292.- Comentaris
(Tunis, Hisenda i el jutge Ruz, Andalusia).-
Tunis.- Diguin el que diguin, inclòs el Papa Francesc, no hi
ha explicació i/o justificació possible a les barbaritats a les que sembla que pretenen acostumar-nos, aquests anomenats
islamistes radicals. Ja no es tracta de la conversió per conquesta dels
infidels, que som tots els altres, si no que tornen a posar-se en front dels que han decidit l’abandó de postures
radicals similars o properes a les seves
després d’un procés democràtic, procés que, per aquests violents, és
absolutament irrellevant però manifestament perillós per els seus interessos.
Dels fets de Tunis vull assenyalar
dues coses que, des del punt de vista personal, em semblen importants.
La primera, hi ho faig amb
caràcter general, està en que no es pot donar la cobertura mediàtica a aquests
i altres fets similars. Ja sé, si obrim un debat sobre aquest tema, que se’m
dirà allò de l’obligació d’info rmar
i allò de la tan trompetejada llibertat
de premsa, especialment per aquells que, depenent d’un sou i d’una capçalera,
volen fer gala de la seva independència i que en massa casos ni tan sols s’han guanyat el guardó de veraços. I no es
pot fer tot el merder mediàtic, i en massa casos (per no dir en tots) morbós,
perquè l’objectiu dels assassins radicals és precisament aquest boom mediàtic
amb que el món occidental instrumentalitza les seves barbaritats. Si seguim per
aquest camí el terror pot fes osques en la societat. No dic que no s’hagi d’info rmar. Però per info rmar
no calen set pàgines de diari durant una setmana, deu telediaris o dotze tertúlies
radiofòniques. Malauradament la resposta al per què del tot plegat mediàtic potser està més en els
interessos econòmics d’alguns, perquè, des del punt de vista de conveniències
estratègiques en la lluita contra aquesta xacra radical, és molt més adient la
justa exposició dels fets i no gaire més. Son els Estats els que ha de disposar
de tota la info rmació i posar-la a
disposició del estaments corresponents perquè puguin actuar en conseqüència i
efectivitat en la lluita sorda que han de portar a terme contra la barbàrie i
encaminada a la protecció preventiva i fefaent
de la societat. I és per això que
entenc que, precisament el soroll mediàtic, no ajuda a aquests
objectius. El que els mitjans diguin
que s’actua com ho fa tothom no vol dir, en cap cas, que tothom faci bé
les coses. Hem de ser seriosos tots plegats i la serietat, en el tema que ens
ocupa, està en no fer allò que aquells volen precisament que fem. I que quedi
clar que aquest pensament o manera meva d’entendre aquestes coses, no és d’ara:
ja pensava i deia el mateix en els temps en que els etarres assassinaven i
obtenien la resposta mediàtica, com la de la que en faig referència, que els hi era imprescindible i els ajudava a
sobreviure.
La segona qüestió a la que vull
fer referència és al perfil publicitat d’un dels partícips en els fets de
Tunis. Pel que diuen els que el coneixien, no era un home religiós, ans al
contrari, estudiant de filologia francesa i lluny, en conseqüència i pel que
sembla, de les actituds radicals religioses militants. Si no estava “endollat”
en el sistema yihadista, és tracta d’un mercenari? Per si realment fora així,
penso que el tema mereixeria una reflexió perquè, de ser un mercenari,
canviaria molt la perspectiva dels fets introduint en el problema general una
nova variable de proporcions absolutament imprevisibles.
Hisenda envia al jutge
Ruz la nota sobre les tributacions del
PP. Es dedueix que Hisenda entén
al PP com una societat sense interès
lucratiu i arriba a comparar-lo, al que a donacions es refefereix, amb la Creu
Roja o amb Càritas. Suposo que tots recordem que durant el primer Govern de
Felipe González es va destapar que la Creu Roja tenia un forat, si no recordo
malament, de 5.000 milions de pessetes i varem descobrir que qui era President/a i de qui no recordo el nom, havia fet inversions
milionàries i havia escurat la caixa. Ha
costat anys que la entitat es refés del descrèdit i no sé ha recuperat tot el prestigi perdut amb
aquell afer. Potser si que el PP i la Creu Roja d’aquell mal record poden ser
comparables. Però convindrem tots, i m’aventuro a dir que de forma unànime,
comparar al PP amb Càritas és una ofensa a Càritas, un insult gairebé
mereixedor de ser portat al jutjat de guàrdia. I també, diguem-ho clar, un
insult general a tota la ciutadania del País.
De les eleccions andaluses en podrem parlar quan es manifestin els pactes
entre partits que seran tant o més importants que els propis resultats
electorals. Però per això haurem d’esperar...
J.
Vinyeta
23 de Març de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada