265.- Els Fets de Vitòria

265.- Els Fets de Vitòria.-

Avui dia s’està parlant molt del “Fets de Vitòria” i la demanda d’extradició, juntament amb l’ordre de la Interpol de detenció preventiva de Martín Villa com a responsable dels fets, ha creat, en la meva opinió, una certa confusió general, perquè dir o insinuar  que Martin Villa era ministre de l’Interior (de la Gobernación) en  aquell moment és un error històric monumental. Martín Villa era en aquell moment Ministre de Relacions Sindicals i, en el per què de tot plegat és evident que hi te responsabilitat (podia haver intentar modificar la llei de vaga, per exemple, que és una de les raons del conflicte, tot i les dificultats polítiques del moment) com també les hi té, de responsabilitats, tot el consell de ministres també del moment.  Recordem els fets.

Carlos Arias és el President del Govern espanyol, anomenat per Franco després de la mort  de Carrero Blanco (1974). A la mort del Dictador, Arias   continua com a tal i, en el que serà l’últim govern que forma, previ a la transició (la transició real no comença fins a la seva destitució), anomena com a Ministre de la Gobernación a Fraga Iribarne, Martín Villa, com he dit, Ministre de Relacions Sindicals  i anomena  Secretari General del Movimiento a Adolfo Suárez (si l’incloc en la llista és perquè també va estar-hi implicat d’esquitxada o directament, segons es vulgui veure). La situació al País Basc, com a la resta de tot l’Estat, es va deteriorant reclamant, entre altres  llibertats, la sindical i en una de les vagues generals que impulsava, si no recordo malament  Forjas Alavesas (la data si que la recordo perquè s’ha anat repetint any darrera any: 3 de Març de 1976), els vaguistes es concentren en una església d’Alava. La policia, “els grisos”, varen fer sortir a cops i amb gasos els concentrats a l’interior i a la sortida de l’Església es va produir la massacra: 5 ó 6 morts i més de cent ferits pels trets de bala de la policia. No recordo si  hi va participar la guàrdia civil.

Aquests, a gran trets, son els fets. A les hores hem de parar atenció als personatges del moment:

El Cap d’Estat en aquell moment era Joan Carles I, nomenat ja durant l’infermetat del Dictador com a cap d’Estat interí i el 22 de Novembre del 75, successor d’en Franco.

El President del Govern era, com ja he dit, Carlos Arias (fins a primers de Juliol del mateix any en que és cessat i Adolfo Suárez anomenat Primer Ministre).  No està de més recordar que, per les seves actuacions durant la Guerra civil, Arias  era i és recordat com “El Carnicerito de Málaga”. 

El Ministre de la Gobernación, que és com s’anomenava el que ara és Interior, i per tant el cap de les forces de seguretat, era el Sr. Fraga que, uns dies abans ens va delectar amb aquella frase que també s’ha fet famosa “La calle es mia!”. Però es dona la circumstància de que Fraga era a Alemanya en aquell moment i, el titular del ministeri aquells dies i que substituïa Fraga era, precisament, Adolfo Suárez. Mai s’ha volgut parlar de la   participació i/o implicació de Suárez en el fets. Per tant  s’ignora si, per actuar,  va rebre ordres des d’Alemanya d’en Fraga, si va actuar per iniciativa pròpia o si Fraga donava ordres directament des d’Alemanya. Des del País Basc s’ha demanat reiteradament una investigació seriosa per aclarir els fets, que no ha arribat mai.

I, finalment, Martin Villa. Era el Ministre de Relacions Sindicals, l’hereu del Sindicato Vertical, i que mantenia la mateixa i tímida Llei de Vaga que havia estat aprovada pel que s’anomenava la “Sonrisa del Régimen”, José Solis Ruiz, uns anys abans i que Villa en cap cas havia intentat modificar durant el seu mandat. Si ho hagués fet, potser les coses haguessin esta més lleugeres. Si ho va intentar i no ho a poder portar a terme, ens el creuríem si hagués dimitit. No va anar així.

Tampoc està lliure de responsabilitat tot el Consell de Ministres que pequen, quan menys, d’omissió. Penso que és sobrer enumerar els seus components.

M’han semblat  obligats aquests aclariments, però no hi ha en ells cap intent de justificació de res ni de ningú, perquè em sembla obvi que res del que es va fer durant aquells terribles quaranta anys te justificació. Només ha estat que entenia que la barreja de rols que s’ha creat amb tot plegat, havia de ser aclarida.

J.  Vinyeta

14 de Novembre de 2014