369.- Brussel·les

369.-  Brussel·les.-

 Madrid, Londres, Paris, Brussel·les… Cada vegada  que ressona  luctuosament el nom d’una capital occidental, em venen a la memòria, ipso facto, tres noms: Bush, Blair, Aznar i el d’un comparsa que es diu Barroso, unes Illes i un desastre del que encara estem pagant les conseqüències.  Nosaltres tenim els morts. Ells son qui continuen omplint cementiris.

Ja sé que no serveix de res recordar, maleir..., perquè, a la fi, els morts de l’últim atemptat, ja no hi son,  els  ferits no necessitaran cap esforç per a recordar-ho i el amics i familiars d’uns i altres, així com la resta de la ciutadania, s’afegiran a la llarga llista de defraudats, traïts per uns governs europeus  (i crec que sense excepció) incapaços de protegir mínimament  als seus ciutadans. Uns governs que destrossen les llibertats individuals quan els hi convé,  falsament “garantistes” amb lleis com la de protecció de dades que impossibilita que un avís mèdic comunicat a temps  aturi un desastre com el de GermanWings, del que  avui plorem l’aniversari o que, per disposició legal a Bèlgica, el terrorista més buscat a Europa no pugui ser detingut i pugui fugir per la prohibició de fer detencions durant  horari nocturn[1]. Governs que han d’escoltar que un Erdogan sigui capaç d’afirmar que el maig passat va deportar un terrorista a Bèlgica, que el Govern belga, sembla que  amb una certa coordinació amb el Govern Holandès, el deixi en llibertat i que finalment resulti ser-ne un del autors dels atemptats...

Europa continua sense definir què  i com vol ser. I en comptes de definir, s’amaga. No hi ha polítiques comuns, ni acció         diplomàtica comuna, ni política militar, que  queda sustentada per una OTAN que, recordada la guerra del Balcans, està en mans americanes  i no europees. Ni tan sols política fiscal, mantenint dins del territori europeu paradisos si  no fiscals de dubtosa transparència, ignorant un Parlament que  ha de controlar els Governs. Amb una despesa de centenars de milions d’Euros que només serveix per escoltar els lobbys afincats a Brussel·les i, a partir d’ells, assenyalar polítiques econòmiques i socials i... poca cosa més. Tot ho conformen unes quimèriques visions de coll blanc i corbata, capaç aquesta Europa, això sí, de pactar modificacions substancials amb Anglaterra per raons financeres, i per dues vegades,  i negar el pa i la sal a milers de refugiats per pànic  a determinats sectors ultres poderosos... Els morts son per a nosaltres. Ells, viuen!

No val a dir que els Estats, amb tot això del que parlo i d‘existir, perdrien sobirania. La que tenen  ara, suposadament extraordinària, ja no respon a res més que a les directrius econòmiques que ens han portat a una recessió i misèria galopants. Només els   criteris econòmics, assenyalats pels poderosos, son inevitables i d’obligat compliment amb sobtats canvis inclús constitucionals. De tot lo altre, res de res...Ni tan sols serveis d'informació comúns o compartits.

Fa molts anys, per raons professionals, vaig conèixer al Director Comerc¡al d’una primeríssima Empresa constructora de maquinària tèxtil italiana. No cal dir el nom, però assenyalant que, curiosament, en una de les mans, no recordo si esquerra o dreta, tenia dos dits polses, tots el que hem tingut vida en el món tèxtil, sabem de qui parlo. Recordo que, coincidint amb el segrest i assassinat d’Aldo Moro, les anomenades Bigades Rojes  anaven fotent bombes per Itàlia, per la Itàlia convulsa que resultà de la segona guerra mundial  que, en els quaranta primers anys posteriors a la guerra potser va arribar a tenir més de trenta governs diferents i, pel que em deia, amb quasi un cinquanta per cent d'economia submergida... La inestabilitat era la norma del País. Una inestabilitat a la que ell, i molts com ell, no donaven gran importància. Però recordo que li vaig dir que en aquell moment, a més de la inestabilitat quasi habitual, al carrer s’hi posaven bombes. Em va respondre amb una naturalitat que em va deixar glaçat: “No cal patir – em va dir – també ens hi acostumarem...!”

Amb la  seva inoperància potser Europa intenta portar-nos a tot els europeus per aquest camí d’indiferència, tristor, dolor  i renúncia que expressava aquell amic italià. Serà  l’antesala a l’arribada d’un salvador populista i demagog dels que ja hem viscut en l’Europa moderna?

Per acabar, podem parodiar Machado i dir allò de “Europeíto que vienes al mundo, te guarde Dios...! Una de las 28 europas ha de helarte el corazón...!”

J.  Vinyeta

24 de Març de 2016

---

[1]  El Punt Avui, 23 de Març d’enguany. Pàg. 29.

368.- Comentaris (Europa, Espanya, Catalunya)

368.- Comentaris (Europa, Espanya, Catalunya).-

Europa.- Turquia guanya. La llibertat, perd. Aquest podria ser l’epitafi d’una  aventura desgraciada. La revista  El temps del vuit de Març postil·lava, amb previsió del que ha passat, un altra epitafi més realista. El titulava: La tomba de l’ambició europea. És com si aquella Europa que culmina amb el tractat de Schengen a la fi dels vuitanta, hagués perdut aquella suposada ambició de ciutadania universal combregadora dels  elementals principis de convivència, solidaritat i drets d’asil de les que en va presumir des de la segona guerra mundial (i no precisament amb els refugiats catalans i espanyols que varen travessar les fronteres franceses al final de la nostra guerra civil, també hem de dir-ho, i que potser va ser la primera mostra de que en la Europa  que havia de venir només hi haurien interessos). Un Govern Europeo que ni tan sols accepta les recomanacions-decisions del Parlament, tal com confirmava  el Diputat Urtasun d’ICV, l’altra dia a TV3, afirmant que el Govern europeu ni tan sols fa cas dels acords parlamentaris. Un Govern Europeu que ha actuat, amb els refugiats d’avui, molt pitjor que com va actuar França l’any 39 amb els nostres avis.  Vergonya i, en conseqüència, impotència i indefensió. També  nosaltres, ciutadans  amb passaport europeu, podrem ser algun dia retornats (eufemisme  de deportats) a uns països d’origen als que potser no vulguem tornar. Europa s’ho ha posat a punt.

Espanya.- L’embolic es fa dia a dia més gros. És evident que fins el mes de Maig falta en cara un mes i  mig,  i que 35 dies per arribar a la convocatòria d’eleccions, donen per a molt. Però ho tenen complicat. Podemos ha iniciat una crisi interna que em va semblar greu, per la forma en que  Iglésias la donava per resolta ahir  amb un  to llastimós, lluny de la seva hostilitat habitual, udolant com un gos llepant-se les ferides a l’hora d’explicar-la. Rajoy políticament fossilitzat i atrapat en una muntanya de merda corrupte que difícilment el deixa sobreviure. Ribera picant a quantes portes pot per a no perdre’s   cap  oportunitat d’entrar en un Govern que, per a ell i el seu partit, seria més que la grossa. Sánchez fent equilibris i  el ridícul  demanant auxili a Sipras i  sentint els crits de rebuda a Chaves i Griñan  dels concentrats davant del jutjats andalusos. Tot plegat un panorama fosc, de mals auguris, i que sembla, sense que ho vulgui ningú per la incertesa que comportarien, que condueix a unes noves eleccions. Queden dies. I han d’habituar-se  a saber que cap d’ells viu sol, qüestió que quan no se’n té la consciència clara al respecta, fa de molt mal  conviure. A tot això, cal afegir-hi el merdé que va creant la incompareixença de Rajoy i els seus Ministres a les sessions de control del Parlamento. És una mostra més de la displicència amb que Rajoy i el PP  tracten als electors que els varen fer  Govern, encara que ara sigui en funcions. Sembla que el TC haurà de decidir al respecta. Autènticament dramàtic i amb traces de dictadura..., mirall de la que ha estat la forma de governar del PP aquests últims quatre anys.

Catalunya.- El President Puigdemont sembla que va tirant el Procés endavant.  Feia tristor i vergonya simultànies escoltar ahir a la Vicepresidenta en funcions i Presidenta accidental per l’absència de Rajoy, Soraya, amb mala llet més habitual del compte (potser per ser el seu minut de glòria...) fotent a parir la carta que Puigdemont va remetre al Comissari Europeu d’Immigracions, oferint-li la possibilitat d’acollir un total de 4600 refugiats al Principat. El cabreig de Soraya va ser dels de traca i mocador oblidant (a Castella ja diuen allò de que  el que se pica es que ajos come...) que altres 8  Presidents de comunitats[1], algunes del PP,  han fet pràcticament el mateix davant de la inoperància del Govern Central en aquest tema. També a Castella hi tenen un refrany molt adient al respecta: és aquell que diu que ...eres com el perro del hortelano, que ni comes ni dejas comer... Mentre tan, Montoro presumeix de salvar Catalunya de la suposada qualificació que li ha de fer S&P, que situaria a Catalunya en estat de fallida. És mentida i que, hora és ja de repetir-ho i fins a la sacietat, qui està endeutat, i fins al moll de l’os, es precisament El Reino de España; si Catalunya ha de tancar la paradeta i ha de quedar-se recorrent el món sideral, Espanya haurà de plegar. Així de fàcil i senzill.  I aquesta realitat, hora és ja de que des del món nostre, i de forma oficial, es comenci a dir abastament  i a parlar-ne amb claredat de la realitat del problema. Perquè ens fan passar gana, és cert. Però és hora de que comencem a parar taula, pensem en un menú suculent i ens el fotem sencer. I no les escorrialles, com ens passa ara.

Per cert, en algun moment haurem de parlar d’aquest referèndum que està revolucionant Catalunya i que està en boca de tots. Jo pensava que era pantalla passada...!

J.  Vinyeta

19 de Març de 2016

---

[1] http://noticias.lainformacion.com/politica/refugiados/Asturias-CCAA-exigen-implicacion-refugiados_0_895410850.html

367.- Comentaris (Refugiats).-

367.-  Comentaris  (Refugiats).-
Europa amb els refugiats, com en altres moltes coses, no se’n surt. El drama imposat als refugiats  és d’una duresa tal que ha remogut consciències de part de la societat civil que ha posat el crit al cel intentant fer veure als seus dirigents polítics els errors sistemàtics  i dramàtics que s‘estan cometent al respecta. Però no podem oblidar que també hi ha una societat civil  potser de veu més soterrada i possiblement  més nombrosa que,   en general i a pesar de tot, no sembla massa disposada a obrir fronteres. La proba que més reflecteix això és el resultat de les últimes eleccions alemanyes en particular i que, en general,  es manifesta amb el  creixement dels partits i grups xenòfobs i d’extrema dreta a Europa.

 La situació actual no és més que la que deriva d’aquelles andanades de pasteres que ja fa uns anys travessaven el Mediterrani per venir a petar primer a Espanya i després a Itàlia. Allò, que ja hagués necessitat d’una seriosa intervenció polític-econòmica en aquell moment,  s’ha anant ampliant fins arribar al gravíssim problema humà en que ens trobem ara, qüestió que, en el meu entendre només s’acabarà si  es resolen els problemes que els originen, per cert  difícils de solventar. El més greu és que  Europa no compleix ni amb les seves obligacions  que deriven de la   Convenció  de Ginebra signada a mitjans del Segle passat: Europa  està en la obligació tècnica i contractual de acceptar i recollir els refugiats que arribin com a tals a les seves fronteres (que no als immigrants), i  no sé si hi ha algun Estat no signatari que legalment, que no humanitàriament,  pogués defugir aquesta obligació. Europa no fa bé les coses i en el cas d’Espanya, les xifres son evidents: dels milers de refugiats assignats per la pròpia UE (16.000, si la memòria no em falla) i que està en l’obligació de recollir, només 18  han arribat oficialment a l’Estat Espanyol.  Catalunya sembla en disposició de rebre’n més de 4000 d’aquests refugiats, però qui té la clau de la porta per obrir-la és el Ministeri de l’interior. Però ara, el que sembla més gros és  que a  tot plegat s’hi han afegit les negociacions amb de la UE amb  Turquia per posar encara més, i era difícil, els pels de punta.

Posar-se a les mans de Turquia per a que resolgui part dels problemes derivats de la presència de refugiats, em sembla un disbarat de dimensions incalculables atenen només algunes de les característiques que adornen el “perfil” turc:
n  Turquia no és, en el  meu a entendre, una democràcia com la podem entendre des d’Europa. Ni crec que Erdogan sigui un demòcrata amb pedigree. Com a mostra la intervenció, per part del Govern turc, del diari Zaman i de dues cadenes de TV poc agradables al poder,  fa cosa de pocs dies.

n  Amb aquest bagatge inicial, pensar que Turquia  es pot convertir en soci preferent en les negociacions per a la seva integració a la UE, sembla una mica esperpèntic, tot i que a Europa ja se sap que, com també  deia no sé  quin ministre anglès respecta d’Anglaterra,  no té amics, només té interessos... A la UE però, Xipre pot estar disposada al veto més sonat de la història d’Europa, perquè Xipre diu que sí que té enemics que ja ocupen la meitat de la seva Illa.
n  El vaixells – “barcos” mafiosos carregats d’immigrants – refugiats surten de territori turc.  És evident dons que les màfies naveguen, mai tan ben dit, amb absoluta impunitat per territori turc i m’és molt difícil de creure que l’administració turca no hi estigui implicada, per activa o per passiva amb aquestes màfies per forçar decisions a Europa. Només cal recordar que quan el Rei marroquí va deixar de fer ulls cecs, les pasteres cap Espanya des de territori marroquí, es varen limitar substantivament. Qui s’hi baralla i persegueix aquestes màfies?  La UE ja exigeix  a Erdogan un control  seriós al respecta?

n  També resulta evident la  implicació en la exportació del petroli  que serveix per finançar l’EI. Aquest petroli no s’evapora a Siria o Irak i, per un efecte de màgia, es condensa de nou en uns vaixells concrets... En bona part, aquest petroli diguem-ne escaquejat, empeny, amb les bombes que pot comprar com si amb tot plegat no n’hi hagués prou, els fluxos migratoris cap a Turquia. Hi ha constància de  fileres de camions de l’EI carregats de petroli travessant la frontera turca.
n  Sembla ser, a l’espera dels acords finals, que Erdogan rebrà uns 3000 milions d’€s per “reacondicionar” els que seran tornats. Si qui paga, mana, hem de pensar que Europa podrà fer un seguiment absolut dels diners acordats: o serà, per contrari, que qui mana és Erdogan?

n  Recordar que, de totes maneres, amb molts menys d’aquests diners es podrien solucionar bona part, per a no dir tots, dels problemes immediats amb que mal viuen  aquests refugiats – immigrats en camps com els d’Idomeni fins aclarir definitivament la situació. 



No son més que unes pinzellades però que deixen entreveure que qualsevol tracta amb Turquia suposarà una nova humiliació pels refugiats repatriats i una clara mostra més de la ineficàcia que Europa mostra a l’hora de solucionar problemes de gruix. Sempre he dit que una multinacional amb 28 directors generals en actiu i amb interessos particulars evidents,  és impossible de que funcioni. I així ens va. Recordem qui va haver de venir a resoldre la guerra dels Balcans.  Dons això! I malauradament, en continuarem parlant durant molt de temps de tot plegat.
J.  Vinyeta
18 de Març de 2016

366.- Temps de converses

366.-  Temps de converses.-

Ahir es va donar per finiquitada l’aventura de Pedro Sánchez al Congrés. Però és ben cert també que  en cap cas això vol dir que Sánchez abandoni la primera línia en la que es troba.  Al contrari. Suposo que tots tenim clar, i ell el primer, que la formació de Govern, en qualsevol cas, passa per les seves mans. Sap que d’avui i fins al 3 de Maig hi ha dos mesos, una eternitat en política, per poder lligar caps. I aquesta tessitura és la que es dona igualment en els grups parlamentaris amb opcions de pactar un acord de Govern. Els altres grups, donada l’actual fragmentació de l’hemicicle, estaran en la posició de traure’n algun profit per votar allò que més els hi convingui. Per tot plegat, s’inicia ara un temps de converses, pactes i intents d’acords suficients per anunciar i formar govern abans del dia 3 de Maig. Si no és així, a les zero hores del dia 3 de Maig, es convocaran automàticament eleccions a celebrar el proper 26 de Juny.

Sigui quin sigui el resultat en aquest interregne o derivat del hipotètic resultat electoral, difícilment  Catalunya s’escaparà de la foguera centralitzadora i reformadora que  s’anuncia, i ja un cop posats, que ningú descarti passar del bipartidisme aclaparador al tripartidisme  o gran coalició salvadora de la  pàtria i unificadora: una raó espectacularment certa per fer la nostra via sense pausa. Hem de recordar que en  el centre de tot plegat hi ha una espina, potser seria millor dir-ne una estaca, clavada en el cor polític de l’Estat  que no perdonarà que, com va assenyalar Quico Homs, si s’ha arribat fins al punt actual ha  estat perquè, tot i que havíem desaparegut d’aquell document pactat entre PSOE i C’s, el Procés català ha estat la causa de que no hi hagi govern. PSOE, C’s, Podemos i de retruc PP, no crec que ho oblidin.

Ja s’ho faran, però el fracàs polític, miri’s com es miri, ha estat total. El PP està acostumat a manar, tant que, tot i gaudir en l’anterior legislatura de majoria absoluta, ha governat pràcticament a cop de Decret  Llei, i per sé li és impensable acceptar un acord  que no hagi estat de la seva iniciativa o del que es desprengui, com ha estat el cas, la pèrdua de la presidència del Govern avui en mans de Rajoy. Una altra cosa serà si, com diuen, Rajoy abandona definitivament la nau i el PP hi posa algú amb una altra manera de fer i que apareixi, al menys sobre del paper, net de corrupció. Si hi afegim que  els partidismes més que les ideologies han estat el protagonistes de tot plegat, el resultat difícilment podria ser una altra del que ha estat.

Finalitzat el debat, tot varen ser esteses de mans per a continuar negociant. No sabem ben bé com cada un dels partits entreveu la possibilitat de futures eleccions. Però entenc que, com en totes les conteses electorals, els resultats son incerts.  No obstant, les enquestes, que mai son innocents, ens poden deixar albirar solucions – actuacions dels partits  a mida que aquestes enquestes es vagin fent públiques. I, honradament, no crec que triguem massa en veure moviments en funció de les dades que es vagin  publicant. Dos mesos, com deia abans, son una eternitat en política i, per tant, pot passar tot l’imaginable com tot allò que avui creiem més insòlit. Per tot plegat, és evident que nosaltres, aferrant-nos els matxos, hem de tirar endavant i seguir el nostre camí, que se’ns promet dur.

Una apreciació: Durant tot el debat, el Congrés s’ha anat convertint, “sin prisa, però sin pausa..” en una espècie de guignol gegantí en el que cada grup és un personatge suportat des de dins de la bossa a la voluntat de la ma que el  belluga; cada vegada sembla més clara la innecessària presència de tots els diputats perquè, a la fi, només la voluntat de cada partit i la disciplina que cada grup imposa podria expressar-ser amb un sol representat. Ens estalviaríem temps, i al menys, la vergonya  de veure als diputats comportant-se com autèntiques criatures mal criades.

Un comentari: el Sr. Otegi, en el míting de la setmana passada a Elgoibar, va elogiar el Procés català. Jo no tenia cap dubte de que ho faria i va  afegir que estaran al nostre costat en els moments  difícils. No tinc perquè dubtar-ho. Però convindrem que si ho fan, serà per primera vegada. De totes maneres, seran ben rebuts i els hi agrairem.

J.  Vinyeta

6 de Març de 2016

365.- Comentaris (Investidura, Otegi)

365.-   Comentaris (Investidura, Otegi).-

Investidura.- En  sembla que si per  alguna cosa la data d'avui quedarà impresa i assenyalada en el calendari, no serà precisament per la posta en marxa del procés d’investidura del proper president del Govern Central. Un procés incert i, sobre del paper, abocat al fracàs  tot i que sempre és possible una sorpresa d’ultimíssima hora que, tot i que  no el veig possible en aquesta investidura, en cap cas hem d’oblidar la imperiosa necessita  de supervivència del Sr. Sánchez o menysprear la   urgència de  C’s per entrar a formar part del Govern Central.

 És evident que Sánchez s’hi juga la pell. La baralla amb el comitè federal ha estat resolta amb una hàbil maniobra de consulta a la militància, que va respondre amb un sí majoritari a una pregunta inconcreta, però afirmativament suficient per deixar en suspens   l’actuació de  les patums del PSOE i poder mantenir el pacte amb C’s. Ha estat per això mateix que, acceptant l’iniciativa que  Rajoy va servir-li en safata, ha optat per ser, durant pràcticament  tota la setmana, el centre de l’atenció per a tot el País, acceptant un proposta d’investidura que potser ell mateix entenia  perduda d’antuvi però que serviria, en el pitjor dels casos quan menys, com a  una clara precampanya electoral en la que sembla definir  la seva aposta per a ser tornat a nominar pel PSOE com a candidat, en cas de repetició d’eleccions el proper més de Juny.

Rivera i els seus, de cap de les maneres poden deixar escapar l’oportunitat que els hi brinda l’aritmètica parlamentària. És necessari un pacta per sumar i, amb l’excusa d’una modernització que els mal pensats entenem com a molt propera a la voluntat del núvol oligàrquic (potser per això tampoc entra en les reformes la derogació de la Llei laboral...), en sembla entendre que l’important no és el que es pacti si no el pacte en sí que propicií l’accés al poder. Rivera és un home hàbil i, guardant sempre la roba, intenta ensems pactar amb el PSOE i amb el PP. Però no deixa de ser sospitós que el pacte signat el consideri apte per a ser assumit pel PP i que el PP respongui que ells no han guanyat les eleccions per a fer President Sánchez... És a dir que Rajoy diria sí, si Rivera hagués pactat amb ell. Rivera vol entrar a formar part del Govern, ja sigui per una banda  o per l’altra.

 La proposta de Sánchez és realment amplia. Un discurs amb unes reformes que el propi candidat fixa en més de dues-centes però sense concrecions, discurs extens en un suposat contingut social   i amb una total inconcreció respecta als recursos econòmics necessàries per portar a terme aquest  l’ampli ventall de reformes socials de les que parla i que, pressupostos a banda,  realment tots signaríem si, des del punt de vista econòmic,  quedés clar que  es poden portar a terme. Recordar que els acords han estat signats amb C’s i, al menys els d’aquí, sabem quin pa hi donen aquests senyors quan fan referències a les Llibertats en majúscula. I és precisament per la firma del pacte amb C’s que em dona  la impressió que no hi ha referències concretes per part del candidat a la derogació  de la denominada  Llei “mordassa” o de la Llei Wert, si no tan sols modificacions en la primera i la paralització de la segona, i així quan Homs li pregunta a Sánchez si està d’acord amb la immersió lingüística catalana, Sánchez no respon...

El resultat de la votació és un no rotund a les propostes de Sánchez i Rivera. Esperarem a demà a quarts de nou del vespre per saber si Espanya té Govern o s’encamina, en primera instància, a noves eleccions. També allà és aplicable allò del poeta de que “tot està per fer i tot es possible...” però  sabem que  el que allà es faci difícilment, molt difícilment, ens serà propici. La gran anècdota és el lapsus de Rajoy quan diu allò de que “el que nosotros hemos hecho és enganyar a la gente…..”  Sense comentaris.

Otegi.- La gran notícia de  la setmana ha estat l’alliberament d’Otegi. Ha complert més de sis anys de presó i tots teníem clar que condemna ho va ser per raons polítiques. Ha sortit de la presó parlant de pau, com ho va fer mentre hi entrava, i deixant clar davant del poble basc la gran lliçó que està donant Catalunya i el seu procés. Val la pena citar Antoni Batista com a gran  coneixedor de la realitat basca i els seus sis o set llibres, dedicats bàsicament a parlar del conegut com a problema basc, així ho avalen. És per això que, quan es parla d’Otegi, és obligada la referència a Batista i al seu llibre concret al respecta: Otegi,la força de la pau (La campana, 2015) i del perfil que  dona d’Otegi n’és un bon tast  l’entrevista que Público.es li va fer i publicar en Novembre de l’any passat[1]. Imagino que l’ull del gran germà de la dreta cavernària estarà posat en la figura d’Otegi per a salvaguardar les essències pàtries. Per tant, res és descartable. Però parlar de pau, és sempre una bona cosa i sempre n’és un bon  moment, encara que alguns no vulguin escoltar.

J.  Vinyeta

3 de Març de 2016

---

[1] http://www.publico.es/politica/antoni-batista-otegi-hombre-mas.html

364.- Comentaris (PSOE i C’s, Rita Barberà)

364.-  Comentaris  (PSOE i C’s, Rita  Barberà).-

El Pacte PSOE – C’s.  És ben cert allò que es diu de  que, en política, tot és possible. I, en conseqüència, ningú ha d’esvarar-se amb la signatura del pacte de govern entre el PSOE i C’s. No dic que no sembli estrany. Però hem de convenir i donar per segura  la gran ambició dels partits polítics en general i dels seu membres en particular per arribar al poder. Pel partit suposarà una bicoca de càrrecs i subvencions. Pels membres dels partits, l’arribada al poder suposarà el triomf del desig profundament arrelat durant molt de temps i  la  satisfacció de la vanitat individual. No dic que no sigui legítim. Però a les espanyes queda molt patent que l’entrada en política no ho és precisament  amb un mínim de vocació de servei.

Del pacte, poca cosa a dir, tot i  assenyalar-ne algunes  coses. No hi ha cap menció específica a Catalunya: hem desaparegut! I donat que hi ha la voluntat expressa de C’s, no podia ser  que hi faltés, en el document, la oposició clara a la celebració de  qualsevol referèndum sobiranista en tot l’Estat, una referència ambigua a la immersió lingüista en el cas de l’establiment oficial de la tercera llengua (donades les ambicions sempre expressades per C’s d’anorrear l’ensenyament en català, qüestió que forma part del seu ADN) i, en el cas del finançament, s’obliden de fer referència al manteniment i  conservació del principi  d’ordinalitat un cop efectuat els traspassos monetaris. Ja sabem com pensa i actua C’s i de quin mal pateix el PSOE. Per tant, res de nou. És un pacte d’investidura que, avui per avui, sembla fracassat. Però C’s vol acostar la seva graella a les brases de forma que el PP participi en el pacte signat,  amb la finalitat d’arribar al gran pacte general i de gran coalició PP – PSOE – C’s.

De moment  amb sembla clara la submissió de Sánchez a C’s amb la finalitat de salvar el seu futur polític personal. Forma part d’aquella ambició de poder de la que parlava al principi, agreujada aquesta vegada per l’ombra del comitè federal del propi PSOE arrenglerat, des de sempre, amb les tesis més dretanes; tan arrenglerats  que patums com Felipe González, han manifestat el desig de que es faciliti l’arribada de Rajoy a la presidència del Govern Central. Tot això sense oblidar a Susana Díez que es postula des de sempre a la primera fila del Govern de Madrid. I el PSC? Dons anar-hi anant...  Tot plegat ens quedarà mig aclarit a la fi de la primera part de la comèdia,  divendres o dissabte de la setmana que ve. 

Serà el final de la primera part. I el descans  pot durar un temps indeterminat, en qualsevol cas no més enllà del 3 de Maig, si la memòria no em falla, data en que, si no hi ha acord, es convocaran noves eleccions. És un interregne de dos mesos durant el qual res quedarà aturat perquè tinc la sensació de que ningú vol arribar a una nova contesa electoral. Però, com que les previsions polítiques en cap cas son possibles amb un mínim de garanties de compliment, s’imposa l’espera de l’inici, també incert, d’aquesta segona part de la comèdia i veure’n el final.

Rita Barberà s’ha deixat veure  després de quasi un mes d’absència. Una roda de premsa que entenc forçada pel propi partit ja que haurà de passar per un mal tràngol la setmana que ve i que només li hagués faltat a Rajoy comparèixer en el debat d’investidura amb Rita en lloc desconegut. Rita no ha dit res important en la roda de premsa. Si algú creia que d’alguna manera s’inculparia de la més mínima cosa, anava errat: ningú compareix mai amb declaracions que puguin ser objecta posterior de d’accions judicials.

Com tots els que d’alguna manera estan sota l’ombra de corrupció, manifesta que no en sap res de res, que mai ha participat en res i que, com és natural, té la consciència tranquil·la: ella és, en paraules pròpies, honrada. No seré jo qui posi en dubte la presumpció d’innocència d’aquesta senyora. Però com en tots els casos similars, no pot desentendre’s de l’autoritat de la que ha fet gal·la sobre dels edils del Ajuntament de València que han estat a les seves ordres des de fa més de vint anys. El tema judicial queda a banda, però el que no pot quedar a banda és la responsabilitat política que per acció o omissió en els fets,  eludeix. Els membres del PP (i el mateix cal dir dels membres dels altres partits en situacions similars), especialment situats a un cert nivell, començant pel seu President, mai saben res de res, tot és falç, tot respon a una conjura “judeo -  masònica”  de mals records per a molts  i, per tant, no es fa necessària cap dimissió per l’assumpció d’unes responsabilitats polítiques evidents. Així estan les coses, amb la tristor de tots els que voldríem més serietat en els afers polítics i que, encara amb més tristor, tenim el convenciment que les urnes continuaran sense castigar amb duresa totes aquestes manifestacions d’irresponsabilitat política manifesta. I tot això, torno a insistir, deixant a banda els temes judicials que se’n puguin derivar.

J.  Vinyeta

26 de Febrer de 2016

363.- Comentaris (PP i vagues)

363.- Comentaris (PP i vagues).-

Escoltava i veia a TV divendres passat a la Vicepresidenta Soraya, en la roda de premsa  posterior al consell de Ministres,  la fruïció amb la que ens  deia que les declaracions dels membres del Govern s’afegiran a les actuacions que es portin a tema davant de Constitucional. No sé  si el propi TC pot admetre a tràmit unes declaracions que no son més que això, declaracions.  Tot i així, ho deia amb una certa i evident crispació, denotava  nerviosisme.

Els resultats electorals obtinguts el passat mes de Desembre,  han propiciat que el debat polític per intentar formar Govern a Madrid, hagi posat Catalunya en el centre d’aquest debat. La celebració d’un referèndum, que creiem impossible donada la majoria del PP al Senat, passeja el nom de Catalunya per tot l’Estat, posa en evidència la existència d’un problema que no s’ha solucionat i fa que bona part de la ciutadania, sigui d’una o l’altra banda de l’hemisferi polític, en culpi a Rajoy  de la situació actual. Si a més afegim la corrupció institucional en el PP, que va brollant per tots els marges del  camí fins  al carrer Gènova, entendrem el nerviosisme del Govern en funcions. Així les coses i donada la possibilitat de noves eleccions, es fa necessari iniciar la  campanya electoral i, donades les circumstàncies actuals,  apaivagar dins del possible tota aquesta cridòria que eixorda  a Rajoy i companyia per tot plegat.  I ja sabem que passa quan es donen  aquest tipus de circumstàncies: Catalunya és l’ase dels cops propiciatòria. De la manera en que es van posant per tapar forats aquests del PP, pot ser arribarà el moment en que respirar, tossir o esternudar pels catalans, podrà ser susceptible de ser portat al TC...   

La resposta del milió seria la que ens podria donar el TC si aquest arriba a sentir-se  incòmode, com a  conclusió (gens difícil d’altra banda) per la perillosa deriva política que aquest tribunal va prenen. El TC  està (estem) a l’espera   de l’auto sentència   sobre de si  la modificació imposada pel Govern Rajoy al propi Tribunal, és  o no és constitucional. Podrien resultar paradoxals determinades decisions preses pel tribunal abans de  decidir la constitucionalitat  de les seves competències. Perquè d’arribar a una sentència  d’inconstitucionalitat de la Llei que modifica les “atribucions” del propi Tribunal, què passarà  amb les sentències que el TC hagi dictat entre tan?

Les vagues.- El metro, el bus i Renfe tenen vagues anunciades per aquesta setmana.  Anuncien les vagues per aquest setmana, no per l’anterior o per la que ve, a la qual cosa ja ens hi anem acostumant, any rere any, ja que l’elecció de les dates de vaga coincideix amb la celebració del Mobile  World  Congress, festa que converteix  Barcelona en centre mundial de tecnologia mobil. És a dir: es trien aquestes dates de clar ressò internacional, fent un clar xantatge als qui hagin de negociar. Però tot i això, l’afectació a la  Mobile World no és el més greu del que en la meva opinió passa amb aquestes vagues.  Des de la meva òptica personal, en cap cas es pot segrestar a la societat civil exigint-li un sobre esforç i una solidaritat que no té perquè assumir, i més si es té en compta que la societat civil en cap cas pren part en unes discussions sobre temes  laborals entre uns i altres. Sempre he pensat (i ja sé que em tocarà el rebre) que els serveis públics, amb treballadors amb  garanties de feina de per vida i amb sous que, en aquests moments son un privilegi,  com son els de TMB, no poden fer vaga tal com està avui dia plantejada. És evident que això no vol dir que no puguin fer manifestes les seves reivindicacions i que no disposin de sistema per a defensar-les, tot i que no se’m acut quins sistemes poden ser. Però d’aquí a col·lapsar una ciutat com Barcelona per unes reivindicacions particulars i individualistes  per ampliar  els seus privilegis i que res tenen a veure amb l’individu del carrer, pot ser legítim però injust i en cap cas tolerable. Pel que he anat sentin, aquests treballadors privilegiats no han aconseguit la més mínima empatia i solidaritat entre la ciutadania, ans al contrari. Els hi és igual. És més: penso que se n’enfoten dels que diàriament usen els transports públics pels seus desplaçaments. També això és un privilegi.

J.  Vinyeta

22 de febrer de 2016

362.- Comentaris (Rita, Titellaires, Rodalies, PSOE)

362.-  Comentaris (Rita, Titellaires, Rodalies, PSOE)

RITA.- El PP ratifica a Rita Barberà  com a membre de la Permanent del Senat, el que equival a blindar el seu aforament, inclús en el cas de que es fessin noves eleccions. L’entrada de Rita al Senat és un clàssic, no és més que, com en la majoria de casos,  un premi pels  serveis prestats. Però en aquest cas, sembla més un “tapa – boques” que no pas altra cosa. El PP sabrà perquè ho ha  fet. Però jo recordo les paraules de Rajoy de fa només tres o quatre dies,  arrel precisament del muntatge  corrupte de l’Ajuntament de València, que va dir, davant de tots els seus,  que no en deixarien passar ni una... Dons, apa! A deixar-ho clar...! Deu ser que soc mal pensat. Però em dona la sensació de que el tema de l’Ajuntament de València i, més en concret, l’actuació de la que era la seva alcaldessa, deu d’amagar algun gat enrabiat i  furiós que podria sortir del cau i esgarrapar seriosament  algú o alguns en concret. L’alcaldessa deu de sentir-se suficientment forta per exigir, perquè no  crec que s’hagi fet per “donació graciosa”, el compliment d’aquella dita castellana de que “...lo que se da, no se quita” i que fa referència a Sta. Rita, d’altra banda, advocada dels impossibles...

Titellaires.- A  la pàgina 4 del diari El Punt Avui  d’avui dimecres 10, i a la columna  Full de ruta  de David  Martin, amb el títol de “Titellaires a la garjola”[1], s’expressa de forma abreviada però intensa tot el merdé generat pel guinyol representat a Madrid durant el Carnaval.  Penso que no cal  afegir-hi gaire cosa més, llevat de que hores d’ara els titellaires han estat alliberats amb l’obligació de presentar-se  al jutjat em sembla que de forma diària.

Pel que diuen els que hi entenen, sembla ser que el guinyol de marres  recorda  a “Títeres de Cachiporra” de García Lorca. Vol dir això que si aquesta obra de Federico es representés ara, passaria una cosa similar? Si l’autor visqués,  també el portarien als jutjats? I al interpretes, també?

Rodalies.- Un incendi negligent es va produïr en la estació en desús de Renfe – Adif  de l’Avinguda Meridiana.  El fum ocasionat va afectar a la circulació més de 200 trens i per tant a més de 100 mil persones.

No es tracta de tornar a dir el que, en el cas de rodalies, la premsa i els viatgers protagonistes ens recorden gairebé a diari i que no és res més que el resultat d’un tracta colonial  que venim rebent.  Només volia recordar-li al Sr.  Joaquim Nadal, Conseller territorial i d’Obres Públiques en el moment de la transferència el  2009, l’alegria que experimentava en rebre el famós traspàs de Renfe  del que  en va ser el  protagonista principal per compta de la Generalitat. Res ha canviat des d’aquella recepció. Molts arrufàvem el nas perquè varem tenir la sensació de que des de Madrid se’ns prenia el pel i el convenciment  de que des de la Generalitat molt poca cosa es podria fer. El temps, a tots aquells incrèduls, ens ha donat la raó. El President  Puigdemont ens recordava ahir les minses (pràcticament nul·les) inversions que Adif – Renfe ha realitzat en aquests  7 anys.  Cornuts i pagant el beure. Normal...!

PSOE.-  Ens ha publicat un document   Programa para un Gobierno Progresista y Reformista[2]  que, perquè és paper, el signaríem tots.  Però en el que es descuida inclús d’aquella proposta federalista de la que en va fer bandera. Suposo que en algun moment s’haurà de concretar,  perquè de moment, molt poca cosa hi ha de contingut,  per  no dir que no hi ha res.

J.  Vinyeta

10 de Febrer de 2016

---

[1] http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/940361-titellaires-a-la-garjola.html

[2] http://www.diariovasco.com/apoyos/documentos/DOCUMENTO-PROGRAMA-GOBIERNO.pdf

361.- Reflexions

361.-  Reflexions

Espanya.- Des de la perspectiva espanyola no és que  nosaltres haguem de reflexionar massa, perquè sigui quin sigui el resultat del partit que hi ha per jugar al Parlament de Madrid, les patacades les  continuarem rebrem aquí independentment del resultat del matx. Perquè la cosa no serà nova si no una  dejà vue, però molt més alambinada i dura. Ja ho sabem. Però les coses estan com estan mentre que el Sr. Sánchez intenti formar  govern i Rajoy esperi que es convoquin noves eleccions.  Dic això perquè em sembla que l’actitud del Sr.  Rajoy sigui  la de esperar i veure-les a venir, cosa molt habitual en ell, deixar passar els dies de “gracia” de la investidura esperant el fracàs de Sánchez i després, eleccions. Aquesta sembla ser estratègia a seguir per Rajoy.  Però el tema de la corrupció a València ha fet mal, molt mal, i si Rajoy pensa  en  futures eleccions, no li queden gaires cartes per jugar. Es per això que torna a repicar amb la carta catalana, potser l’as més important dels poquíssims  que li puguin quedar a la mà. Sap que quan més merdés ens munti més se li apaivagarà el soroll de València i més punts anirà  rebent d’aquesta Espanya profunda  de vot captiu; i sap, a més, el poc amb que electoralment es castiga, al menys fins avui, la corrupció en aquest país.

A tot plegat han d’afegir-s’hi les reflexions necessàries  del Sr. Iglésias i del Sr. Rivera, que han de firmar les capitulacions amb la parella de noces que els triï o triïn, qüestió que dependrà exclusivament de la dot corresponent. Reflexions entre les que podrien fer-se’n, tots dos, una d’específica a la que feia referència en Toni Bassas en un programa Divendres de la setmana passada. Reflexió  que era, ni més ni menys,  que, entre els dèficits estructurals que pateix Catalunya, potser el més important sigui el dèficit polític clamorós; Madrid no fa política a Catalunya i tota la relació bilateral es manté a traves de la fiscalia. Si tots dos volen, que reflexionin  per buscar-ne les causes d’aquest dèficit i ser-ne conscient de les conseqüències que tal deficiència  ha ocasionat.  I,  de tot plegat, fer-se’n entenedors i solucionar-lo. Seria una mostra de la voluntat de “regeneració política i democràtica” de la que tots dos en fan bandera.

Convergència ha iniciat el procés de re fundació, el que pressuposa una profunda reflexió introspectiva. Mas, home que no és precisament poruc, l’ha iniciat i amb tots les conseqüències. És ben cert que l’ombra de Pujol era i és molt allargada. Però un cop acabada aquella dependència política i sentimental, feta la trencadissa que va ocasionar el despreniment d’Unió i pensant en els casos de corrupció que a CDC li queden pendents de judici, han d’aconseguir ombra pròpia i, un cop plantats en solitari, acceptar i resoldre els diferents reptes que CDC fins  avui te plantejats. Una dreta no repatània, catalana, neta, independentista, europea i social (oxímoron?), son alguns dels aspectes que haurà de cobrir la nova Convergència i que potser, per deixar mes clares les seves intencions, inclús haurà de canviar de nom.  A tots els fills els hi arriba el moment d’anar sols per la vida...

Inclús la CUP sembla que ha iniciat un procés de reflexió. La actuació del partit durant les converses amb JxS va crear, a pesar de  la voluntat d’aparença contrària, dissidències (“contrasts”) interns. El diari ARA de divendres passat, en l’ARA comarques gironines, publica un  parell d’articles al respecta. Un  es titula  Tensions i alleujament[1],  i fa referència a aquella situació que es va crear i que posa en evidència, al menys en la vegueria de Girona, allò que molts ja hem defensat de sempre de que sense independència no hi ha ruptura (o revolució, si es vol millor). L’autor parla en el seu article de que tampoc el membres de la CUP entenien ben bé el perquè de aquella aversió a Mas i afegeix que el final de les negociacions, amb el nomenament de Puigdemont, va suposar "alleujament" i, al menys per a la CUP de Girona,  el pas de  “de l’angoixant adolescència a la dolorosa constatació de que la vida  adulta tampoc és un espai confortable”.  En l’altre article La CUP Nord – Oriental admet que cal autocrítica[2],  son varies les veus que s’alcen obertament per  fer autocrítica o almenys per a veure-hi clar en el per què de tot plegat i reflexiona l’article sobre la dimissió de membres disconformes amb com van anar aquelles  negociacions. De tot el que s’expressa, queda evident que s’imposa, al menys, reflexió.  El que no sé és si Anna Gabriel i companyia estaran d’acord en aquesta reflexió que alguns proposen.   En sentirem a parlar.

J. Vinyeta.

8  de Febrer de 2016

P.S.: Al  carnaval de Cadis,  ha guanyat  el primer premi una comparsa favorable al dret de decidir. Adjunto el link corresponent: http://www.vilaweb.cat/noticies/una-comparsa-favorable-al-dret-de-decidir-de-catalunya-guanya-el-primer-premi-del-carnaval-de-cadis/

---

[1] http://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/?p=269357

[2] http://www.ara.cat/comarquesgironines/CUP-gironina-admet-que-autocritica_0_1517248265.html

360.- De moment, PSOE.-

360.-  De moment, PSOE.-

Felip VI ha encomanat a Pedro Sánchez la formació de Govern. I si no ho tinc mal entès, amb aquesta proposta oficial s’inicia el compte endarrere per concloure el procés o anar a noves eleccions. La pregunta del milió és la de si Sánchez serà capaç de resoldre l’equació aritmètica parlamentària i conformar un govern que complagui  les diferents opcions polítiques amb les que haurà de pactar i, per si fora poc i posteriorment, intentar conviure- hi. De moment, Rajoy es queda fora de joc.

El problema és gros per al Sr. Sánchez tant per a la confecció d’aliances, ja de per sí mateix  difícil, com per a superar les pròpies reticències internes en el propi partit, diferències que han posat en evidència el conservadorisme  de bona part dels barons del PSOE, especialment d’aquells de més renom en el partit  (Gonzàlez, Corcuera, Leguina, etc...) així com la disposició de  Susana Díaz de fer plegar al Sr. Sánchez per posar-s’hi ella.

Així les coses,  no crec que res canviï en el que fa referència aquí a casa nostra. En el discurs post proposta, Sánchez ja ens diu allò de que ningú tingui dubta sobre de la integritat territorial de Espanya i afegeix allò de que la convivència està alterada a Catalunya ( això de la convivència trencada és ja un tema habitual i socorregut) i que és una tema que s’ha d’arreglar posant diàleg sobre de la taula. Pot ser sí que hi haurà alguna oferta. Però jo no crec que passi de l’oferta federal famosa, una oferta federal que, a banda de conduir-nos en lloc, no serà possible sense la connivència del PP, qüestió aquesta purament natural.

Els avatars i camins de la política son realment inescrutables. Totes aquelles declaracions pre-electorals  a favor o en contra del que sigui, se les pot emportar el vent  i allò que semblava negre ara és blanc, o groc o taronja, perquè una opció de poder, un ministeri, una secretaria general, representen de fet un plat suculent en la menjadora oficial i una participació directe en tots els possibles banquets, de noces o no, de cara al futur immediat i inclús a més llarg termini. És per aquestes raons (ja sé que explicades de forma molt crematística) que els discursos, davant de les possibles negociacions, es van estovant: ja no hi ha línees vermelles per Podemos i l’ínclit Sr. Rivera ens diu allò de que si tot el que s’ha dit ha de fer-se veritat, no hi hauria Govern. Que Rivera va fer el viatge a Madrid, amb el seu discurs, impertèrrit i com a mínim a  l’espera d’un ministeri, és una cosa que des d’aquí ja ho sabíem, com també sabíem i així li ha passat, que el fet de ser català era un handicap històric si les seves aspiracions eren més altes. Podemos, ajudat per Colau i companyía, es va colar, diguem-ho  així,  entre els votants catalans amb la “línea vermella” de fer un referèndum autodeterminant i vinculant sobre l’afer català.  Suposo que el Sr. Iglésias ha arribat a la conclusió de que entrar amb el sabre alçat en la vida del PSOE era una quimera  i  com a tal inassolible, i que pràcticament impossibilitaria la formació del que ell mateix anomena un Govern de Progrés. També aquella promesa  electoral de formar grups parlamentaris independents entre les coalicions que hi participaven sota el paraigües de Podemos, es va fer fum en el mateix moment de composició de la Mesa del Parlament espanyol. Va ser un  mal trago, especialment per Domènech – Colau, que s’han quedat sense possibilitat de tenir una veu clarament independent entre els 350 escons; ha quedat clar que, en aquest cas, ha pogut més aquell suposat Ministerio de las Nacionalides, que tampoc crec que arribi mai, que actuar obertament, com ha estat el cas de Compromís valencià apartant-se de  Podemos i que, al menys, va tenir la dignitat de demanar perdó als seus votants per no haver aconseguit aquell grup parlamentari.

Per tot plegat, confirmarem allò que ja intuíem i que no és altra cosa que comprovar que entre   PP i PSOE no hi ha més que minses diferències, que de reformes federals profundes no n’hi haurà cap  per impossibilitat tècnica en el millor dels  casos, i que el referèndum, tot i organitzat per uns que hi votarien en contra  es quedarà, amb molta sort en un “ara no és possible, però...”. És a dir: tot igual...

Escepticisme? No, no. Em sembla que, al contrari, és tota una manifestació de realisme.

J.  Vinyeta

3 de Febrer de 2016            

359.- Comentaris (Muriel, bicicletes i PSOE).-

359.-  Comentaris  (Muriel, bicicletes i PSOE).-

Muriel  Casals  ha estat envestida per un ciclista,  i en un pas de vianants. Està greu, a la UVI. Personalment ho lamento de tot cor. Una persona lligada a la Nostra Terra com ho ha estat ella, mereix sempre el nostre reconeixement i gratitud. Per tant espero, esperem  molts, un ràpid restabliment. El País la necessita.

Dit això, i aprofitant l’ocasió, entenc, i des de fa temps, que l’Ajuntament (si, Vostè especialment, Sra. Colau)  ha de posar límits a la actuació dels ciclistes i motoristes que circulen amb impunitat per les voreres, importunant i posant en perill als vianants. Personalment tinc coneixement de tres casos d’amics – coneguts víctimes d’atropellament per bicicletes (dos) i un  per un motorista, sempre en plena vorera o pas de vianants. I això en un cercle íntim i personal que tampoc és tan gran (si eixamplem  el cercle al total d’habitants de la ciutat no sé fins on podem arribar....).  Tots tenim drets, és cert. I també obligacions inherents, com a mínim, al fet conviure.  Però forma part de les Administracions la cura, precisament, dels més febles que, en el cas de referència, som precisament els vianants. Potser ara, quan l’afectada és un persona públicament ressonant arribi alguna mesura al respecta. Però convindrem tots que governar  com a resposta als esdeveniments  sol equivaldre a  resoldre malament, per manca d’abordar el problema amb profunditat, el que es pretén arreglar. Respecta de la a circulació  tremendament habitual de ciclistes per les voreres, convé recordar que en massa ocasions és la perícia del vianant qui salva la situació i esquiva el risc, i que també en massa cassos (i en això segur que tinc quòrum suficient) a més son increpats els vianants, sense la més mínima vergonya, per molts d’aquets indisciplinats que tenen el convenciment de que els altres no existim. La disciplina viaria, és cert, ha de començar pel propi vianant. Però la Guaria Urbana, que està a les seves ordres, Sra. Colau, està perquè aquesta disciplina, en el pitjor del casos, sigui imposada al incomplidor. Només depèn de Vostè.

El  PSOE, tot i que  amb bones paraules, li ha dit al Sr. Sánchez que o forma govern o, si no, com que s’anirà a eleccions, el PSOE farà primàries a primers de Maig. Dit d’una altra manera: que,  si no espavila, li perilla la candidatura. D’altra banda sembla que el Sr. Rajoy tornarà a dir-li no a Felip VI. Per tot plegat, em sembla entendre que Podemos i C’s estan a l’aguait i a l’espera de qualsevol moviment que els hi pugui donar protagonisme.

Uns dies passats, parlava del show que s’està mantenint a les espanyes. No fa tants dies que aquí, a casa nostra vivíem una situació que, sense ser idèntiques, plantejava una situació en certa manera similar. A Catalunya els dos partits majoritaris (JxS i la CUP), amb majoria més que absoluta al Parlament (tot i la caverna volent-nos fer veure el contrari, incloent en les seves prèdiques aquells   vots nuls o blancs i sobiranistes referendaris per sumar una majoria inexistent...) tenien,  i tenen, unes diferències ideològiques abismals, qüestió que dificultava l’acord per sí mateix. Però amb un objectiu comú: la República Catalana. Va ser suficient que Mas fes una passa al costat (un fet dolorós i històric, no hem d’oblidar-ho mai) perquè en 48 hores tinguéssim President i  Govern i ens estalviéssim unes eleccions incertes en tots els aspectes.

Des de Madrid se’n fotien. Mas, on focalitzaven totes les demoníaques maleses, havia de plegar (i un cop fet, l’eix del mal i les seves derives independentistes es dissoldrien com sucre a l’aigua. Ilusos...). I Mas plega,  diu que se’n va a refundar un partit CDC que, inclús aquí, a casa nostra estava en entredit. I demostra que el partit no era el que li preocupava i que, pensant en la República Catalana, entén que és necessari sacrificar políticament la seva persona i el partit davant dels reptes que Catalunya té. I ho fa.

Avui s’han filtrat declaracions del barons del PSOE en el Comité Federal de dissabte passat. A part de les filípiques directes a Pedro Sánchez, en la meva opinió son per a ressaltar les del President Extremeny Fernández  Vara quan s’insinua la possibilitat de pactar amb el “independentistes catalans”. Les he sentides en un resum informatiu mentre anava en cotxe. El Sr.  Fernández Vara els hi  diu, literalment, que si pacten amb ells, amb ERC i DL, “en Extremadura se nos comen” i que ell personalment perdria 15 punts... o  de una altra manera diu: salvem el partit, la governabilitat ja ho farem després... si ens convé.  Hi ha diferències entre Mas i  Fernández  Vara...?  A Espanya sembla que s les coses sí son diferents…

J.  Vinyeta

1 de Febrer de 2016

358.- Spanish Show

358.-  Spanish  Show.-

No m’he pogut resistir a posar aquest   títol. És un eslògan publicitari que té unes arrels tan profundes que,  els que tenim una certa edat, el tenim gravat a foc en la memòria. Aquelles èpoques de dictadura fosca i sanguinària lligava aquest eslògan amb una altra també de trista memòria, aquell que  es publificava per tot el món i que deia Spanish is different. A  través  d’una TV absolutament controlada, i en blanc i negre per més inri, volia presentar al País i de retruc al món, una imatge de benestar i llibertats polítiques que, els que érem ciutadans de la “España” del moment, sabíem de  les seves falsedats. Una imatge que molts recordem encara era la del burro carregat de càntirs i ceràmiques populars, amb una barret de palla amb forats pels que sortien les orelles de l’animal,  voltat de les primeres visites turístiques i pixant-se allà mateix amb el riure sorneguer  dels visitants i el riure plàcid i complaent del firaire que es sentia protagonista d’un moment que deuria considerar històric. Avui dia no hi ha burros carregats de ceràmiques, ni turistes que caiguin en el parany de coses que els hi semblin irreals.  Però Europa sencera es fot les mans al cap veient la corrupció sistèmica que va aflorant dia a dia, en un autèntic Spanish Show en ple Segle XXI i en plenes negociacions per a la formació d’un govern com a resultat de la resposta ciutadana a les últimes eleccions el 20 de Desembre passat.

El Show és una constant. El PSOE, especialment el sector dels barons més identificats amb la crosta hispànica, aposten per un pacte PP – PSOE per tenir, com diuen, un govern ampli i estable. Se sumen a la Fundació España Consitucional, fundada per més de trenta ex ministres[1] que demana pactes per una gran coalició (PP – PSOE – C’s) com a gran solució (i fugir així de noves eleccions per evitar, entre alguna cosa més, segons diuen, que el “problema Catalán se agudice...”). Aquesta Fundació està composada per exministres de UCD, PP i PSOE, i voten fermament per mantenir l’estatus. És comprensible, perquè, en la seva majoria, formen part de consells d’administració  als que han arribat a través de les famoses portes  giratòries[2].

Però a banda, tots plegats, amb paraules tot i que només son això, paraules, ens posen en evidència que l’interès no està en aconseguir una funció pública que tregui a la ciutadania de l’atzucac en que les deficiències polítiques fefaents l’han ficat, si no en lligar pactes – actuacions que mantinguin o millorin la situació actual del partit al que pertanyen cada un d’aquests xerraires condicionadors, i no altra cosa.

Per arrodonir aquest Spanish Show esclata, en plena negociació, l’afer de la corrupció a la  Comunitat Valenciana. No és que als ciutadans ens hagi vingut de nou. Teníem el convenciment de que el rovell de l’ou corrupte estava precisament en la zona de València. Però esclata en plenes negociacions (¿serà que el propi PP entén que amb  Rajoy no pot anar ni a la cantonada  i pretén trobar-li a Rajoy un substitut de més bon pedigrí?) i posa en evidència, cosa que també sospitàvem, que el gran volum de la corrupció es troba en les administracions locals.

Qui pactarà amb un PP enfonsat fins al coll per la corrupció i que és el  primer  partit encausat a l’Estat Espanyol com a partit polític per la famosa destrucció dels discs durs dels ordinadors de l’ex tresorer en  el cas Bárcenas?. Es fa difícil de preveure. Però també resulta cert que de no haver-hi  pacte de governabilitat hi haurà noves eleccions. I tornarem a votar. Aquests senyors, que per raons bàsicament partidistes no son capaços d’una entesa, carregaran sobre de les nostres espatlles el no haver sabut “votar bé” i ens demanaran que votem per a donar, amb un nou resultat electoral,  solució a la situació actual la  qual, a hores d’ara, els hi és o pot arribar a ser extremada i particularment costosa, més que no pas difícil, de resoldre. Un cop amb uns resultats electorals més  complaents (suposo que així ho esperen) pactaran la solució que, com ara, també els hi haurem donat nosaltres. I ells sense despentinar-se... Spanish  Show!!

 

J.  Vinyeta

29 de Gener de 2016

---

[1] http://politica.elpais.com/politica/2016/01/26/actualidad/1453813168_820802.html

[2] http://quienmanda.es/organizations/fundacion-espana-constitucional

357.- “Es la pluralitat política, estúpids”

357.- “Es la pluralitat política, estúpids”

A l’Estat espanyol estan visquent, per primera vegada en l’època post dictatorial, la singularitat d’unes negociacions i estratègies per a la formació d’un govern després d’unes eleccions amb una pluralitat mai viscuda. La participació de més partits amb possibilitats d’èxit, acostumats com estaven els electors a jugar-se-la només que amb els dos partits de sempre i amb uns antecedents del partit en el Govern  i de la oposició realment per llogar-hi cadires, fa que, ciutadans i partits, ara es trobin amb una pluralitat fins avui inexistent. No entenen, perquè no ho sabien, que més enllà del seu món, fins ara reduït pràcticament a dues possibilitats, hi ha vida. Descobert, com que tot descobriment  apassiona, en aquest cas  encara dona  més sensació de batibull social per l’obertura  d’un major espectre polític que comporta, com així ha estat, una necessària i com sempre dolorosa presa de decisions dels que han d’acabar o en el nou govern o en noves eleccions generals, de resultats sempre incerts. Alguns no han entès el que representa l’aparició de noves forces polítiques i  esperen uns acords mentre  què no ho veuen gens  clar pel munt de dificultats polítiques i interessos generals (i particulars, que també hi son...) que els envolten i condicionen. Potser és el moment de parafrasejar-los-hi aquell eslògan de la campanya de Bill Clinton de 1992, després transformat en frase amb la incorporació del temps verbal al inici, per a recordar que, tot el que els hi està passant ni més ni menys “És la pluralitat política, estúpids”.

A  Catalunya, de sempre, em comptat  amb el PP, PSC (PSOE), ICV, ERC i CiU, des de fa poc amb la CUP i C’s i en les últimes eleccions, amb Podemos en la versió catalana. Aquesta presència variada i múltiple, ha fet que  a Catalunya ja hagin governat  dos Tripartits (amb socialistes, republicans i comunistes), si deixem de banda les coalicions immediatament posteriors a la mort del dictador o al govern d’unitat nacional de Terradellas, i no s’ha enfonsat el món. Per tot plegat i pels antecedents històrics de segles, la tradició pactista del  País s’ha  anat mantenint i la acceptació, amb grat o  no però acceptació a la fi, dels resultats electorals i dels pactes de governabilitat posteriors, ha estat una constant.

M’agradaria poder pensar que, un cop viscuda l’experiència pels polítics i la societat civil espanyola, entendran  d’una vegada que allò que a  Catalunya en deien que era  trencament social, expressat només que amb la idea de fer descarrilar la famosa “bogeria d’en Mas”, no era més que uns efectes de la  pluralitat política que existia aquí a casa nostra que, si la  analitzem bé, ja ve de les èpoques de la dictadura amb la creació de l’Assemblea de Catalunya, amb integrants tant diversos com el PSUC i Unió  Democràtica, i primera i seria oposició a la Dictadura que es va crear a Espanya.

Ara, aquells que en cap cas donaven per bona aquesta existència plural, que només tenien com a referents el PP i el PSOE, descobreixen dolorosament, tan els que ara han de decidir com aquells que ja ho van fer votant, que la pluralitat existeix i que allò que afirmaven que era nefast per Catalunya se’ls hi  converteix en un gripau de difícil menja. És a dir: que han de pactar però que no saben per on començar. Per agreujar-ho, també hauran d’aprendre que aquestes noves pluralitats polítiques, que ara son precisament les raons de la disbauxa,  han esta creades per les elits per una raó i la contrària, les varen deixar néixer, les varen amamantar  amb un suport mediàtic sense precedents i  els hi varen donar la clau i el duro a unes suposades majories d’edat i triomfadores. Però l’èxit obtingut, tot i sent important,  no ha fet més que encallar les solucions que aquestes elits (diguem-ne oligarquia) encara desitgen, tant que fan mans i mànigues per aconseguir-les, aquelles solucions.

Ara, i de moment,  els hi podríem dir a tots plegats que estan trencant, dividint, la societat per pura fal·lera partidista i  que el que han  de fer és preocupar-se dels problemes reals de la societat d’una vegada... És a dir, repetir-los-hi aquella lletania que va ser el lei motiv de tots els unionistes  durant anys en referència a Catalunya. Però penso que nosaltres tenim  una altra feina...

J.  Vinyeta

25 de Gener de 2016