerien, em sembla que pensava massa... Veurem si, al menys,  la Comissió pot traure conclusions.

J.  Vinyeta
13 d’Abril de 2015




[1] Josep  Fontana.-  La Formació d’una Identitat.  Una historia de Catalunya.-  Eumo Editorial,   4ª edició, 2014.- Pàg. 85

dijous, d’abril 09, 2015

298.- Comentaris (Trencadisses, Fernández Díaz)

298.- Comentaris  (Trencadisses, Fernández Díaz)

Trencadisses.- El temps s’acaba i els partit polítics que estan en una  “turbulència” en el tema sobiranista, s’hauran de “mullar” i aquest  mullar-se pot significar un trencament del partit. Deixant a banda el ja fracturat PSC, és per tots evident que hi ha dues coalicions – partits que poden estar en aquest perill  i la fractura d’un d’aquests modificarà l’estructura general d’un altra. M’explico.

ICV – EUiA està a la corda fluixa. El no dels senyors d’EUiA com a resposta al full de ruta signat el prop passat 30 de Març per CiU i ERC, deixa sol al Sr. Herrera. El no del Sr. Herrera ha estat més intel·ligent que el del seu company  Nuet, ja que  Herrera va deixar  una porta oberta per afegir-s’hi al full si l’Estat espanyol no es presta a un acord per la celebració del famós referèndum que ha estat la causa del desencant. Però és que dins d’ICV hi ha tot un sector important que demana l’adhesió al full de ruta i ja ha tingut alguna fuga notable (el cas Romeva) per aquesta nova espantada del necessari consens. Sembla dons que, per tot plegat, la coalició per una banda  i el partit majoritari per l’altra (ICV) estan, com he dit al principi, en la corda fluixa  tot i que no crec que fins després de les municipals res ha de canviar. De cara el 27S, la “mullada” en un sentit o altra haurà de ser total i amb conseqüències.

En el cas d’Unió, han  estat més prudents i no hi haurà canvis, si és que ha d’haver-n’hi,  fins mitjans Juny. És a dir fins gairebé passat un mes de les municipals i els respectius governs locals hagin estat formats. De totes maneres, en previsió de que la majoria del partit es manifesti a favor de la independència, el Sr. Duran ja ha posat en marxa un aixopluc en el s’hi pugui sentir còmode: Construïm, una plataforma conservadora i no  independentista que, d’entrada, pressuposa una contraposició al seu company de coalició CD. Unió decidirà la seva posició davant el full de ruta. I si aquesta decisió resultant és més propera a les tesis convergents, hem de pensar que hi haurà fractura de la coalició i, en conseqüència, els senyors d’Unió, encapçalats o no per Duran, que sempre ha estat mig a l’ombra, aniran sols a la cita electoral. El que no sabrem, pràcticament fins al mateix moment de les votacions, és quin traspàs d’afiliats – simpatitzants – votants d’Unió aniran a parar a Convergència i quants d’aquests se sentiran atrets per Unió o per  Construïm. En qualsevol cas, de ser-hi, hi haurà fractura de partit (Unió) i de coalició (CiU). 

De moment es preludien aquestes “trencadisses”. Haurem d’estar a l’aguait perquè tots els partits tenen interessos econòmics importants i, d’altra banda, hi ha interessos personals electorals. Estar en una llista i sortir premiat amb un escó, municipal o parlamentari, pot representar la supervivència per a molts. I això també pot anar per davant de qualsevol intent de trencadissa.

Fernàndez  Díaz ha protagonitzat a Barcelona unes declaracions barroeres sobradament conegudes i sobre les que no cal insistir gaire. Només recordar que ens havien dit de tot, però que donàvem suport al jihadisme, encara no.  Ell, que hauria de ser qui apaivaga focs per tranquil·litzar la ciutadania, no té millor idea que encendren un, i gros. Queda evidenciat allò que sempre hem cregut molts  que les declaracions del Srs. del PP no son innòcues, res en el seu cas és baladí i tot si val en contra de qualsevol ideologia que s’aparti del seu ideari i dels seus interessos. Per això, com que cada vegada estem més lluny, cada vegada  les manifestacions, en les  que s'hi pugui referenciar al sobiranisme, seran més intencionadament tendents a mostrar-nos com autèntics fills de Satanàs (per a dir-ho de forma suau) als ulls dels que els vulguin escoltar. El pitjor encara està per venir.


J.  Vinyeta
9 d’Abril de 2015


dilluns, d’abril 06, 2015

297.- Setmana Santa.-

297.-  Setmana  Santa.-

Es nota que les eleccions municipals i autonòmiques estan a la cantonada,  tant els candidats com els partits frisen per posar-se a primera línea. Però com que l competència és la que és, el que en massa ocasions fan, uns i altres, és ser més papistes que el Papa sent el Papa, en aquest cas, algun/s del/s candidat/s contrari/s.

Aquesta Setmana Santa ha estat farcida d’exemples com els que vull fer notar i els que s’emporten la palma (mai tan ocasionalment ben dit)  en el meu entendre  han  estat  membres del PSOE – PSC. Vàrem començar amb aquelles  declaracions del Sr. Iceta en la que ens deia que el sobiranisme conduïa al precipici, si no a la presó, al seus impulsors. Ja tenim imputats al President i dues conselleres, però la fruïció fa ensalivar al Sr. Iceta quan ens deixa entreveure un futur sis d’octubre a curt termini. El seu antecessor ja va brindar amb cava amb tot el grup unionista i la foto del Sr. Navarro amb la benvolguda Alícia va recórrer tot l’Estat amb els aplaudiments   del PSOE, en aquell moment en mans de Rubalcaba. El Sr. Iceta, no pot ser menys i deixa clar que no cal que li marxin vots cap a C’s o PP:  l’espanyolitat del PSC està fora de dubte...

Vàrem continuar amb la llarga entrevista a José Montilla. No recordo exactament la frase, però ens deia que el federalisme no és una etapa superada. Jo entenc que sí que ho està, especialment la que es deriva del famós congrés del PSOE de  Granada i de l’oferta que en el mateix congrés va defensar el propi Sr. Navarro. Aquell pessimista que es deia Lampedusa ja deixava clar allò tan real  de fer allò de que tot canviï perquè no canviï res. Dons això. El Sr. Montilla i els seus amics del PSC- PSOE poden dir el que vulguin, però no existeix Estat Federal si no el composen Estats Independents, lliures,  amb possibilitat de federar-se  de igual a igual. Tot el que no sigui això, deixa de tenir validesa política. I la foscor del federalisme estrany del PSOE rau en que aquell principi d’igualtat previ a qualsevol decisió sobirana, no hi és enlloc en la seva proposta. Per tant, ha de canviar molt la concepció d’aquesta idea federal que els socialistes posen sobre de la taula. Si no hi ha canvis profunds i vers una federació seriosa, la idea federal que proposen PSC – PSOE, està més que ultrapassada.

El Sr.  Carmona, candidat del PSOE a l’alcaldia de Madrid, ha de donar lliçons d’espanyolitat a tots els seus candidats oponents. Diu que el que vulgui passar per sobre de la Constitució haurà de passar primer per sobre del seu cadàver. Caram, això de morir per la Pàtria fins ara només ho juraven els militars!!. Ja sabem a qui es refereix quan diu allò dels  que vulguin passar per sobre de la Constitució i en què volen sobrepassar-la. Com que donar canya als empedreïts catalans  sobiranistes sempre va bé, vol deixar clar la seva indiscutible i personal adhesió a  l’statu quo i vol anar tant lluny, al menys, com pugui anar C’s i PP que em sembla entén que son els grans rivals. És evident que per anar a l’alçada de la Espe o del candidat de C’s que en surti de les primàries s’han de dir coses que els sobrepassin. Però ho te difícil si no s’enfila a la parra perquè se’l vegi bé. Però, si no està ven agafat a la branca, li pot passar que en un atac d’eufòria espanyolista, aplaudeixi el seu propi acudit i es foti  un castanyot...

L’última perla ens la deixa la Sra. Nuria Parlón. Actual alcaldessa de Sta. Coloma de Gramanet i aspirant  a la renovació del càrrec pel proper mes de Maig, avisa de que ens podem trobar en l’estranya situació, si l’empenta sobiranista continua,  d’haver  guanyat  un Estat  però  haver perdut una Nació. La veritat és que ho veig difícil però, si això succeeix, em sembla que tan ella com el seus amics d’aquí i  de Madrid hauran de preguntar-se com  haurà estat possible tot plegat perquè, pel que sembla voler definir la Sra. Parlón, s’haurà perdut compactació civil en tot plegat. I preguntar-se, també, quina ha estat la seva actitud i quina ha estat la part de responsabilitat que, per aquest final,  correspon  a ella i als seu amics, perquè les coses no son mai perquè sí i  sempre tenen una raó i un origen.  Si tots ells haguessin actuat d’una altra manera, hores d’ara no es trobarien  en l’estranya perspectiva en que la Sra. Parlón es troba. Però en cap cas podem negar que possiblement és el que voldrien que passés.

No son més que quatre referències de les moltes que hi ha hagut i que desconec . Però el que podem és estar segurs de que tant o més grosses en sentirem a dir estant, com estem, a les portes d’unes eleccions...


J.  Vinyeta

6 d’Abril de 2015

dimarts, de març 31, 2015

296.- Full de ruta

296.- Full de ruta[1].-

La noticia era esperada. I finalment ens arriba i ens deixa amb una major tranquil·litat, de forma que puguem passar els dies de vacances (tot i que només es un pont llarg) amb  més bon humor. CiU, ERC, Reagrupament, ANC, AMI i Òmnium varen signar ahir el document que es titula Full de ruta unitari pel procés sobiranista català. ICV, com sempre, se’n desentén, EUiA en renega després de participar-hi prèviament i pronostica la mort del Procés. Els socialistes de MES esperen la propera reunió  el 17 d’Abril per a decidir, tot i que ja tenen un peu i mig dins del Full. Unió, resta en silenci fins el 14 de Juny. Les CUP tenen ja el seu propi full, però hem d’esperar que s’hi afegeixin i les declaracions d’Arrufat semblen anar en aquest sentit. Mas espera que Podem (és veurà si son Podem  o  Podemos...) s’hi adjunti. I, com era d’esperar, el PP s’irrita.

Tot l’anterior és un breu resum de la notícia. Però penso que hem d’anar un pel més enllà i constatar el contingut del document.

En el document hi ha en el meu entendre, a banda de dates concretes i concrecions específiques, dues coses importants. La primera està en establir coma “indestriables” l’eix nacional i l’eix social. No podia ser d’una altra manera. Res es podrà fer si no tenim clara la voluntat de fer un nou Estat que ha de ser-ho de dret, social, just i, evidentment, net.  Per tant les CUP s’hi poden afegir quan vulguin perquè, a més ho sabem tots, ningú dubte de la seva qualitat independentista i sobiranista. ICV, tot i això, decideix no ser-hi. Però es podria donar el cas, per distanciar-se de Podemos i obtenir un millor resultat davant del desfeta electoral les enquestes els hi vaticinen, de que acceptessin sumar-s’hi amb alguna reserva respecta d’algun punt del document. Cal recordar que Herrera va deixar la porta oberta a aquesta possibilitat arrel de l’últim congrés, si es comprovava que la negociació amb l’Estat Espanyol no era possible, “impossibilitat” que podria representar un cable  de salvament a última hora

La segona qüestió important, en la meva opinió,  està en culminar el procés amb un referèndum sobre la nova Constitució, elaborada amb pel Parlament sortit del 27 S, que en  ser aprovada permetrà  la Declaració de la independència, i la convocatòria de noves eleccions ja definitives en el nou marc Constitucional. Tot quedarà referendat pel poble de Catalunya.

De totes maneres, i sense voler aigualir el vi (que aquesta vegada és un vi d’anyada i autèntica reserva...), hem de pensar i creure  que, a pesar de les dificultats manifestades durant més de trenta anys en elaborar una llei electoral pròpia, aquesta, actualment en negociació, arribarà finalment a bon port. Perquè convindrem que, de no arribar-hi, ens haurem d’ajustar a la llei electoral general espanyola i, és ben clar que, de no fer quelcom que ho arregli, dins d’aquell marc espanyol, les eleccions plebiscitàries, no existeixen. Si no s’arregla el tema, és evident que serem nosaltres, els votants, els que haurem de donar-les-hi aquest caràcter durant el debat previ. El CATN, ja adverteix sobre d’aquest tema.

Aquest full de ruta consagra, a desgrat meu, la llista única que tant es va debatre durant setmanes. Jo ho hagués preferit i tinc la sensació de que els que deien que anant per separat es guanyaven vots, s’equivoquen. Però, el debat queda tancat (al menys fins passades  les municipals...i que consti que no en perdo l’esperança de que s’hi arribi finalment, a la llista unitària) al fer que els partits explicitin, tal com diu el full de ruta, que qui els voti sap que el seu vot s’utilitzarà per aconseguir la independència del País.

I ara, a partir d’aquest moment, anar prenen consciència de que el que se’ns ve a sobre és una feina feixuga i dura perquè, com diu Suso del Toro[2], en aquest procés, si el perdem, no hi haurà pietat per al vençut. Tinguem clar que depèn exclusivament de nosaltres.

I el PP..., s’irrita. Alicia ens diu que el full de ruta és paper mullat i que declarar la independència en  18 mesos, és inconstitucional. No ens descobreix res de nou. La sorpresa hagués estat que hagués dit el contrari. Imagino que tranquils no ho estan, tot i que Rajoy anunciava tranquil·litat...

J.  Vinyeta
31 de Març de 2015



[1] http://www.ara.cat/politica/FULL-RUTA-UNITARI-PREACORD-1_ARAFIL20150330_0001.pdf
[2] http://www.ara.cat/firmes/suso_de_toro/Catalunya-Derrotada_0_1325867589.html

dilluns, de març 30, 2015

295.- Reflexions sobre l’accident aeri

295.- Reflexions sobre l’accident aeri

Es molt difícil intentar trobar explicacions allà on sembla que hi haurien d’haver-n’hi però que s’escapen a les nostres possibilitats de comprensió. Que la condició humana ens és complicada, inclús la nostra pròpia i individual condició, i que és necessària una profunda introspecció (i no sempre amb èxit) per poder entendre i assimilar tan sols sigui les nostres pròpies actituds, és una tremenda i dura realitat. Amb aquesta premissa per endavant i com a conseqüència, ens hauria de quedar clara la dificultat que ens representa, a la gent del carrer, entrar a considerar decisions d’altres que ens poden resultar encara més  incomprensibles quan les conseqüències d’aquelles decisions involucren a tercers en massa ocasions  més o menys propers. I en massa vegades amb resultats irreparables. Ens atrapa bàsicament el neguit de saber per poder-nos conèixer millor aprofitant les  respostes als per quès dels altres. Per aclarir-nos aquestes coses hi ha bons professionals (psicòlegs, psiquiatres, psicoanalistes) que, d’alguna manera, penetren en això que en denominem inconscient i ens trauen, per deixar-nos al davant dels ulls, les raons ocultes, com diria en Monzó, del per què de tot plegat. Però ara, aquesta feina dels professionals amb el Sr. Lubitz ja no és possible.

En  referència al dramàtic accident aeri als Alps, crec absolutament necessari reiterar que l’anomenat o   possible considerat risc zero, no existeix, i els que hem treballat en el sector industrial, sector especialment propens als accidents, ho hem tingut molt clar.  Però també tenim molt clar que la  Llei de Murphy, es inexorable. I la llei de Murphy,  com és sabut, ens diu allò de que qualsevol cosa que pugui anar malament, anirà malament i en el pitjor moment.  

Dit tot l’anterior, el que sembla és que aquells que havien d’estar a l’aguait en formació, prevenció i cura del copilot, que és qui carrega amb tota la responsabilitat en aquest cas dels fets, no havien fet la feina de forma correcta, perquè ens sembla evident  que en aquest xicot de 28 anys, el copilot Lubitz, en algun moment del procés psiquiàtric en el  que sembla que estava immers, i potser aquest mateix procés, per sí mateix, ja l’invalidava professionalment, hauria d’haver-li estat descobert allò que els que hi entenen anomenen Ideació Autolítica, és a dir la presencia interna de la maquinació autodestructiva amb el suïcidi[1]. Era una “cosa” que funcionava malament i,  com ja he dit, la Llei de Murphy és inexorable.

Sigui pel que sigui, ha arrossegat amb la seva destrucció la de 149 persones que, no tinc perquè dubtar-ho, desitjaven viure. I podria ser que  el  més trist de tot plegat fora què, en el seu deliri, el Sr. Lubitz, tingués també “racionalitzada”  la idea de que, després del desastre,  podria veure’n  el resultat de la seva obra  final des del limbe al que creia que podria entrar.

Nosaltres haurem de continuar amb el neguit de no saber, com deia al principi, què va enviar al Sr. Lubitz al desastre. Ens quedem sense les desitjades respostes, amb els dubtes corresponents i, per tant, sense saber-ne el per què de tot plegat del Sr. Lubitz. Però, tot i sense saber-ne les respostes, tinc la sensació de que les accions (o omissions, qui sap) d’algú o d’alguns  podien haver evitat la tragèdia. Tragèdia, perquè ho és, que en cap cas pot ser tractada amb la frivolitat i/o morbositat grogues que han omplert pàgines de molts  mitjans de tots els medis informatius. D’això últim sí que molts en poden aprendre...

J.  Vinyeta
29 de Març de 2015





[1] Un bon treball  assequible i intel·ligible per  a pobres terrenals com nosaltres en la matèria sobre aquest tema, es pot trobar a   http://www.codem.es/Adjuntos/CODEM/Documentos/Informaciones/Publico/7e040f14-0bea-421f-b327-440fe67f3617/84c75299-e4e0-480d-8559-940601273047/147c8646-bb57-4e4f-b5f9-fbc0a6606a64/iideaccion_autolitica.pdf

dimecres, de març 25, 2015

294.- Accident aeri i catalanofòbia .-

294.-  Accident aeri i catalanofòbia .-

Els senyors del PP, per a la presentació de l’Estatut del 2006 davant del TC i en concret l’ara president Rajoy, es passejaven per l’Estat espanyol demanant “Écheme una firmita en contra de los catalanes...”(Sic.) i, al mateix temps, el Sr. Arenas feia aquelles famoses  “cuñas” publicitàries per a les eleccions andaluses[1] amb la mateixa idea.

Han passat anys i, perquè el PP obtenia i obté vots arreu, ha cuidat molt bé  que allò que fa segles que dura sigui ara una catalanofòbia ja desacomplexada que, en veritat ho hem de reconèixer, ha ajudat i continuarà fent-ho, a que la ciutadania catalana en tingui la pipa plena i hagi decidit acabar d’una vegada, i marxar.

Hi ha hagut un terrible accident aeri. Com és sabut un avió de la companyia alemanya GermanWings, amb destí a Dusseldorf sortint del Aeroport del Prat, s’ha estavellat als Alps francesos amb  resultat de 150 morts. Hores d’ara es desconeixen les causes de l’accident i restarem a l’espera de les investigacions oficials que s’estan portant a terme.

Però resulta que molts (en aquest moment no sé exactament quants) dels ocupants de l'avió, eren catalans. I és, a partir d’aquesta dada, que, aquella catalanofòbia que tant ha cuidat el PP durant els últims anys, està de festa grossa. Heus ací algunes de  les piulades més sonades que han voltat per la xarxa[2]: expressat amb un refrany castellà, perquè no hi hagi dubtes, “...Aquellos polvos trajeron éstos lodos...”. 

Alguns exemples:

Un que s’identifica com a Pianelo diu “A ver, a ver, no hagamos un drama, que en el avión iban catalanes, no personas.”

Yonki diu: “Ojalá que sean todos catalanes en el accidente de avión que volaba entre Barcelona y Dusseldorf”

Interasconomia la diu més maca: “No es casualidad que el avión se estrelle y en su mayoría los muertos sean catalanes. Dios castiga a los infieles”

Juan Carlos assenyala: “Una pena lo de los 42 catalanes  muertos. Tendrán que haver sido 100 o así”

Podriem continuar amb exemples. Però penso que no cal  perquè ja sabem quin pa s’hi dona en tot plegat. Però aquesta vegada ha estat de tal gruix que inclús la premsa alemanya a comentat el tema[3] i com diu el comentarista de la notícia “La indignació sobre els comentaris racistes i xenòfobs contra Catalunya ha creuat fronteres...”  Allò que deia: ens ajuden molt.

En moltes ocasions, i així he actuat, he fet oïdes sordes a aquest tipus de qüestions. No participo en les xarxes només que amb aquest blog i per tant  aquesta no participació ja és una ajuda per ignorar-les. Però m’ha semblat entendre que el cas d’avui, amb 150 morts i amb el dolor de desenes de familiars, amics o, senzillament, coneixedores d’alguna o algunes de les víctimes, catalanes o no, passa de taca d’oli i així ho he volgut expressar. Des d’aquí, però, el meu condol i solidaritat a tots els afectats. I que els que ja no hi son, descansin en pau.

Europa, com diuen a TV El Punt Avui, ens mira. Però potser avui ho fa amb ulls  i mirades diferents i amb més comprensió. Malauradament ho haurem hagut de guanyar d’aquesta manera manifestament ensems dolorosa i repugnant.


J.  Vinyeta
25 de Març de 2015






[1] http://cadenaser.com/ser/2006/02/14/espana/1139878221_850215.html
[2] El primer que haig d’aclarir és que no tinc twitter i no utilitzo el facebook, però una bona amiga (gràcies  Glòria!) m’ha fet arribar el link corresponent:  WWW. Directe.cat
[3] http://www.directe.cat/noticia/394753/resso-dels-tweets-anticatalans-sobre-laccident-als-mitjans-alemanys

dimarts, de març 24, 2015

293.- Corrupció i resultats electorals

293.-  Corrupció i resultats electorals.-

Personalment no volia parlar dels resultats electorals a Andalusia perquè em semblava que els resultats no anaven massa lluny del que gairebé tots esperàvem i volia fer-ho després dels pactes o al menys després de la investidura. Però hi ha hagut un  parell o tres de coses que, en la meva opinió, son per a ressaltar. Les patacades del PP i de IU estaven cantades, per tant no son notícia. I el que em fa feliç, és la destrossada de UPyD: els discursos de Rosa Diez i els seus acòlits  em son insuportables i al menys els d’Andalusia, me’ls estalviaré. 

Però hi ha coses a fer notar i intentar-hi trobar respostes. La patacada del PP marca el que potser un inici de declivi. Però de la mateixa manera que el PSOE aguanta bé, tot i la corrupció que imputa dos expresidents de la comunitat, a centenars de membres del partit en l’Administració (es parla de més de tres-cents...) i sindicats afins,  el PP, també carregat de corrupció fins les seies, pot aguantar l’empenta en les eleccions que s’apropen (municipals i autonòmiques i generals després) i fer un aterratge  final no tant  dolorós com molts voldríem o altres esperen. En el cas del PSOE és evident, o al menys  així m’ho sembla, el conservadorisme de la societat andalusa que, en tot cas, no vol cap risc davant de la possibilitat de perdre o modificar la política de subsidi a la que sembla estar habituada. I el PSOE és, ho ha estat durant més de trenta anys,  la garantía  de que res es modifiqui. Però, com és possible que el PP perdi “només” 17 escons i que entre PSOE i PP sumin un 62  per cent dels vots emesos?. La corrupció rep poc càstig electoral. Per què?

Víctor Lapuente Giné és un expert en temes de corrupció. És   Doctor en Ciències Polítiques per la Universitat d’Òxford i dona classes i investiga  en l’Institut de Qualitat de Govern de la Universitat de  Göteborg  (Suècia). Dels molts treballs seus que es poden consultar, ja siguin articles o estudis de política comparada, he triat un d’aquests últims  que es titula  “Por qué la corrupción no se castiga”[1] que entenc de lectura obligada, i n’estableix una sèrie  de causes que, de forma general, es poden resumir en tres. 

Entén que la  Premsa no té el que defineix com a “pluralitat interna”, és dir: cada mitja és reflexa d’un ideologia concreta i per tant, dins del propi mitjà no hi ha el debat suficient sobre la resta d’ideologies perquè cada una d’elles ja té el seu propi medi. Dit d’una altra manera, la independència dels mitjans, com a tal, dona molt que desitjar i la ciutadania entén aquests mitjans com a partidistes especialment quan denuncien corrupcions.

Situa com a segona causa el que anomena la “colonització” de les estructures administratives per part del partits polítics. Els nomenaments, cessaments o promocions  en mans de polítics, creen un clientelisme evident i, per tant, son un segur graner de vots. Lapuente, en aquests temes, ha parlat sempre de meritocràcia en comptes de burocràcia com a línea d’actuació en l’Administració.

I com a tercera causa situa el sistema electoral. Les llistes tancades son realment un amagatall de responsabilitats. Això i juntament en que la llei electoral afavoreix als partits grans i l’existència de circumscripcions electorals molt petites,  dificulta la entrada de partits nous en el sistema polític[2].

Com a conclusions de millora del problema, n’exposa, també de forma general,  les següents (i copio literalment):

1. Estudiar cómo podemos aumentar la independencia de los medios de comunicación.

2. Diseñar estructuras administrativas que, por una parte, ofrezcan incentivos a los empleados públicos para esforzarse al máximo, pero que, al mismo tiempo,eviten una incertidumbre o una dependencia de sus superiores políticos.

3. En una eventual reforma del sistema electoral, deberíamos pensar qué mecanismo podemos introducir para evitar recompensas electorales a políticos (o partidos) corruptos. En principio, deberíamos introducir, o bien un mecanismo de sanción individual, mediante el cual los políticos tengan un interés en mantener intacta su reputación, o bien abrir la posibilidad para que opciones políticas minoritarias tengan más oportunidades de las que tienen en la actualidad en un sistema español que, a efectos prácticos, es bastante bipartidista.

En altres treballs sobre la corrupció, ¿Por qué hay tanta corrupción en Epaña?[3] o  La paradoja de la corrupción[4], per exemple, amplia i concreta  més en aquests conceptes i entra de forma ja més particular en la corrupció al nostre Estat. Un dels temes que denuncia és que amb més legislació  el que generalment es fa és complicar les solucions a aplicar.

Un cop dit tot plegat, potser que la resposta a la pregunta que feia inicialment respecta de la “poca” caiguda del  PP, estigui en que, precisament, aquest partit és el que controla les administracions, bona part de la Premsa i mitjans i en que, com gaire bé tots i aprofitant la conjuntura, tampoc ha volgut modificar les Lleis electorals.

Per tot plegat, veurem quins son els resultats en les properes eleccions.


J,  Vinyeta
24 de Març de 2015





[1]http://www.falternativas.org/laboratory/libros-e-informes/politica-comparada/por-que-la-corrupcion-no-se-castiga
[2] En el cas de le eleccións andaluses, de 19 partits participants, només 5 tenen resultats electorals amb escons. La resta pràcticament no compten. La suma d’escons  de Podemos i C’s és justament igual  la suma dels escons perduts pel PP i IU.
[3] http://elpais.com/diario/2009/03/27/opinion/1238108412_850215.html
[4] http://elpais.com/diario/2010/05/04/opinion/1272924012_850215.html

dilluns, de març 23, 2015

292.- Comentaris (Tunis, Hisenda i el jutge Ruz, Andalusia).-

292.- Comentaris (Tunis, Hisenda i el jutge Ruz, Andalusia).-

Tunis.- Diguin el que diguin, inclòs el Papa Francesc, no hi ha explicació i/o justificació possible a les barbaritats  a les que sembla   que pretenen acostumar-nos, aquests anomenats islamistes radicals. Ja no es tracta de la conversió per conquesta dels infidels, que som tots els altres, si no que tornen a posar-se en front  dels que han decidit l’abandó de postures radicals similars o properes a les  seves després d’un procés democràtic, procés que, per aquests violents, és absolutament irrellevant però manifestament perillós per els seus interessos.

Dels fets de Tunis vull assenyalar dues coses que, des del punt de vista personal, em semblen importants.

La primera, hi ho faig amb caràcter general, està en que no es pot donar la cobertura mediàtica a aquests i altres fets similars. Ja sé, si obrim un debat sobre aquest tema, que se’m dirà allò de l’obligació d’informar i allò de la tan trompetejada  llibertat de premsa, especialment per aquells que, depenent d’un sou i d’una capçalera, volen fer gala de la seva independència i que en massa casos ni tan sols  s’han guanyat el guardó de veraços. I no es pot fer tot el merder mediàtic, i en massa casos (per no dir en tots) morbós, perquè l’objectiu dels assassins radicals és precisament aquest boom mediàtic amb que el món occidental instrumentalitza les seves barbaritats. Si seguim per aquest camí el terror pot fes osques en la societat. No dic que no s’hagi d’informar. Però per informar no calen set pàgines de diari durant una setmana, deu telediaris o dotze   tertúlies radiofòniques. Malauradament la resposta al per què del tot  plegat mediàtic potser està més en els interessos econòmics d’alguns, perquè, des del punt de vista de conveniències estratègiques en la lluita contra aquesta xacra radical, és molt més adient la justa exposició dels fets i no gaire més. Son els Estats els que ha de disposar de tota la informació i posar-la a disposició del estaments corresponents perquè puguin actuar en conseqüència i efectivitat en la lluita sorda que han de portar a terme contra la barbàrie i encaminada a la protecció preventiva i fefaent  de la societat. I és per això que  entenc que, precisament el soroll mediàtic, no ajuda a aquests objectius. El que els mitjans diguin   que s’actua com ho fa tothom no vol dir, en cap cas, que tothom faci bé les coses. Hem de ser seriosos tots plegats i la serietat, en el tema que ens ocupa, està en no fer allò que aquells volen precisament que fem. I que quedi clar que aquest pensament o manera meva d’entendre aquestes coses, no és d’ara: ja pensava i deia el mateix en els temps en que els etarres assassinaven i obtenien la resposta mediàtica, com la de la que en faig referència, que  els hi era imprescindible i els ajudava a sobreviure.

La segona qüestió a la que vull fer referència és al perfil publicitat d’un dels partícips en els fets de Tunis. Pel que diuen els que el coneixien, no era un home religiós, ans al contrari, estudiant de filologia francesa i lluny, en conseqüència i pel que sembla, de les actituds radicals religioses militants. Si no estava “endollat” en el sistema yihadista, és tracta d’un mercenari? Per si realment fora així, penso que el tema mereixeria una reflexió perquè, de ser un mercenari, canviaria molt la perspectiva dels fets introduint en el problema general una nova variable de proporcions absolutament imprevisibles.

Hisenda envia al jutge Ruz la nota sobre les tributacions del  PP.  Es dedueix que Hisenda entén al PP com  una societat sense interès lucratiu i arriba a comparar-lo, al que a donacions es refefereix, amb la Creu Roja o amb Càritas. Suposo que tots recordem que durant el primer Govern de Felipe González es va destapar que la Creu Roja tenia un forat, si no recordo malament, de 5.000 milions de pessetes i varem descobrir que  qui era President/a i de  qui no recordo el nom, havia fet inversions milionàries  i havia escurat la caixa. Ha costat anys que la entitat es refés del descrèdit i no sé  ha recuperat tot el prestigi perdut amb aquell afer. Potser si que el PP i la Creu Roja d’aquell mal record poden ser comparables. Però convindrem tots, i m’aventuro a dir que de forma unànime, comparar al PP amb Càritas és una ofensa a Càritas, un insult gairebé mereixedor de ser portat al jutjat de guàrdia. I també, diguem-ho clar, un insult general a tota la ciutadania del País.

De les eleccions andaluses en podrem parlar quan es manifestin els pactes entre partits que seran tant o més importants que els propis resultats electorals. Però per això haurem d’esperar...

J.  Vinyeta
23 de Març de 2015



dimecres, de març 18, 2015

291.- Del 15 J a la Federació de Municipis.-

291.-  Del 15 J a la  Federació  de Municipis.-

15J.- El Suprem ha fallat en contra de l’Audiència Nacional i condemna a vuit dels detinguts pels fets a l’entrada del Parlament del 15 de Juny del 2011. Els condemna a tres anys de presó. Les reaccions han estat per a tots els gustos: des de l’exageració de la condemna fins a l’acceptació de forma complaent. Per tant es fa difícil navegar entre la incomprensió d’uns o la suposada cordura dels altres: sempre seria bo saber les respostes del mateixos, de tots ells, (les respostes d’una de les bandes ja les sabem de forma clara) si els més oposats a les seves ideologies (i per tant més properes a la ideologia dels altres) haguessin estat protagonistes de l’encerclament i condemnats a les mateixes penes i pels mateixos fets. Pot ser quedaria clar que les vares de mesurar, quan ens toca fer-ho a prop, no solen ser de la mateixa mida.

Personalment entenc els fets  jutjats com a gravíssims. El famós 15M anava ja en aquells moments pel pedregar per falta d’un lideratge fort i segur i, segons el moviment mateix, un grup d’infiltrats (per què no els propis Mossos, deien?) varen encabronar la gent i no varen tenir millor acudit que encerclar  el Parlament per a  no deixar-hi entrar als parlamentaris que  havien, si no recordo malament, d’iniciar el debat de pressupostos pel 2012. Les imatges encara les podem tornar a veure, i veure a parlamentaris agredits i sacsejats o amb l’esquena pintada i el President Mas havent d’accedir-hi al Parlament amb helicòpter. L’Audiència Nacional (el judici es va celebrar a Madrid) va absoldre als acusats i va condemnar a quatre dies d’arrest a l’autor de la pintada  a l’esquena de Montserrat  Tura.  Vaig quedar sorprès de que, en l’àmbit judicial de l’Audiència, uns fets d’aquella magnitud quedessin equiparats a una senzilla manifestació i, per tant, protegits a més per la llibertat d’expressió constitucional.

El Suprem revoca la Sentència de l’Audiència i n’emet una altra de condemnatòria  (amb un vot particular) i les respostes han estat variades: el PSC respecta la sentència  recordant la gravetat dels fets. Per ERC, les penes imposades son excessives. La CUP manifesta la seva indignació per la sentència i ICV, com sempre, entre dos aigües,  lamenta que s’emeti “...una sentència política...” sobre una protesta en comptes de jutjar uns fets concrets (?). C’s recolza la sentència del TS i De Gispert entén  que la sentència del TS és més adequada que la de l’Audiència. Personalment tinc molt clar que els fets no podien quedar impunes que era com realment havien quedat amb la sentència anterior. No sé si, des del punt de vista tècnic, les penes imposades per la sentència és una resposta adequada i de dret respecta dels fets jutjats, però no comparteixo en cap cas que  encerclar el Parlament pugui ser considerat com una simple manifestació i que, per mor d’una llibertat d’expressió,  els fets no constitueixin pràcticament ni tan sols una falta. Ja hi ha anunciades manifestacions de suport als condemnats per part d’aquells grups de l’esquerra radical i extraparlamentària (dels que  no sabem quants d’aquests, col·lectiva o individualment, van participar directament en els fets de marres). Sabem  que es manifestaran  més contra el sistema  que dicta la sentència que contra la sentència en sí mateixa. Donat que entenen que el sistema ha de canviar-se, fora bo que ens diguessin quin és el sistema alternatiu proposat i si, a més, quedarà clar que ens deixaran opinar a tots els altres o, ans el contrari  ens l’imposaran, el nou sistema. Em temo que la resposta seran uns quants contenidors cremats...

Les famoses dietes de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC), controlada pel PSC, han passat, de moment,  a la història. L’Audiència de Barcelona ha arxivat el cas perquè, per dir-ho en forma senzilla, tot i que l’Entitat rep fons públics, no té que donar-ne comptes perquè és una Entitat privada; o dit d’altra manera, que els diners que la FMC rep  dels Ajuntaments, tot i ser diners públics, deixen de ser públics en el moment que entren a la FMC.  Em costa d’entendre que organismes públics, com son els Ajuntaments, puguin donar diners, a fons perdut i sense possibilitat d’investigació, a una entitat que els pobres mortals no sabem ben bé a que es dedica, que està comandada per un partit polític concret i que, a més, retorna en forma de  dietes alguns d’aquests diners als propis alcaldes dels Ajuntaments que han finançat l’entitat. Oi que tot plegat sona una mica a estrany?


J.  Vinyeta
18 de Març de 2015

dimarts, de març 17, 2015

290.-Comentaris (El CEO i La Ratonera)

290.-Comentaris  (El CEO i La Ratonera)

El  CEO.- És possible que sigui un optimista empedreït, però penso que el CEO, amb el seu últim estudi d’opinió (enquesta) ens fa un bon favor: anunciar a bombo i plateret que el sobiranisme baixa fa que les orelles se’ns posin dretes.  L’enquesta, en  plena campanya electoral arreu del País, ha aixecat els ànims de tots aquells que, precisament, necessitaven aquesta notícia per traure pit i dir que la festa s’ha acabat perquè, com ja els  és habitual, Mas i Jonqueras han perdut nord i esperances i queda clar, sempre segons tots aquells i en especial segons la  “sempre ben ponderada”  Alicia, que el 27 de Setembre no hi haurà eleccions i que si el Sr. Junqueres ja ha dit que si no guanya l’independentisme es retira de la política, és perquè ja té clar el d’ERC que tot plegat se’n va pel pedregar. Les enquestes son el que son i els resultats electorals s’hi avenen o no i, en conseqüència, les enquestes queden com una suposada hipòtesi  que a la llarga no serà més que un punt referencial en les històries posteriors.

No es tracta de mirar-les, les enquestes, com si no voléssim que  hi fossin, però sí fer-ho amb el convenciment, després del que anomenen la “cuina” de les dades, de que, amb aquesta cuina, es determina la tendència necessària: només cal observar els diferents resultats donats pels diferents mitjans de comunicació responent a les mateixes preguntes. I, per a fer-ho tot plegat més distret, cosa que els hi hem d’agrair, ens massa ocasions donen més importància allò que respon  la ideologia contrària a la que interessa, per aconseguir la mobilització dels “diguem-ne propis” en raó de la davallada que, segons els interessos repeteixo, expressen en la pròpia enquesta. En qualsevol cas, al que sembla que responen les enquestes és a una tendència sobre del fet enquestat en un moment determinat.

Les Municipals, a tocar,  em sembla que han creat un certa distorsió de tot plegat, tant de les pròpies Municipals com del Procés en general, perquè és cert que els partits estan més per la feina particular que no pas per a la col·lectiva, cosa malauradament massa freqüent. Però tots sabem que les majories necessàries es guanyaran quan Òmnium, ACN, AMI i totes les associacions que hi son afins, i no precisament els partits polítics, tot i que hi col·laboraran perquè si no els haurem de passar per sobre hi ho saben, ens diguin que ha  arribat l’hora de votar. Serà el moment de veure si aquesta enquesta te raó ho ha estat només una hipòtesi de treball.

La ratonera.- Ahir tornant del metge (allò del si no fos...!) en un taxi,  el conductor, un xicot jove, em va dir que estava emprenyat perquè havia sentit per radio que, parlant sobre la final de copa de futbol, en una emissora de radio concreta, que no vaig saber entendre el nom, ens havien tractat de porcs i rates separatistes, tant a  bascs com a catalans. I em va fer escoltar el fragment. Realment espectacular...!!!. Li vaig dir que el que era més important de tot és saber tallar i deixar-los. Que el que havíem de fer era anar de cara al que volem perquè, ens agradi o no, de solucions només en tenim dues: deixar les coses tal com estan o  anar a un trencament (que no una reforma) que ens permeti viure i ser lliures. I que hem de triar. Jo desconeixia l’autor de la famosa i furibunda filípica però a la edició d’avui del diari El Punt Avui, en Xevi Xirgo, ens dona alguna llum: L’autor de la feliç opinió, es diu Armando Robles  i el programa es diu La ratonera. La resta és a la xarxa: el Sr. Armando és, ni més ni menys, el fundador d’un partit feixista anomenat Soluciona[1] i del que un resum de la ideologia fundacional  es pot trobar en la pàg. referenciada. El diari  Alerta Digital és el medi periodístic utilitzat pel Sr. Armando i el seu partit. De La ratonera, desconec si és només un programa de radio o també de TV. Per acabar el tema, només corroborar allò que li vaig dir al taxista: res de nou i nosaltres a la feina.

Però retornant a l’enquesta i al seu resultat, i com si volés confirmar allò  de l’oportunitat i el moment, potser que hi hagi algú o molts que,   la ratjada d’insults escoltats no l’ha deixat indiferent i hagi perdut part o tota d’aquella tebior que semblava manifestar l’enquesta. Potser que ara en aquests moments els resultats foren diferents i més favorables.  Sempre he dit que, des d’allà, ens ajuden molt... tot i que els d’aquí realment no saben aprofitar-ho.

Per cert, si parlem del partit de futbol de la copa, penso que el millor que ens podria passar fora que, arrel dels xiulets, el partit es suspengués. Seria un èxit internacional total.

J.  Vinyeta
17 de Març de 2015




[1] http://www.alertadigital.com/2013/10/26/nace-soluciona-un-movimiento-patriotrico-nucleado-en-torno-al-discurso-ideologico-de-ad/