269.- Comentaris (Rajoy, Ultres,,,)

269.-  Comentaris  (Rajoy, Ultres,,,)

Rajoy va aterrar finalment a Barcelona el passat dissabte  per “explicar-se millor”, segons havia dit, davant de la societat catalana. Però es va reunir només amb els seus  i els hi va endinyar un discurs que, tal com va definir l diari ARA de l’endemà de tot plegat, no va ser més que un atac frontal a la societat catalana i, en especial, al President Mas.

No és que em sigui estrany  el contingut. Però personalment em va sorprendre la duresa “mitinera”, crispada, l’intens i agut  to de veu de líder cregut  omnipotent que, ves a saber, si va estudiar-se el posat i tot plegat  davant d’un mirall, com feia algú de trista memòria. Ell, que presumeix de ser el president de tots els espanyols, té el mal acudit de dir que hi ha més catalans que independentistes, inconscient (o no, ves  saber) de que hi ha més espanyols que “peperos”. Parlava per Espanya, cert. Però  oblidant que en últim extrem feia el discurs davant d’una petitíssima part dels 471.641 votants, tot i que lliurats en cos i ànima al líder, que va tenir el PP en les eleccions del 2012 (quantitat de votants que no va gaire més enllà del 1,65% de la població catalana, equivalents a un 13% del cens). Oblidant que els que varem votar el N9N som quasi cinc vegades més que aquells votants al PP aquell 2012 i que també som catalans, arrogant-se la “propietat” de tots aquells que no varen votar el N9N. Oblidant, quan demana respecta per a Catalunya, que qui més l’ha menyspreat ha estat precisament ell per a satisfer l’oligarquia que el Sr. Rajoy representa. Oblidant que no som súbdits i que posem com a mostra d’aquesta insubmissió  una pluralitat política  que ja voldria l’Estat espanyol. Oblidant que, per molt que digui o faci, la seva credibilitat està absolutament minvada i corcada per la corrupció  a les seves files i que és incapaç de solucionar. Oblidant moltes altres coses, però deixant clar en el meu entendre, un nerviosisme quasi paroxístic que fa entreveure el pànic que pressuposa l’enfrontament polític que se li ve a sobre i que només sap resoldre, com ha fet fins ara, amb l’ús d’una justícia domesticada. Aquest és el seu valor polític, i res més. I amb aquest bagatge, ens  vol donar lliçons...?

Mentre, el seu ministre del interior (que segons diuen és de missa i comunió diària, com ja feia algun antecessor també en el govern ja fa uns anys) es despatxa tranquil  creant un cos policial especial perquè remeni per les clavegueres catalanes i denuncií tot el que li sembli denunciable o s’inventi el que cregui necessari per torpedinar, fins avui sense èxit, el procés que a Catalunya hi ha endegat. I el seu ministre de justícia  diu que el procés avança a base de fets consumats incitats  pel carisma d’un líder a les masses, recordant així el convuls segle XX...(feia dies que  no sortia, oi?). Per tot plegat, i el que anirà venint, he de reconèixer que ens ajuden molt...

Els Ultres varen muntar un ciri bestial diumenge passat, pel matí. Un mort, no sé quants ferits i més de vint detinguts, és el trist balanç d’una batalla campal entre seguidors de l’Atlètic de Madrid i del Depor.

Es parla molt de la responsabilitat dels clubs pel tracte i facilitats que aquests, els clubs, donen a totes aquestes bandes de brètols. És cert que, per part del clubs hi son o hi han estat aquestes facilitats i també és cert que alguns clubs ho han corregit. El Barça de Laporta va ser el primer club en actuar, amb les conseqüències posteriors per al propi Laporta,  el R. Madrid s’hi va afegir després i, si no vaig errat, l’Espanyol i el València han treballat molt en aquesta línea. Però ni les autoritats esportives en general ni l’administració en particular ho han fet, de treballar-hi. I els resultats d’aquesta inacció estan a la vista. El Regne Unit tenia aquest problema. Els Hooligans que tenien quasi com dogma omplir-se de cervesa, anar a hostiar-se amb els de l’equip contrari i, finalment, tornar a casa ben calents, van anar-se’n “civilitzant” com a conseqüència de   les actuacions de les administracions i dels propis clubs i, avui dia, estan en clar declivi.

Però en el nostre Estat no s’ha fet res al respecta. No solament inacció si no també una clara, en la meva opinió, permissivitat. Els grups aquests anomenats radicals son uns autèntics grups polítics amb clares manifestacions feixistes, amb símbols a l’ús i actuacions violentes camuflats per uns colors esportius. Personalment, i ho crec fermament, son els mateixos que s’afegiran a les manifestacions que puguin realitzar els grups polítics feixistes registrats, que també actuen amb impunitat arreu de l’Estat. I la actuació policial en aquests fets violents dels que parlem, sense previsió i  arribant tard, sembla confirmar la meva tesi.

Això sí: la violència, la xenofòbia i el racisme son presents en els estadis, Però, en canvi, una pacífica estelada, està prohibida. Després ens diran que darrera de tot plegat no hi ha raons polítiques.

J. Vinyeta

2 de Desembre de 2014