268.- Del discurs
de President.-
El president ens ha dit que aposta
fort per la Independència del País[1].
Ens diu com vol arribar-hi i, especialment, ens dona un termini de divuit
mesos, com a màxim, per assolir-la. El
President marca els tempos i posa condicions. I ho fa de tal manera que els que
voldrien esmenar-li la plana (especialment els partits Convergència i Esquerra,
que quedarien amagats, en stand by, com es diu ara), ho tenen difícil per a fer-ho.
Proposa una llista composta per elements
dels partits que si vulguin afegir i per elements civils que, podem dir,
tinguin provada solvència i excel·lència
en resposta al clam popular que capitanegen l’ANC i l’Òmniun, perquè,
com diu el propi President, la gent del carrer també ens ho hem guanyat. El discurs del President ens canvia les formes polítiques enteses com a
tals fins ara: es tallen les amarres per navegar definitivament vers Ítaca i
ens hi haurem d’habituar.
Tot i la contundència del
missatge, l’única condició sine qua non que hi posa és que
no convocarà aquestes eleccions si
aquestes no han de servir a la fi proposada i en cap cas si només han de
servir per modificar les majories – minories parlamentaries. El President vol una llista
clarament guanyadora del sí, perquè quedi clar a l’Estat Central i,
especialment a Europa, que ha estat una
victòria electoral neta i sense discussió possible del que podríem dir el sí –
sí, però, reitero, tot i la
contundència, tot lo altra sembla clarament negociable. Per aconseguir
aquest sí majoritari, no seré jo qui mantingui com a millor la llista única o
les separades amb el mateix objectiu (els que en saben, de matemàtiques
aplicades, que ens facin números clars), i les enquestes tampoc es posen d’acord al respecta. Però el que sí
és cert és que l’enquesta amb una mostra de 2.350.000 enquestats (no la de 800
o 1000 enquestats per telèfon) del 9N, té resultats diàfans.
De totes maneres hi ha dubtes. No
en respecta a la voluntat del President de seguir endavant si no el que entenc
com algunes llacunes problemàtiques. Per exemple i en la meva opinió, no entenc
que es pugui anar a les eleccions tal com les promou Mas si prèviament no s’ha acordat
el Govern que ha de pilotar el procés durant aquest temps que ell marca, entre
les eleccions que proposa i les que es faran, ja com constituents i
simultàniament amb el Referèndum de ratificació del Nou Estat Català. Es
deixarà la composició d’aquest Govern en mans del que lideri la llista
guanyadora, suposadament majoritària? Si es fa així, quedarà garantida la
governabilitat durant tot el procés?
Suposo que hem de comptar amb
l’hostilitat constantment augmentada a mida que avancin els dies, per part de
l’Estat. A banda del setge polític i econòmic
que anirà estrenyen, existeix el problema de que algú es begui
l’enteniment, com diu el President, i ens impugni precisament aquest procés
electoral. El CATN ja en parla de la possibilitat de que això passi. Quina solució s’hi pot plantejar a la
situació que així es creï? Com ha de plantejar-se el procés perquè no sigui
impugnable?
Hi ha dubtes, és cert, però haig
de pensar que s’imposa una certa espera i que, entre tots plegats, s’aniran
resolent. Però entenc també que, a pesar de la paciència, s’ha de començar a
esbrinar i aclarir tots aquests i més
dubtes per a no deixar-ne cap al rebost, no fos cas que se’ns hi florís qualsevol dubte no
aclarit.
Hi ha hagut retrets a la proposta
del President en el sentit de dir que
suposa una paralització del sistema democràtic donat que els partits,
elements bàsics de la democràcia, deixarien de funcionar. Dit de manera més
entenedora, que hi hauria una “dictadura”, quan menys, temporal (el President
ja assenyalava allò dels llepafils i perepunyetes...). França, amb l’UMP ja ho
va fer i no es va enfonsar el mont. En el suposat de que fora com diuen una
dictadura, tot i que no en els termes que malauradament coneixem i que no ho
serà, de dictadura, crec que han de quedar clares un parell de coses. La
primera és que els grecs i romans entenien ja
una dictadura com una sortida política aplicable a situacions
excepcionals. La segona està en la utilització banal que, especialment en el
segle passat, se n’ha fet del terme, donat que aquelles suposades dictadures no
eren tals si no que varen néixer ja amb
el clar desig de convertir-se, o s’hi varen convertir, en tiranies i com a tals
varen actuar. I cal diferenciar amb rotunditat
una cosa de l’altra. I finalment, i ja des del punt de vista personal,
estic disposat a suportar aquesta “suposada dictadura” i les que puguin venir
si, després de divuit mesos de patir-les,
començo a viure en un estat lliure i sobirà.
Continuarà.
J.
Vinyeta
26 de Novembre de 2014
[1]El text íntegre del discurs: http://www.aragirona.cat/noticia/2014/11/25/el-discurs-integre-dartur-mas-despres-del-9n-temps-de-decidir-temps-de-sumar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada