318.- Comentaris (Llista única, PSC).-
En Mas, arrel del ja famós discurs
de Molins de Rei, ha causat, amb el discurs, un terratrèmol del que fins avui
desconeixem les conseqüències. ANC, Òmnium i AMI s’hi varen apuntar immediatament a la llista “amb el President”,
però, després de les preguntes corresponents als afiliats i deliberacions
posteriors, analitzada la proposta de les CUP i l’afegitó posterior d’ERC a la
proposta, sembla que, aquesta llista unitària,
haurà de fer-se sense polítics “en
actiu” (no sabem realment que vol dir això de “polítics en actiu”), però entenem
que vol dir: sense Mas, Junqueras i
Fernàndez. Reunions bilaterals durant aquest cap de setmana passat seran el preludi a la trobada que convocarà el
President els propers dies i de la que haurà de sortir-ne un acord, el que
sigui, però que tanqui definitivament l’especulació que ha estat el pa de cada
dia de l’independentisme des de fa una setmana. Acord necessari perquè el que
ja és evident és que no podem perdre
gens de temps del poc que ens queda sense concretar.
Personalment no em va sorprendre
aquest nou plantejament de “sense polítics” perquè és evident que tota la
fracció esquerrana sigui sobiranista o federalista, ha considerat que el
President és l’ànima de totes les
desgràcies que el País ha sofert arrel de la crisi (en cap cas se’ls hi ha ocorregut anar
a protestar directament a la Moncloa...). Davant la
impossibilitat tècnica de que Mas no fos el cap de llista de Convergència, la millor idea ha estat
aquesta de que “ens apartem tots” i així
el president tampoc hi serà. Donat que Mas no es tornarà a presentar, en sembla
entendre tot i això, que Junqueras vol
el camí aplanat i les CUP li faciliten. ANC, ÒMNIUM i AMI secunden, fins avui,
aquest planteig.
iAxí les coses, els de a peu, ens trobem en una situació que se’ns fa difícil de pair però en la que no podem fer res més que el que ens imposin, en agradi o no. Però sigui el que sigui el resultat de tot plegat (tot i creient, amb impostura de bona fe, que tot el que es faci amb sentit unitari, es farà a fi de bé), votaré a favor de la llista única que em proposin perquè, amb el vot de tots, serà l’única manera, a pesar de tot, de poder sortir-nos-en si dins del Parlament tenim majoria. En aquesta ocasió, seguiré el que em diu el cap i deixaré la rauxa a banda. No sempre hem de sortir amb la nostra perquè, evidentment no estem en possessió de la veritat, però convindrem tots plegats que les exclusions, en la situació difícil i complicada en que ens trobem, son sobreres.
Tot plegat, ha estat una sotragada, grossa, molt grossa, que ha tornat a posar en guàrdia a tot el procés i això sol ja és molt positiu.
iAxí les coses, els de a peu, ens trobem en una situació que se’ns fa difícil de pair però en la que no podem fer res més que el que ens imposin, en agradi o no. Però sigui el que sigui el resultat de tot plegat (tot i creient, amb impostura de bona fe, que tot el que es faci amb sentit unitari, es farà a fi de bé), votaré a favor de la llista única que em proposin perquè, amb el vot de tots, serà l’única manera, a pesar de tot, de poder sortir-nos-en si dins del Parlament tenim majoria. En aquesta ocasió, seguiré el que em diu el cap i deixaré la rauxa a banda. No sempre hem de sortir amb la nostra perquè, evidentment no estem en possessió de la veritat, però convindrem tots plegats que les exclusions, en la situació difícil i complicada en que ens trobem, son sobreres.
Tot plegat, ha estat una sotragada, grossa, molt grossa, que ha tornat a posar en guàrdia a tot el procés i això sol ja és molt positiu.
De totes maneres, jo recordo a
Junqueras plorant a Catalunya Radio perquè les coses no anaven com ell volia, i
plorava de sentiment. Si arribat el 28S resulta que no hem anat fins on desitjàvem arribar per una flagrant manca
d’unitat, serem molts els que plorarem. Però plorarem de ràbia (no m’atreveixo
a parlar d’odi...) i maleirem a tots aquells que es varen estimar més mirar-se el melic que
no pas pensar en el País i els seus ciutadans Els hi ha de
quedar clar que els nostres plors no ens deixaran oblidar els seus noms mentre visquem, mai.
El PSC va volent
omplir els espais buits que l’envolten i
que evidencien la seva soledat. S’acosta a ICV
volent deixar clar que son un partit d’esquerres. Però sol passar que, quan les paraules son gairebé
l’únic bagatge polític, les contradiccions es fan patents. I resulta que el seu
President i Alcalde de Lleida, el Sr.
Ros, pacta amb C’s, per a poder governar, a un preu d'escàndol: que el bilingüisme sigui efectiu, des del punt de vista de
C’s evidentment, en tota la Paeria i que, amb aquest acord, s’impossibiliti també
que l’Ajuntament Lleida pugui adherir-se a la AMI... No és nou: suposo que tots
recordem al Sr. Navarro brindant amb cava amb la Delegada del Govern Central a
Catalunya. I el Sr. Iceta que vagi volent-nos fer creure en la catalanitat del PSC quan la línia vermella de la llengua es depassada pel propi President del partit...
J.
Vinyeta
13 de Juliol de 2015
P.S.: Mentre redactava aquestes línies,
es fa l’anunci de que el President Mas ha iniciat les converses amb el món Sobiranista
que, en principi, havien de ser a mitjans de setmana. Sánchez ens diu que la reunió ha estat molt
positiva i que no hi hauran més comunicats fins a la fi de les trobades.
Recordo que durant els meus anys en col·legi de capellans, ens feien cantar
allò “Veni creator spiritus, mentes
tuorum visita...” Dons això: que
algú els il·lumini a tots plegats i arribem a bon port. Ens ho mereixem.
----
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada