297.- Setmana Santa.-
Es nota que
les eleccions municipals i autonòmiques estan a la cantonada, tant els candidats com els partits frisen per
posar-se a primera línea. Però com que l competència és la que és, el que en
massa ocasions fan, uns i altres, és ser més papistes que el Papa sent el Papa,
en aquest cas, algun/s del/s candidat/s contrari/s.
Aquesta Setmana Santa ha estat farcida d’exemples
com els que vull fer notar i els que s’emporten la palma (mai tan ocasionalment
ben dit) en el meu entendre han
estat membres del PSOE – PSC.
Vàrem començar amb aquelles declaracions
del Sr. Iceta en la que ens deia que el sobiranisme conduïa al precipici, si no
a la presó, al seus impulsors. Ja tenim imputats al President i dues conselleres,
però la fruïció fa ensalivar al Sr. Iceta quan ens deixa entreveure un futur
sis d’octubre a curt termini. El seu antecessor ja va brindar amb cava amb tot
el grup unionista i la foto del Sr. Navarro amb la benvolguda Alícia va
recórrer tot l’Estat amb els aplaudiments
del PSOE, en aquell moment en mans de Rubalcaba. El Sr. Iceta, no pot
ser menys i deixa clar que no cal que li marxin vots cap a C’s o PP: l’espanyolitat del PSC està fora de dubte...
Vàrem continuar amb la llarga entrevista a José
Montilla. No recordo exactament la frase, però ens deia que el federalisme no
és una etapa superada. Jo entenc que sí que ho està, especialment la que es
deriva del famós congrés del PSOE de
Granada i de l’oferta que en el mateix congrés va defensar el propi Sr.
Navarro. Aquell pessimista que es deia Lampedusa ja deixava clar allò tan
real de fer allò de que tot canviï
perquè no canviï res. Dons això. El Sr. Montilla i els seus amics del PSC- PSOE
poden dir el que vulguin, però no existeix Estat Federal si no el composen
Estats Independents, lliures, amb
possibilitat de federar-se de igual a
igual. Tot el que no sigui això, deixa de tenir validesa política. I la foscor
del federalisme estrany del PSOE rau en que aquell principi d’igualtat previ a
qualsevol decisió sobirana, no hi és enlloc en la seva proposta. Per tant, ha
de canviar molt la concepció d’aquesta idea federal que els socialistes posen
sobre de la taula. Si no hi ha canvis profunds i vers una federació seriosa, la
idea federal que proposen PSC – PSOE, està més que ultrapassada.
El Sr.
Carmona, candidat del PSOE a l’alcaldia de Madrid, ha de donar lliçons
d’espanyolitat a tots els seus candidats oponents. Diu que el que vulgui passar
per sobre de la Constitució haurà de passar primer per sobre del seu cadàver.
Caram, això de morir per la Pàtria fins ara només ho juraven els militars!!. Ja
sabem a qui es refereix quan diu allò dels
que vulguin passar per sobre de la Constitució i en què volen
sobrepassar-la. Com que donar canya als empedreïts catalans sobiranistes sempre va bé, vol deixar clar la
seva indiscutible i personal adhesió a
l’statu quo i vol anar tant lluny, al menys, com pugui anar C’s i PP que
em sembla entén que son els grans rivals. És evident que per anar a l’alçada de
la Espe o del candidat de C’s que en surti de les primàries s’han de dir coses
que els sobrepassin. Però ho te difícil si no s’enfila a la parra perquè se’l
vegi bé. Però, si no està ven agafat a la branca, li pot passar que en un atac
d’eufòria espanyolista, aplaudeixi el seu propi acudit i es foti un castanyot...
L’última perla ens la deixa la Sra. Nuria Parlón.
Actual alcaldessa de Sta. Coloma de Gramanet i aspirant a la renovació del càrrec pel proper mes de
Maig, avisa de que ens podem trobar en l’estranya situació, si l’empenta
sobiranista continua, d’haver guanyat
un Estat però haver perdut una Nació. La veritat és que ho
veig difícil però, si això succeeix, em sembla que tan ella com el seus amics
d’aquí i de Madrid hauran de
preguntar-se com haurà estat possible
tot plegat perquè, pel que sembla voler definir la Sra. Parlón, s’haurà perdut
compactació civil en tot plegat. I preguntar-se, també, quina ha estat la seva
actitud i quina ha estat la part de responsabilitat que, per aquest final, correspon
a ella i als seu amics, perquè les coses no son mai perquè sí i sempre tenen una raó i un origen. Si tots ells haguessin actuat d’una altra
manera, hores d’ara no es trobarien en
l’estranya perspectiva en que la Sra. Parlón es troba. Però en cap cas podem
negar que possiblement és el que voldrien que passés.
No son més que quatre referències de les moltes que
hi ha hagut i que desconec . Però el que podem és estar segurs de que tant o
més grosses en sentirem a dir estant, com estem, a les portes d’unes
eleccions...
J. Vinyeta
6 d’Abril de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada