325.-
Comentaris en un temps de vacances.-
No és pas que pensés que les vacances d’aquest 2015
serien planeres, ans al contrari. El que ens queda davant del 27S no serà fàcil
de passar i enganxa al mes d’Agost de ple, mes vacacional per antonomàsia. El
que no pensava és que determinats fets serien tristament sorollosos. Entre
aquests trobem els afers promoguts des de Madrid (Ministre de l’interior,
modificacions constitucionals, pressupostos generals) i aquí, a casa nostra, el
Sr. Duran pidolant una participació en
el futur Govern de l’Estat. Pel que fa a les llistes, de cara al 27S que mica a
mica es van concretant, ressaltar la decisió que pren Manel Delgado.
La gran “diversió” ens la ha donada el Ministre de l’Interior, Sr. Fernández
Díaz acollint al seu despatx a un imputat per suposats delictes econòmics que
la Guardia Civil, Hisenda, Antifrau, tots plegats, porten als jutjats pel seu
aclariment des del punt de vista judicial i que es fa en vigílies de decidir
quin tribunal ha de jutjar-lo per un nou i suposat delicte de blanqueig de
diner. El Sr. Ministre, Cap de la Guardia Civil que l’està investigant, el rep
en el seu despatx oficial i la visita no
es fa pública si no és per una publicació en la premsa. Esclata la bomba i els
primers en aixecar el dit son la pròpia Guardi Civil perquè, per molt que els
vulguin dir que no s’ha parlat de la situació judicial del Sr. Rato, als
comandaments policials els hi sona a música molt mal tocada i amb orquestra
desafinada; l’oposició en bloc demana
responsabilitats, què menys!, i moltes
veus del propi partit, escarmentats perquè
la corrupció els hi ha fet perdre
bous i esquelles en les últimes eleccions autonòmiques, i especialment el PP
valencià, fotent el crit al cel perquè tots, i ells també, sabem allò de la dona
del Cèsar... I per adobar-ho millor, surt Rato a dir-nos que sí, que es va
parlar dels temes judicials que té pendents. Una vegada més, donat que el
Ministre no serà “dimitit”, que és el que correspondria, queda pal·lesa la
immunitat, quan menys política, amb la que el PP actua (i no és l’excepció en
la classe política).
El Sr. Rajoy,
que veu com la majoria absoluta desapareix del seu llindar polític, ve i ens
alegra amb un possible canvi constitucional en la propera legislatura: sempre
es guanya algun vot anunciant canvis! Però tot el canvi constitucional, que es
basa en un info rme realitzat pel
Consell d’Estat duran el període socialista de Zapatero, resideix en la
recentralitzció del màxim de competències que puguin quedar a les autonomies
d’aquí a finals de l’any 2019 que, si es manté la voluntat d’esgotar la
legislatura, és quan es podrien dissoldre Les Corts pel referèndum
constitucional posterior. M’alegra pensar que, seguint el pas que portem, ja no
hi serem.
I dels pressupostos?. Cada vegada estic més
convençut de que, a la Meseta, impera la idea de que marxem i que, per això
mateix, els pressupostos de l’Estat son com son perquè tenen el convenciment
de, com que marxarem, ens venen a dir que ja ens ho farem. Tan de bo. Perquè
estic convençut que determinades coses, com la part del corredor del mediterrani,
que ens és tant precís, pot estar resolt
poc temps després d’arribar a ser un país lliure. D’altra banda, sembla que
queda clar que han d’esprémer la taronja abans de que de la taronja només quedi
la pell i que, com la Gallineta, digui prou... I per rematar el tema, resulta
que el 50% del deute de la Generalitat està en mans de l’Estat. Una vegada més,
demostren no ser massa llestos. Si arribat el moment l’Estat es nega a negociar, haurà de
carregar-se, a més, amb quests trenta mil milions d’€, I això que pensen que
marxem...
El Sr. Duran
– Lleida continua amagat, amb compareixences esporàdiques per a dir-nos el
mateix de sempre. Però el seu escolanet Espadaler, sí que dona la cara (suposo, perquè així ho
he entès sempre, més per obligació que per devoció) i ens alegra a tots aquells
que no som de la seva corda fent que les fictícies màscares que portaven,
màscares que no és possible portar “in aeternum”, caiguin i avisen a tots el
seus possibles votants que, en qualsevol cas, faran costat al Govern Central
després de les eleccions generals, a canvi, com és de suposar, d’una mòdica
participació en aquest nou Govern. No és
pas una cosa que ens vingui de nou. Aquesta Democràcia Cristiana, que molt
possiblement (al menys així ho diuen els successors de Carrasco i Formiguera)
tingui poc de les essències que la varen
fundar, sembla que el Missal diari els porta a
la defensa d’uns interessos econòmics concrets que potser voregen una
línea vermella que el propi Papa Francesc assenyalaria com no franquejable (Dit d’una altra manera,
oblidant-se de que a més de guanyar diners, aquests interessos econòmics tenen
unes obligacions socials que complir, o no?).
Manel
Delgado, antropòleg de
referència, esquerrà de pro, accepta la proposta de les CUP per formar
part de le seva llista. Delgado ja ens havia avisat del perill que suposava
l’entrada de Podemos en els àmbits electorals estatal i català[1].
Coneixedor del pa que s’hi dona a ICV i, especialment, a EUiA, ha decidit donar
suport a les CUP i no a la Catalunya Sí que es Pot, de Rabell, Herrera i companyia. Per cert, comentar que
aquest senyors, sota la influència de Podemos,
semblen donar la raó a Manel Delgado amb les seves declaracions perquè
sembla que estiguin més apuntats al no que a altra cosa... Potser perquè la
cosa no sembla que els vagi tant bé, ha sortit Errejón[2]
amb el seu to de sempre a donar-los-hi aire dient que tot i no sent independentistes, no tenen cap por a
les urnes...
I ara a mantenir les expectatives de cara al 27S
perquè de pals a les rodes ens els hi
fotran tots i més. I hem de ser capaços de suportar-ho tot, inclosos els
cants de sirena amb que, perillosament,
intentaran entabanar-nos.
J. Vinyeta
10 – 13 d’Agost de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada