295.- Reflexions sobre l’accident aeri
Es molt difícil intentar trobar
explicacions allà on sembla que hi haurien d’haver-n’hi però que s’escapen a
les nostres possibilitats de comprensió. Que la condició humana ens és
complicada, inclús la nostra pròpia i individual condició, i que és necessària
una profunda introspecció (i no sempre amb èxit) per poder entendre i assimilar
tan sols sigui les nostres pròpies actituds, és una tremenda i dura realitat.
Amb aquesta premissa per endavant i com a conseqüència, ens hauria de quedar
clara la dificultat que ens representa, a la gent del carrer, entrar a
considerar decisions d’altres que ens poden resultar encara més incomprensibles quan les conseqüències
d’aquelles decisions involucren a tercers en massa ocasions més o menys propers. I en massa vegades amb resultats
irreparables. Ens atrapa bàsicament el neguit de saber per poder-nos conèixer
millor aprofitant les respostes als per
quès dels altres. Per aclarir-nos aquestes coses hi ha bons professionals
(psicòlegs, psiquiatres, psicoanalistes) que, d’alguna manera, penetren en això
que en denominem inconscient i ens trauen, per deixar-nos al davant dels ulls,
les raons ocultes, com diria en Monzó, del per què de tot plegat. Però ara,
aquesta feina dels professionals amb el Sr. Lubitz ja no és possible.
En referència al dramàtic accident aeri als Alps,
crec absolutament necessari reiterar que l’anomenat o possible considerat risc zero, no existeix,
i els que hem treballat en el sector industrial, sector especialment propens
als accidents, ho hem tingut molt clar.
Però també tenim molt clar que la Llei de Murphy, es inexorable. I la llei de
Murphy, com és sabut, ens diu allò de
que qualsevol cosa que pugui anar malament, anirà malament i en el pitjor
moment.
Dit tot l’anterior, el que sembla
és que aquells que havien d’estar a l’aguait en formació, prevenció i cura del
copilot, que és qui carrega amb tota la responsabilitat en aquest cas dels
fets, no havien fet la feina de forma correcta, perquè ens sembla evident que en aquest xicot de 28 anys, el copilot
Lubitz, en algun moment del procés psiquiàtric en el que sembla que estava immers, i potser aquest
mateix procés, per sí mateix, ja l’invalidava professionalment, hauria d’haver-li
estat descobert allò que els que hi entenen anomenen Ideació Autolítica, és a
dir la presencia interna de la maquinació autodestructiva amb el suïcidi[1]. Era una “cosa” que
funcionava malament i, com ja he dit, la
Llei de Murphy és inexorable.
Sigui pel que sigui, ha arrossegat
amb la seva destrucció la de 149 persones que, no tinc perquè dubtar-ho,
desitjaven viure. I podria ser que el més trist de tot plegat fora què, en el seu
deliri, el Sr. Lubitz, tingués també “racionalitzada” la idea de que, després del desastre, podria veure’n el resultat de la seva obra final des del limbe al que creia que podria
entrar.
Nosaltres haurem de continuar amb
el neguit de no saber, com deia al principi, què va enviar al Sr. Lubitz al
desastre. Ens quedem sense les desitjades respostes, amb els dubtes corresponents
i, per tant, sense saber-ne el per què de tot plegat del Sr. Lubitz. Però, tot
i sense saber-ne les respostes, tinc la sensació de que les accions (o
omissions, qui sap) d’algú o d’alguns
podien haver evitat la tragèdia. Tragèdia, perquè ho és, que en cap cas
pot ser tractada amb la frivolitat i/o morbositat grogues que han omplert
pàgines de molts mitjans de tots els
medis info rmatius. D’això últim sí
que molts en poden aprendre...
J.
Vinyeta
29 de Març de 2015
[1] Un bon treball
assequible i intel·ligible per a pobres
terrenals com nosaltres en la matèria sobre aquest tema, es pot trobar a
http://www.codem.es/Adjuntos/CODEM/Documentos/Informaciones/Publico/7e040f14-0bea-421f-b327-440fe67f3617/84c75299-e4e0-480d-8559-940601273047/147c8646-bb57-4e4f-b5f9-fbc0a6606a64/iideaccion_autolitica.pdf
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada