263.- N9N

263.- N9N.-

Poca cosa a afegir a la actuació  de la societat civil catalana ahir. Diran el que voldran des del Govern Central i elements afins, que son molts, però si la societat en general respongués  amb el civisme en que, en totes les ocasions que se la convoca es manifesta la societat catalana, penso que el món, el món anomenat civilitzat al menys, aquest món que ens toca viure, seria millor. Si a més afegim la solidaritat efectiva i afectiva de més de quaranta mil voluntaris  que ens regalen  un bocí de la seva vida perquè tot plegat funcioni, és evident que l’exemplaritat de tot plegat farà història. Gràcies a tots.

Els resultats d’allò que no era un referèndum, i és veritat que no ho era, i que no era més que un clam per fer entendre a aquells que ho han d’entendre, que som ciutadans que volem decidir el nostre futur, ha estat un èxit per molt que, precisament aquells que haurien d’escoltar, el vulguin minimitzar per no haver-lo d’escoltar. Però no és d’aquest resultat, que és incontestable, del que vull parlar.

Diguin el que vulguin des del govern Central  tot plegat els ha deixat tocats. Només cal recordar l’aparició ahir nit del ministre de justícia amb un discurs violent, ofensiu i amb amenaces incloses, tot i que mal enganxades amb celo, perquè hi veiem  un indici de quina pot ser la resposta a tot plegat. El  PP, en el més pur estil conqueridor sempre carregat de testosterona, pot prendre el camí repressiu que el ministre anuncia i que corrobora González Pons en les seves últimes declaracions. És que em sembla fàcil d’entendre que un partit que es degrada a una velocitat alta de creuer amb tota la corrupció possible aflorant, amb un Podemos tocant-li allò que no sona i amb unes generals a la vista, hagi de fer alguna cosa per acontentar a bona part dels seus electors. En aquests casos tenim l’experiència de que el boc expiatori sempre és Catalunya. I, com sol ser propi dels fatxendes, sempre, a més, en contra del més dèbil.

El PP en general i el Sr. Rajoy en particular, s’han equivocat.  I  el més greu de tot l’error és que han dinamitat, amb el seu error, institucions que haurien de ser bàsiques en un Estat de Dret. El Constitucional, el Consell d’Estat i la Fiscalia, institucions oficialment autònomes, han jugat el joc que els hi ha imposat el Govern Central i, malauradament, dona tota la sensació de que, a més, ha estat amb plena complaença d’aquestes institucions. Passaran anys fins que aquestes institucions guanyin credibilitat  davant de la ciutadania, el que ens dona la raó a aquells que volem marxar d’un país corrupte i amb institucions clarament polititzades. Un Estat que, a més INRI i pel suport incondicional d’aquestes institucions, es permet el luxe de passar-los-hi quantes decisions polítiques  siguin incòmodes de decidir, per falta de valor, per manca d’aquella testosterona de que en tantes vegades en volen presumir, per resoldre’ls.

I Rajoy? Dons com deia algú a la TV avui, ni està ni se l’espera...

Aquí ha casa nostra, ha quedat clar i reforçat  el lideratge del President Mas. S’ha jugat la pell, ha guanyat i s’ha posat davant per a qualsevol demanda de responsabilitat que vulguin fer-nos arribar. Penso que poca cosa més li podem exigir al President sobre el procés consultiu. Tot plegat,  el revalora en tots els aspectes i, per aquesta revaluació, els partits sobiranistes queden una mica a l’aguait de tot  plegat. És evident que qui té la clau del desllorigador de la situació creada és precisament el President Mas, que ja ha dit que  demà dimarts començarà a fer públiques les seves intencions. Però també és cert que aquesta revaluació no li dona un xec en blanc, com ho és  també que els partits sobiranistes no poden pretendre  posar al President ara amb l’èxit de la seva jugada a la mà, contra les cordes. A partir d’aquestes consideracions, és evident que ens queda un camí que, tot i tenir un punt d’arribada concret, pot ser una mica costerut. Però deixem clar que, em temo i ho celebro, que aquesta societat no permetrà que interessos partidistes, tot i que legítims, facin el camí més costerut del que ja serà. Estarem a l’aguait.

Hem de continuar. En Churchill, després de la batalla d’El Alamein en la que Montgomery va derrotar Romel, va tenir una frase que ha quedat, com moltes altres  frases seves, per la història i que em sembla molt aplicable als fets d’ahir a Catalunya. Va dir Curchill en aquella ocasió  “ Ara, això no és el final, ni tant sols el principi del final. Pot ser sigui, més aviat, el final del principi”. Penso que aquesta és la situació política, avui dia, del que anomenem procés sobiranista: estem al final del principi, però  serà necessari continuar la guerra i guanyar-la. I ara son els polítics  els que han de posar-se en marxa per aconseguir-ho

J.  Vinyeta

10 de Novembre de 2014