324.- A la la riba gal·la del Rubicó.-
César tornava de la Gàl·lia perquè el Senat el
qüestionava i li exigia entrar a Roma
sense armes per acabar, en el millor del casos, amb la vida només política del
general. Per anar i arribar a Roma, havia de passar el riu Rubicó que era la
frontera física que separava la Gàl·lia Cisalpina (on el poder de César era
indiscutible) de Roma. César arriba a la
vora del riu i sap que, si el travessa amb el seu exèrcit, l’enfrontament amb
el Senat, i en conseqüència amb Pompeu, serà inevitable i hi haurà una guerra
civil, com així va estar, guerra que
tres o quatre anys després finalitzaria amb la derrota del pompeians a Farfàlia (Grècia) i Munda (Hispania
Ulterior).
M’he permès aquesta referència històrica (¡ com
m’agradaria escoltar algú que hi entengués i que me l’expliqués...!) perquè,
entre els previs i la signatura del Decret de convocatòria
electoral pel 27S, m’ha semblat veure massa referències a Cèsar, el Rubicó i la
famosa “alea jacta est”. És fàcil trobar-hi paral·lelismes, que no
vull negar, entre una i altra situació. Però la realitat sembla que em deixa
dir que hem arribat, per dir-ho d’alguna manera i aprofitant les referències, a
la riba gal·la del Rubicó, però que
encara no l’hem travessat tot i que estem preparats per fer-ho. En fer-ho, a
pesar dels tremendistes i d’aquells que potser ho voldrien, no hi haurà cap
guerra civil... tot i que algú, ja abans de que arribéssim on som ara, ja apostava perquè se’ns enviessin els tancs.
Assenyalar que entenc que, precisament ara, no som nosaltres els que
hem de voler córrer perquè el 27S ja és oficialment a tocar. El que sí
hem de fer és refermar-nos en les decisions que hem anat prenen durant el
nostre caminar.
La qüestió és que, certament, després de tots els
dubtes, plors, gemecs, desànims i tots
els adjectius que, en aquest aspecte i sentit, hi vulguem afegir, el dia 27S
anirem a votar o el que és el mateix: els polítics, aquells mateixos que varen acceptar el repte que la societat civil els hi va
deixar a les mans el 2012 (tot i que molts ho feien a contracor), ens tornen la
pilota i ens diuen que ara la paraula la torna a tenir la societat civil. I dit
amb tota la seriositat i gravetat que la situació crea, és evident que la
decisió ja només és nostra. Ha arribat el moment que la realitat queda a les
nostres mans per deixar-la tal com està o bé
amb la possibilitat d’anar a cercar
les eines per fer-la, aquesta
realitat, més idònia als desitjos d’una societat que, a banda inclús de tot el
sentit polític que es vulgui donar a la possessió d’una llibertat inqüestionable,
aspira a ser més social, més justa i més neta.
A Madrid hi ha nervis, molts nervis i la caverna
clama per una intervenció directa i exemplar de l’Estat a Catalunya. Com deia
ahir nit en Junqueras, l’Estat és molt
poderós. Però un Estat que porta en el seu ADN una voluntat permanent
d’imposició (com a darrera mostra la famosa Llei mordassa...) te difícil
enfrontar-se a una societat transversal, pacífica, europeista, demòcrata fins
el moll de l’os, que, a banda de banderes i de ideologies partidistes, ha anat
expressant, amb centenars i centenars de milers de persones de tota índole,
edat i gènere al carrer, el desig de ser un
Nou Estat d’Europa. Saben que això
el món ho sap, com saben també que aquest mateix món ha fet crides al
diàleg entre parts i que això ha tingut, des de Madrid, un no permanent per
resposta i és per això que hem arribat
on som. Per què? Perquè, com exposa Germà Bel[1],
[el que realment s’amaga sota els seus fatus
dicteris morals és que tenen por “que
les seves pròpies argumentacions morals puguin esdevenir més ambigües, menys
autoevidents i, per tant, més subjectes a debat, si reconeixen, encara que
sigui implícitament, que els arguments de l’altra també poden tenir alguna base
moral”]. Per això, repeteixo, estem on som. I per això hi ha inquietuds a
Madrid, perquè saben que quan parlen de les properes eleccions i criden a la
participació, especialment del bloc del
no, posen en evidència que, com deia en Bel, “...els arguments dels altres
poden tenir alguna base moral...”. Per
això, des del bloc unionista, no hi ha
una proposta mínima de canvi, de millora social, de netedat, de justícia davant
del planteig independentista... Res. No ofereixen res que no sigui “l’statu quo” perquè oferir
quelcom diferent significaria
reconèixer que els arguments del País i de molts dels seus ciutadans tenen “alguna base moral”, i això no entre en els
seus càlculs.
És el moment de que els arguments clars siguin els
nostres. I d’arguments a favor nostre en tenim quantitat, de tota mena i en
tots els àmbits i és per això mateix que
no podem perdre pistonada.
J. Vinyeta
4 de Juliol de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada