593.- Arrimadas se’n va

593.-  Arrimadas se’n va.-

Arrimadas, la guanyadora d’unes eleccions catalanes, que en realitat va perdre perquè estaven  muntades perquè les guanyés de llarg a l’empara del famós 155, se’n va a fer les Espanyes. Es presentarà com a cap de llista de C’s per Barcelona a les properes eleccions del 28 d’Abril.

Diria que és l’epitafi a una trajectòria política a Catalunya que no ha estat  res  més que un fracàs rotund i que ha d’intentar  reparar lluny d’on no ha sabut que fer amb el càrrec de Cap de l’Oposició que ha ostentat  des d’aquell 21 de Desembre de 2017. Va guanyar les eleccions, és cert, però res més, perquè res més ha sabut fer, llevat de insistir en una confrontació cívica permanent, un cop instal·lada en el Parlament.

 Hem hagut  de suportar les seves proclames incendiaries des del faristol del Parlament durant aquests aquest any i mig en el que sempre ens ha tractat, als catalans indepes i majoritaris en el Parlament i  al propi Govern, amb l’insult permanent i amb un discurs sistemàtic i repetitiu d’escàs, per a no dir nul, valor polític, sense arguments per manca de raons amb que recolzar-se. Junt amb els seus i el seu cap de files, ha recorregut Catalunya  atiant la confrontació  de forma constant com  a únic i suposat missatge polític, amb fracassos sonats com l’ultima passada per Amer. Catalanofòbica recalcitrant ha interpretat sistemàticament que el seu resultat electoral equival al 52% de la població catalana quan, en realitat només es va emportar el  25,35% dels vots emesos i quan resulta que el món indepe se n’emporta el 47,50%[1] (sense comptar-hi els indepes integrats en altres formacions polítiques, que també n’hi ha) Aquests, i no altres, son els números que acompanyen la seva realitat.

L’última fantasmada ha estat el suposat viatge a Waterloo per trobar-se amb Puigdemont que, pel que sembla, acabarà sent una pallassada mediàtica, com va ser la d’en Boadella.

 Bon viatge, Inés. És una adéu alegre perquè molts (quasi el doble dels que tu en presumeixes...) no haurem de suportar més els teus discursos insultants, catalanofòbics i plens d’odi, però anodins políticament parlant i  fets  des d’un faristol en el que, per contrari,  la prèdica de la Pau, el civisme i la convivència hi és molt  freqüent...

J.  Vinyeta

24 de Febrer de 2019

---

[1] JxCat: 21,66%.- ERC:21,38%.- CUP: 4,41%.-  Total: 47,50% dels Vots, que equivalen al   51, 85% dels Escons en joc.

592.-Noves expectatives judicials. El PP de Casado

592.-Noves expectatives judicials. El PP de Casado

El judici avança. La convocatòria d’eleccions generals pel proper 28 d’Abril fa entendre al tribunal que ha d’accelerar les vistes per  publicar sentència tan aviat com sigui possible  i especialment tant lluny com sigui possible de la campanya electoral i de les eleccions en sí mateixes, encara que això suposi desavantatges per les defenses.

Les declaracions dels encausats van deixant en evidència la poca consistència (o preparació) dels fiscals amb preguntes que no porten en lloc i que permeten als encausats desmuntar-les amb certa facilitat. O, en el cas de Rull, evidenciant les manipulacions fetes per la fiscalia amb, al menys, un  determinat document. Val la pena fer notar que les paraules  rebel·lió i sedició han anat desapareixen  del llenguatge dels fiscals. Potser que la causa l’haguem de trobar en els documents que avui publica El  País, i ja coneguts pel TS, sobre la actuació prevista pel govern de Rajoy que, en cap cas havia pensat en declarar l’estat de setge[1], el que ens fa pensar en que Rajoy no entenia la situació catalana com una rebel·lió... El que passa és que, si així ho comença a albirar el TS, el propi tribunal hauria de reconsiderar la situació dels processats, encara que canviar de doctrina  li pugui representar una plantofada  en tota regla, si és que el TS està per protegir drets, també els individuals...

Personalment, i a riscos de confondre desig amb realitat, tinc la sensació de que Casado pot ser una mica incòmode a sectors del propi Partit Popular.  Ha estat creant un incendi poderós en tot l’Estat per intentar desarmar a VOX i desmarcar-se tant com li sigui possible de Rivera. Però la seva actuació em recorda les actuacions prèvies  dels que després s’han convertit en dictadors. Un país incendiat (per la raó que sigui) i un enemic comú (els catalans en general...) son les dues condicions bàsiques que donen peu a la sortida d’un salvador de la pàtria, a la que, en la meva opinió s’hi acosta perillosament Casado. Aquest no era el paper de VOX? Amb un Casado piròman i bomber al mateix temps,  el PP queda molt lluny del “centro derecha”  en el que el partit diu que vol estar situat.  El PP sabrà, però...  La resposta, el 28 d’Abril.

J.  Vinyeta

21 de Febrer de 2019

---

^[1] https://elpais.com/politica/2019/02/19/actualidad/1550602710_440304.html?rel=lom

591.-C’s fa apostolat

591.-C’s fa apostolat.-

En massa ocasions, la discreció sol ser una magnífica virtut tot i que, per alguns, és una virtut  difícil i, en certa mesura, incomprensible. Rivera és un d’aquests per qui la discreció és inassumible per la pèrdua de protagonisme que podria representar-li. I fa coses que l’aboquen  al desastre.  Puigdemont és fill d’Amer, i una bona idea que varen tenir els diputats de C’s al Parlament, i no dubto de que ho feien atiats  pel seu cap de files i amb la aprovació entusiasta d’Arrimadas,  va ser la d’anar a visitar aquell poble. Entenc que hi anaven  com si anessin a terra de missions, a convertir  heretges indepes...I, es clar, quan varen arribar a Amer, el poble els hi va fer veure que de convertits ja fa temps que ho estaven i, perquè quedés clar, hi havia a la Plaça del poble una pancarta gegant amb la imatge del seu “convertidor”. El poble va tancar portes i va deixar als 30 i escaigs missioners predicant en la deserta plaça... Com que res hi podien fer, es varen dedicar a arrencar llaços grocs, desobeint la doctrina que el seu propi Tribunal havia marcat al respecta. La montapollos, con l’anomena Cotarelo, ve fer un sermó lamentant la presencia de símbols heretges en tot el poble i..., varen marxar. Les cròniques parlen de uns vint minuts de missió i res més.

Però la creu no la varen deixar a Amer. Arribant a Barcelona, el tabarnesos es varen trobar la Gran Via barcelonina, tallada des de Plaça Espanya fins a Plaça Universitat, farcida de gent en tot el seu recorregut anunciant que el dret d’autodeterminació no és delicte[1]. La  Guardia Urbana parla de més de dues-centes mil persones, altres s’atreveixen afirmar que n’hi havia mig milió... i, com sempre, cada un dels presents havia pagat de la seva butxaca el viatge corresponent. La xifra és indiferent perquè, en el pitjor del casos, quadrupliquen  la minsa assistència tan celebrada a la Plaça de Colom, a Madrid... i el que és més important: demostrant que,  tot i amb la repressió galopant i persistent, el País es manté despert, expectant i, sobre de tot, alerta. Com deia algú ales xarxes, que n’aprenguin...! Va ser una nova patacada per aquests missioners que només s’atreveixen a parlar-ne insultant, com sempre.

Demà, dimarts, es reprendran els interrogatoris  al TS. Estarem a l’aguait del que allà passi, encara que només sigui per comprovar la diferencia de qualitat entre preguntes dels fiscals i les respostes dels acusats.

J.  Vinyeta.-  

18 de Febrer de 2019

---

[1] Personalment m’hagués  agradat més que aquesta pancarta digués  que l’autodeterminació és un dret...

590.- Se’ns gira feina

590.- Se’ns gira feina.-

Dons, sí. Sánchez ha triat el 28 d’Abril proper com a dia idoni per celebrar eleccions generals. Continuo pensant que creu que és una data que  li va bé. La convocatòria la fa després del fracàs de la manifestació de la plaça Colom, qüestió que entenc important perquè si, pel contrari, la manifestació hagués estat un èxit,  potser hagués rumiat altres dates molt posteriors per a convocar-les. Ara ens toca esperar, però veurem com Catalunya estarà més en el centre, si encara  és possible, de tots els debats i serà l’estrella de la campanya, com si l’Estat espanyol no tingués altres problemes per resoldre. Perquè el leitmotiv no serà altra que el que  es podria resumir dient a tota Espanya, el que no deixa de ser curiós, que o PSOE o 155, oblidant que el TC encara té pendent la sentència sobre el 155 i la que va ser la seva aplicació a Catalunya. La precampanya, ja iniciada, enganxarà de ple  el judici i pràcticament empalmarà amb les següents eleccions municipals – autonòmiques – europees. En les circumstàncies actuals, no estaria de més que els partits polítics espanyols  rumiessin en el per què aquests emprenyadors sobiranistes catalans ja han fet caure dos governs consecutius...

El Judici continua. Dos interrogatoris han deixat clara, en la meva opinió, la qualitat dels interrogats davant dels interrogadors. Dona la sensació de que el fiscal del tribunal i l’advocacia de l’Estat (la acusació particular no ha tingut ocasió de participar, i espero que així continuï) estan acostumats a tractar amb gent de baix nivell i queden diguem sorpresos per la qualitat i contundència de les respostes molt per sobre del que podríem considerar el nivell habitual. No és res més que el que podríem definir com una qüestió de nivell, polític, cultural, humà i d’orgull personal, tot plegat, com elements definitoris i diferenciadors entre uns, els acusats,  i altres, els acusadors.  Mentre que les defenses guien als seus representats  sobre la base legal de les coses que han ocorregut de forma tant objectiva com possible, i amb la veritat proporcionada per desenes d’informacions reals, verificables i viscudes pels propis encausats, les acusacions es troben amb el handicap de partir  de determinats informes més preparats per inculpar que per deduir-ne la veritat dels fets, amb molts d’ells  que semblen preparats ad hoc i per tant perfectament rebatibles.

Per una cosa i per l’altra, el panorama polític s’alterarà més del que ja estava. El judici continuarà destapant evidències. Casado i Rivera continuaran  desbarrant, mirant-se de reüll i observant els moviments d’Abascal. Sánchez no es cansarà de repetir que l’abstenció va ser la causa principal de la derrota  a Andalusia, tot i ser la formació més votada. Aquí, Iceta haurà  de fer un esforç per treure’n algun profit. Els indepes ens continuarem preguntant si s’ha d’anar  a Madrid o si hem de tirar endavant d’una vegada per totes. Tots tindrem feina, molta feina i haurem de decidir...

J.  Vinyeta

15 de Febrer de 2019

589.- Eleccions Generals a la vista?

589.-  Eleccions Generals a la vista?.-

Diuen a Castella allò de “...éramos pocos y  parió la abuela...” dita que, parafrasejant, podríem traduir assenyalant que només ens faltaven unes eleccions generals per carregar més l’ambient. Però ja sabem que, políticament parlant, tot és possible i en qualsevol moment.

El Parlamento  no ha admès els pressupostos que havia presentat i Sánchez sembla que pugui estar abocat a convocar eleccions generals. Ell, i només ell, té a les mans la possibilitat de convocar-les   i fixar-ne la data. O no convocar-les, prolongar els pressupostos actuals i fer la resta per decret, qüestió, dita sigui de pas, a la que ja  ens hi va acostumar el PP de Rajoy.

Davant de qüestions com la que ens ocupa, ja sé que soc mal pensat de mena.  Però em volta pel nas que Sánchez, independentment de l’actuació previsible dels sobiranistes, tenia in mente que la cosa acabés com ha acabat per, de moment, fer callar al menys als seus barons rebels més actius i també a les mòmies que, com bé assenyala un twit que corre per les xarxes,  el vent encara no s’ha emportat. S’ha estimat més aquesta situació que acabar sent crucificat per propis i estranys si hagués atès la més mínima reivindicació sobiranista. La metxa ja la va encendre la pròpia ministra portaveu amb allò del relator.

Entenc dons que Sánchez volia aquest final. PP, C’s i VOX no es cansaran d’exigir la convocatòria immediata de les eleccions. Però Sánchez les convocarà quan la data de convocatòria li sigui més propícia als seus interessos, i no en cap altra moment, qüestió aquesta gens baladí donat que, en aquest interí, ningú, i especialment VOX i companyia, pot cometre errors. Però també temps que, en el meu entendre, es calcularà com a suficient perquè Sánchez augmenti la seva capacitat de convocatòria electoral.

Unes eleccions generals son, a pesar de tot, una capsa tancada fins al recompte final  i, des de ja en fa unes quantes, les enquestes no han ajudat gens a poder fer previsions. Per tant, esperar la convocatòria, patir la precampanya (ja en marxa), la campanya electoral final i, finalment, estar pendents del recompte complert. En qualsevol cas Catalunya serà novament el centre de totes les declaracions i meetings. Ens tindran en el centre del discurs i Europa i el món tornaran  a tenir informació de primera mà de la voluntat destructora de Catalunya per part  de la España Imperial tardofranquista...

J.  Vinyeta

14 de Febrer de 2019

P.S.:  Acabant aquestes ratlles, Sánchez no ha fixat encara el dia de es eleccions que els rumors sitúen el 28 d'Abril.

588.-Fracàs i judici

588.-Fracàs i judici.-

Varen   punxar. Si  pagant els desplaçaments  des de qualsevol punt de l’Estat espanyol no han aconseguit, segons les pròpies dades, més de  200.000 participants (45.000 segons dades de la Delegació del Govern), vol dir que varen punxar, en tota regla. Res hi ha a afegir al que ja s’ha dit fins ara. Només constatar que Rivera i Casado han servit en safata a  Abascal el protagonisme de la diada a la Plaça Colom, tot i que fugint de la foto clarament acusatòria de connivència. Aquest fracàs estrepitós no és garantia de res. Potser només  que deixi en evidència que no tothom està disposat a ajuntar-se amb gent que plantegen un discurs clarament violent, extrem, xenòfob  i racista, entre altres coses pitjors, amb gent  que els Estats Europeus  aïllen tan com poden en les seves coalicions.

Però aquest fracàs, del que no se’n voldrà parlar gaire per raons clarament interessades dels protagonistes, és ben cert que ha quedat ràpidament eclipsat per l’inici del Judici. Tots, i la resta del món inclòs,  sabem de quin Judici parlem.  Sentint a les defenses, i com diu el mateix Cuevillas, han quedat paleses les violacions  dels drets fonamentals comeses fins ara. I per aquesta qüestió Gonzalo Boye, a l’entrevista que li varen fer a El Punt Avui entenia que, com creiem tots, el plet es guanyarà a Europa i que, segons el seu criteri les defenses, més que intentar  demostrar la innocència dels seus representats, que també, el més important radicava en posar en evidència les transgressions dels drets que des de la instrucció s’han anat efectuant, perquè son les qüestions que seran capitals a considerar pel TEDH en el moment oportú. Tot i que ningú pot afirmar que les sentències ja estan escrites, si no es reparen aquelles vulneracions sistemàtiques, sí que podem pensar que, precisament, aquelles vulneracions hi son perquè es pugui preparar la justificació d’un relat dels fets creat  ad hoc per facilitar una   sentència condemnatòria.

El tribunal sembla tenir pressa per finalitzar la vista abans de les eleccions  municipals – autonòmiques – europees. Però no troba  incompatible amb aquesta presa que el secretari general d’un partit, casualment el més bel·ligerant en contra dels processats, actuant com acusació popular,  disposi d’un altaveu propagandístic durant tota la vista. Ni troba estrany que, el primer dia del judici, 40 de la places  reservades per al públic estiguin ocupades per membres d’aquest mateix partit, VOX, que ja té al seu secretari general dins de la sala. Serà, com sabem, que España és diferent...

J.  Vinyeta.-  

13 de Febrer de 2019

587.- Doctrina.-

587.- Doctrina.-

Divendres 12, si no hi ha res que ho aturi, començarà el judici. Com que  no teníem prou clar que la justícia espanyola està en entredit, només ens ha faltat que un fiscal de l’Audiència, Pedro Rubira, posés en dubte la imparcialitat de tota la judicatura de Catalunya. És el joc dels disbarats que  resulta de voler imposar un càstig exemplar als encausats. Però passa que, quan es vol imposar un càstig exemplar, queda sempre clar que l’ànim de venjança és el real motor de tot plegat. Aleshores, i com a conseqüència, la venjança converteix la justícia en una pura aplicació   doctrinària. Per definició, doctrina no és res més que el conjunt d’idees o normes que regeixen la manera de pensar o d’actuar d’un grup de persones que, precisament, les defensa. És per aplicació d’aquesta doctrina, entre moltes altes coses, que resulta impossible que els judicis es portin a  terme fora del nucli dur d’aquesta doctrina, lluny de Madrid.

Aquesta mateixa doctrina malda per a ser l’única en tot l’Estat. Però, es clar, quan hi ha una certa pluralitat, per intentar la unificació es fan necessaris l’aplicació de determinats mètodes coercitius que, en general, es basen en la discrecionalitat d’aplicació de la Llei, creant inseguretat jurídica: es tracta d’acollonir al personal. És una mesura que ja ve de lluny i, com dia Lenin, no sé si massa amic dels aplicadors de la doctrina en qüestió a l’Estat, però en qualsevol cas doctrinari com ells, Lenin ja deia allò de que la por (ell en deia directament terror) és necessària per l’ higiene de la societat...

Ara haurem de començar a parlar del que pot ser un relator, o algo así... terme que, ja sense definir, ha incendiat  la caverna. Tot plegat, sense definir res, perquè pot semblar una deferència a Catalunya. No sé si el Parlament extremeny  ens donarà una definició clara del terme, relator o algo asi...

J.  Vinyeta

6 de Febrer de 2019

Correcció:  on diu Divendres, ha de  dir  Dimarts.---

586.- Ignorància controlada

586.-  Ignorància controlada.-

Aznar, i tot el PP, tenen por. Serà perquè entenen que la situació electoral del PP és realment compromesa (només ha faltat l’última enquesta del CIS que, manipulada o no, els situa en un quart lloc inimaginable fa pocs mesos) i és  pel que  Aznar fa les declaracions que fa davant d’empresaris, declaracions augurant una desaparició del problema catalán para siempre, amb el que ell mateix defineix com la última batalla, recuperant aquella actitud dictatorial  i feixista de camisa blava i corretjams que el va portar a votar no a una constitució que ara defensa més que aferrissadament.

Aznar no és un ignorant però necessita aparentar-ho. Pretén, o diu que pretén, finalitzar amb una situació que ni amb ocupacions militars ni amb dictadures ha estat possible de finalitzar. I els que ja  tenim una certa edat podem afirmar, per viscuda,  que l’última dictadura, que  va ser sagnant, amb trets, assassinats, presons i amb tota la repressió de la que el dictador va ser capaç, tampoc  va aconseguir finiquitar-la, aquesta situació. I Aznar ho sap, com ho saben el PSOE, PP, C’s, VOX i tots  els seus corifeus. Fa més de tres-cents anys que s’intenta i fa més de tres-cents anys que s’hi fracassa en l’intent.  I ara, amb un País en marxa vers la República, Aznar i companyia saben  que les dificultats que se li presenten per culminar l’última batalla, els hi seran pràcticament insalvables. Però necessita de la postura de mascle hispànic portada a les màximes alçades per presumir del que no té: credibilitat fora del seu cercle.

J.  Vinyeta

2 de Febrer de 2019

585.- De Veneçuela i altres coses

585.-  De Veneçuela i altres coses.-

Trump, com ja varen fer els EEUU de Kissinger a Xile, ha promogut un cop d’estat, de caire pacífic, a Veneçuela. Hi ha hagut el que podríem definir com un alzamiento que intenta destronar allò que podíem anomenar el Chavismo bolivariano de Maduro. No seré jo qui es posi a defensar un govern de Maduro que, vist des de fora al menys, ha portat al país a la misèria política i social. Però no em deixa de sorprendre que Sánchez, Casado, Rivera i Abascal i tots els seus acòlits, permanents defensors de la Llei,  beneeixin sense cap dubte  el que ha estat, en el millor dels casos, un cop d’estat tou que pretén enderrocar un Govern... Quan Catalunya demana l’execució d’un dret universal, els mateixos, tot i que amb altres noms,  executen una repressió sense parangó, amb l’intent de bloquejar tot el que acompanya aquell dret.  Increïble, però cert.

La Crida s’ha posat en marxa i penso que ERC i els Demòcrates convergents han de replantejar-se el seu estatus actual amb  les seves particulars situacions, individuals i col·lectives i, a la fi, concretar si s’hi annexionen o no.  Poden haver-hi sorpreses perquè en tots dos partits hi ha membres  proclius a  les tesis diguem-ne, per entendre’ns, més unilaterals, però no sabem quants. Tot això ara sortirà a la llum amb claredat. I en temo que, una vegada més, evidenciarà el discurs d’ERC allunyada ara de les posicions que la varen fer sortir d’un pràctic anonimat fins a portar-la  a la Vicepresidència de la Generalitat.  Veurem.

Estem a l’espera de  que el Suprem ens doni la data  del judici (tots sabem de quin judici...). Hi ha convocada una vaga general pels dies 5, 6 i 7  del proper Febrer que tot el món indepe secunda i pel que sembla, coincidirà amb les dates d’inici de la festa de les togues. Dona la sensació de que el tribunal estigui jugant al gat i la rata intentant que la data agafi per sorpresa a la ciutadania, qüestió difícil de que passi perquè   la ciutadania està continguda i a l’aguait de la senyal per actuar i que pot ser precisament la fixació de la data. Hi a una qüestió que em posa les orelles teses: ara hi ha corredisses internacionals per assistir al judici. La pregunta que se’m acut és ¿per què aquestes corredisses internacionals no hi varen ser durant el període d’instrucció, vistes les deficiències  que desenes de juristes tan reflectit que hi va haver-hi? No se si hi ha respostes.

A cada dia que passa, va quedant més clara la relació entre el ja famós imam de Ripoll i la policia – guàrdia civil de l’Estat. Diria millor, pel que va sortint, la relació entre l’imam i les clavegueres de l’Estat. A mida que vas sentint – coneixent novetats d’aquella desgràcia, van creixent les sospites de que el que s’intentava era crear una situació que permetés arribar  al grau 5 de la famosa alarma antiterrorista (ara encara  es mantén en el grau 4) i així propiciar la sortida de l’exèrcit als carrers especialment als de Catalunya que és on ja es covava tot el que després havia de venir.  Ja sabem com s’ho fa l’Estat quan belluga merda.

El tramvia passarà pel tram central de  la Diagonal a BCN. Em sembla una bona cosa. Però el que els promotors ens han de dir, i abans de res, és per on i com  es desviaran els milers de vehicles diaris que ara omplen la Diagonal i, especialment, a quins carrers o carré afectarà de ple la mesura. Pensar en retirar el cotxe dels carrers de Barcelona  és una pura utopia perquè, en els fons de la qüestió, hi ha un problema educacional al respecta, en primer lloc, i, en segon lloc, encara hi ha massa deficiències per arribar a la capital amb transport públic. Dons això: con tenen pensat fer-ho?

J.  Vinyeta.

30 de Gener de 2019

584.- Per què?

584.-  Per què?.-

La mesura acordada pel Parlament extremeny, ens posa novament en la tessitura  de recordar, en la meva opinió i com deia l’escriptor, el per  què de tot plegat...

Alguns ens volen fer creure que ha estat Catalunya qui ha fet  retornar el feixisme  més punyent amb la seva actitud contestatària. Pot ser si, però en realitat no son nous brots de feixisme, si no   arbredes consolidades de feixisme que s’estenen, amb impunitat manifesta per tot l’Estat i especialment per Catalunya perquè, com preguntava l’enyorat Perich, “...Ah!  Però  se n'havia anat...?”

 El Procés català el que si ha fet, ha estat posar en guàrdia l’oligarquia de l’Estat per la  senzilla raó de que la desaparició de Catalunya del mapa autonòmic espanyol i seva la conversió en un Estat lliure i sobirà, manegant els seus propis recursos, deixaria l’Estat espanyol en una situació econòmica general tremendament perillosa, per no dir  crítica (actualment amb un deute que voreja el 100 del PIB) i a Extremadura, l’última en pronunciar-se, pràcticament en  fallida.

És cert que l’ADN imperial manté viu allò de la Unidad Pátria. Però l’oligarquia  cuida més el que li convé, que és el poder econòmic, volent aparentar  ideologia  imperial com excusa. És amb aquesta excusa que aquesta oligarquia atia allò que sempre ha estat a la seva  disposició: l’extrema dreta. Aquesta, fàcil de manegar, amb els recursos que aquesta oligarquia posa a la seva disposició, obedient, disciplinada i violenta quan convé  dins de l’ordre corresponent, fa la feina bruta, confonent l’objectiu real (l’econòmic) transformant-lo en un objectiu polític (Catalunya), que també,   i creant un  enemic comú  (d’altra banda element mostrat com imprescindible en qualsevol sistema autoritari, com el que aquesta oligarquia planteja, amiga  dels anomenats  Bannon  Boys) que faciliti la comprensió, el per què de tot plegat, a la resta de l’Estat. Casado va  rebent els manás que cauen des dels cels oberts d’aquesta oligarquia (FAES i Aznar en son dos d’aquests cels...). Rivera, tocat pel pacte amb VOX, recorda que ell havia estat el cridat per a la defensa dels interessos d’aquesta oligarquia, però sembla que ha perdut més d’un  llençol en les bugades...

Si a tot plegat hi afegim la proximitat de les eleccions Municipals – Autonòmiques – Europees, amb el resultat andalús en primer pla, i amb un PSOE   extremeny  que també es veu venir la patacada, podem arribar a mig entendre la moció parlamentària extremenya i, en general, l’escridassada fervent  de tots plegats. Sense oblidar, en cap cas, que el PSOE de Sánchez també és sistèmic.

Però no deixem de pensar en el problema econòmic que la sortida de Catalunya li crearia al poder econòmic espanyol. En la meva opinió, repeteixo, és la base de la raó del tracte colonial que anem rebent.

J.  Vinyeta

22 de Gener de 2019

582.- Extremadura i altres qüestions

582.-  Extremadura i altres qüestions.-

El Parlament extremeny ha aprovat una moció per la que demana la implantació del tristament famós 155 novament a Catalunya. És ben bé cert que cada un pot  demanar la lluna si entén que li convé.  Sembla que a Extremadura ja no li queda res més  per fer ni per preocupar-se que assegurar el seu estatus actual. L’atur, que volteja el 28%[1], l’altíssim índex de funcionariat que voreja el 25% de la població activa, el pitjor índex de creixement que la situa  a la cua de totes les comunitats... son coses que no semblen ser preocupants pel Parlament extremeny, però que té molt clar que  aquestes dades seran pitjors si des de Catalunya, com deia el l’expresident  Ibarra a Cat.Radio, no arribessin els recursos necessaris. No ens enganyem: la demanda del 155 és fa en clau econòmica perquè si Catalunya està sotmesa, Extremadura té la supervivència garantida i els seus polítics, en conseqüència,  també.

Milian  Mestre, fundador de Alianza Popular  amb  Fraga, a qui sempre ha reconegut com a mestre, i que ha format part del PP en èpoques de tots els calius polítics especialment durant les relacions Pujol – Aznar, ha anat, des de fa temps, mostrant un cert criticisme amb el PP actual que, com ha dit en varies ocasions, és un partit, el PP, molt allunyat de les idees fundacionals que empenyien a la anterior Alianza Popular. Pot ser sí. Ell sabrà, si hi era, com havien d’anar les coses i com realment hi van ara. Milian s’ha despenjat amb unes declaracions de les que es feia eco El Punt Avui de divendres passat  i en ens diu, ni més ni menys que “...no ho havia dit mai, però ara és clar que Madrid ens tracta [a Catalunya]  com una colònia...” És evident que una declaració així i feta pel qui la fa, és d’agrair. És una qüestió que des d’aquí hem  tingut  present quasi de forma permanent, perquè el tracta, molts ho tenim clar, ha estat clarament colonial.  Benvingut, Sr. Milian. Si el tracta és colonial, entendrà perfectament que vulguem deixar de ser  una colònia. Si s’hi vol afegir, a les nostres demandes, sap perfectament que serà ben rebut.  

Els taxis tornen a bloquejar Barcelona i amb violència. Si aquesta actitud fos mantinguda pels  CDR, per exemple, estarien ja tots apuntats  als jutjats. Les màfies, controlades per fils foscos i estranys (en el tema de les llicències, per exemple), queda clar que tenen un altres tractes...

J.  Vinyeta.-  

20 de Gener de 2018

---

[1] Extremadura: Datos  macro.  Expansión

https://datosmacro.expansion.com/ccaa/extremadura

https://datosmacro.expansion.com/paro-epa/espana-comunidades-autonomas/extremadura?dr=2018-06

581.- Provocació?

581.- Provocació?.-

La policia deté als alcaldes de Verges i Celrà sense ordre judicial.  Em recorda  aquelles terribles escenes que molts varen haver de viure durant la dictadura en las que la policia es presentava a casa  dels suposats sospitosos i se’ls enduia a comissaria, amb finals distints però, en qualsevol cas, dramàtics.  Com en aquells casos, olora tot plegat mol malament, si és que som en un  estat de dret.

Imagino que les portades dels diaris del dia anterior, especialment la dels focs del l’ABC, varen esperonar algú de la direcció general de seguretat, que depèn de Marlasca i, en últim extrem del president Sánchez, per deixar clar que des de Madrid no s’estaven quiets, ans al contrari, i va decidir actuar per compta  seva. Si va ser així, actuant com ho feia la brigada social dels germans Creix, Marlasca, i en omissió el President Sánchez, ens haurien d’aclarir el què i el per què d’una actuació que, pel que diuen els entesos, és més un segrest que una detenció i que, en el millor dels casos, frega clarament la il·legalitat.  Però, per arreglar-ho, comencen les contradiccions oficials sobre els fets en qüestió, donant encara més ombres sobre el cas, desautoritzant oficialment el TSJC que va comunicar que no hi havia ordre judicial per actuar tal com a policia va actuar.

 De la mateixa manera que ens haurien d’explicar per què l’advocat dels detinguts no pot entrar en comissaria perquè es dirigeix en català, llengua oficial de l’Estat, al funcionari de torn i, per aquesta raó, no el deixa  passar. Aquesta última qüestió no és gens baladí, al contrari, i son ja massa el casos en que qui s’adreça a un funcionari en català rep una bordada per resposta o és multat per haver-ho fet. I Madrid pecant, com ho ha fet des de sempre, d’omissió activa respecta d’una llengua oficial de l’Estat... T. Cunillera, ni està ni se l’espera

Imagino també que, des de Madrid, s’estan fent esforços per provocar. En tenen ganes de que  aquí hi hagi merder per poder actuar amb més repressió de la que estan actuant ara. Les CUP poden semblar una diana fàcil i sembla que la batuda (els dos alcaldes  detinguts son de les CUP) podia anar dirigida en aquest sentit de provocar-les. Ja veurem que fan.

El que és cert és que els judicis s’acosten i saben que la resposta, tot i ser pacífica, hi serà. Sigui dons, el que ha passat, un avís de la més intolerància que se’ns ve a sobre.  Crear por i més por...

J.  Vinyeta.--- 

18 de Gener de 2019

580.-VOX, Rivera i Casado

580.-VOX, Rivera i  Casado.-

Andalusia ha obert les portes a la dreta més cavernària. El Parlament andalús  anomenarà President autonòmic al candidat Moreno, del PP. I serà President amb el recolzament del seu partit, el PP, i amb els vots de C’s i VOX.

No és cosa que no s’esperés, al contrari. Per molts gestos que uns, PP i especialment altres, C’s, ens volguessin transmetre per fer-nos creure que els pactes  amb VOX no serien possibles, sabíem del final del “cuentu” : renunciar a cotes de poder resultava excessivament dolorós, per Casado que volia tocar la glòria amb les mans i,  especialment per  Rivera que, com que  ja havia deixat caure a la Sultana trencant el pacta de Govern que en el seu moment havien signat,  no podia acostar-se de nou al PSOE. Si volia manar, necessitava imperiosament estar a l’ombra del PP.

Casado, per la presència de VOX, ha anat portant  el seu partit més a la dreta,  tant ho ha fet que el diari  The New Yorquer  el situa ja  a l’extrem de la seva banda política. Rivera i Casado ja havien signat un acord de governabilitat de més de 90 punts, és la forma habitual de treball de Rivera: enumerar molts i molts punts (si no recordo malament amb el PSOE ja en va signar un amb  150 punts referencials...) perquè la mateixa densitat de l’acord impedeixi el compliment de tots ells. Però la participació de VOX en el pacta era necessària perquè la candidatura de Moreno podés tirar endavant. Rivera continua dient que és liberal i centrista, i que no ha pactat amb VOX; des de VOX li diuen que no es faci el desentès..., que el pacta  ha estat entre tres i que així s’ha de mantenir.

A Europa la imatge de Rivera cau i els liberals de Brussel·les s’han afanyat a traure ferro  a les relacions VOX - Rivera perquè, a pesar de tot, a Europa els pactes amb l’extrema dreta no estan ben vistos. El candidat Valls a l’alcaldia de Barcelona, calla. Entre aquella clamorosa afirmació que ens deia d’estar fart de bona part de la ciutadania de Barcelona i retrobar-se obligadament amb VOX de company de viatge després d’haver afirmat la impossibilitat que tal esdeveniment es pogués produir, deixen clara, d’una banda, el desconeixement de la forta implantació del sobiranisme  en molt bona part de la ciutadania de Barcelona per part d’un candidat a la seva alcaldia   i, d’altra banda, la seva poca autoritat  dins de C’s. Des de França li assenyalen, a Valls, mals auguris en la seva ja denostada carrera política. I Macron, en hores baixes i que pensava en la coalició amb Rivera de  cara a les europees, també rep avís seriós per part de la premsa francesa al respecta. Dita ras i curt: és Rivera qui sembla que hagi venut part del seu cabdal polític per un plat de llenties andaluses. Només faltarà que, per la raó que sigui aquestes llenties vinguin viudes...

J.  Vinyeta

11 de Desembre de 2019

579.- 1 de Gener de 2019

579.-  1 de Gener de 2019

Em sembla que és una data emblemàtica. No perquè sigui la data d’un dia especialment assenyalable, si no perquè és el primer dia d’un any, aquest 2019, que em dona la sensació de que acabarà convertint-se en un any especialment remarcable pel sobiranisme.

L’any 2018 ha deixat al descobert, de forma definitiva i palmària, que la famosa Transició, iniciada a la mort del dictador, no va estar res més que una remodelació de xapa i pintura,  mantenint al vehicle amb el mateix motor imperial. Els propis fidels a la dictadura anaven propiciant les peces de recanvi a mida que els seus cadells, que creixien a l’empara d’aquella creu allargada de Cuelgamuros, anaven mantenint en marxa i com un rellotget suïs aquell suposat vell i atrotinat motor.

La descoberta no ha estat sorpresa per a molts que ja havíem entès que, sense un Nuremberg i sense uns canvis estructurals en la judicatura, difícilment es podrien arribar a modificar els que podríem definir com a usos i costums  de la dictadura: canviar, per exemple, el nom del Tribunal de Orden Público pel d’Audiència Nacional no garantia gaire cosa més que voler-nos fer entendre que el moll de l’os de la dictadura s’havia suposadament auto immolat en una sessió memorable de Las Cortes, donant pas a un referèndum que obria totes les finestres  d’aquell El Pardo arnat i corcat per tot arreu. Va ser un miratge. I com que, com deia un avi molt savi, no cal dir res perquè tot se sap, allò que alguns sabíem s’ha anat fent fefaent per a molts, i molts més  s’han afegit al clam dels que entenen que hora és ja de que els suposats canvis i drets que aquella Constitució famosa prometia, siguin finalment portats a terme perquè aquella suposada transició sigui real. La confirmació definitiva pels que no sabien que tot allò havia estat un miratge, es fa palesa  amb l’actuació policial aquell U d’Octubre a Catalunya,  quan el món civilitzat entén  l’engany que s’ha mantingut al respecta a l’Estat espanyol.

Altres, vorejant els dos milions i mig de ciutadans de Catalunya, convertits ara en l’enemic comú necessari a batre per tots aquells que volen imposar de nou i obertament els criteris autoritaris mai perduts, però de sempre coberts per una tènue i fràgil pàtina democràtica, som ja els que entenem que d’arribar  aquells suposats canvis en res “canviaran”  el tarannà d’aquest Estat, i hem decidit marxar perquè tenim el  convenciment que un Estat madur, net i republicà és el que desitgem i  creiem possible.

Entenc que serà un any remarcable perquè  principis d’aquest 2019, la causa catalana tindrà un altaveu de primeríssima magnitud: es posarà en marxa la causa oberta en contra del independentisme català, que està en mans d’aquella justícia que hauria d’haver estat complertament posada al dia  a la mort del dictador, un assumpte que desenes de juristes independents han qualificat tot plegat de desori. Novament el món sencer serà testimoni del comportament d’aquesta justícia que, com deia el portaveu del PP al Senat, està controlada des del darrera... Després vindrà  Estrasburg i el TEDH, que esmenarà la plana a les decisions dels  tribunals espanyols. No serà la primera vegada que això passi: així, d’entrada, em venen a la memòria el casos Atutxa i Parot i el més recent de Otegi, que han deixat ben visibles les vergonyes de  la judicatura espanyola.

Mentre tot això tira endavant, i no hem d’esperar que tot plegat passi en un període curt de temps,  és evident que des d’aquí, des del carrer, la societat civil ha de continuar fent  camí, no aturar-se i saber les dificultats que ens queden per davant i assumir-ne els reptes. I les  incerteses, perquè som molts els que entenem que la clau de volta de tot plegat està en mans de la societat civil. És per això,  i a pesar de tot, que faig meva la frase  que algú va penjar a Twitter dient allò de que “no tinc ni idea de com, però guanyarem...”

J.  Vinyeta

1 de Gener de 2019

P.S.: Deixar anotat que La Caixa ha rebut una plantofada seriosa i molt sonora  amb el tema d’El  Messies Participatiu. Li varen fer mal a La Caixa les manifestacions a la fi de la representació de l’any 2017 i va decidir marxar a finançar-lo a les espanyes. Ha quedat clar que la presencia de La Caixa per portar-lo a terme no és necessària i la seva absència ha ajudat a que El  Messies Participatiu es convertís en un acte clarament reivindicatiu del independentisme català... per avui i ja per sempre. 

578.- Recordant El Rubicó

578.-  Recordant  El Rubicó

M’agradaria poder ser com aquests ninotaires aguts i savis que, amb un sol traç ràpid i àgil, son capaços de deixar-nos sobre el paper un gargot que resumeix tota una història o qualsevol esdeveniment. Dic això, perquè només se’m acut un plagi   assenyalant allò de que el TS  ha creuat el Rubicó

Dic això perquè ara, quan el TS ha  xuclat tot el que podia i ja definitivament es queda amb el pes del que hauria de quedar-se el TSJC, m’agradaria poder resumir tot plegat  en un traç, una expressió, un mot... quelcom que ho arrodonís. Però només se’m acut continuar qualificant tot plegat seguint el que van dient, dia a dia, juristes de prestigi que entenen com a disbarat el tot plegat.  És  com si  el TS s’entestés en mostrar-nos la redacció d’uns papers  que, a molts, en semblen ja escrits perquè, continuant amb el plagi, els daus han estat tirats...

Llevat dels que hi entenen i hi treballen, l’única cosa que podem fer els altres és no oblidar aquests que estan patint de la sort llançada, però continuar la feina per ells iniciada i sense  deixar de fer res del que ens queda per fer, que és molt, i que es deriva d'aquella feina que els hi ha resultat tant mal pagada.

J.  Vinyeta

29 de Desembre de 2018

577.- Després del 21D

577.- Després del 21D

Ja ha passat el dia 21 D. Un consell de ministres anodí que vol fer veure la importància dels acords presos, quan en realitat no han estat res més que el resultat d’una visita de la metròpoli a la colònia. Com a mostres, el canvi de nom del aeroport de Barcelona,  i que la presència del govern de la metròpoli, per poder accedir  a la colònia,  ha hagut de bloquejar policialment el recorregut, deixar alguns  carrers de Barcelona deserts i portar a Catalunya diuen que uns mil PN i GC perquè asseguressin una integritat física que la caverna no s’ha cansat de posar en perill. És la demostració complerta del fracàs polític que uns (PSOE) i altres  (PP, C’s, VOX i afegits) han estat incapaços, no ja de solucionar, cosa que els hi cau com a inadmissible, ni tan sols d’entendre’n el per què. És la resposta d’un ADN atrapat en els orígens d’un imperi ja mort i desballestat des de la derrota i desfeta humiliant del 98, però que ha creat una obcecació malaltissa mantinguda també, des de la mort del dictador, sota una pàtina democràtica que no és res més que  un nom sustentat amb autoritarisme.

La caverna està que rebufa: no hi ha hagut morts i, és clar, no saben que dir. Aquella violència que, segons ells, hauria justificat un nou 155, no hi va ser. I després de passar-se no sé quants dies vaticinant un desastre  que no ha estat, estan fotuts. Però com que només destil·len  rancúnia, per a dir-ho suaument, son incapaços de dir-nos (tot i que no sé fins on nosaltres ens ho podem creure) que el que més els ofèn és que el PSOE reconegui que a Catalunya hi ha un problema que s’ha de resoldre dins de la seguretat jurídica, qüestió de mires amples, que no sé fins on son creïbles... Però dit està.

 Que VOX els depassés a Andalusia els descol·loca,  els esvera encara més i els obliga, tot i que de bon grat, a sobrepassar-se i a ser més ultres que els de VOX. Casado i Rivera tenen mala peça al teler i mentre continuïn podent donar de menjar a tants quants afamats puguin i se’ls hi acostin, res ha de canviar. Però si perden escons i la mamella deixa de rajar, veurem quants dels ara fidelíssims marxaran encarant el camí vers  qui els hi asseguri la menjadora...

Bon  Nadal i el desig d’un 2019 amb llibertat i  República

J.  Vinyeta

24 de Desembre de 2019