293.-
Corrupció i resultats electorals.-
Personalment no volia parlar dels resultats
electorals a Andalusia perquè em semblava que els resultats no anaven massa
lluny del que gairebé tots esperàvem i volia fer-ho després dels pactes o al
menys després de la investidura. Però hi ha hagut un parell o tres de coses que, en la meva
opinió, son per a ressaltar. Les patacades del PP i de IU estaven cantades, per
tant no son notícia. I el que em fa feliç, és la destrossada de UPyD: els discursos
de Rosa Diez i els seus acòlits em son
insuportables i al menys els d’Andalusia, me’ls estalviaré.
Però hi ha coses a fer notar i intentar-hi trobar
respostes. La patacada del PP marca el que potser un inici de declivi. Però de
la mateixa manera que el PSOE aguanta bé, tot i la corrupció que imputa dos
expresidents de la comunitat, a centenars de membres del partit en
l’Administració (es parla de més de tres-cents...) i sindicats afins, el PP, també carregat de corrupció fins les
seies, pot aguantar l’empenta en les eleccions que s’apropen (municipals i
autonòmiques i generals després) i fer un aterratge final no tant
dolorós com molts voldríem o altres esperen. En el cas del PSOE és
evident, o al menys així m’ho sembla, el
conservadorisme de la societat andalusa que, en tot cas, no vol cap risc davant
de la possibilitat de perdre o modificar la política de subsidi a la que sembla
estar habituada. I el PSOE és, ho ha estat durant més de trenta anys, la garantía
de que res es modifiqui. Però, com és possible que el PP perdi “només”
17 escons i que entre PSOE i PP sumin un 62
per cent dels vots emesos?. La corrupció rep poc càstig electoral. Per
què?
Víctor Lapuente Giné és un expert en temes de
corrupció. És Doctor en Ciències
Polítiques per la Universitat d’Òxford i dona classes i investiga en l’Institut de Qualitat de Govern de la
Universitat de Göteborg (Suècia). Dels molts treballs seus que es
poden consultar, ja siguin articles o estudis de política comparada, he triat
un d’aquests últims que es titula “Por
qué la corrupción no se castiga”[1]
que entenc de lectura obligada, i n’estableix una sèrie de causes que, de forma general, es poden
resumir en tres.
Entén que la
Premsa no té el que defineix com a “pluralitat
interna”, és dir: cada mitja és reflexa d’un ideologia concreta i per tant,
dins del propi mitjà no hi ha el debat suficient sobre la resta d’ideologies
perquè cada una d’elles ja té el seu propi medi. Dit d’una altra manera, la
independència dels mitjans, com a tal, dona molt que desitjar i la ciutadania
entén aquests mitjans com a partidistes especialment quan denuncien
corrupcions.
Situa com a segona causa el que anomena la
“colonització” de les estructures administratives per part del partits
polítics. Els nomenaments, cessaments o promocions en mans de polítics, creen un clientelisme
evident i, per tant, son un segur graner de vots. Lapuente, en aquests temes,
ha parlat sempre de meritocràcia en comptes de burocràcia com a línea
d’actuació en l’Administració.
I com a tercera causa situa el sistema electoral.
Les llistes tancades son realment un amagatall de responsabilitats. Això i
juntament en que la llei electoral afavoreix als partits grans i l’existència
de circumscripcions electorals molt petites,
dificulta la entrada de partits nous en el sistema polític[2].
Com a conclusions de millora del problema, n’exposa, també de forma
general, les següents (i copio
literalment):
1. Estudiar cómo podemos aumentar la independencia de los medios de
comunicación.
2. Diseñar estructuras administrativas que, por una parte, ofrezcan
incentivos a los empleados públicos para esforzarse al máximo, pero que, al
mismo tiempo,eviten una incertidumbre o una dependencia de sus superiores
políticos.
3. En una eventual reforma del sistema electoral, deberíamos pensar qué
mecanismo podemos introducir para evitar recompensas electorales a políticos (o
partidos) corruptos. En principio, deberíamos introducir, o bien un mecanismo
de sanción individual, mediante el cual los políticos tengan un interés en
mantener intacta su reputación, o bien abrir la posibilidad para que opciones
políticas minoritarias tengan más oportunidades de las que tienen en la
actualidad en un sistema español que, a efectos prácticos, es bastante
bipartidista.
En altres treballs sobre la
corrupció, ¿Por qué hay tanta corrupción
en Epaña?[3]
o La paradoja de la corrupción[4],
per exemple, amplia i concreta més en
aquests conceptes i entra de forma ja més particular en la corrupció al nostre
Estat. Un dels temes que denuncia és que amb més legislació el que generalment es fa és complicar les
solucions a aplicar.
Un cop dit tot plegat, potser que la
resposta a la pregunta que feia inicialment respecta de la “poca” caiguda
del PP, estigui en que, precisament,
aquest partit és el que controla les administracions, bona part de la Premsa i
mitjans i en que, com gaire bé tots i aprofitant la conjuntura, tampoc ha
volgut modificar les Lleis electorals.
Per tot plegat, veurem quins son els
resultats en les properes eleccions.
J,
Vinyeta
24 de Març de 2015
[1]http://www.falternativas.org/laboratory/libros-e-informes/politica-comparada/por-que-la-corrupcion-no-se-castiga
[2] En el cas de le eleccións andaluses, de 19
partits participants, només 5 tenen resultats electorals amb escons. La resta
pràcticament no compten. La suma d’escons
de Podemos i C’s és justament igual
la suma dels escons perduts pel PP i IU.
[3] http://elpais.com/diario/2009/03/27/opinion/1238108412_850215.html
[4] http://elpais.com/diario/2010/05/04/opinion/1272924012_850215.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada