312.- Comentaris
(Trencadisses)
Quan a setembre del 2012, arrel de la primera de les macro manifestacions que des
d’aleshores han situat Catalunya en el mapa i calendaris internacionals, la
iniciativa ciutadana posa en mans dels
polítics el timó del procés independentista i aquests, amb el President Mas al
davant, no poden fer més que acceptar-lo (alguns a contracor). Però a molts ens va semblar clar que hi hauria
trencadisses en més d’un partit. I així ha anat passant.
El primer en caure de la via va ser el PSC. Un Pere
Navarro obstinat en una via federal proposada pel PSOE en el famós Congrés de
Granada de 2012, veu com el sector Sobiranista del seu partit produeix un trencament de
files que, mica a mica, va despullant al PSC de
qualsevol altra insinuació ideològica que no sigui la oficial. El Sr.
Navarro ha de plegar, apareixen Maragall i Elena que funden sengles partits i,
per salvar els mobles, Iceta s’institueix com a salvador de les essències del
PSC que a pesar de tot arriba, tant ell com el seu chef polític (Pedro
Sánchez), a uns resultats electorals del proppassat 25 de Maig francament dolents.
ICV, que sempre està amb el dubte del que ha de
fer, també ha patit desercions importants. El sector independentista dins del
partit també és un fet i gent com Romeva, un pes pesant de veritat dins de la
coalició amb EUiA, abandona la indefinició herreriana del Dret a Decidir que
va empeltada amb la sortida federal amb
no se sap realment amb qui dins l’Estat espanyol. El nom de Romeva arriba a sortir
en les travesses successòries de Carme Forcadell a l’ANC. Com que la patacada
electoral entenc que la veien a venir, han de formar part d’una coalició (Barcelona
Comú) cedint el protagonisme a una Ada Colau que, amb Forcades, intentaran
sobrepassar a ICV per l’esquerra...
I CiU?. Dons estem a l’espera. És evident que
Convergència, amb el President Mas al davant, marxa per una camí que la
societat civil va marcar-li, mentre que Unió vol anar per un altra. Dins d’Unió
hi ha un sector independentista important
que no està per una confederació que tampoc saben amb qui però que el sector
oficial, capitanejat per l’incombustible Duran i Lleida, va insistint en plantejar. Ho fa en franca oposició a l’opinió dels seus
companys de coalició (CiU) i presentant-se davant de la opinió pública com a
únic valedor d’una sortida pactada amb
un Estat que, al menys fins avui, a tancat totes les portes a aquesta
possibilitat. Però, com sol passar
sempre, les ambigüitats han de deixar de ser-ho, perquè els terminis s’acaben,
i es fa imprescindible una definició del Partit.
Així les coses
el Sr. Duran fa inventar al Sr. Espadaler una pregunta dirigida als militants que tindrà
resposta el proper 14 de Juny. I la fa
mantenint el joc d’equilibris de forma que hi hagi resposta just l’endemà de la
formació dels Consistoris, operació en la que ja no s’ha volgut mullar i sabedor que la
resposta no influirà gens en aquestes formacions. La pregunta, que ha estat
posada en qüestió pel sector sobiranista – independentista (això cal assenyalar-ho precisament així per la
indefinició del text de la llarga pregunta en aquest aspecte, pregunta que em
sembla més confirmar la famosa tercera via amb una resposta afirmativa que no
pas altra cosa), sembla que pot portar a
un congrés extraordinari del Partit, si la resposta no és afirmativa, a
celebrar no sabem quan però que, vistes
les dates, podria anar-se’n a celebrar a finals d’any. Novament el Sr. Duran
se’n haurà sortit amb la seva de mantenir al partit en la indefinició
independentista. I, em temo, que seguirà així fins tan com pugui...
Altra qüestió és l’actitud de l’altra membre de la
coalició: Convergència. Que les posicions oficial son contraposades, és més que
evident. Però s’acosten unes eleccions i no sembla que Unió estigui per
mantenir uns criteris independentistes que Convergència sí manté. Per tant...?
Convergència no pot anar a unes
eleccions que es presenten com plebiscitàries amb un llast com el que li
representa Unió. Unió no pot anar a unes eleccions que d’anar-hi sola te
perdudes. Si hi va amb Convergència és evident que haurà de fer una professió
de fe independentista. Si, com sembla, hi haurà trencament de Partit, i en
conseqüència, de la coalició, quants d’Unió s’afegiran a Convergència, o quants
d’Unió acompanyaran al seu cap de files a Construïm? Tot plegat es presenta
complicat, però amb visos de trencadissa.
Mentre, a ERC se’n freguen les mans per tot plegat.
J. Vinyeta
8 de Juny de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada