325.- Comentaris en un temps de vacances.

325.-  Comentaris en un temps de vacances.-

No és pas que pensés que les vacances d’aquest 2015 serien planeres, ans al contrari. El que ens queda davant del 27S no serà fàcil de passar i enganxa al mes d’Agost de ple, mes vacacional per antonomàsia. El que no pensava és que determinats fets serien tristament sorollosos. Entre aquests trobem els afers promoguts des de Madrid (Ministre de l’interior, modificacions constitucionals, pressupostos generals) i aquí, a casa nostra, el Sr.  Duran pidolant una participació en el futur Govern de l’Estat. Pel que fa a les llistes, de cara al 27S que mica a mica es van concretant, ressaltar la decisió que pren Manel Delgado.

La gran “diversió” ens la ha donada el Ministre de l’Interior, Sr. Fernández Díaz acollint al seu despatx a un imputat per suposats delictes econòmics que la Guardia Civil, Hisenda, Antifrau, tots plegats, porten als jutjats pel seu aclariment des del punt de vista judicial i que es fa en vigílies de decidir quin tribunal ha de jutjar-lo per un nou i suposat delicte de blanqueig de diner. El Sr. Ministre, Cap de la Guardia Civil que l’està investigant, el rep en el seu despatx oficial  i la visita no es fa pública si no és per una publicació en la premsa. Esclata la bomba i els primers en aixecar el dit son la pròpia Guardi Civil perquè, per molt que els vulguin dir que no s’ha parlat de la situació judicial del Sr. Rato, als comandaments policials els hi sona a música molt mal tocada i amb orquestra desafinada;  l’oposició en bloc demana responsabilitats, què menys!, i  moltes veus del propi partit, escarmentats perquè  la corrupció  els hi ha fet perdre bous i esquelles en les últimes eleccions autonòmiques, i especialment el PP valencià, fotent el crit al cel perquè tots, i ells també, sabem allò de la dona del Cèsar... I per adobar-ho millor, surt Rato a dir-nos que sí, que es va parlar dels temes judicials que té pendents. Una vegada més, donat que el Ministre no serà “dimitit”, que és el que correspondria, queda pal·lesa la immunitat, quan menys política, amb la que el PP actua (i no és l’excepció en la classe política).

El Sr. Rajoy, que veu com la majoria absoluta desapareix del seu llindar polític, ve i ens alegra amb un possible canvi constitucional en la propera legislatura: sempre es guanya algun vot anunciant canvis! Però tot el canvi constitucional, que es basa en un informe realitzat pel Consell d’Estat duran el període socialista de Zapatero, resideix en la recentralitzció del màxim de competències que puguin quedar a les autonomies d’aquí a finals de l’any 2019 que, si es manté la voluntat d’esgotar la legislatura, és quan es podrien dissoldre Les Corts pel referèndum constitucional posterior. M’alegra pensar que, seguint el pas que portem, ja no hi serem.

I  dels pressupostos?. Cada vegada estic més convençut de que, a la Meseta, impera la idea de que marxem i que, per això mateix, els pressupostos de l’Estat son com son perquè tenen el convenciment de, com que marxarem, ens venen a dir que ja ens ho farem. Tan de bo. Perquè estic convençut que determinades coses, com la part del corredor del mediterrani, que ens és tant precís,  pot estar resolt poc temps després d’arribar a ser un país lliure. D’altra banda, sembla que queda clar que han d’esprémer la taronja abans de que de la taronja només quedi la pell i que, com la Gallineta, digui prou... I per rematar el tema, resulta que el 50% del deute de la Generalitat està en mans de l’Estat. Una vegada més, demostren no ser massa llestos. Si arribat el moment  l’Estat es nega a negociar, haurà de carregar-se, a més, amb quests trenta mil milions d’€, I això que pensen que marxem...

El Sr. Duran – Lleida continua amagat, amb compareixences esporàdiques per a dir-nos el mateix de sempre. Però el seu escolanet Espadaler,  sí que dona la cara (suposo, perquè així ho he entès sempre, més per obligació que per devoció) i ens alegra a tots aquells que no som de la seva corda fent que les fictícies màscares que portaven, màscares que no és possible portar “in aeternum”, caiguin i avisen a tots el seus possibles votants que, en qualsevol cas, faran costat al Govern Central després de les eleccions generals, a canvi, com és de suposar, d’una mòdica participació en aquest nou Govern.  No és pas una cosa que ens vingui de nou. Aquesta Democràcia Cristiana, que molt possiblement (al menys així ho diuen els successors de Carrasco i Formiguera) tingui poc  de les essències que la varen fundar, sembla que el Missal diari els porta a  la defensa d’uns interessos econòmics concrets que potser voregen una línea vermella que el propi Papa Francesc assenyalaria com  no franquejable (Dit d’una altra manera, oblidant-se de que a més de guanyar diners, aquests interessos econòmics tenen unes obligacions socials que complir, o no?).

Manel Delgado, antropòleg de referència, esquerrà  de pro,  accepta la proposta de les CUP per formar part de le seva llista. Delgado ja ens havia avisat del perill que suposava l’entrada de Podemos en els àmbits electorals estatal i català[1]. Coneixedor del pa que s’hi dona a ICV i, especialment, a EUiA, ha decidit donar suport a les CUP i no a la Catalunya Sí que es Pot, de Rabell,  Herrera i companyia. Per cert, comentar que aquest senyors, sota la influència de Podemos,   semblen donar la raó a Manel Delgado amb les seves declaracions perquè sembla que estiguin més apuntats al no que a altra cosa... Potser perquè la cosa no sembla que els vagi tant bé, ha sortit Errejón[2] amb el seu to de sempre a donar-los-hi aire dient que tot i  no sent independentistes, no tenen cap por a les urnes...

I ara a mantenir les expectatives de cara al 27S perquè de pals a les rodes ens els hi  fotran tots i més. I hem de ser capaços de suportar-ho tot, inclosos els cants de sirena amb que, perillosament,  intentaran entabanar-nos.

J. Vinyeta

10 – 13 d’Agost de 2015

---

[1]  http://m.vilaweb.cat/opinio_contundent/4206798/perill-lerrouxisme-antisistema.html

[2] http://www.lavanguardia.com/politica/20150811/54434824304/errejon-la-unica-fuerza-que-puede-ganar-a-mas-es-catalunya-si-que-es-pot.html

324.- A la la riba gal·la del Rubicó.-

324.-  A la la riba gal·la del Rubicó.-

César tornava de la Gàl·lia perquè el Senat el qüestionava i li exigia  entrar a Roma sense armes per acabar, en el millor del casos, amb la vida només política del general. Per anar i arribar a Roma, havia de passar el riu Rubicó que era la frontera física que separava la Gàl·lia Cisalpina (on el poder de César era indiscutible) de Roma.  César arriba a la vora del riu i sap que, si el travessa amb el seu exèrcit, l’enfrontament amb el Senat, i en conseqüència amb Pompeu, serà inevitable i hi haurà una guerra civil, com així va estar, guerra  que tres o quatre anys després finalitzaria amb la derrota del pompeians  a Farfàlia (Grècia) i Munda (Hispania Ulterior).

M’he permès aquesta referència històrica (¡ com m’agradaria escoltar algú que hi entengués i que me l’expliqués...!) perquè, entre els previs  i  la signatura del Decret de convocatòria electoral pel 27S, m’ha semblat veure massa referències a Cèsar, el Rubicó i la famosa “alea jacta est”.  És fàcil trobar-hi paral·lelismes, que no vull negar, entre una i altra situació. Però la realitat sembla que em deixa dir que hem arribat, per dir-ho d’alguna manera i aprofitant les referències, a la riba  gal·la del Rubicó, però que encara no l’hem travessat tot i  que  estem preparats per fer-ho. En fer-ho, a pesar dels tremendistes i d’aquells que potser ho voldrien, no hi haurà cap guerra civil... tot i que algú, ja abans de que arribéssim on som ara,  ja apostava perquè se’ns enviessin els tancs. Assenyalar que entenc que, precisament ara, no som nosaltres  els que  hem de voler córrer perquè el 27S ja és oficialment a tocar. El que sí hem de fer és refermar-nos en les decisions que hem anat prenen durant el nostre caminar.

La qüestió és que, certament, després de tots els dubtes, plors,  gemecs, desànims i tots els adjectius que, en aquest aspecte i sentit, hi vulguem afegir, el dia 27S anirem a votar o el que és el mateix: els polítics, aquells mateixos  que varen acceptar  el repte que la societat civil els hi va deixar a les mans el 2012 (tot i que molts ho feien a contracor), ens tornen la pilota i ens diuen que ara la paraula la torna a tenir la societat civil. I dit amb tota la seriositat i gravetat que la situació crea, és evident que la decisió ja només és nostra. Ha arribat el moment que la realitat queda a les nostres mans per deixar-la tal com està o bé  amb la possibilitat d’anar a cercar  les eines per  fer-la, aquesta realitat, més idònia als desitjos d’una societat que, a banda inclús de tot el sentit polític que es vulgui donar a la possessió d’una llibertat inqüestionable, aspira a ser més social, més justa i més neta.

A Madrid hi ha nervis, molts nervis i la caverna clama per una intervenció directa i exemplar de l’Estat a Catalunya. Com deia ahir nit  en Junqueras, l’Estat és molt poderós. Però un Estat que porta en el seu ADN una voluntat permanent d’imposició (com a darrera mostra la famosa Llei mordassa...) te difícil enfrontar-se a una societat transversal, pacífica, europeista, demòcrata fins el moll de l’os, que, a banda de banderes i de ideologies partidistes, ha anat expressant, amb centenars i centenars de milers de persones de tota índole, edat i gènere al carrer, el desig de ser un  Nou Estat d’Europa. Saben que això  el  món ho sap, com saben  també que aquest mateix món ha fet crides al diàleg entre parts i que això ha tingut, des de Madrid, un no permanent per resposta i és per això que hem arribat  on som. Per què? Perquè, com exposa Germà Bel[1], [el que realment s’amaga sota els seus fatus dicteris morals és que tenen por “que les seves pròpies argumentacions morals puguin esdevenir més ambigües, menys autoevidents i, per tant, més subjectes a debat, si reconeixen, encara que sigui implícitament, que els arguments de l’altra també poden tenir alguna base moral”]. Per això, repeteixo, estem on som. I per això hi ha inquietuds a Madrid, perquè saben que quan parlen de les properes eleccions i criden a la participació,  especialment del bloc del no, posen en evidència que, com deia en Bel, “...els arguments dels altres poden tenir alguna base  moral...”. Per això, des del bloc unionista,  no hi ha una proposta mínima de canvi, de millora social, de netedat, de justícia davant del planteig independentista... Res. No ofereixen  res que no sigui “l’statu quo” perquè oferir quelcom diferent  significaria reconèixer  que els arguments del  País i de molts dels seus ciutadans tenen  “alguna base moral”, i això no entre en els seus càlculs.

És el moment de que els arguments clars siguin els nostres. I d’arguments a favor nostre en tenim quantitat, de tota mena i en tots els àmbits i és  per això mateix que no podem perdre pistonada.

J.  Vinyeta

4 de Juliol de 2015

---

[1] Anatomía  d’un desengany (pàg. 52).-  Germà Bel.- Ed. Destino, 2013.-

323.- A les Espanyes.-

323.-  A les Espanyes.-

És evident que, enllà de l’Ebre, estan passant coses i, més d’una, sonada. L’actualitat porta algunes qüestions concretes que no es poden obviar, tot i que, malauradament,  formen part de la quotidianitat en la que estem immersos.

Potser, i per confirmar això de la quotidianitat, el més rellevant, al menys per la popularitat a la que sembla que està   arribant, ha estat l’aixecament del secret sumarial de la ja famosa xarxa corrupta denominada Púnica. Pel que es va fent públic, no és més que una nova trama de corrupció del Partit Popular potser, per les coses que es van dient, amb precaucions “més refinades” preses a conseqüència de les trames anteriors  posades ja al descobert. Però, una vegada més, el que és d’escàndol gruixut és allò que, si no hi ha qui hi posi remei, serà una continuació més d’aquesta espècie d’immunitat política  de la que frueix el Partit Popular. És possible que molts dels implicats acabin a la presó i, encara que ens sembli estrany, sense  retornar els calés volatilitzats. Però que el PP s’escapi de nou dient, com sempre, que el posat sobre de la taula és cosa del passat i que el que ara ha de fer-se és mirar endavant passa, i ja fa dies que el setrill es va vessar,  de la mida de taca d’oli que el propi partit ens vol fer veure. I  el que fa riure, al menys a mi, és que Esperanza Aguirre (que per cert ha estat exonerada de la baralla que va mantenir amb la policia per allò de la aturada en un carril – bus, més la persecució posterior, més etc...) es manifesti com a la gran denunciadora precisament de la trama.  Sort que ja som grans...!

Pel que sembla, a Madrid, s’han començat a posar muntes a les dones que exerceixen la prostitució als carrers. Ho fan amb la famosa i flamant Llei de Seguretat Ciutadana, l’anomenada llei mordassa, i sota un epígraf que, pel que diuen els que hi entenen, la Llei no es aplicable. Les muntes que, en alguns casos, arriben fins els 600€,  s’imposen per “Vestuario indecoroso” de les noies que solen anar, pel que es veu a les carreteres,  lleugeretes de roba. Em sembla un  retorn a la famosa “Llei de Vagos  y maleantes” de trista memòria i exercida pel franquisme, a través dels més  tristament recordats, Tribunals d’Ordre Públic. És evident el retorn a la caverna que, amb clara acceleració, el PP hi ha posat el rumb.  Penso que no es tracta d’entrar ara en el funcionament de les xarxes de prostitució[1], però si que penso que, d’alguna manera, haurà de posar-se sobre de la taula, més aviat que tard,  el tema de la legalització de la prostitució. Ja inclosa en les avaluacions oficials del PIB, la legalització topa, en el meu entendre, en dos punts clau: la dificultat, tot i que no la impossibilitat, d’enfrontar-se a xarxes mafioses internacionals i, especialment, en que les dones que l’exerceixen, que haurien d’estar sota control i identificació, com tots els treballadors, en cap cas volen ser portadores d’un carnet que identifiqui la seva professió. El que si sembla dins de la versemblaritat és que, com afirmen alguns, el negoci belluga a tot l’Estat 5 (cinc) milions d’euros diaris. Si la xifra és  certa equival, pràcticament, a 1,8 vegades el dèficit públic de l’Estat espanyol...

Castella –La Mancha ha canviat de govern arrel de les darreres eleccions. Ha passat a mans del PSOE que ha pactat amb Podemos la governabilitat. I una de les decisions més immediates ha estat el fet d’ampliar un parc d’especial protecció per a les aus en 25.000 hectàrees.  Aquesta ampliació enganxa de ple al municipi Villar de  Cañas, a pocs quilòmetres de Conca, i en el que s’havia de construir el nou cementiri nuclear, aprovat pel Govern de  Zapatero i que ja havia estat començat, pel que fa a les carreteres que hi condueixen, per Rajoy. El poble, Villar de Cañas, protesta pel que entén ha estat una decisió orquestrada per Podemos i entén que la decisió condueix al municipi al ostracisme i destrucció. Personalment jo entenia que el cementiri nuclear hauria de construir-se a Ascó, donat que és el municipi que econòmicament gaudeix dels beneficis de  tenir una central nuclear en el seu territori (dels riscos derivats de la central nuclear ja hi participem tots els catalans...). Però en el seu moment es va decidir de fer-lo a Conca (Villar de Cañas). No entro en el debat. Només dir que la no existència del cementiri ens costa, pel que he llegit, 60.000 euros diaris a pagar a França i a Anglaterra, que reben els nostres  residus. Per tant, alguna cosa s’ha de fer, i ràpid.  El Ministre Soria, ja ens ha amenaçat amb un increment del 30% del rebut de la llum si el cementiri no es tira endavant tal com estava programat. Sigui com sigui, ja sabem qui pagarà els sobrecostos derivats...

Només fer notar que, tot i que parlem de casos de fet a les Espanyes, ens impliquen en un o altra sentit. No hem de tenir clar el nostre vot el 27S?

J. Vinyeta

30 de Juliol de 2015

---

[1] Una bona amiga,  Mestre de professió, els hi va preguntar als alumnes a què es dedicaven els seus pares. Un nano, amb la candidesa que els hi  és pròpia, va respondre que “…mi papá carga a las señoritas en la furgoneta y las va repartiendo...”

322.- Comentaris (Albiol, Forcades, Turquia)

322.-  Comentaris  (Albiol, Forcades, Turquia).-

Rajoy a jugat fort i ha  anomenat a Xavier García Albiol com  candidat del PP  la Presidència de la Generalitat el 27S. Ja s’ho faran, però si que hi ha coses que em fan entendre que el PP, a Catalunya, té, en el millor del casos, nervis. L’ínclita Alícia, tot i els bons resultats el 2012, no ha pogut ultrapassar La Camarga.  La presència i creixement de C’s, tot i la fugida de Rivera cap a la Meseta i el vaticini de les enquestes, tot plegat,   ha posat les orelles dretes  a Rajoy i, per aixecar els ànims  dels més incondicionals, ha triat  un dretà dur, amb antecedents xenòfobs i racistes tot i ser-ne absolt pels tribunals. Però els pamflets publicitaris que corrien per Badalona, deien el que deien. No sé si, en realitat, el que volen és fer competència a PxC...

La Sra. Alícia ens ha dit i repetit, en el discurs del seu “comiat” com a candidata, que ella continuarà de Presidenta del PPC i no veig tan clar que ho hagi de repetir fins a tres vegades, si no recordo malament, si no és perquè quedi diàfana una suposada autoritat en l’elecció dels  tres primer membres de la llista (Albiol, A. Levy i Millo), qüestió que, per molta autoritat de la que es vulgui atorgar, difícilment ens farà creure, com ha dit, que la elecció dels candidats s’ha fet a Barcelona. Diu que ostentarà la Presidència del Partit fins el proper Congrés i el que no sabem és si aquesta suposada autoritat presidencial   limitarà Albiol en la elecció del seu equip.

De nº 2 de la llista hi va Andrea Levy. Desconec el perfil d’Andrea. Però que hagi estat triada per Rajoy a Madrid primer com a Vicesecretària d’Estudis quan, pel que diuen, estava destinada a suplir Alícia a Catalunya, i fer-la aterrar a Barcelona en una situació electoral compromesa, potser forma part d’aquesta idea de renovació lampedusiana de  Rajoy. He vist i escoltat Andrea en alguna tertúlia de radio o TV. M’ha semblat, i no és més que una opinió de primera volada, que és d’aquelles dones que, conscient de que ha d’enfrontar-se a un món masculí, sap que si no s’imposa perdrà el match. I ja se sap que imposar-se, si  no es fa bé, pot portar a fer perdre els nervis, com ja li va passar a Rac 1 amb Basté i Sala i Martin[1]

Teresa Forcades i Arcadi Oliveres han optat per a no presentar-se a les eleccions del 27S. Em semblava difícil que un grup independentista com el seu es podés integrar en un grup que, en el millor dels casos, aspira a una modificació constitucional per mantenir les coses  de forma similar a com estan ara (potser una pujada d’un esglaó institucional, tot lo més i sempre amb els dos terços del Parlamento a favor  d’aprovar la hipotètica reforma). D’altra banda, anar a les eleccions per enfrontar-se amb unes CUP, amb un ideari similar, em semblava un suïcidi. Sembla que abandonen dons la cursa electoral i que aconsellaran als seus de donar-los-hi el vot a les CUP. La pregunta que volta per l’aire és que farà Teresa Forcades, perquè no sé si això del “divorci” religiós te una altra alternativa que no sigui “l’anulació” del matrimoni... De totes maneres, i com és lògic, farà el que més li convingui encara que sigui a costa de  donar-nos  una relativa sorpresa.

Turquia, després d’un atemptat suposadament efectuat pel EI, ha decidit bombardejar les zones fronteres amb  Síria i Iraq que a més del EI és  on s’hi troben “casualment” els milicians kurds del PKK.

Turquia ha estat jugant a la puta  i  la ramoneta amb l’Estat Islàmic. És sabut que les fonts de finançament del EI es basen, principalment en l’exportació del petroli que han conquerit a Síria i a Iraq. L’única possibilitat de sortida d’aquest petroli era precisament per Turquia a menys que, com diu un bon amic meu, aquest petroli es volatilitzés i tornés a concentrar-se en els ports de no sabem on. Erdogan no deixava a l’OTAN la utilitzacio de les  bases de les que disposa a Turquia perquè està engrescat en el tripijoc amb l’EI. Quan Erdogan, perduda la majoria absoluta i amb unes noves eleccions a mig termini, decideix, en la meva opinió, jugar la carta kurda de forma electoral i l’OTAN autoritza els bombardejos als kurds, Turquia autoritza, a canvi, utilitzar les bases que la pròpia OTAN té al país, per bombardejar l'EI. Res és gratuït...

Un aspecte a tenir en compta és que  el mapa geoestratègic de la zona, amb el reconeixement d’Iran i per tant del món xiita, casualment contraposat al món suní del EI o possiblement per aquesta oposició, ha donat un tomb important al problema i per tant, com diria el poeta “tot està per fer i tot es possible...” Potser veurem com Iran, pel que semblava,  més preocupat pel dictador sirià que  pel EI,  s’integra a la roda anti suní...

J. Vinyeta

29 de Juliol de 2015

---

[1] http://www.rac1.org/elmon/blog/el-perque-de-tot-plegat-02-06-15/

321.- Primeres conseqüències del ¡Anem a totes!.-

321.- Primeres conseqüències  del  ¡Anem a totes!.-

La frase “Anem a totes” la va pronunciar Romeva durant el discurs de presentació de la llista  “Junts pel sí” i la premsa se’n va fer ressò a l’endemà encapçalant-hi les primeres planes. Pel contingut del discurs i  les circumstàncies en que es va pronunciar, la frase equival a una declaració d’intencions a dur a terme  solemne i que  no deixa dubtes. En el meu entendre afegeix oli nou a una llàntia que s’anava llanguint  per l’actuació dels propis polítics i que, de nou, ara, ens deixa veure el  camí i de forma clara.  Imagino que tants pocs dubtes deixa que a Madrid ja han començat les amenaces  perquè més que una declaració d’intencions ho han convertit en una  autèntica declaració de guerra.  Les declaracions de Rajoy, Catalá, Margallo, etc..., han estat de gros calibre: han amenaçat amb tot el que se’ls hi ha ocorregut excepte, de moment, amb la intervenció militar i, el Govern de Rajoy, ha aprovat  una Llei de Seguretat Nacional que permetria intervenir una Autonomia (diuen que no està pensada per a Catalunya...) via decret. Tot i que així van creant més independentistes, suposo que convindrem que atiar la por no fa més que corroborar la idea gairebé ancestral de que només saben conviure, si se li pot dir així, amb el peu posat al coll del veí perquè no es pugui bellugar.

Davant de la rotunditat de Romeva, Construïm s’ha posat en marxa tot i  que insisteix  en que està desvinculat de la UDC d’en Duran. Neix amb un marcat accent cristià (amb Miró i Ardevol i Francesc Torralba d’entre d’altres) però ignoro si aquesta vena cristiana  anirà lligada també a les doctrines socials de l’Església i de les  que en fa gala  el Papa Francesc. Dic això perquè el seu fundador Duran i el seu inseparable Espadaler van predicant  entre les elits catalanes (no sé si massa afins als postulats papals) i aquestes aplaudeixen la contribució prestada per UDC en general i d’en Duran en particular des del Palace en favor dels seus interessos elitistes. Així ho va deixar clar el President de la Cambra de Comerç Miquel Valls, al mateix temps que expressava recel per les incerteses que presentava el 27S. Com  que l’auditori és el que és, Espadaler s’uneix al cor de tragèdia grega que des de Madrid brama i afirma que no seria estrany que el Govern poses en marxa l’article 155 de la Constitució...

                                                                                                                                     

Com que suposo que l’eix social marcat per Romeva te més dosi de credibilitat que el de “Catalunya, si que pot” aquests s’han afanyat a trobar cap de llista per Barcelona, que ha recaigut, a falta de la ratificació de tots els grups, en Lluïs  Rabell, President de la Federació de Veïns de Barcelona. La renuncia d’Oliveres a encapçalar la llista i, pel que sembla, que Procés Constituent tampoc s’hi hagi volgut afegir, ha obert la aporta a Rabell. És home del “Si – Sí” , proper a Ada Colau i semblava també prop del PSC quan va participar en un spot publicitari amb Jordi Martí per  a les primàries del Partit.  Vinculat als moviments veïnals de Barcelona, potser dóna, per al grup d’ICV, més bon perfil extern que Oliveres, home aquest últim, en el meu entendre,  més difícil de menar.

El que queda d’UPyD, també s’ha esverat molt i ha fet una crida a la unió de tots els bons germans... i envia una carta a tots els partits constitucionalistes i a tots els que estan pel dret a decidir no plebiscitari, proposant una llista única per fer front a Junts pel Sí. Diuen que les eleccions del 27S no son plebiscitàries però, potser sense voler o ignorant-ho, volen muntar un frontisme clar que, per sí mateix, les converteix en plebiscitàries.

No sabem més noms dels que aniran  a la llista amb Romeva i companyia. Però el fet de que la tanqui Guardiola, ha fet mal. Les declaracions de Fernández Díaz no poden ser més barroeres i inversemblants, perquè sembla que aquestes coses només son criticables si els esportistes que ho fan i es fiquen en política s’embolcallen amb l’estelada. No deu voler recordar als esportistes que llegien manifestos polítics el 12 d’Octubre... Dir que la participació en la selecció nacional responia només a raons crematístiques, quan la participació és obligatòria i el no voler-hi participar pressuposava la immediata suspensió de la llicència federativa és, com diuen els francesos, una autèntica “boutade”.

Continuarem esperant noves conseqüències, perquè tot plegat no ha fet més que començar.

J.  Vinyeta

24 de Juliol de 2015

P.S.:  M’arriba la informació de que Francesc Torralba a abandonat Construïm. Uns tuits en contra del full de ruta del Procés, sembla que n’han estat la causa.

320.- Comentaris: hora d’aclariments

320.-  Comentaris: hora d’aclariments.-

Sembla que el fet de desmuntar la operació “anti Mas” ha  causat sorpresa i, a  més, ha fet mal.  Sempre passa que quan més esverada és la resposta, és senyal evident de que més indignant ha estat la pregunta. I així ha estat.

Vull assenyalar amb això que tota l’esfera que envolta l’unionisme (hi incloc aquestos que malden per una república catalana dins l’Estat  monàrquic espanyol, qüestió que no sé com pot arribar a ser explicable...) ha estat generosa amb els seus desqualificatius  a la llista única. Tot el sector esquerrà,  que ho vulgui o no serà comptat com a resposta negativa el proper 27S, continua sent  molt poc expressiu en les explicacions de les seves  carències.  Concreta i específicament, si continuen ancorats a l’Estat Espanyol, no aclareix amb rotunditat com pensa afrontar les despeses del seu programa social, programa que  molts, per a no dir tots,  signaríem, però difícil d’aplicar amb una Generalitat amb la caixa buida; i, d’altra banda, com pensen trampejar les constants interferències del Govern Central en la legislació social de la Generalitat, interferències que no tenen altre opció que mantenir l’ofec econòmic dels ciutadans de Catalunya i, ensems, el desprestigi del Govern en general i de Mas en particular. Personalment no puc oblidar que mentre ICV formava part del Govern de la Generalitat, es varen iniciar les retallades que Europa va imposar Zapatero.

En tot aquest batibull de les esquerres, sembla que el PSC, que d’anar sol  no   albira un bon èxit electoral (el mateix que li passaria a ICV si no hagués buscat aliances), s’aproxima al grup que han format ICV EUiA i Podem de forma que pugui tenir  aixopluc sota un paraigües de pastor.  Els paraigües de pastor son de gran  diàmetre i estan fets de manera que el pastor, el que cuida de les ovelles, pugui mantenir  la muntura del paraigües repenjat a l’espatlla mentre que , al mateix temps, el protegeix de la pluja. Això sí: el pastor no es mulla, però les ovelles, si... Iceta s’aproxima a ICV però em sembla que les perilloses amistats del President del seu grup l’Alcalde  Ros amb  C’s, no seran, en cap cas,  una bona carta de presentació. Queda per definir si en aquest grup d’ esquerres si afegirà el grup de Forcades i Oliveres, tot i que li han ofert a Oliveres encapçalar la llista. No sabem si Compromís acabarà entrant en el grup o no. Si hi entra,  serà l’únic component del grup que defensa la independència de Catalunya i la pregunta és fins a quin punt la podrà defensar un cop dintre... Si no hi entra, i el grup va sol a les eleccions del 27S,  tindrà com a rival directa a les CUP. Tot plegat no deixa de ser complicat, tant que hauran de meditar on hi ha més possibilitats de sobreviure un cop depassat el 27S.

Unió ha definit el seu candidat: per si hi ha patacada electoral, el Sr. Duran ha  estimat més que sigui Espadaler qui en rebi les esquitxades que ocasiona un mal resultat, i el fa cap de llista electoral del partit. I de moment, seguint el seu format habitual, no es cansen ni Duran ni Espadaler de plantejar incerteses i dubtes sobre el Procés.

Queda el PP per triar el seu candidat i sembla que al partit li costa decidir-se per la Sra. Alícia. Hi haurà sorpreses?

El que sí ha quedat constituïda oficialment és la llista unitària que anirà a la contesa electoral amb el nom de “Junts pel sí”. L’acte ha estat, en la meva opinió, un “adéu” a la Comunitat Autònoma Catalana  que es dona per acabada. En l’acte institucional, el parlament del cap de llista R. Romeva, ha estat meditat, d’alt contingut social  ben consensuat i políticament   prou clar: anem a totes – diu -  i si el Govern Central vol impedir l’acció del Govern o del Parlament, s’optarà  per una DUI. Dons és prou clar i em sembla que a Madrid no haurà caigut gens bé. Però estem en una situació excepcional i, en conseqüència, les respostes també ho han de ser. Potser també, per aquesta excepcionalitat, a Madrid estan preparant la nova Llei de Seguretat Nacional...  Es comencen a saber noms de la candidatura per Barcelona: si hi ha afegit la del Sr. Reyes, Cap de Súmate i que arrossega a la comunitat castellano parlant independentista; i la sorpresa d’última hora ha estat l’afegit de Guardiola tancant la llista, el que  dona idea de la qualitat a la que pot arribar el global de la mateixa, composició de la qual   suposo ens aniran ampliant dia a dia amb noms   d’alta qualitat i contrastada. Penso que estratègicament  serà millor així.

Ara queda per definir que passarà amb els partits escindits MES, Demòcrates de Catalunya  o els que s’hi vagin afegint: penso que s’hauria  de ser generosos amb ells. Però d’això haurem de parlar-ne un altra dia.

J.  Vinyeta

20 de Juliol del 2015

319.- Acord.-

319.-  Acord.-

A manca de tancar serrells, els independentistes han concretat un acord i a una velocitat inesperada. Jo diria que l’esbufegada de satisfacció i distensió de molt bona part del País (en el pitjor del casos, del 47% del cens), ha bellugat les fulles dels arbres de molts recons de l’Estat i d’Europa especialment amb  la presentació, pràcticament simultània a Brussel·les, de la viabilitat econòmica de la Catalunya independent feta per part dels Eurodiputats catalans. El comunicat oficial de l’acord, amb les dades ja concretes, sembla que no es farà de forma immediata donada la complexitat de tot plegat, tot i que no sabem si Mas vol anar a la visita a la Zarzuela de divendres amb concrecions a les mans;  per tant, poca cosa a dir i, quan arribi el moment i tinguem el comunicat a la vista, tampoc haurem d’afegir gran cosa donat que gairebé tot serà ja del coneixement de tothom, inclòs el full de ruta clar a partir del 28S.

Personalment, entenc que hi ha  coses a comentar. El primer que se’m acut és allò que diu: “ Roda el món i torna al Born”. Dic això perquè el que s’ha acabat acordant  no és gaire diferent (per a no dir gens) del que el President va proposar el  passat i ja famós 25 de Novembre i que va topar amb la oposició de Junqueras, una oposició  que ara, avui, per les raons que siguin (potser la sortida d’en Duran ha propiciat una entesa millor), s’ha desfet, de moment, com el sucre en el cafè. Per aquesta qüestió se’m acut, sense voler justificar-lo perquè m’és quasi impossible justificar l’actitud d’ERC i del seu cap de files, que el Sr. Junqueras te realment seria oposició dins del seu partit en el que podríem definir com a col·laboració amb CDC de cara al 27S. Dic  això perquè se sap que ja en les converses entre Mas i Junqueras per unificar llistes de cara a les europees, Junqueres no va poder mantenir els compromisos acordats al respecta: Vicent Partal[1] i Pere Martí[2] coincideixen, sense variacions o dubtes, en que l’acord per a les europees  era un fet (amb Bel, Terricabras i Tremosa) i que aquest acord tancat  va estar rebutjat pel partit de Junqueras. Si això va passar en les europees, què no havia de passar en les catalanes del 27S?  Ahir mateix, mentre CDC aprovava  l’acord sobiranista  en poc més de mitja hora, ERC  va necessitar fins a mitja nit perquè en Junqueras en sortís amb l’acord del partit, tot i  pel que ha transcendit, amb sèries veus opositores en la reunió. Esperem que aquesta oposició interna  no torni a esquerdar “la porcellana fina...” perquè els hi sembli als Republicans que estan fent de camàlics...

Romeva va de Cap de Llista per Barcelona. Ja hem vist que a Coscubiela no li ha fet cap gràcia i m’agrada pensar que ha Herrera, tampoc. Suposo que ha estat triat, Romeva, amb tota la intenció per deixar clar que l’esquerra lidera la llista de Barcelona i que, a més,   aporta tot un sector independentista escindit d’ICV, sector que no se’l podrà titllar de poc sensible als afers socials realment necessaris però conscients, tan ell com els que l’acompanyen, de que res no és possible si no es disposa de les eines necessàries que només dona un Estat. De les qualitats de Forcadell i Casals, tampoc hem de discutir-hi res, donat que son prou sabudes i conegudes.

I les CUP? Arrufat ha dit que les sensibilitats de Catalunya no caben en una sola llista. Si hi fossin ells, seria una llista complerta. Però, no sé si ha estat calculat o ha sortit així, em sembla un encert que es quedin fora de la llista unitària, perquè és el recurs       que podran fer servir tots aquells, que hi son, que entenen que el seu ideari independentista  el troba inclòs en l’ideari de les CUP. Per tant, tots aquells que necessitaven d’una esquerra nacionalista, radical, anticapitalista però ferma defensora de la independència de Catalunya, tenen  el seu lloc on dipositar el seu “Si-Si”, gent del País que en cap cas donarien un vot a una llista en que hi haguessin Mas i Junqueras, però que donar el vot a ICV, Podemos o a Procés Constituent tampoc els hi feia gràcia, tot i que pot ser ho haguessin hagut  de fer per falta d’opcions. Personalment, m’agradarà veure  Forcades cap on tira, perquè el batibull de les esquerres amb les que va fent amistats és gros  i  no sé si li resultaran, realment, unes amistats perilloses. Ella sabrà perquè, a més,suposo que és conscient que el tema de les vacunes li ha fet mal.

Ara ens toca esperar fins que tot plegat quedi acordat, llistes fetes i full de ruta clar. Hem de ser conscients de que se’ns venen a sobra temps difícils, però amb un final que ens promet llibertat i prosperitat.  Les coses s’han de fer ben fetes, especialment de forma que l’Estat no pugui impugnar res abans d’arribar al punt de trencament amb la legalitat espanyola. Mentre, aferrem-nos els matxos perquè haurem d’aguantar molt, molt...

J.  Vinyeta

15 de Juliol de 2015

---

[1] Vicent Partal.-   9-N Desclassificat, història secreta d’una votació revolucionaria.-  RBA  La Magrana.-  Març de 2015

[2] Pere Marti .-  Escac a l’Estat, la trama secreta del  9 – N i la represa del Procés.- Raval Edicions SLU, Pórtic.-  Abril de 2015

318.- Comentaris (Llista única, PSC).-

318.- Comentaris (Llista única, PSC).-

En Mas, arrel del ja famós discurs de Molins de Rei, ha causat, amb el discurs, un terratrèmol del que fins avui desconeixem les conseqüències. ANC, Òmnium i AMI s’hi varen apuntar  immediatament a la llista “amb el President”, però, després de les preguntes corresponents als afiliats i deliberacions posteriors, analitzada la proposta de les CUP i l’afegitó posterior d’ERC a la proposta, sembla que, aquesta llista unitària,  haurà de fer-se  sense polítics “en actiu” (no sabem realment que vol dir això de “polítics en actiu”), però entenem que vol  dir: sense Mas, Junqueras i Fernàndez. Reunions bilaterals durant aquest cap de setmana passat seran  el preludi a la trobada que convocarà el President els propers dies i de la que haurà de sortir-ne un acord, el que sigui, però que tanqui definitivament l’especulació que ha estat el pa de cada dia de l’independentisme des de fa una setmana. Acord necessari perquè el que ja és evident  és que no podem perdre gens de temps del poc que ens queda sense concretar. 

Personalment no em va sorprendre aquest nou plantejament de  “sense  polítics” perquè és evident que tota la fracció esquerrana sigui sobiranista o federalista, ha considerat que el President és l’ànima de totes les  desgràcies que el País ha sofert arrel de la  crisi (en cap cas se’ls hi ha ocorregut anar a protestar directament a la Moncloa...). Davant  la impossibilitat tècnica de que Mas no fos el cap de llista  de Convergència, la millor idea ha estat aquesta de  que “ens apartem tots” i així el president tampoc hi serà. Donat que Mas no es tornarà a presentar, en sembla entendre tot i això, que  Junqueras vol el camí aplanat i les CUP li faciliten. ANC, ÒMNIUM i AMI secunden, fins avui, aquest planteig.

iAxí les coses, els de a peu, ens trobem en una situació  que se’ns fa difícil de pair però en la que no podem fer res més que el que ens imposin, en agradi o no. Però sigui el que sigui el resultat de tot plegat (tot i creient, amb impostura de bona fe,  que tot el que es faci amb sentit unitari, es farà a fi de bé), votaré a favor de la llista única que em proposin perquè, amb el vot de tots, serà l’única manera, a pesar de tot, de  poder sortir-nos-en  si dins del Parlament tenim majoria. En aquesta ocasió, seguiré  el que em diu el cap i deixaré la rauxa a banda. No sempre hem de sortir amb la nostra perquè, evidentment no estem en possessió de la veritat,  però convindrem tots plegats que les exclusions, en la situació difícil i complicada en que ens trobem, son sobreres. 

Tot plegat, ha estat una sotragada, grossa, molt grossa, que ha tornat a posar en guàrdia a tot el procés i això sol ja és molt positiu.

De totes maneres, jo recordo a Junqueras plorant a Catalunya Radio perquè les coses no anaven com ell volia, i plorava de sentiment. Si arribat el 28S resulta que no hem anat fins on  desitjàvem arribar per una flagrant manca d’unitat, serem molts els que plorarem. Però plorarem de ràbia (no m’atreveixo a parlar d’odi...) i maleirem a tots aquells que   es varen estimar més mirar-se el melic que no pas pensar en el País i els seus ciutadans  Els hi ha de quedar clar que els nostres plors no ens deixaran oblidar els seus noms mentre visquem, mai.

El PSC va  volent omplir els espais  buits que l’envolten i que evidencien la seva soledat. S’acosta a ICV  volent deixar clar que son un partit d’esquerres. Però  sol passar que, quan les paraules son gairebé l’únic bagatge polític, les contradiccions es fan patents. I resulta que el seu President i Alcalde de Lleida, el Sr.  Ros, pacta amb C’s,   per a poder governar, a un preu d'escàndol: que el bilingüisme sigui efectiu, des del punt de vista de C’s evidentment, en tota la Paeria i que, amb aquest acord, s’impossibiliti també que l’Ajuntament Lleida pugui adherir-se a la AMI... No és nou: suposo que tots recordem al Sr. Navarro brindant amb cava amb la Delegada del Govern Central a Catalunya. I el Sr. Iceta que vagi volent-nos fer creure en la catalanitat del PSC quan la  línia vermella de la llengua es depassada pel  propi President del partit...

J.  Vinyeta

13 de Juliol de 2015

P.S.: Mentre redactava aquestes línies, es fa l’anunci de que el President Mas ha iniciat les converses amb el món Sobiranista que, en principi, havien de ser a mitjans de setmana.  Sánchez ens diu que la reunió ha estat molt positiva i que no hi hauran més comunicats fins a la fi de les trobades. Recordo que durant els meus anys en col·legi de capellans, ens feien cantar allò “Veni creator spiritus, mentes tuorum visita...”  Dons això: que algú els il·lumini a tots plegats i arribem a bon port. Ens ho mereixem.

----

317.- Comentaris (La societat civil i el 27S, Grècia)

317.-  Comentaris (La societat civil i el 27S, Grècia).-

La proposta de Mas (allò de la llista “amb el President”) no ha caigut en un pedregar evangèlic estèril. Immediatament finalitzada la reunió del plenari del Secretariat de l’ANC de  divendres passat en la que es discutia el tema, repicaven els mòbils (més enllà de la mitja nit) amb la pregunta que l’ANC farà divendres i dissabte  propers als seus membres de ple dret i en la que, sense definir-se a favor de la llista Mas, que quedi clar, s'hi pregunta, tot i que d’una forma potser massa alambicada, si l’ANC ha de involucrar-se més (la paraula emprada és “complicitats”) amb la finalitat de que les eleccions del 27S siguin plenament plebiscitàries. Òmnium accepta el repte de Mas sense que això representi, en cap cas (Muriel dixit), un detriment del suport a les altres candidatures independentistes. 

L’ANC, com a tal i si no es canvien els estatuts fundacionals, no pot presentar una llista pròpia per anar a unes eleccions a la manera dels patits polítics. Però sí que pot buscar “complicitats” per a que les coses vagin més bé. Personalment, de sempre que m’ha preocupat la possible pèrdua de neutralitat política que qualsevol acció, com és la d’aquest cas, pugui ocasionar a l’ANC; com també que es perdés la transversalitat de la que sempre n’ha pogut fer gala. Però estem en una situació extraordinària que, per bé o per mal, necessita també (tot i que és un tòpic, però real en aquest cas) d’accions extraordinàries. A partir d’aquest punt, tot allò que permeti apuntalar més el resultat electoral plebiscitari, em sembla bo. Pel referèndum de dissabte de l’ANC, el cap em diu que potser hauria de votar no. Però el cor em diu que voti sí, i a la meva edat i  a  la meva salut  em sembla que els hi anirà molt bé que, al menys per aquesta vegada, sigui clarament arrauxat. Es tracta, en la meva opinió,   de que la societat civil doni avisos seriosos a navegants de que no estem per a no guanyar la majoria parlamentària necessària de cara al 27S.

Pregunto jo: Si l’ANC no ha de perdre ni apartidisme ni transversalitat ¿no pot participar en  una llista  o crear-la amb aquestes característiques? Si com pretén l’ANC, el 28S ha d’estar clara la governabilitat, ¿per què no proposar una llista en la que pugui haver-hi implícit un Govern diguem-ne de concentració, clarament apartidista i de transversalitat contrastada?. Tot això, tenint tots clar que, com sap tothom, l’ANC també a la fi haurà de “mullar-se” perdent apartidisme i transversalitat donat que, si les coses van com volem l’ANC haurà de dissoldre’s pocs mesos més enllà...

Grècia manté, al menys sobre el paper, un enfrontament amb la resta d’Europa. Tot i que aparentment la discussió és econòmica, em sembla que a ningú se li escapa que en el fons de tot plegat el que s’hi discuteix és si els diferents “Podemos” europeus han de poder arribar al poder  o no i, cas d’arribar-hi, deixar clar que l’oligarquia imposarà les seves normes.  De totes maneres que Tsipras vulgui posar un impost del 12% sobre els beneficis de les grans societats i el FMI s’hi oposi, no deixa de donar una idea dels interessos de la troika. Sembla gairebé impossible que un senyor luxemburguès, Junker, que feia mans i mànegues perquè les empreses ubicades en el seu territori, mentre ell era el  primer ministre, eludissin pagaments d’impostos, o que una senyora, sota sospita judicial, encara sigui cap del FMI, i que siguin bàsicament aquests dos els que imposin austeritat més que luterana als que no son de la seva corda.  I que ho facin, per més INRI, a un País que ja va entrar a la UE i a la zona Euro amb uns balanços sabudament impresentables i, en última instància, auditats i aprovats per Goldman&Sachs, empresa  de pèssim record per a tothom menys per aquells que, a partir de la seva caiguda, varen començar a anar d’allò més bé. És per això  que quan es diu que Grècia no pot ni podrà pagar el deute penso que hem de tenir clar que, en aquest afaire, hi ha responsabilitats  compartides.

Xina està controlant, pel que diuen, el 85% dels port grecs, Rússia està a l’aguait, es demana la privatització dels aeroports grecs i els alemanys estan a la espera, Rajoy és dels que demana l’augment de  la data de jubilació quan a Espanya, avui dia encara hi ha prejubilacions, els creditors, que son els Estats, exigeixen el pagament del deute que era privat (bàsicament bancari) i que els propis Estats varen assumir i transformar en deute públic amb els diners de UE... I amb tot això diumenge, si no hi ha qui ho arregli abans, Grècia  farà un referèndum que tothom entén  com a expressió de la voluntat grega de seguir o no en la zona Euro i la UE ho entén també coma a sortida  o no de la pròpia UE...

Queda clar allò de que una multinacional com  és la UE no pot funcionar amb 28 directors generals. Grècia és una pedra (una roca!) a la sabata de la UE. Treure-la, la roca, requereix prudència si es vol, (insisteixo en lo de voler, perquè no sabem quants dels que hi son voldrien no ser-hi) que tot plegat no quedi més esquerdat del que ja està. D’altra banda els grecs  també ens han de dir si volen anar sols I a partir d’aquí uns i altres han d’aclarir de forma fefaent la seva posició, actuar en conseqüència i assolir les responsabilitats que corresponguin que, en qualsevol cas i per totes les parts, seran doloroses. 

I en tot plegat,  la posició geo-estratègico-política de Grècia amb Obama i Putin volent assegurar els seus  interessos voleiant pel mig. I i que la solució de tot plegat no vingui precisament per aquest aspecte del problema...

De totes maneres va semblant evident que allò que ens diuen des de Madrid de que serem expulsats irremissiblement de la UE i del euro, vistes les coses que estan passant a Grècia, no ens ha d’espantar massa... 

J.  Vinyeta

1 de juliol de 2015

316.- Comentaris (Llistes, PSOE)

316.-  Comentaris  (Llistes, PSOE).-

Llistes.- El divendres passat ens  apareix el Sr. Junqueras amb el concepte d’Aliança per la República Catalana, proposant una llista en la que, segons el propi Junqueras,  ERC "haurà de tenir un paper central, però que haurà d'ultrapassar sigles i etiquetes tot basant-se, únicament, en un compromís compartit per bastir un país lliure, just i plenament democràtic, i en la voluntat d’afermar grans consensos al voltant d’aquest compromís". L’endemà el President Mas opta per una llista que no cal que sigui la llista “del President” si no que proposa a la societat civil (AMI, ANC, Òmnium i a quantes agrupacions – societats  treballen pel Sí-Sí),  la creació d’una llista “amb el President”. Els dos reptes, especialment el segon, el del President, sembla que vulguin llençar la idea de que, donat que els polítics estan en hores baixes, potser és millor buscar i trobar gent fora del exclusiu àmbit polític perquè serà gent menys contaminada i millor avaluada.

Entenc que en el cas de CD això es faci perquè la marca Convergència està gastada. La patacada Pujol i els judicis pendents del cas Palau, per exemple, han fet que la marca hagi hagut de renovar-se, com a primera mesura, amb tot el “jovent” de les Joventuts Nacionalistes, però el llast encara és gros. I aquesta proposta del President aniria, em sembla a mi, en la línea de prescindir del prescindible que, bàsicament, em sembla ser el  propi  nom del seu partit.

ERC tendeix en la mateixa línea. Però donat que el “nom” avui per avui està net, em sembla que el que pretén Junqueras és fer una coalició, diguem-ho així, que presenti sòlida oposició al pul d’esquerres que volen pilotar, i ho pluralitzo perquè em sembla que qui ha de ser el pilot no està clar, Colau, Herrera i Forcades.

En qualsevol cas, tots sabem que gent de qualitat i de primeríssim ordre en els diferent assumptes que se’ns venen a sobre per resoldre, n’hi ha, i molta. Per tant, en cap cas, en cap llista hi mancarà gent. El que trobo una mica més complicat, en el cas de “amb el President...” és saber si la societat civil, que realment ha estat la impulsora de tot plegat, voldrà o  podrà perdre part de la transversalitat que la caracteritza, així com part de la neutralitat de la que fins avui ha fet gala. És evident que hem de deixar-ho reposar una mica tot plegat per pair-ho com cal, però també hem de tenir clar, i molt especialment el dos protagonistes,  que si alguna cosa no ens sobra és, precisament, temps De la mateixa manera que, també ha de quedar clar que el lideratge de tot plegat és necessari i que, sense lideratge, es fondrà tot com el famós 15M. I em sembla, pel que vaig sentint que, llevat de Forcades i algun afí, l’opinió general és que qui ho ha de liderar no es altra que Mas.

El PSOE ha fet la presentació del candidat electoral, Sánchez, amb una clara declaració d’intencions: la reunió la presidia una bandera espanyola de no sé quants metres quadrats que ocupava tot el darrera de l’escenari. Ni tan sols el puny i la rosa, res que no marqués clarament l’espanyolitat del partit. No sé si  el Sr. Iceta està content o no. Però suposo que entén que difícilment  li queda recorregut aquí a Catalunya. I, pel que fa a Catalunya, al País,   el PSC-PSOE aposta per voler mostrar al PP que ells de radicals com els hi diuen, res de res i  que a unionistes no els guanya ningú. Amb una bandera de colossals dimensions ens volen a dir a tots que son tan bons minyons com el PP, deixant de banda, pel que sembla poder-se deduir, a priori, que els flirtejos amb Podemos, s’han acabat després, això sí, d’haver pactat amb Podemos   el que han volgut aquests últims dies. És evident que pels catalans, com deia aquell entrenador de futbol, no hi haurà ni aigua, el que em fa pensar que el problema gros  que tenen tots plegats és precisament Catalunya...

De totes maneres, sempre és d’agrair que les coses estiguin clares, inclús que estigui clar que ens haurem de portar l’aigua. Com que ja no en teníem cap dubte, preparem el viatge que ens espera amb l’aigua necessària per a sobreviure en el desert pel que ens volen fer passar.

J. Vinyeta

22 de Juny de 2015

315.- UNIÓ i CONVERGÈNCIA

315.- UNIÓ  i  CONVERGÈNCIA.-

Unió ens va dir ahir  que plega però que no se’n va, que deixa el Govern però manté els grups parlamentaris, que donaran suport al Govern de Mas fins al final de la legislatura, sigui aquesta quan sigui... O sigui ambigüitat duraniana continuada, el  que ha   estat per Unió una constant en l’anomenat Procés Sobiranista, especialment des de que s’inicia oficialment  amb aquella  famosa sentència del TC.  Procés que la pròpia Unió s’ha obstinat, per ambigüitat, en no definir. D’altra banda, i en sentit contrari, Convergència diu que la relació  de projecta política amb Unió s’ha acabat,  que a les properes eleccions no aniran junts. Tots dos partits diuen que la separació és i serà amistosa, tot i que queden moltes coses per a definir. Veurem.

Dic veurem perquè penso que tot plegat no ha fet més que començar. Unió es separa de Convergència però ho fa amb una càrrega explosiva interna de molta potència. El Sr. Duran va voler fer una voladura controlada (els tempos estaven milimètricament calculats...) de la institució que regenta des  de 1987, però que ha deixat el seu edifici molt malmès. Tant que tot un sector que es declara independentista i que vota no a la famosa pregunta, representa més del 48% del militants consultats.  Aquesta bomba, ja porta la metxa encesa des del mateix moment en que els Consellers d’Unió diuen que abandonen el Govern, mentre que els independentistes, amb Toni Castellà al davant i que no volen que se’ls hi digui “crítics”,  no volen deixar els càrrecs que hi tenen, en el Govern. Poden forçar la convocatòria  d’un Congrés extraordinari de l’actual Unió en el que no sabem què pot passar..., però la bomba pot explotar en qualsevol moment. El que sí s’ha filtrat[1], no sé si intencionadament o no, és que la famosa Plataforma Construïm, liderada per Duran, ha estat registrada com a partit polític.

El Procés Independentista, se’n ressentirà? Personalment entenc que no perquè les vaguetats i indefinicions avui dia no ens porten en lloc i penso que tots coincidirem en dir que Convergència ha deixat un  llast important a la cuneta. I en canvi sabem que, d’aquells que proposaven una tercer via hi ha molts que no la volien, que no ho podien dir i que han decidit afegir-s’hi al full de ruta sense rubor. Ara, haurem de seguir observant com va tot plegat, i  intentar veure com s’oficialitza la nova relació entre els nouvinguts independentistes al full de ruta, a Convergència i   a ERC.

I Duran? No m’estranyaria una acostament a sectors unionistes que, segur, el rebrien amb els braços oberts. Però també cal pensar que el clam social d’una banda i, al menys aquí a casa nostra, el Procés Independentista, representen el final de la transició iniciada, a la mort del dictador a l’Estat, i va deixant cadàvers  especialment en la dreta política. Per tant, si la intenció del Sr. Duran fos, d’alguna manera,   encapçalar una espècie de lobby polític – econòmic, de cara a les eleccions generals de final d’any, haurà de ser prudent, perquè el què si sabem clar és que aquest suposat lobby no es faria precisament amb les esquerres (llevat del PSC amb el que trobaria, segur, afinitats).  No sé, si pel contrari, voldrà presentar-se a les eleccions del 27S, ja sigui amb el nom d’Unió, que no sabem on anirà a parar, o amb el de Construïm i coalitzat (amb C’s?) o no.  En qualsevol cas, quedarà clar quants son els seus i sabrem d’alguna manera, aquí el 27S o en les generals, quins son els interessos  polítics i econòmics amb els que compta i defensa i sabrem, clarament, el recolzament electoral que té.

Vaig escoltar Espadaler en la seva declaració i em recordava la figura d’Anwar el-Sadat, aleshores primer   ministre egipci, davant el Parlament Jueu, per acordar la pau entre els dos països i el reconeixement de l’Estat d’Israel (1977). El pobre home suava, literalment, mentre repetia en el discurs els desitjos de pau, però deixava  clara la impressió del mal tràngol que aquell home estava passant en aquell moment. Amb un discurs reiteratiu, em va semblar que també Espadaler estava passant per un molt mal tràngol. No sé fins a quin punt Espadaler ha fet els papers de l’auca per convicció o per imposició... El que si sabem és que fins avui el Sr. Duran, recordant una frase que va ser cèlebre ja uns anys, “...ni està ni se le espera...”. Vull creure que quan “estigui”, que en algun moment haurà d’estar-hi, serà per comunicar-nos quelcom important...

J.  Vinyeta

18 de Juny de 2015

---

[1] Diari ARA d’ahir 17

313.- Comentaris (Forcades, TC, C's, Pactes)

313.-  Comentaris  (Forcades, TC, C's, Pactes).-

Teresa Forcades ha penjat els hàbits, tot i que  ignoro si ho ha fet de manera temporal o bé ha estat un comiat de la comunitat a la que pertany de forma definitiva. El temps esvairà dubtes. Diu que ha demanat dispensa per poder-se postular com a candidata a la Presidència de la Generalitat del seu grup – partit Procés Constituent i formar un pul d’esquerres, tal com el que ja forma amb Colau, Podemos i ICV a Barcelona, amb  les CUP, però estès a tot Catalunya  de cara al 27S perquè, diu ella, de formar-se aquest grup de marcat gruix social es podria ampliar l’àmbit independentista amb tot un sector social clarament castigat pels desoris de la dreta i que no entén amb  claredat el per què d’una aventura secessionista. No tinc res a dir. Però pensar que Podemos (que no és independentista) cedirà protagonisme a Forcadas en detriment de Colau (que ja veurem si ho és, d’indepe) o que ICV (més unionista que altra cosa) quedarà amagat per algú que es manifesti mes esquerrà que la pròpia ICV, em sembla, avui per avui, tot plegat, una mica complicat i difícil. I les CUP, pactaran amb Podemos?

Vagi per endavant que Forcadas té tot el dret a fer el que més li plagui, convingui o cregui què ha de fer. Però a nivell personal, hi ha hagut en la seva compareixença a TV3 (. Cat de dijous passat 11 de Juny) un  parell de coses que em varen cridar l’atenció. La primera va estar les vaguetats en les respostes a preguntes directes com en el tema del cas famós de la criatura infectada i en estat greu per no haver estat vacunada contra la diftèria. Ja sé que, des de la perspectiva esquerrana severa, que és la que impregna el pensament forcadià, que tot no ha estat més que un moviment  ultra lliberal de les habituals multinacionals farmacèutiques. Però a la pregunta concreta de que hagués fet  ella en la situació actual, només va ser capaç de respondre després de tres, repeteixo, de tres insistents requeriments a una resposta clara i concreta  sobre el tema, que ella “... no hagués esverat a la gent...”, tot i reconeixent que la vacuna te garantida una efectivitat del 95 % als que se’ls hi ha  aplicat... Dons això!

Una altra cosa que em cridà  l’atenció va ser el fet de que fins el dia 14, en que hi ha el Congrés de la formació, ella no sap, va dir, si serà nominada o no. Sembla estrany que sense saber el què, hagi demanat la dispensa per actuar al respecta,  com si ja ho hagués estat de nominada. No flaire gaire bé tot plegat, oi? Tupinada?

El TC a tombat, sense sorpreses, tot el 9N. Ho fa quan tot  ha passat i, com es diu vulgarment,  ja no té remei. El 9N va ser el que va ser i, per molt que els hi pesi, i els hi pesa molta, ha quedat per la història i com a data senyera. És una   expressió més de que “el problema  catalán”, és un problema  que l’Estat espanyol només entén que és solucionable per la via judicial. I tant és així que ja ha anunciat que interposarà recurs al gruix de les disposicions que conformen les anomenades Estructures d’Estat que la Generalitat intenta posar en marxa  de cara al 28S. És una forma clara de fer amics..., més amics però dels que ens en volem anar. Sembla com si des de Madrid és volgués “batasunitzar” el Procés, és a dir polititzar  la gent del carrer i fer esclatar una espècie de kaleborroca que, evidentment, deslegitimés el Procés. Ells sabran si cal però, si hi pensen (la qual cosa ja sé que és difícil), veuran que una de les característiques del Procés es, precisament, el seu  caràcter  rabiosa i cridanerament pacífic...!

C’s, que s’ha caracteritzar per radicalitzar el seu discurs dia a dia, de presentar-se com a gran regenerador de l’estatus polític, de jactar-se de no pactar amb corruptes als que  “...no cogeremos ni el teléfono...”, etc... resulta que ha mantingut el discurs fins on ha pogut i, finalment, pacta amb el PSOE a Andalusia carregat d’EROs, i a Madrid amb successors continuadors, fins avui, de Gürtel i Bárcenas. És una bona manera de regenerar políticament  al País...  No sé què en pensaran els seus votants de la Espanya escaldada pel que hi havia perquè, allò que no volien, ara queda consolidat... I Podemos? Dons també: pactant amb la Casta del PSOE... quan també havien de regenerar la política de l’Estat. Tal com van, uns i altres, no fan res més que posar-se als llocs que “la casta”, seriosament tocada electoralment, van deixant lliures: només fan renovació generacional. Els mateixos gossos amb diferents collars...

Avui es consolidaran els pactes municipals i, solucionat el tema d’Andalusia, quedaran també solventats la majoria, per a no dir tots, els Governs Autonòmics. En aquest sentit, i a l’espera de les eleccions generals, sembla una realitat el que el famós bipartidisme hagi quedat esberlat i les majories absolutes, que tan mal han fet durant aquests anys en que han actuat amb una impunitat clamorosa, queda també fora de circulació. I això comporta que el joc polític real entri en escena: els pactes, per fi, semblen inevitables i als que ens hi haurem d’acostumar perquè, a més de necessaris, son perfectament legals. Hem de tenir clar que, per bé o per mal, votem regidors – diputats que després, pactant, triaran Alcaldes i Presidents . I això és  així pesi a qui pesi. No deteriorar-los, aquests pactes, un cop realitzats, és només cosa dels pactants. El que passa, malauradament molt sovint, és que alguns d'aquests pactes neixen ja deteriorats per les actituds marcadament partidistes dels pactants. Però jo parlava de política i no d'interessos particulars...

J. Vinyeta

13 de Juny de 2015

312.- Comentaris (Trencadisses)

312.-  Comentaris  (Trencadisses)

Quan a setembre del 2012, arrel de la  primera de les macro manifestacions que des d’aleshores han situat Catalunya en el mapa i calendaris internacionals, la iniciativa ciutadana  posa en mans dels polítics el timó del procés independentista i aquests, amb el President Mas al davant, no poden fer més que acceptar-lo (alguns a contracor). Però a molts ens va semblar clar que hi hauria trencadisses en més d’un partit. I així ha anat passant.

El primer en caure de la via va ser el PSC. Un Pere Navarro obstinat en una via federal proposada pel PSOE en el famós Congrés de Granada de 2012, veu com el sector Sobiranista del seu partit produeix un trencament de files que, mica a mica, va despullant al PSC de  qualsevol altra insinuació ideològica que no sigui la oficial. El Sr. Navarro ha de plegar, apareixen Maragall i Elena que funden sengles partits i, per salvar els mobles, Iceta s’institueix com a salvador de les essències del PSC que a pesar de tot arriba, tant ell com el seu chef polític (Pedro Sánchez), a uns resultats electorals del proppassat  25 de Maig francament dolents.

ICV, que sempre està amb el dubte del que ha de fer, també ha patit desercions importants. El sector independentista dins del partit també és un fet i gent com Romeva, un pes pesant de veritat dins de la coalició amb EUiA, abandona la indefinició herreriana del Dret a Decidir que va  empeltada amb la sortida federal amb no se sap realment amb qui dins l’Estat espanyol. El nom de Romeva arriba a sortir en les travesses  successòries de Carme Forcadell a l’ANC. Com que la patacada electoral entenc que la veien a venir, han de formar part d’una coalició (Barcelona Comú) cedint el protagonisme a una Ada Colau que, amb Forcades, intentaran sobrepassar a ICV per l’esquerra...

I CiU?. Dons estem a l’espera. És evident que Convergència, amb el President Mas al davant, marxa per una camí que la societat civil va marcar-li, mentre que Unió vol anar per un altra. Dins d’Unió hi ha un sector independentista  important que no està per una confederació que tampoc saben amb qui però que el sector oficial, capitanejat per l’incombustible Duran i Lleida, va  insistint en plantejar. Ho fa  en franca oposició a l’opinió dels seus companys de coalició (CiU) i presentant-se davant de la opinió pública com a únic valedor  d’una sortida pactada amb un Estat que, al menys fins avui, a tancat totes les portes a aquesta possibilitat. Però,  com sol passar sempre, les ambigüitats han de deixar de ser-ho, perquè els terminis s’acaben, i es fa imprescindible una definició del Partit.

Així les coses  el Sr. Duran fa inventar al Sr. Espadaler  una pregunta dirigida als militants que tindrà resposta el proper 14 de  Juny. I la fa mantenint el joc d’equilibris de forma que hi hagi resposta just l’endemà de la formació dels Consistoris, operació en la que ja no s’ha volgut mullar i sabedor que la resposta no influirà gens en aquestes formacions. La pregunta, que ha estat posada en qüestió pel sector sobiranista – independentista (això  cal assenyalar-ho precisament així per la indefinició del text de la llarga pregunta en aquest aspecte, pregunta que em sembla més confirmar la famosa tercera via amb una resposta afirmativa que no pas altra cosa), sembla que pot  portar a un congrés extraordinari del Partit, si la resposta no és afirmativa, a celebrar no sabem quan però que,  vistes les dates, podria anar-se’n a celebrar a finals d’any. Novament el Sr. Duran se’n haurà sortit amb la seva de mantenir al partit en la indefinició independentista. I, em temo, que seguirà així fins tan com  pugui... 

Altra qüestió és l’actitud de l’altra membre de la coalició: Convergència. Que les posicions oficial son contraposades, és més que evident. Però s’acosten unes eleccions i no sembla que Unió estigui per mantenir uns criteris independentistes que Convergència sí manté. Per tant...? Convergència no pot anar  a unes eleccions que es presenten com plebiscitàries amb un llast com el que li representa Unió. Unió no pot anar a unes eleccions que d’anar-hi sola te perdudes. Si hi va amb Convergència és evident que haurà de fer una professió de fe independentista. Si, com sembla, hi haurà trencament de Partit, i en conseqüència, de la coalició, quants d’Unió s’afegiran a Convergència, o quants d’Unió acompanyaran al seu cap de files a Construïm? Tot plegat es presenta complicat, però amb visos de trencadissa.

Mentre, a ERC se’n freguen les mans  per tot plegat.

J.  Vinyeta

8 de Juny de 2015

311.- Comenataris (“Madrid se quema...”, xiulets).-

311.-  Comenataris (“Madrid se quema...”, xiulets).-

“Madrid se quema...”.- Comença a resultar evident que la patacada electoral del PP en les passades municipals i autonòmiques ha estat  espectacular. I no tant pels resultats, que ja sabem quins varen ser i que ja vaticinaven mala maror, sinó per la resposta airada  dels barons del partit, resposta que ha estat  més que la manifestació d’un mal humor puntual. El  PP ha perdut bous i esquelles i, a la vista de les eleccions generals que estan plantejades pel mes de Novembre, els pastors dels ramats volen que el partit efectuï canvis suficients i substancials de forma que  es puguin recuperar tants quants punts de poder siguin possibles perquè, del contrari, deixaran de bufar cullera qui sap si per l’eternitat. I, a fe de Déu, que aquesta possibilitat de no menjar calent durant no se sap quan de temps,  preocupa i molt a la habitual endogàmia del partit. I mentre Rajoy deia que no pensava en efectuar canvis, els barons els hi exigeixen.  Veurem si l’immobilisme habitual continua. Per arrodonir-ho, a Madrid i Múrcia, avui,  han estat imputats cinc càrrecs més del PP i ha suposat la dimissió del conseller murcià d’indústria, que se sumen a les imputacions o sentències  de València, Toledo...

És també evident que estem en moment de pactes post electorals i que, per tant, tot i el que s’albira, caldrà esperar fins el dia 13 de Juny dia en que els consistoris quedaran constituïts. Però, en la meva opinió, les mirades dels partits i pactes tancats  estaran posades en les properes  eleccions generals, suposadament pel Novembre. El motiu?:  el fet de que, en funció precisament dels resultats obtinguts en la propera contesa electoral, es poden produir mocions de censura per part d’aquells que se sentin més forts i/o per part d’aquells que hagin recuperat protagonisme polític amb els resultats electorals: és el mateix que pot passar a Catalunya l’endemà del 27S.

Xiulets.- Però potser mai havia quedat tan clar que Madrid es crema. Des de l’endemà mateix de saber-se la desfeta del PP, aquest comença a estendre una cortina de fum que la difumini. La ocasió per tot plegat els hi ha servit en safata la famosa final de futbol de la copa del Rei, a celebrar al Nou Camp de Barcelona. Els equips enfrontats seran, una vegada més, L’Athletic de Bilbao i el Barça. I com sempre que s’han enfrontat és  ben segur que, a l’entrada a la Llotja del Camp Nou del Rei i mentre sona l’Himne espanyol, es produeixi  una xiulada que doni peu al PP per a continuar-ne parlant mentre se’n pugui. Perquè això no fallés i donés quanta més conversa millor, des de la pròpia Administració se’n ocupen de donar comunicats i permanents amenaces als clubs i als membres  de les afeccions que hi participin en cas de que es produeixi la xiulada. Dit i fet. Les amenaces es van mantenint dia a dia. I les afeccions,  que segurament formen el mosaic més “anti” de tot l’Estat, també. s'hi van reservant... En aquestes condicions d’escalfament des d’un govern que, després de la desfeta, necessita reivindicar-se per una banda, i per l’altra banda assegurar que la desfeta electoral vagi tant lluny com sigui possible i es guanyi un temps preciós per reacomodar al menys el discurs davant del partit i de la opinió pública, arriba el dia i hora del partit...i la xiulada que, en aquesta ocasió, és de tal gruix que fa complertament inaudible  l’Himne... i el que és pitjor:  que això es produeixi en un camp i en un Club que, aquest any, ha deixat al Madrid a la cuneta i està a un bri d’aconseguir un triplet que fa molt, molt de mal a la Villa y Corte.

Des  de la Moncloa, i abans de  la finalització del partit, ja és fa pública una nota en la que, denunciant els fets inadmissibles,  es convoca de forma immediata la comissió “...contra la violència, racismo, xenofobia y la intolerancia...” a l’esport que, reunida d’urgència, considera molt greus els fets i els tramet a la fiscalia. Pedro Sánchez es posa en contacte amb La Zarzuela per donar suport al Rei, els portaveus del PP parlen, un de l’horror vist i escoltat (Floriano) i l’altra (Hernando) titlla de malaltia en la societat als que varen actuar amb xiulets. Amb tot plegat,  al PP va fent oblidar  el desastre electoral, que és del que es tractava, a bona part de l'Estat.

Queda clar que la discrepància no és possible i, per si hi havia dubtes, el PP promet modificar la Llei a fi de que el que va passar dissabte passat no torni a passar perquè estigui legalment prohibit.  Ja ho sabíem. Però també ens queda clar que el PP – PSOE no son  capaços de la més mínima autocrítica sobre el per què de tot plegat. Rumiant una mica podrien entendre els resultats electorals. I només preguntant-se el per què de les xiulades potser entendrien que la discrepància expressada ho és per més d’una raó del tractament colonial donat que s’han entestat en no voler veure. I que no ens diguin que les discrepàncies han de manifestar-se  pels camins “democràtics i constitucionals”, perquè tots els intents fets  per aquest camí (i tots els intents que a Catalunya hem fet servir han estat per aquestes vies...) han acabat, acaben i no sembla que pugin acabar  d’un altra manera,  que no sigui a la via morta, en el millor del casos, o amb un no rotund permanent per resposta. Per això xiular en la Final de Copa del Rei  (únic estat d’Europa que manté un perfil polític en una manifestació esportiva, tot ha de dir-se) no és més que una expressió de discrepància més de les societats basca i catalana. No sé si  serà efectiva o  no, però sorollosa és evident que sí.

J.  Vinyeta.-  

2 de Juny de  2015