272.- De les ideologies

272.- De les ideologies

Catalunya, els catalans, està - estem en un moment que, potser si, hem de definir com a històric. És històric i transcendental especialment per aquells que creiem en un Estat Nou i independent que concedeixi als ciutadans que  puguin  habitar-lo en un futur una llibertat que, fins avui, en és desconeguda i  la garantia de poder  participar en la construcció posterior de tot allò que ens definirà com a ciutadans autèntics.

Hi  altres que ja ho tenen bé, que no volen modificar els seus estatus; que disposen, segons el seu entendre, de suficient llibertat i que entenen que és millor boig conegut que savi per conèixer. No cal que els hi expliquis res, no diuen res, no els importa res més que el seu jo per la raó senzilla de que no volen ni posar-se a rumiar els avantatges possibles tant socials com econòmics, dels que podrien disposar i gaudir en un Estat independent. No ho fan perquè, després de rumiar sol venir el temps de decidir i, ho sabem tots, decidir és precisament el més difícil i dolorós de la condició humana. Entenen, al contrari, que d’avantatges no n’hi hauria  cap per modificar el seu criteri, que no hi ha garanties de que les coses siguin millor (en aquest aspecte tenen raó, perquè quan se’ls demani col·laboració per canviar o millorar les coses, tampoc participaran i continuaran mantenint aquesta indiferència soterrada) i, per tant, com que ja estan bé, no cal que facin res.

Donada la transformació política que suposaria per l’Estat espanyol la creació d’un Estat català, afloren totes les mateixes ideologies que ja varen perdurar més de quaranta anys i amb una dictadura de la que encara el record ens fa tremolar les cames. Son tots aquells que repenjats en una constitució resultant de la imposició de tots aquests que encara vivien sota l’ombra de la dictadura, tot i  la mort del dictador, van mantenint encara el mateix esperit que ja va causar una guerra civil i, en massa casos, manifesten que hi tornarien a la guerra  si la Pàtria s’esquincés. No parlen del problema econòmic que la secessió crearia a l’Estat espanyol i insisteixen en que els grans perjudicats de la separació seríem el catalans que, en paraules del ministre d’afers exteriors, ens quedaríem perduts per la galàxia exterior in aeternum. Estan camuflats i protegits a l’empara dels poders fàctics en tots el estaments del poder,  precisament per aquells que oficialment actuen coma protectors de les llibertats de tots però, que realment, només protegeixen aquelles dels que els hi son fidels. Faran i desfaran el que calgui perquè res canvií. Entre aquests, hi ha també grups econòmics aparentment més discrets però pendents només dels seus interessos i que definiran la seva posició in extremis. Ara com ara, formen part de l’oligarquia de l’Estat espanyol.

Però aquí, a casa nostra, en trobem alguns que sota un paraigües democràtic i amb un discurs cultivat i en massa ocasions populista, volen i fan confondre l’ordre de les coses.  És evident que  Catalunya, des del punt de vista social, està avui gairebé sota mínims i que aquesta situació és un dels aspectes a la que hem de trobar solució.  Aquesta solució passa, inexcusablement, per  la constitució d’un Estat lliure, democràtic i, evidentment, social  per disposar dels recursos necessaris. Però les coses tenen el seu ordre i el que és primer, i ja sé que és una “perogrullada”, és el que va davant. No acceptar aquest ordre (primer un Estat, sense oblidar el govern de cada dia) i crear-ne  un altra d’ordre és tant com exigir que la ciutadania accepti la imposició d’una forma de convivència no decidida per una majoria parlamentària, és a dir: decidit des de d’alt. És una forma de fer les coses que em recorden temps passats i perillosos. Primer hem de construir un Estat; després ja direm com volem que sigui i quins valors ha de tenir aquest Estat. I un País com el nostre, que ha demostrat amb escreix la seva solidaritat i esperit social no crec que, constituït en un Estat lliure, posi en qüestió la reedificació social necessària que, en aquests moments i  com ja he dit, està sota mínims. Que el debat constituent  ha de ser sobre totes les qüestions, és evident. Però no voler participar en la prèvia perquè entenen que el debat polític no ha de ser el prioritari, és imposar la ideologia personal, particular  i partidista a la solució que molts, molts més que tots aquests, entenem com solució general als problemes del País. Quan el dret a decidir  porta penjat un apèndix, anomenat social en aquest cas, aquest dret queda, es vulgui o no, condicionat. Tot això, sense posar sobre la taula que algun d’aquests dels que parlo, ni tant sols tenen el més mínim desig de que arribem a ser un Nou Estat d’Europa.

J.  Vinyeta

12 de Desembre de 2014