dilluns, d’abril 06, 2015

297.- Setmana Santa.-

297.-  Setmana  Santa.-

Es nota que les eleccions municipals i autonòmiques estan a la cantonada,  tant els candidats com els partits frisen per posar-se a primera línea. Però com que l competència és la que és, el que en massa ocasions fan, uns i altres, és ser més papistes que el Papa sent el Papa, en aquest cas, algun/s del/s candidat/s contrari/s.

Aquesta Setmana Santa ha estat farcida d’exemples com els que vull fer notar i els que s’emporten la palma (mai tan ocasionalment ben dit)  en el meu entendre  han  estat  membres del PSOE – PSC. Vàrem començar amb aquelles  declaracions del Sr. Iceta en la que ens deia que el sobiranisme conduïa al precipici, si no a la presó, al seus impulsors. Ja tenim imputats al President i dues conselleres, però la fruïció fa ensalivar al Sr. Iceta quan ens deixa entreveure un futur sis d’octubre a curt termini. El seu antecessor ja va brindar amb cava amb tot el grup unionista i la foto del Sr. Navarro amb la benvolguda Alícia va recórrer tot l’Estat amb els aplaudiments   del PSOE, en aquell moment en mans de Rubalcaba. El Sr. Iceta, no pot ser menys i deixa clar que no cal que li marxin vots cap a C’s o PP:  l’espanyolitat del PSC està fora de dubte...

Vàrem continuar amb la llarga entrevista a José Montilla. No recordo exactament la frase, però ens deia que el federalisme no és una etapa superada. Jo entenc que sí que ho està, especialment la que es deriva del famós congrés del PSOE de  Granada i de l’oferta que en el mateix congrés va defensar el propi Sr. Navarro. Aquell pessimista que es deia Lampedusa ja deixava clar allò tan real  de fer allò de que tot canviï perquè no canviï res. Dons això. El Sr. Montilla i els seus amics del PSC- PSOE poden dir el que vulguin, però no existeix Estat Federal si no el composen Estats Independents, lliures,  amb possibilitat de federar-se  de igual a igual. Tot el que no sigui això, deixa de tenir validesa política. I la foscor del federalisme estrany del PSOE rau en que aquell principi d’igualtat previ a qualsevol decisió sobirana, no hi és enlloc en la seva proposta. Per tant, ha de canviar molt la concepció d’aquesta idea federal que els socialistes posen sobre de la taula. Si no hi ha canvis profunds i vers una federació seriosa, la idea federal que proposen PSC – PSOE, està més que ultrapassada.

El Sr.  Carmona, candidat del PSOE a l’alcaldia de Madrid, ha de donar lliçons d’espanyolitat a tots els seus candidats oponents. Diu que el que vulgui passar per sobre de la Constitució haurà de passar primer per sobre del seu cadàver. Caram, això de morir per la Pàtria fins ara només ho juraven els militars!!. Ja sabem a qui es refereix quan diu allò dels  que vulguin passar per sobre de la Constitució i en què volen sobrepassar-la. Com que donar canya als empedreïts catalans  sobiranistes sempre va bé, vol deixar clar la seva indiscutible i personal adhesió a  l’statu quo i vol anar tant lluny, al menys, com pugui anar C’s i PP que em sembla entén que son els grans rivals. És evident que per anar a l’alçada de la Espe o del candidat de C’s que en surti de les primàries s’han de dir coses que els sobrepassin. Però ho te difícil si no s’enfila a la parra perquè se’l vegi bé. Però, si no està ven agafat a la branca, li pot passar que en un atac d’eufòria espanyolista, aplaudeixi el seu propi acudit i es foti  un castanyot...

L’última perla ens la deixa la Sra. Nuria Parlón. Actual alcaldessa de Sta. Coloma de Gramanet i aspirant  a la renovació del càrrec pel proper mes de Maig, avisa de que ens podem trobar en l’estranya situació, si l’empenta sobiranista continua,  d’haver  guanyat  un Estat  però  haver perdut una Nació. La veritat és que ho veig difícil però, si això succeeix, em sembla que tan ella com el seus amics d’aquí i  de Madrid hauran de preguntar-se com  haurà estat possible tot plegat perquè, pel que sembla voler definir la Sra. Parlón, s’haurà perdut compactació civil en tot plegat. I preguntar-se, també, quina ha estat la seva actitud i quina ha estat la part de responsabilitat que, per aquest final,  correspon  a ella i als seu amics, perquè les coses no son mai perquè sí i  sempre tenen una raó i un origen.  Si tots ells haguessin actuat d’una altra manera, hores d’ara no es trobarien  en l’estranya perspectiva en que la Sra. Parlón es troba. Però en cap cas podem negar que possiblement és el que voldrien que passés.

No son més que quatre referències de les moltes que hi ha hagut i que desconec . Però el que podem és estar segurs de que tant o més grosses en sentirem a dir estant, com estem, a les portes d’unes eleccions...


J.  Vinyeta

6 d’Abril de 2015