dimecres, de gener 28, 2015

281.- Show Pujol.-

281.-  Show Pujol.-

Ahir va haver-hi la compareixença de expresident Pujol, la seva dona i alguns dels seu fills davant del jutge d’instrucció. I ràpidament la caverna ens ha sortit amb allò que pretenen demostrar: sobiranisme i corrupció son la mateixa cosa. A tal fi, en la ciutat de la justícia es munta un show que no sabem qui l’organitza però pel  que es dedueix per determinades piulades,  hi estaven ficats funcionaris del departament de justícia.  L’ex-amant de Pujol Ferrusola era allà i hi havia també  l’advocat de Manos Limpias que, què jo sàpiga, no està personat en el procés. En fi tot plegat un show amb la idea ja comentada de que quedi clar que el sobiranisme és sinònim de corrupció o, encara millor, que la corrupció és la base i sosteniment del sobiranisme. Tot plegat només sembla tenir com a finalitat debilitar el procés. S'obliden, i suposo que voluntàriament, de dir que Pujol, de sobiranista en té molt poca cosa.

Nomes vull fer algunes  consideracions al respecta:

-- El problema Pujol, i se’l pot  anomenar així,  no és el que des de Madrid volen fer creure, especialment a la resta de l’Estat, i que no és altra  que Pujol és el símbol clar d’una Catalunya corrupta i que  aquest corrupció és de tal volum que, de no ser pels calés que ens fan arribar a través del FLA, estaríem en una fallida espectacular. No és així. El problema Pujol no és altra cosa que el que es crea quan un home que ha estat la Patum política del País (i que l’entenc encara de gran talla política), ens resulta, segons la seva declaració i fins a la fi de l’acció judicial en marxa, un defraudador a Hisenda. Que això ha fet molt de mal al País? És una realitat. Però el mal que ens hagi pogut fer a la butxaca no és ni tant sols comparable al mal moral que ens ha fet.

-- Sense voler traure un bri a la importància  i gravetat dels fets ni defensar posicions que son clarament indefensables arrel de la pròpia declaració de l’expresident, barrejar Pujol i Família Pujol és una mostra  d’interès mediàtic, de posar el totum revolutum que en resulta als peus dels cavalls i, novament, desacreditar Catalunya en un cas en que, a pesar de tot, la justícia Andorrana[1] dona per fals (el defineix textualment com a un  fotomuntatge) l’informe presentat per la Intel·ligència Espanyola respecta dels comptes de Marta Ferrusola i els seu fills.

-- És evident que especialment l’auto acusació de l’expresident fa trontollar moltes coses. Un home que constantment ha estat parlant de valors, ens ha resultat un defraudador. Queda per demostrar si el capital que resulta de la deixa del seu pare és tal cosa o és el resultat realment d’un  3% que pugui haver estat voleiant per Andorra. Però això està per demostrar.

-- Si bé políticament el cas ha començat a fer estralls (diria que la compareixença de Mas en la Comissió en marxa oberta al Parlament i forçada per ERC  podria respondre a aquesta  trencadissa) tinc el convenciment de que influirà poc en tot el procés sobiranista. I ho dic perquè em sembla entendre que tots el que volem un Estat Propi, volem que aquest Nou Estat sigui just i net, molt net. Aquesta netedat no pot deixar cap recó sense escorcollar i netejar.  És per això que per molt que ens dolgui, i ens dol, el tema Pujol ha de quedar tancat per poder entrar en la nova etapa sense cap motxilla penjada a l’esquena  que podes enterbolir-la en qualsevol moment. I em sembla  ben  clar que els que som d’aquesta corda ho volem així.

-- Finalment assenyalar que cada vegada que des de Madrid es  posa en marxa una o altra qüestió que afecti al País, o s’equivoca (casos com Trias recentment o Mas en les passades eleccions) o ho fa en un moment que entén com a clau per actuar.  Queden vuit mesos per arribar al 27 S i de coses en veurem amb la finalitat de fer-nos desdir del  nostre objectiu. Això no serà si es continua empenyent els nostres polítics perquè ens portin a bon fi.  I si surt un cigró negre, que siguem capaços de traure’l de l’olla ben aviat i, si ens és possible, ni posar-lo dins de l’olla, però en qualsevol cas llençar-lo a la brossa  sense por, perquè els volem nets a tots aquests.

Una vegada més a aquests que ens volen donar lliçons els  hi hem donat una de ben bona: mentre Mas, sigui per la raó que sigui, compareixerà davant de la Comissió oberta al Parlament, el PP al Parlament espanyol, veta la compareixença de Rajoy pel tema Bárcenas.  Sort que ells son els bons...!

J.  Vinyeta
28 de Gener de 2015




[1] http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/01/l_informe_del_cni_sobre_el_cas_pujol_es_fals_segons_el_diari_d_andorra_105704.php

dimarts, de gener 27, 2015

280.- Comentaris (Syriza, Convenció del PP).-

280.-  Comentaris  (Syriza, Convenció del PP).-

Syriza ha guanyat les eleccions gregues. No ha estat una sorpresa perquè  l’únic dubte estava en saber si arribaria a la majoria absoluta o no. S’ha quedat a dos ascons d’aquesta majoria.  La sorpresa ha saltat quan el Sr. Tsipras ha pactat amb els anomenats Grecs Independents la formació  del Govern. Aquests Grecs Independents, de marcada tendència  nacionalista, tenen una ideologia político-social que, per una banda, respon la ideologia de l’extrema dreta respecta de la immigració, xenòfobs i  una marcada oposició als moviments alternatius com potser el moviment okupa per exemple. És a dir, en aquest aspecte, estan a les antípodes de la pròpia Syriza. Però, per l’altra banda, s’hi alineen, en el tema antieuropeu. Ara serà  de bon veure com Herrera, per exemple, o Iglèsias o Oliveres justifiquen aquest pacte quasi antinatural d’aquells que tant admiren  amb aquests altres d’actituds que tant detesten. Veurem que n’opinen d’aquesta abraçada...

No és moment de profetitzar sobre de l’actuació  de Tsipras en guanyar les eleccions, tot i que ha creat  grans expectatives a la ciutadania grega, i les respostes que pugui donar Europa al respecta. Però el que sí sembla cert és que  Europa té una pedra a la sabata: allò que en dèiem 15 M, que  semblava mort, reneix en el moment que te lideratge i resulta que, a més, ara ja en té un de líder que és clar  guanyador en unes eleccions democràtiques i  reneix amb força a Grècia. El 2015 és un any amb eleccions a Anglaterra (amb un UKIP reforçat,  amb l’euroescepticisme per bandera), a Portugal, França (tot i que en aquest cas  és precisament l’extrema dreta amb Marie Le Pen la que sembla amb més possibilitats d’obtenir bon resultat electoral) a Polònia i a  Espanya. S’apropen les eleccions i els 15 M respectius, reforçats per la victòria de Syriza, que en el fons son la veu popular i la dels més aporrinats per aquesta barbaritat que ha estat la imposició  a ultrança de l’ètica protestant,   amb clars beneficis només per a uns de concrets que son pocs, tots aquests repeteixo mal tractats voldran tenir el seu lloc, vot  i veu en les actuacions polítiques futures. Dit de forma suau:  han començat a dir que ja en tenen prou...

El PP ha celebrat un una convenció a Madrid en la que, la sessió inaugural, va ser  donada pel  Sr.  Aznar. Amb el to tremendista i apocalíptic de sempre, es va dedicar a dir-los als seus que no ho fan bé i, sense dir-ho directament, que el Se. Rajoy,  no se’n sap sortir. Ell, que sempre ha mantingut un to prepotent (només cal recordar la famosa foto en la reunió de les Açores), és el que sap fer bé les coses i insisteix en que, en cap cas, no es poden acceptar xantatges dels nacionalistes (catalans, of course!) i que aquests no poden quedar impunes (Déu meu...!). Se li nota al Sr. Aznar aquesta necessitat de tornar al poder efectiu, però em sembla que el propi partit s’estima més que es quedi a l’ombra. Mentre, en Rajoy, en el discurs de cloenda, la paraula que més utilitza és  es podemos i les millors paraules son per a desprestigiar i  criticar les eleccions catalanes del 27 de Setembre. De fet, res de nou. Però penso que és una convenció, amb en tot el seu contingut, dirigida a la resta del Estat on, no hem d’oblidar-ho, en general fa forat i, en conseqüència, genera vots favorables.

El propi PP ha anunciat la realització d’una nova convenció a Barcelona pel cap de setmana proper. Em sembla que li seria més pràctic al S. Rajoy i als que l’acompanyin no perdre el temps en discursos i fer un recorregut, ja no dic  per Catalunya però que el fes, al menys, per Barcelona ciutat i, com aquell que vol investigar, fes un recompte estadístic de les banderes – senyeres – estelades que hi trobi i vegi. Seria  una manera pràctica de descobrir allò que desconeix. Aprendria al menys una cosa: que la voluntat del País no és tan silenciosa com ell pensa o li fan pesar i creure. Però  ja sé que el meu consell és inútil.



J. Vinyeta
26 de Gener de 2015



dimarts, de gener 20, 2015

279.- Forats Negres

279.-  Forats  Negres

El canal 33 ens va emetre abans ahir el reportatge Ciutat Morta. No cal parlar del seu contingut perquè entenc que és conegut per tots. La moguda a les xarxes anunciant le projecció del documental, va ser espectacular. Els resultats: trending topic  a les xarxes i màxima audiència del Canal 33. El mateix va passar amb el fragment que un Jutge va tenir a bé suprimir, però finalitzada l’emissió, varem tots tenir accés al fragment censurat. I a partir d’aquí, qui més qui menys es va anar fent una composició de lloc que, en qualsevol cas, portava a qualificar els fets de dramàtics i vergonyants i molts, entre el que m’hi incloc, acabàvem constatant, amb no gaires dubtes, que l’existència de forats negres és real.  És evident que el reportatge  només dona la versió d’una de les parts, però de forma suficientment seriosa perquè  els autors, en la meva apreciació, tinguin també tots els visos i prerrogatives que concedeix i imposa la presumpció de veracitat. Si no és així, opcions té la justícia per corregir-ho.

Però no és en aquests aspectes  judicials en els que vull entrar. Pel que diuen els que hi entenen, reobrir la causa judicial a la que fa referència el reportatge, només serà possible si apareixen noves proves de gruix jurídic substancial. Per tant, ens agradi o no, i certament que no ens agrada, no hi ha més cera que la que crema.

Ara hem de fer un exercici retrospectiu i tot i que no massa llunyà.  Pel 2013 s’estrena en  una sessió especial en el que era el Palacio del Cinema, a la Via Laietana barcelonesa, okupat per a la sessió, el documental Ciutat Morta[1]. Aquest, el documental, ja havia estat premiat al Festival cinematogràfic de Málaga i havia passat pel festival de Sant Sebastià.

La Premsa, o potser sigui millor dir molts periodistes (perquè les capçaleres marquen clares tendències), no en parlen i   queden en evidència. Un cop el documental és donat per TV, el ressò de la premsa es fa evident, però abans, no. És molt senzill exigir llibertat d’expressió quan aquesta és realment assassinada a París, però no sembla difícil haver-se d’empassar gripaus quan el que et paga dona instruccions concretes. Perquè haig d’entendre que els que varen callar complien  ordres o, en el pitjor del casos,  s’autocensuraven. I si no és així, que ens ho diguin. Dia a dia se’m fa més difícil donar credibilitat a aquesta gent que cloqueja llibertat, però que evidencien que son fidels servidors de la capçalera que els paga i no de la informació que ens haurien de donar.

 I l’Ajuntament? En Clos ens diu una cosa per després dir-ne una altra. I ara, aquells que manaven en aquells moments (PSC – ERC – ICV) reclamen, des de cada partit, que s’arribi a l’esclariment de tot plegat. Deu de ser perquè hi ha eleccions properes, perquè res els ha fet bellugar fins ara sobre el tema. A més inri, el Sr. Trias va condecorar al cap d’informació del Cos  Policial, personatge pel qual es van haver de suprimir els cinc minuts famosos del documental.

Respecte de la Guardia Urbana, fa massa temps que en venim sentin parlar d’implicacions de la Guardia Urbana barcelonesa en temes tèrbols. Potser seria hora de que l’Alcalde exigís transparència en i  al propi Cos Policial. Perquè si hem de confiar en ells, és evident que ens han de persuadir de que mereixen la nostra confiança. I malauradament, hi ha dubtes al respecta.

Per uns, per uns altres o per tots plegats  el cas està en que de cop els ciutadans ens trobem a la cara amb uns fets que volem aclarir. Hi ha massa forats negres a tots nivells i implicacions. Tot plegat rebufa cinisme i només quan tots els implicats s’han quedat en pilotes, arrel de la visió a TV, han començat la carrera per guanyar-la. Que es vesteixin avergonyits, que corrin  i que, sense fer cap salt mortal espectacular per distreurens, ens mostrin la veritat. Personalment entenc que és la seva obligació.

Fa temps que venim insistint en allò de que en Montesquieu és mort i fem referència als tres poders habituals (Legislatiu, executiu i judicial) i a la Premsa com a controlador extern de tot plegat. La separació dels tres primers i la independència del quart, és la real expressió d’un Estat de Dret, expressió que,  en el nostra País, es va apagant com una llàntia. Vist el cas que ens ocupa, jo hi afegiria a la melé general un cinquè poder (vista la seva manera d’actuar) que no seria altre com el que podríem definir com Poder Policial. Tot barrejat és, realment, un còctel explosiu.

J. Vinyeta
20 de Gener de 2015




[1] Els fets tenen lloc durant el Govern Maragall i no sé si hi ha declaracions de la consellera d’Interior,  M.  Tura al respecta. En un programa de TV s’ha afirmat que aquestes declaracions existeixen. Jo les desconec.

divendres, de gener 16, 2015

278.- Ara, sí?.-

278.-  Ara, sí?.-

El President es va avençar a la data anunciada i ens va donar abans d’ahir les notícies: Eleccions anticipades el proper 27 de Setembre i que la unitat amb ERC, trencada el mes d’Octubre passat, a Pedralbes, s’ha tornat  a refer. Una vegada més, quan sembla que tot se’n va en orris, podem fer  una expiració profunda. Ens hi van acostumant, perquè no és la primera vegada que passa i em temo que tampoc serà  l'última.

No sé fins a quin punt aquest nou acord es precari però, tot i que ho sigui de precari, és evident que avui estem millor que abans d’ahir perquè tenim una data que blinda, ara sí, aquell  Dret a Decidir que ha estat permanentment torpedinat pel Govern Central: davant del procés electoral que tots donem ja per endegat, des de Madrid res hi poden fer. Per tant arriba l’hora de ser protagonistes del nostre futur i, en això, la responsabilitat és i serà només nostra. Siguem responsables, dons.

De tota manera, tot i assenyalar que la unitat ha quedat recomposta, no puc per menys que expressar alguns  dubtes. Se’ns diu que hi ha un full de ruta que ja fa temps que s’està elaborant, però la realitat, segons el propi President en l’entrevista de TV3, és que no està escrit i serà redactat pel propi President.  Es manifesta que hi ha un acord de mínims per a les properes eleccions municipals i poques hores més tard des d’ERC se’ns diu que les qüestions municipals son definibles a cada municipi i només pel  municipi. Al respecta de les Municipals, val a dir que s’han  de construir les eines d’Estat i potser la més important és l’Agencia Tributària. La base d’aquest agència està en les Diputacions i aquestes surten de les eleccions municipals. Si no hi ha un acord seriós entre Convergència (no sabem què farà  Unió) i ERC per a les municipals,  com es garanteix la titularitat de les Diputacions i l’adhesió d’aquestes al Procés per poder pensar en la creació de la Hisenda Catalana?  També se’ns diu que s’ha activat de nou el Pacte de Governabilitat entre CiU i ERC, però no es té, hores d’ara, la garantia de que els pressupostos siguin aprovats. Veurem ben aviat si l’acord de marres és seriós o no en iniciar-se la legislació necessària per crear el Nou Estat.

No és la meva intenció aigualir el vi perquè el que era important, que era desencallar el procés, s’ha fet. Però s’ha fet d’una manera que, empentada per la societat civil, ha de dir-se, sembla forçada per les circumstàncies que no son altres que les que els propis interessats  s’han anat creant i posant en el camí.  Un procés, ja de per si mateix d'extrema complicació, s’entrebanca amb les cames dels que l’han de portar a terme i, a empentes i rodolons, arriba a una passa  de la línea vermella que cap dels protagonistes vol sobrepassar. Avençar una passa més ja no era llençar pedres a la pròpia teulada, era, senzillament esfondrar la barraca, el que suposaria, inevitablement, la mort política dels protagonistes. Aquest evitar el suïcidi polític és un del elements que garanteix el bon fi de tot plegat.

La retrobada CiU i ERC ha fet mal, és evident. Només cal escoltar Rajoy per adonar-nos compte. I per tant tornarà la acció  dura del Govern Central per posar-nos tants quants pals a les rodes els hi sigui possible. Un dels aspectes a tenir en compte és que el PP impugnarà i portarà al TC qualsevol iniciativa parlamentària legislativa que vulgui cobrir les espatlles del nou Estat. Per tant, no crec que ens haguem d’esverar més del compta al respecta. A pesar de tot, ens agradi o no la data de les eleccions, ens agradi o no el comportament dels principals protagonistes,  amb dubtes o sense, crec que la nostra actitud ha de ser clarament positiva i col·laboradora en tot allò que, amb el  nostre fer de cada dia, sigui adient pels objectius proposats. I les esquerres? Jo penso que les CUP s’hi afegiran per allò mateix de que l’empenta ha de ser positiva i  de quants més millor. ICV?, dons em sembla que continuen esperant Godot... Només faltarà que els nous pressupostos o el conjunt de legislació que ha de fer-se abans de la cita electoral tinguin un caràcter més social o que el debat respecta del que fer a partir del 28S (debat que ha d’obrir-se d’una punyetera vegada!) tingui una visió social de país just i net, perquè no sàpiguen on trobar-lo, a Godot. És que ja  se sap que, del que fan els altres, per aquests d’ICV rara vegada hi ha res aprofitable.

Tenim dies per endavant abans del 27S (aquell dia farà quaranta anys exactes dels últims assassinats d’en Franco) i, no ens hem d’enganyar: patirem, des d’ara perquè el camí és difícil. Però el nostre moment arriba. Estem  amatents!


J.  Vinyeta

16 de Gener de 2015

dimecres, de gener 14, 2015

277.- Recta final?

277.-  Recta final?

He posat aquest títol perquè em sembla que des de la societat civil, la que en podríem dir sobiranista és clar, entenem que som ja  massa a prop de la línea vermella que en cap cas hauríem de depassar i que no és altra que l’evidència de la oportunitat perduda. I és en conseqüència que en comencem  a estar fins allò que no sona vista la inoperància dels que haurien de pilotar la situació que bona part del País va deixar clara el passat N9N. Una societat civil que ha fet tots els papers de l’auca, que, quan ja els ha fet, es posa  en mans dels polítics (sobrevinguts arrel del 12  de Setembre del 2012, tot ha de dir-se) perquè facin la conducció d’aquesta societat civil  vers els objectius assenyalats fent la feina de que els hi és pròpia, i nota  que  la classe política sembla  incapaç de portar-nos allà on varem dir que volíem anar (tot i les “promeses” que al respecta varen jurar i perjurar complir), aquesta societat civil, repeteixo,  està legitimada per a  assenyalar-los  amb el dit a tots ells, perquè té molt clar que no es mereix aquesta sensació de desatenció per part  d’aquells que, a més, els hi paga el sou. Ja n’hi ha prou!.

Sorprèn inclús que un home com el President Mas, que s’ha jugat la pell a nivell personal, que ha estat capaç de posar el seu  partit a disposició del País, que amb qualitat política i parlamentària per sobre dels seus oponents (i amb claredat), que ha pres decisions que hem d’agrair perquè ens ha portat políticament fins el punt de ser on som, impensable d’arribar-hi tan sols fa un parell d’anys, ara ens tingui amb l’ai al cor no sabem ben bé per què, tot i el meu convenciment de que no és precisament per raons partidistes.

Però convindrem també, i amb sorpresa, que els Republicans  no saben estar a l’alçada dels esdeveniments. Continuen posant al partit per davant dels interessos del País i això atipa encara més  la ciutadania (la sobiranista, evidentment!), tot i que era amb aquests amb els que més confiàvem perquè tot plegat anés endavant. Tinc la sensació de que ERC, el partit, i Junqueras no van a l’hora i aquesta que suposo disbauxa, ens té amb un caramel a la boca que, per raons de procés, es va desfent  i perdent sabor.  Per tot pelegat, ell directament i com a conseqüència, va perdent punts...

Entenc les dificultats que comportava una llista unitària com demanava Mas, tot i  que no va fer res més que el que la ciutadania demanava que fes. Però  d’aquí a arribar a refredar tot l’entusiasme generat arrel del N9N amb recels permanents i partidismes desbocats, no ens han fet cap gràcia a tot aquells que estàvem ja amb la papereta a la mà i que creiem que, hores d’ara, ja estaríem convocats per posar-la a les urnes.

Final incert? No. Però  quan els missatges SMS i Twits han estat aparentment l’única expressió de diàleg entre tots aquells que haurien d’anar plegats i acomodats als desitjos del País que els ha deixat la responsabilitat de  concloure allò que la societat civil va endegar, la societat civil manté  el convenciment de que el procés és irreversible, però és cert que ens posen difícil mantenir la puresa d’esperit al respecta.

El President ens comunicarà demà, després de la reunió amb ERC, ANC, AMI, Omniun i el seu partit, el què i el per què de tot plegat. Si el que ha manat en tot plegat no ha estat més que, senzillament, la pura estratègia o tacticisme per endarrerir-ho, ens ho haurà d’explicar molt bé, amb molta claredat, perquè si no ho fa, sap molt bé que no acceptarem excuses de mal pagador: hi ha encara massa en joc per deixar passar i perdre oportunitats sense raons contundents de molt i molt de pes que segurament també ens seran difícils d’entendre. L’ANC ha suspès momentàniament les mobilitzacions previstes fins escoltar al President. Però deixa per divendres la reunió del ple del Secretariat amb les decisions del President sobre de la taula. La ciutadania restarà amatent.

Esperarem a demà. Ara no ve d’un dia, certament. Convindrem també que si tot  arriba a bon port i podem veure constituït el Nou Estat d’Europa, que tot plegat, per trist que hagi estat, només haurà estat una anècdota que  el més joves podran explicar al seus nets.

Que així sia!

J.  Vinyeta
14 de Gener de 2015

dijous, de gener 08, 2015

276.- Charlie Hebdo

276.-  Charlie  Hebdo

Ha estat la notícia del dia i ho continuarà sent durant uns quants dies més donada, a banda de la gravetat dels fets, la morbositat de bona part de la premsa. Al crit d’Alà és Gran dos o tres encaputxats han  assassinat als components de la revista satírica francesa, suposadament per les crítiques a l'islam. Em sembla que la cosa ja ve de lluny perquè Charlie Hebdo, l’any 2006, va publicar aquelles famoses caricatures  de Mahoma que havien estat editades   per un diari danès i que varen enfurismar al món islàmic. El seu director va ser portat a judici (per la pressió exercida per les autoritats islàmiques de França), i a finals del 2011  va ser atacada i incendiada amb còctels molotov. Des d’aleshores, la seu de la revista, el seu director i no sé si algun o tots els redactors, estaven amb protecció policial. Suposo que tots recordem la resposta que el món islàmic va tenir a la publicació d’aquelles caricatures i personalment, en aquell moment, em va semblar que la resposta del món occidental a aquella manifestació virulenta va estar massa tova, per no dir que inexistent.

Avui s’ha produït un segon atac sagnant i barbar en la seu de la mateixa publicació: dotze persones mortes, entre elles els dos policies de guàrdia,  i cinc o sis ferits greus és el terrible balanç fins ara provisional d’aquesta acció contra la seu de la revista, atac  que  entenem, sense pal·liatius, com injustificable.

Però voldria fer alguns reflexions personals al respecta. És evident que no es pot generalitzar, però convindrem que la immigració ha anat aportant-nos, a més d’altres coses que tenen un caràcter clarament positiu, l’integrisme islàmic: Barcelona està considerada com  la capital jihadista del Sud d’Europa i entenc que ens hem de preguntar com ha estat possible, o dit d’una altra manera, què hem fet malament aquí, a París i a la resta del  món occidental, perquè ens passés això. Ja sé que el món occidental i considerat cristià va fer durant dos o tres segles seguits tantes o més bestieses com les que està fent en aquest moment el famós autoanomenat Califa Al-Baghdadi en el denominat Llevant d’Iraq. Però el més significatiu del que hem fet malament, i que hem de corregir tot i que no sé com,  està, en la meva opinió, en les facilitats que hem donat perquè això podés succeir,  amb una espècie de “bonisme” malaltís i permissiu en tot plegat. Em sembla que hem entès malament això de la multiculturalitat, que suposava també la defensa de les nostres pròpies coses.És evident que es fa necessària una reflexió sobre de tot plegat. 

I mentre  aquí a casa nostra ens hem manifestat oberta i clarament en contra de la catàstrofe que va suposar la segona guerra d’Iraq, amb G.W. Bush al front, amb les casseroles i manifestacions com única arma, no veig que aquells mateixos que varem defensar ara es manifestin en contra de les matances de Paris d’ahir i d'avui mateix (per no parlar de les que es porten a terme en el seu propi territori). I el que trobo pitjor és que els imams de les mesquites no siguin els primers en sortir tots al carrer a cridar que els autors de tots aquestes salvatjades no aniran  al paradís si no al infern dels assassins. Si això no es fa (i, com ja va dir Unamuno, el silenci se sol interpretar com aquiescència) personalment em serà difícil de conviure amb algú que, per una mala ventada, pugui considerar-me com enemic religiós i actuar en conseqüència.

De totes maneres, cal recordar que en aquest Estat que ens toca viure també hi està present un integrisme cristià – catòlic que no causa víctimes, però que també atempta contra les nostres  llibertats: episodis com el pòster de Crista, editat per la FNAC el 2006 i que va haver de ser retirat, n’és un exemple que recordo ara. És ben cert que això no mata a ningú, però tinc el convenciment de que portades com la del propi Charlie Hebdo corresponent a la publicació del Nadal passat[1], aquí també seria impublicable. I no vull pensar què farien aquests integristes de suelo pátrio si féssim quatre passes endarrere i poguessin actuar encara com ho varen fer fins a mitjans del Segle XIX[2] o quan, a meitat del segle passat, molts pobles eren considerats i tractats com a Tierra de misiones. Però, malauradament per al nostre País,  tampoc ara estem massa lluny d’aquestes situacions. N’hi ha  prou de  recordar que fins ahir, com aquell que diu, teníem a la cimera de la Conferència Episcopal a l’ínclit Rouco Varela...


J.  Vinyeta
8 de Gener de 2015



[1] http://www.eldiario.es/internacional/portadas-Charlie-Hebdo-criticas-religion_0_343315929.html
[2] La abol ició de la Inquisició no es fa realment fins el 1834

dimecres, de desembre 24, 2014

275.- Diferències

275.-   Diferències

Corre per les xarxes  una foto del Pedraforca, amb un text que diu “Jo no vaig triar néixer a Catalunya, simplement vaig tenir sort”.  És una forma de dir que el nostre País és un gran País. Ja sé que no descobreixo res de nou, però la realitat ens posa davant, dia  a dia, diferències palmàries entre el nostres veïns (i alguns dels seus personatges) i el País que no varem triar per néixer.

Varem tenir la visita d’aquest líder  que, en el País veí, arrossega multituds. Va fer el discurs, ens va dir el que ens va dir i se’n va entornar cap a casa seva. En el seu discurs ens va aparellar Mas amb  Rajoy i va parlar dels abraçaments entre polítics i, d'aquesta manera, va assenyalar la famosa encaixada entre Mas i David Fernàndez: entre la “casta” catalana i els anticapitalistes d’aquí, de casa nostra. La resposta d’en David és prou clara i contundent en l’entrevista que li fa Mónica Terribas  a Catradio[1] el passat dia 23: la gran diferència entre Mas i Rajoy, diu David, està en que Mas posa les urnes i Rajoy no.

 És una frase que marca diferències polítiques espectaculars entre les formes de fer entre Madrid i Barcelona, diferències reals que els d’aquí estem vivint i apreciem dia a dia en l’actuació de Rajoy en vers Catalunya. De la mateixa manera que Fernández estableix diferències entre el que és la crítica política i la mala llet (no usa aquesta paraula...) calculada per simular crítiques polítiques del Sr. Iglesias a les CUP  (o com en moltes de les ocurrències Pperes, autènticament sagnants, oi?).

El Sr. Iglesias ha tingut l’habilitat  de posar en evidencia aquestes diferències de tarannà. Els discursos de Iglesias destil·len una agror permanent que fa difícil no interpretar que els adversaris li son autèntics enemics quasi personals. No hi ha, o no el se veure, l’esperit i el discurs dur però constructiu de les CUP o d’ERC. El Sr. Herrera fa pràcticament el mateix discurs de Podemos (inclús  està alineat amb ell en el tema català), però no és ofensiu. És un discurs, el del Sr. Iglesias, molt propi, en el to crispat i ofensiu permanent al del Sr. Rivera, de plató televisiu i dirigint-se a aquells  als que els hi diu allò que volen sentir. És un discurs que el podríem definir, perquè el coneixem bé, de la “casta” espanyola unionista...

Potser on es veuen  més clares  les diferències entre aquí i allà, és en  els debats  de ràdio i TV a les espanyes i els que hi ha aquí a casa nostra. Veure o escoltar programes de debat en les TV o en  les emissores de radio de l’Estat (en el que sempre surten el mateixos i, en general, defensant un programari ultradretà), son un autèntica manifestació de la manca de respecta al company, amb constants interrupcions i manteniment de dos o més converses  a l’hora, el  que els fan insofribles. Potser és culpa del moderadors, però em sembla que és que els hi va la marxa... El debats aquí son serens i respectuosos, sol haver-hi conversa i  opinió i allò del “.. tu més...” permanent a les espanyes, no existeix a Catalunya...

De diferències n’hi ha moltes més i qui sap si, a més, podríem afegir-hi alguna diferència respecta l’ADN, com en el seu temps defensava Arzalluz  respecta dels Bascs. No ens cal, perquè, no les necessitem aquestes diferències de gènere tant concretes. Suposo que tots en coneixem moltes, de diferències.  És per això que m’agrada poder acabar aquestes ratlles tal com les he començat:

Jo no vaig triar néixer a Catalunya, simplement he tingut sort

I la veritat és que ho celebro!



J.  Vinyeta
24 de Desembre de 2014




[1] http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/El-mati-de-Catalunya-Radio/David-Fernandez-respon-a-Pablo-Iglesias-Una-cosa-es-la-critica-i-una-altra-latac-calculat/video/5411232/

dimarts, de desembre 23, 2014

274.- Podemos

274.-  Podemos

Ha de quedar clar des del primer moment que, quan parlem d’aquesta gent (gent, perquè son molts, però en cap cas vull donar a aquesta paraula un to pejoratiu) estem parlant de gent de les Espanyes. Per tant, no tinguem cap dubte d’escriure el nom del partit en castellà. Ja fa temps que els Srs. de Podemos, amb uns ambigüitat que quasi fa por, estan pel dret a decidir, però un referèndum aquí a casa nostra, que aclarís les coses, només seria possible amb un procés constituent en tot l’Estat espanyol. És a dir: si al dret a decidir però no a que decidim nosaltres.

No  entenc el què  o és que pot ser  soc molt obtús. Però quan parlem, al menys aquí a casa de què volem, parlem de tot això que el Sr.Iglesias diu que s’ha de parlar. I no sé si el que pretén Podemos és presentar-se com l’únic que sap el que diu i...deixar-nos a tot els altres com a nens de teta que no sabem on ni com anar-hi. Això és el que em sembla desprendre’s del discurs de diumenge (per cert que recorda els discursos del PSOE dels any 80’s) i de l’entrevista que Lydia Heredia li fa al Sr. Iglésias a TV3[1]. La referència permanent a Mas i la permanent igualació de Mas  amb Rajoy, em dona a entendre que aquest xicot no sap, tot i que diu que sí, que molts catalans ens sentim com a membres d’una Nació i per tant, amb un President electe  amb tots les garanties i al que, ens agradi o no, respectem (i més ara que han iniciat el tràmits per inhabilitar-lo en el TSJC), i si no ho entén així, haurà de fer-s’ho mirar.

No hi manera de fer-lo sortir, perquè ho repeteix fina a la sacietat, d’allò que Iglesias defineix com a procés constituent a tot l’Estat espanyol, sese dir-nos com portar-lo a terme. El que si queda clar és que, segons ell,  el què volem els catalans ha de  decidir-se, dons, des d’Espanya.   Entén que el procés electoral que el catalans veiem a tocar no és més que un  engany de la casta (CiU i ERC, en aquest cas). Com ICV (serà perquè les arrels polítiques son les mateixes, tot i que jo no diré que “bolivarianes”, com diuen molts,  si no que diré directament que stalinistes), el dret a decidir que defensen, porta un apèndix social i unionista penjat que el condiciona i, per tant, condiciona també la nostra llibertat col·lectiva. És una pena que els que hem de decidir, segons ells, només puguem fer-ho com ells diuen que s’ha de fer i acceptar un resultat que ens vindrà, com fins avui, imposat des de fora. I sembla que Sr. Iglesias vulgui recordar–nos que   no fer les coses com alguns creuen que s’han de fer, deixa el camí  ple de cadàvers (com en el cas d’Stalin i altres de mal record, per exemple?)... Malauradament ja voldria el Sr. Iglesias saber fer política com les CUP. Però temo que  tampoc ens el creuríem, perquè, pel que diu al menys aquí a Catalunya i de Catalunya, no es diferencia del que diuen avui dia al respecta el PSOE o el PSC i que no té res a veure amb el que Podemos deia fa  sols tres o quatre mesos. Van girant cap el centre i veurem fins on arriben.

Des de fa ja temps, Manuel Delgado, antropòleg de bones referències, ha alertat del perill lerrouxista que pot suposar Podemos dins de la societat catalana. Va posar, especialment, tota aquesta qüestió en un article  publicat a VilaWeb[2] que entenc de lectura obligada.  Dona tota la sensació, segons l’article  publicat abans del N9N, i així sembla que va passant, que el que no poden fer unes dretes en capa caiguda aquí a casa nostra, aquestes ho deixin en mans d’una esquerra  que mostri  un desafecte contra un sistema polític, del qual el bloc independentista en sigui el dominant. D’aquí que el Sr. Iglesias abomina de Mas i això passa mentre les dretes, perdut el poder que podien representar a Catalunya (tot i els brindis amb el PSC, que tampoc està per llançar coets), l’aplaudeixen en silenci. Tots sabem que això de Podemos neix amb el famós 15 M. I aquí, a Catalunya recordem que  perquè per  tots aquells de la Plaça Catalunya fos reconegut el dret d’autodeterminació pels catalans (no recordo el reconeixement èxplicit, però), va ser  tota una aventura. És tracta de que, com diu Delgado, el sobiranisme “·...passi a primera línea i ho faci en sentit hostil. Aleshores la catàstrofe està assegurada...”. Comportaria un “lerrouxisme” antisistema, que sembla que ja tenim a casa, amb les conseqüències que això  pot representar al deixar en mans indiferents des del punt de vista social (l’oligarquia catalana en aquest cas) les reformes  que han d’acompanyar la independència.

 Dons a no badar i anar a lo nostre.

J.  Vinyeta.
22 de Desembre de 2014



[1] http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/Els-Matins/Pablo-Iglesias-No-reconeixem-Mas-per-parlar-de-sobirania/video/5409413/
[2] [2] http://m.vilaweb.cat/opinio_contundent/4206798/perill-lerrouxisme-antisistema.html

dimecres, de desembre 17, 2014

273.- Ara, Herrera

 273.-  Ara, Herrera 

El coordinador d’ICV, des del Teatre del Raval, fa una crida per aconseguir un nou país just, net i lliure. És el que volem la majoria dels ciutadans d’aquest País. Però, una vegada més, ho vol fer amb una singularitat evident  i, en la meva opinió, amb una confusió d’idees que em resulta també evident. Heus aquí una d’aquestes evidències: “S’han presentat propostes per negociar la independència i altres per exercir-la, nosaltres proposem pactar i exercir la democràcia”.  Negociar i exercir la independència no porta un clar estigma democràtic? Vol pactar, però  amb qui? I com pensa exercir la democràcia? Dedueixo, pel que després continua dient,  que pel Sr. Herrera exercir la democràcia no és votar si no referendar. I penso que és per aquest concepte que proposa referèndums per a decidir  tot el que es pugui decidir  des del punt de vista social i finalitzar el no sabem què  amb un referèndum  (consensuat suposo amb  l’Estat Espanyol?) per anar cap  aquest País just, net i lliure (que tot plegat no sigui més que una picada d’ullet a Podemos  i les CUP, clarament assemblearis!)
Diu que el poble català vol una nova relació amb l’Estat espanyol, però no ens diu quina o com ha de ser aquesta nova relació. Proposa un front d’esquerres  (ERC, ICV, CUP, Podemos  i Procés,  però ERC i les CUP s’hi avindríen a aquest front?) ja sigui per abans o posterior a les eleccions autonòmiques (que no plebiscitàries), còctel que vist des de fora entenc, perquè aquests d’Iniciativa si no la tenen no van enlloc,  que o el lidera Herrera, o no es farà. Com no podia ser d’una altra manera, a aquells que pensen que un eix nacional és absolutament necessari (entre  els que m’hi trobo) els diu, literalment “...són de dretes i tenen coses a amagar...” Aquest és un gran, gran argument...!!, especialment després d’escoltar la introducció de Joan  Mena en la que ens deia allò de  que ICV “...és el partit de la lluita de classes...”.
És evident dons que només la acció social compta per  Herrera i en un sols sentit. Però en el suposat que arribessin a governar Catalunya, sense Estat (perquè el que si sabem és que no son independentistes) i per tant sense mitjans i instruments per  fer les polítiques amb les que impregnen el seu ideari, la pregunta del milió és obvia:  d’on trauran els calés? De l’Estat espanyol si  guanya Podemos?   Creu realment que l’Estat espanyol li donarà – deixarà calés?, perquè  és evident que les arques de la Generalitat estan  i restaran buides  fins que no aconseguim la possibilitat d’obtenir les eines pròpies d’un Estat. I no sé, o no he sabut entendre, com pensa obtenir-les aquestes eines el Sr.  Herrera.  
Som molts els que volem un Nou País. Som molts els que estem preocupats per la situació social. Som molts el que no veiem gens clar això que ens proposen d’una “comunió” de llaços comercials entre Europa i els EEUU (el famós TTIP) de la que no podem parlar perquè en desconeixem les negociacions. Som molts els que volem netejar la merda que la corrupció ens va deixant pels racons. Però de les solucions ningú se’n pot prendre la titularitat i el lideratge en exclusiva precisament perquè  som un País complexa, amb pluralitat política i, per tant, de solucions no n’hi ha només unes  i preses des d’una sola perspectiva.
 El que el Sr. Herrera ha d’entendre és que molts creiem que, per poder decidir, s’ha de ser lliure. Potser que a ell i al seu grup, acostumats tradicionalment a maximalismes, que han resultat en massa ocasions intolerants, pot ser que això de la llibertat els hi  faci por. Però pels que no hem estat mai en una òrbita quan menys filomarxista, entenem que el millor camí per resoldre els problemes és des de la llibertat. És adir, des d’un Estat lliure i democràtic, que el farem socialment just, eliminant la brossa cuidant d’una regeneració política efectiva. I aquest criteris no son patrimoni d’una sola ideologia. I molt menys de determinades esquerres.

J.  Vinyeta

17 de desembre de 2014

divendres, de desembre 12, 2014

272.- De les ideologies

272.- De les ideologies

Catalunya, els catalans, està - estem en un moment que, potser si, hem de definir com a històric. És històric i transcendental especialment per aquells que creiem en un Estat Nou i independent que concedeixi als ciutadans que  puguin  habitar-lo en un futur una llibertat que, fins avui, en és desconeguda i  la garantia de poder  participar en la construcció posterior de tot allò que ens definirà com a ciutadans autèntics.
Hi  altres que ja ho tenen bé, que no volen modificar els seus estatus; que disposen, segons el seu entendre, de suficient llibertat i que entenen que és millor boig conegut que savi per conèixer. No cal que els hi expliquis res, no diuen res, no els importa res més que el seu jo per la raó senzilla de que no volen ni posar-se a rumiar els avantatges possibles tant socials com econòmics, dels que podrien disposar i gaudir en un Estat independent. No ho fan perquè, després de rumiar sol venir el temps de decidir i, ho sabem tots, decidir és precisament el més difícil i dolorós de la condició humana. Entenen, al contrari, que d’avantatges no n’hi hauria  cap per modificar el seu criteri, que no hi ha garanties de que les coses siguin millor (en aquest aspecte tenen raó, perquè quan se’ls demani col·laboració per canviar o millorar les coses, tampoc participaran i continuaran mantenint aquesta indiferència soterrada) i, per tant, com que ja estan bé, no cal que facin res.
Donada la transformació política que suposaria per l’Estat espanyol la creació d’un Estat català, afloren totes les mateixes ideologies que ja varen perdurar més de quaranta anys i amb una dictadura de la que encara el record ens fa tremolar les cames. Son tots aquells que repenjats en una constitució resultant de la imposició de tots aquests que encara vivien sota l’ombra de la dictadura, tot i  la mort del dictador, van mantenint encara el mateix esperit que ja va causar una guerra civil i, en massa casos, manifesten que hi tornarien a la guerra  si la Pàtria s’esquincés. No parlen del problema econòmic que la secessió crearia a l’Estat espanyol i insisteixen en que els grans perjudicats de la separació seríem el catalans que, en paraules del ministre d’afers exteriors, ens quedaríem perduts per la galàxia exterior in aeternum. Estan camuflats i protegits a l’empara dels poders fàctics en tots el estaments del poder,  precisament per aquells que oficialment actuen coma protectors de les llibertats de tots però, que realment, només protegeixen aquelles dels que els hi son fidels. Faran i desfaran el que calgui perquè res canvií. Entre aquests, hi ha també grups econòmics aparentment més discrets però pendents només dels seus interessos i que definiran la seva posició in extremis. Ara com ara, formen part de l’oligarquia de l’Estat espanyol.
Però aquí, a casa nostra, en trobem alguns que sota un paraigües democràtic i amb un discurs cultivat i en massa ocasions populista, volen i fan confondre l’ordre de les coses.  És evident que  Catalunya, des del punt de vista social, està avui gairebé sota mínims i que aquesta situació és un dels aspectes a la que hem de trobar solució.  Aquesta solució passa, inexcusablement, per  la constitució d’un Estat lliure, democràtic i, evidentment, social  per disposar dels recursos necessaris. Però les coses tenen el seu ordre i el que és primer, i ja sé que és una “perogrullada”, és el que va davant. No acceptar aquest ordre (primer un Estat, sense oblidar el govern de cada dia) i crear-ne  un altra d’ordre és tant com exigir que la ciutadania accepti la imposició d’una forma de convivència no decidida per una majoria parlamentària, és a dir: decidit des de d’alt. És una forma de fer les coses que em recorden temps passats i perillosos. Primer hem de construir un Estat; després ja direm com volem que sigui i quins valors ha de tenir aquest Estat. I un País com el nostre, que ha demostrat amb escreix la seva solidaritat i esperit social no crec que, constituït en un Estat lliure, posi en qüestió la reedificació social necessària que, en aquests moments i  com ja he dit, està sota mínims. Que el debat constituent  ha de ser sobre totes les qüestions, és evident. Però no voler participar en la prèvia perquè entenen que el debat polític no ha de ser el prioritari, és imposar la ideologia personal, particular  i partidista a la solució que molts, molts més que tots aquests, entenem com solució general als problemes del País. Quan el dret a decidir  porta penjat un apèndix, anomenat social en aquest cas, aquest dret queda, es vulgui o no, condicionat. Tot això, sense posar sobre la taula que algun d’aquests dels que parlo, ni tant sols tenen el més mínim desig de que arribem a ser un Nou Estat d’Europa.

J.  Vinyeta

12 de Desembre de 2014 

dijous, de desembre 11, 2014

271.- Comentaris (CIA, Iceta, Cristina)

271.- Comentaris  (CIA, Iceta, Cristina)

 Aquesta setmana ha sortit publicat un document elaborat  pel Senat dels EEUU que treu a la llum les barbaritats comeses per la CIA sota el paraigües que va obrir Georges W. Bush, com a President americà que era,  en la creuada mundial que ell va encapçalar  en contra del terrorisme islàmic, arrel de la caiguda de les torres bessones  de Nova York[1]. Creuada que, en el meu entendre, va multiplicar la incomprensió, i perquè no dir-ho, l’odi entre el món occidental i el món islamista, especialment l’integrista, situació que ens ha portat fins on som ara, en enfrontament entre els radicals d’una i altra cultura: tots recordem les pèssimes pràctiques del exèrcits americans durant la segona guerra del Golf i les actuacions dels anomenats cossos de seguretat creats en aquella ocasió (cossos a més privats) que actuaven com autèntics  amos i senyors de vides i hisendes.

 Donàvem per suposat que la tortura existeix a les clavegueres de tots els etats i que, pels estats que estan en guerres permanents, com és el cas dels EEUU, qualsevol mitjà que doni la més minsa informació justifica plenament els mitjans emprats per  aconseguir-la. El que l’informe diu al respecta és que la informació obtinguda amb aquests mitjans va ser pràcticament nul·la... La gravetat de tot plegat  està en el menyspreu absolut de la condició humana, en tots els aspectes, que representa la tortura i que en massa casos es justifica dient que és una qüestió eterna en el sentit de que la tortura ha existit sempre. I és cert que ha existit sempre. Però aquesta existència, que ens avergonyeix a tots, no justifica en cap cas (perquè és injustificable per sí mateixa)  la seva aplicació. I el  que encara és pitjor és que aquestes transgressions sistemàtiques i durant anys quedaran impunes.

De totes maneres, un poble que és capaç d’ensenyar-nos, de la forma més crua i real possible, les seves misèries, al menys a mi em mereix un cert respecta. En el nostre país encara queda per esbrinar el tema dels GAL i les actuacions de Galindo i companyia en la tristament cèlebre caserna  d’Intxaurrondo...

El Sr. Iceta no ha volgut ser menys i ens ha dedicat una conferència per explicar-nos el seu full de ruta (el proper en fer-ho serà el Sr. Herrera). Poques coses a comentar perquè el leitmotiv es repeteix des del carrer Nicaragua de forma recalcitrant: reforma constitucional i blindatge de determinades competències. Si la reforma constitucional és la que queda més o menys proposada pel famós Congrés de Granada, poca cosa millora res perquè les concrecions son realment difuses. Si el que el Sr. Iceta ens proposa és fer una Catalunya ferma, tot que en cap cas independent, sorprèn que no  ho fes durant el mandat del seu partit a la Generalitat o mentre el seu cap de files manava a  Madrid i abans de que  oblidés les seves promeses des del balcó de la Generalitat. Va dir Iceta que la majoria de catalans no volen la independència i que això ho demostra el 9N. Oblida que, fins avui aquella és l’única enquesta de veritat amb  un univers de 2.350.000 persones de més de 16 anys. El que deu passar és que, com que les enquestes li van al PSC de mal en pitjor, és millor oblidar-les. Totes, és clar...

Veurem com acaba el procés del cas Noos. L’infanta Cristina, que sembla que sigui la clienta del fiscal del cas més que no pas la imputada, haurà de pagar més de 600.000 euros i potser que es deslliure d’asseure a la banqueta dels acusats: el fiscal insisteix en la falta de probes acusatòries... No és que jo vulgui esmenar la plana a ningú, però sembla que queda clar que qui té padrins es bateja... No sembla, com va dir el pare de Cristina en un moment en que el seu gendre començava  a estar esquitxat, que la justícia sigui igual per a tots. Molt menys quan l’ombra de la politització de la justícia és tremendament allargada. I per si  quedaven dubtes d’aquest allargament, veiem com acaba  el tema del jutge Ruz...


J.  Vinyeta
11 de Desembre de 2014




  1. [1] http://www.intelligence.senate.gov/study2014/sscistudy1.pdf

dimarts, de desembre 09, 2014

270.- Del discurs de Junqueras­­­­­­­­­­­­­­­­ i algunes consideracions


270.-  Del discurs de Junqueras­­­­­­­­­­­­­­­­ i algunes consideracions

És difícil concretar sobre el discurs del cap dels republicans. El fet de que  no estigui escrit, com el del President, obliga a estar pendent del vídeo[1] del discurs i si necessites concretar més has de tornar a visionar-lo. És a dir, es fa tot plegat un pel feixuc. Però això no vol dir que no hi hagués claredat en alguna cosa.

És cert que el Sr. Junqueras es posiciona en contra de la llista única proposada pel President i entén que, realitzat el procés electoral, que ha de ser pràcticament immediat, ha de començar la creació de les estructures d’estat necessàries i la concreció  legal també necessària perquè en cap moment hi pugui haver-hi un buit legal. Proposa que un cop iniciat tot el procediment post electoral, les negociacions amb l’Estat Espanyol han de realitzar-se a nivell d’Estat Català i aquest procés ha de concloure en el que podríem dir-ne  referèndum d’aprovació de la Constitució Catalana  sense noves eleccions, forma contraria a la proposada pel President. Aquest últim punt i el tema de les llistes potser que siguin, en el meu entendre, els dos punts més antagònics. Però la resta de propostes semblen  diferències  més semàntiques que no pas  reals.

Escoltats  Mas i Junqueras, podem entrar i fer algunes consideracions. La primera d’elles fa referència  al tipus de llista que sembla condicionar-ho tot. Ferran Requejo[2], gens dubtós en quan a identificació amb el procés nacional, assenyala amb claredat que no hi ha estudis científics que avalin la idea de que una llista única doni més o  menys vots que  varies llistes. El que si sabem cert és que la fórmula D’Hont prima  a les llistes més  votades. Per tant, ni una ni altra proposta, a priori, garanteix un millor resultat. També, ja des d’un punt de vista personal, em sembla entendre que després de l’aprovació de la Constitució Catalana haurien de realitzar-se eleccions generals, per la senzilla raó de que, com a mínim, s’haurà aprovat una nova Llei electoral. Una  segona consideració, aquesta  des d’un punt de vista també  personal, és que tant en una o altra proposta, és evident que s’haurà de governar el dia a dia (a banda de la creació de les estructures d’Estat i, també, de les negociacions amb l’Estat espanyol en el tema del deute i distribució d’actius i passius) i la pregunta del milió és, com i amb quin govern?

En el meu entendre hauria de formar-se un govern provisional de concentració Nacional,ampli, a l’estil Govern Tarradellas, prèviament pactat (penso que tots estarem d’acord en que aquest Govern ha d’estar encapçalat per Mas i, perquè no, amb un Conseller en Cap que podria se Junqueras) amb caràcter constituent i  anar a les eleccions amb  aquest govern format de gent de la societat civil capacitada i membres dels partits participants en la/les llistes o que haguessin decidit participar en el Govern que, per tot plegat, asseguraria la governabilitat fins a les eleccions post constitucionals, que ens donarien el govern ja definitiu. Aquest govern definitiu, resultat d’unes eleccions generals fetes amb una Llei electoral pròpia, catalana, seria el que realment donaria forma  al País que definitivament voldrem, aplicant la constitució aprovada.

De totes maneres tots tenen ara les mans lligades. El país, la societat civil els ha portat a tots ells, a tots els partits, fins aquí i per tant, i al menys a aquests dos, Mas i Junqueras (les CUP s’ho estan pensant....), han de tenir clara la obligació de posar-se d’acord, perquè si no ho fan, aquesta mateixa societat civil els passarà per sobre i trobarà nous lideratges amb tanta o més capacitat de lideratge que puguin tenir els que ara es postulen com a tals per arrossegar el País.

El moment és transcendental i per la seva excepcionalitat son necessàries mesures excepcionals. I això requereix que els partidismes, i les  ideologies  que comporten, quedin per sota, per aquesta ocasió,  de les necessitats del procés en sí mateix. De les altres necessitats, les que conformen el dia a dia de govern i que ja tenen ideologia, han d’estar a la cura del govern triat i simultànies a tot el que faci referència al procés. Per això, i per evitar suspicàcies i especialment per evitar personalismes, entenc i repeteixo, ha d’haver-hi un govern previst i pactat abans de les eleccions obert a tots els que vulguin participar-hi. És un repte per a tots, certament. Però el veig més  preocupant, aquest repte, per a tots quests grups d’esquerres que carregats de personalismes ( oi que sí, Sr. Oliveres...?)  anteposaran ideologia estricta en front del País que volem crear quan encara no serà l’hora de fer-ho, per la raó senzilla de que encara no hi haurà Constitució Catalana.

 De tots maneres que tothom sàpiga que la societat civil té memòria i que, un dia,  quan sigui,  anirà a votar. I triarà. I  aleshores vindran els plors i cruixit de dents evangèlics per a tots aquells tebis de cor...

J.  Vinyeta
9 de Desembre de 2014




[1]http://www.vilaweb.cat/noticia/4222392/20141203/video-conferencia-integra-doriol-junqueras.html
[2] Ferran  Requejo a TV3 Programa Divendrers del dia 5 de desembre

dimecres, de desembre 03, 2014

269.- Comentaris (Rajoy, Ultres,,,)

269.-  Comentaris  (Rajoy, Ultres,,,)

Rajoy va aterrar finalment a Barcelona el passat dissabte  per “explicar-se millor”, segons havia dit, davant de la societat catalana. Però es va reunir només amb els seus  i els hi va endinyar un discurs que, tal com va definir l diari ARA de l’endemà de tot plegat, no va ser més que un atac frontal a la societat catalana i, en especial, al President Mas.

No és que em sigui estrany  el contingut. Però personalment em va sorprendre la duresa “mitinera”, crispada, l’intens i agut  to de veu de líder cregut  omnipotent que, ves a saber, si va estudiar-se el posat i tot plegat  davant d’un mirall, com feia algú de trista memòria. Ell, que presumeix de ser el president de tots els espanyols, té el mal acudit de dir que hi ha més catalans que independentistes, inconscient (o no, ves  saber) de que hi ha més espanyols que “peperos”. Parlava per Espanya, cert. Però  oblidant que en últim extrem feia el discurs davant d’una petitíssima part dels 471.641 votants, tot i que lliurats en cos i ànima al líder, que va tenir el PP en les eleccions del 2012 (quantitat de votants que no va gaire més enllà del 1,65% de la població catalana, equivalents a un 13% del cens). Oblidant que els que varem votar el N9N som quasi cinc vegades més que aquells votants al PP aquell 2012 i que també som catalans, arrogant-se la “propietat” de tots aquells que no varen votar el N9N. Oblidant, quan demana respecta per a Catalunya, que qui més l’ha menyspreat ha estat precisament ell per a satisfer l’oligarquia que el Sr. Rajoy representa. Oblidant que no som súbdits i que posem com a mostra d’aquesta insubmissió  una pluralitat política  que ja voldria l’Estat espanyol. Oblidant que, per molt que digui o faci, la seva credibilitat està absolutament minvada i corcada per la corrupció  a les seves files i que és incapaç de solucionar. Oblidant moltes altres coses, però deixant clar en el meu entendre, un nerviosisme quasi paroxístic que fa entreveure el pànic que pressuposa l’enfrontament polític que se li ve a sobre i que només sap resoldre, com ha fet fins ara, amb l’ús d’una justícia domesticada. Aquest és el seu valor polític, i res més. I amb aquest bagatge, ens  vol donar lliçons...?

Mentre, el seu ministre del interior (que segons diuen és de missa i comunió diària, com ja feia algun antecessor també en el govern ja fa uns anys) es despatxa tranquil  creant un cos policial especial perquè remeni per les clavegueres catalanes i denuncií tot el que li sembli denunciable o s’inventi el que cregui necessari per torpedinar, fins avui sense èxit, el procés que a Catalunya hi ha endegat. I el seu ministre de justícia  diu que el procés avança a base de fets consumats incitats  pel carisma d’un líder a les masses, recordant així el convuls segle XX...(feia dies que  no sortia, oi?). Per tot plegat, i el que anirà venint, he de reconèixer que ens ajuden molt...

Els Ultres varen muntar un ciri bestial diumenge passat, pel matí. Un mort, no sé quants ferits i més de vint detinguts, és el trist balanç d’una batalla campal entre seguidors de l’Atlètic de Madrid i del Depor.

Es parla molt de la responsabilitat dels clubs pel tracte i facilitats que aquests, els clubs, donen a totes aquestes bandes de brètols. És cert que, per part del clubs hi son o hi han estat aquestes facilitats i també és cert que alguns clubs ho han corregit. El Barça de Laporta va ser el primer club en actuar, amb les conseqüències posteriors per al propi Laporta,  el R. Madrid s’hi va afegir després i, si no vaig errat, l’Espanyol i el València han treballat molt en aquesta línea. Però ni les autoritats esportives en general ni l’administració en particular ho han fet, de treballar-hi. I els resultats d’aquesta inacció estan a la vista. El Regne Unit tenia aquest problema. Els Hooligans que tenien quasi com dogma omplir-se de cervesa, anar a hostiar-se amb els de l’equip contrari i, finalment, tornar a casa ben calents, van anar-se’n “civilitzant” com a conseqüència de   les actuacions de les administracions i dels propis clubs i, avui dia, estan en clar declivi.

Però en el nostre Estat no s’ha fet res al respecta. No solament inacció si no també una clara, en la meva opinió, permissivitat. Els grups aquests anomenats radicals son uns autèntics grups polítics amb clares manifestacions feixistes, amb símbols a l’ús i actuacions violentes camuflats per uns colors esportius. Personalment, i ho crec fermament, son els mateixos que s’afegiran a les manifestacions que puguin realitzar els grups polítics feixistes registrats, que també actuen amb impunitat arreu de l’Estat. I la actuació policial en aquests fets violents dels que parlem, sense previsió i  arribant tard, sembla confirmar la meva tesi.

Això sí: la violència, la xenofòbia i el racisme son presents en els estadis, Però, en canvi, una pacífica estelada, està prohibida. Després ens diran que darrera de tot plegat no hi ha raons polítiques.

J. Vinyeta

2 de Desembre de 2014

dijous, de novembre 27, 2014

268.- Del discurs de President

268.- Del discurs de President.-

El president ens ha dit que aposta fort per  la Independència del País[1]. Ens diu com vol arribar-hi i, especialment, ens dona un termini de divuit mesos, com a màxim, per assolir-la.  El President marca els tempos i posa condicions. I ho fa de tal manera que els que voldrien esmenar-li la plana (especialment els partits Convergència i Esquerra, que quedarien amagats, en stand by, com es diu ara), ho tenen difícil per a fer-ho. Proposa una llista  composta per elements dels partits que si vulguin afegir i per elements civils que, podem dir, tinguin provada solvència i excel·lència  en resposta al clam popular que capitanegen l’ANC i l’Òmniun, perquè, com diu el propi President, la gent del carrer també ens ho hem guanyat.  El discurs del President ens  canvia les formes polítiques enteses com a tals fins ara: es tallen les amarres per navegar definitivament vers Ítaca i ens hi haurem d’habituar.

Tot i la contundència del missatge, l’única condició sine qua non que hi posa  és  que no convocarà aquestes eleccions  si aquestes no han de servir a la fi proposada i en cap cas si només han de servir per modificar les majories – minories  parlamentaries. El President vol una llista clarament guanyadora del sí, perquè quedi clar a l’Estat Central i, especialment a Europa, que  ha estat una victòria electoral neta i sense discussió possible del que podríem dir el sí – sí,  però, reitero, tot i la contundència,  tot lo altra  sembla clarament negociable. Per aconseguir aquest sí majoritari, no seré jo qui mantingui com a millor la llista única o les separades amb el mateix objectiu (els que en saben, de matemàtiques aplicades, que ens facin números clars), i les enquestes tampoc  es posen d’acord al respecta. Però el que sí és cert és que l’enquesta amb una mostra de 2.350.000 enquestats (no la de 800 o 1000 enquestats per telèfon) del 9N, té resultats diàfans.

De totes maneres hi ha dubtes. No en respecta a la voluntat del President de seguir endavant si no el que entenc com algunes llacunes problemàtiques. Per exemple i en la meva opinió, no entenc que es pugui anar a les eleccions tal com les promou Mas si prèviament no s’ha acordat el Govern que ha de pilotar el procés durant aquest temps que ell marca, entre les eleccions que proposa i les que es faran, ja com constituents i simultàniament amb el Referèndum de ratificació del Nou Estat Català. Es deixarà la composició d’aquest Govern en mans del que lideri la llista guanyadora, suposadament majoritària? Si es fa així, quedarà garantida la governabilitat durant tot el procés?

Suposo que hem de comptar amb l’hostilitat constantment augmentada a mida que avancin els dies, per part de l’Estat. A banda del setge polític i econòmic  que anirà estrenyen, existeix el problema de que algú es begui l’enteniment, com diu el President, i ens impugni precisament aquest procés electoral. El CATN ja en parla de la possibilitat de que això passi.  Quina solució s’hi pot plantejar a la situació que així es creï? Com ha de plantejar-se el procés perquè no sigui impugnable?

Hi ha dubtes, és cert, però haig de pensar que s’imposa una certa espera i que, entre tots plegats, s’aniran resolent. Però entenc també que, a pesar de la paciència, s’ha de començar a esbrinar i aclarir tots aquests i més  dubtes per a no deixar-ne cap al rebost, no fos cas  que se’ns hi florís qualsevol dubte no aclarit.

Hi ha hagut retrets a la proposta del President en el sentit de dir que  suposa una paralització del sistema democràtic donat que els partits, elements bàsics de la democràcia, deixarien de funcionar. Dit de manera més entenedora, que hi hauria una “dictadura”, quan menys, temporal (el President ja assenyalava allò dels llepafils i perepunyetes...). França, amb l’UMP ja ho va fer i no es va enfonsar el mont. En el suposat de que fora com diuen una dictadura, tot i que no en els termes que malauradament coneixem i que no ho serà, de dictadura, crec que han de quedar clares un parell de coses. La primera és que els grecs i romans entenien ja  una dictadura com una sortida política aplicable a situacions excepcionals. La segona està en la utilització banal que, especialment en el segle passat, se n’ha fet del terme, donat que aquelles suposades dictadures no eren tals si no que  varen néixer ja amb el clar desig de convertir-se, o s’hi varen convertir, en tiranies i com a tals varen actuar. I cal diferenciar amb rotunditat  una cosa de l’altra. I finalment, i ja des del punt de vista personal, estic disposat a suportar aquesta “suposada dictadura” i les que puguin venir si, després de divuit mesos de patir-les,  començo a viure en un estat lliure i sobirà.

Continuarà.

J.  Vinyeta
26 de Novembre de 2014




[1]El text íntegre del discurs:  http://www.aragirona.cat/noticia/2014/11/25/el-discurs-integre-dartur-mas-despres-del-9n-temps-de-decidir-temps-de-sumar