Ahir es
va donar per finiquitada l’aventura de Pedro Sánchez al Congrés. Però és ben
cert també que en cap cas això vol dir
que Sánchez abandoni la primera línia en la que es troba. Al contrari. Suposo que tots tenim clar, i
ell el primer, que la formació de Govern, en qualsevol cas, passa per les seves
mans. Sap que d’avui i fins al 3 de Maig hi ha dos mesos, una eternitat en
política, per poder lligar caps. I aquesta tessitura és la que es dona
igualment en els grups parlamentaris amb opcions de pactar un acord de Govern.
Els altres grups, donada l’actual fragmentació de l’hemicicle, estaran en la
posició de traure’n algun profit per votar allò que més els hi convingui. Per
tot plegat, s’inicia ara un temps de converses, pactes i intents d’acords
suficients per anunciar i formar govern abans del dia 3 de Maig. Si no és així,
a les zero hores del dia 3 de Maig, es convocaran automàticament eleccions a
celebrar el proper 26 de Juny.
Sigui quin sigui el resultat en aquest
interregne o derivat del hipotètic resultat electoral, difícilment Catalunya s’escaparà de la foguera
centralitzadora i reformadora que
s’anuncia, i ja un cop posats, que ningú descarti passar del
bipartidisme aclaparador al tripartidisme
o gran coalició salvadora de la
pàtria i unificadora: una raó espectacularment certa per fer la nostra
via sense pausa. Hem de recordar que en el centre de tot plegat hi ha una espina,
potser seria millor dir-ne una estaca, clavada en el cor polític de
l’Estat que no perdonarà que, com va
assenyalar Quico Homs, si s’ha arribat fins al punt actual ha estat perquè, tot i que havíem desaparegut
d’aquell document pactat entre PSOE i C’s, el Procés català ha estat la causa
de que no hi hagi govern. PSOE, C’s, Podemos i de retruc PP, no crec que ho
oblidin.
Ja s’ho
faran, però el fracàs polític, miri’s com es miri, ha estat total. El PP està
acostumat a manar, tant que, tot i gaudir en l’anterior legislatura de majoria
absoluta, ha governat pràcticament a cop de Decret Llei, i per sé li és impensable acceptar un
acord que no hagi estat de la seva
iniciativa o del que es desprengui, com ha estat el cas, la pèrdua de la
presidència del Govern avui en mans de Rajoy. Una altra cosa serà si, com
diuen, Rajoy abandona definitivament la nau i el PP hi posa algú amb una altra
manera de fer i que apareixi, al menys sobre del paper, net de corrupció. Si hi
afegim que els partidismes més que les
ideologies han estat el protagonistes de tot plegat, el resultat difícilment
podria ser una altra del que ha estat.
Finalitzat
el debat, tot varen ser esteses de mans per a continuar negociant. No sabem ben
bé com cada un dels partits entreveu la possibilitat de futures eleccions. Però
entenc que, com en totes les conteses electorals, els resultats son
incerts. No obstant, les enquestes, que
mai son innocents, ens poden deixar albirar solucions – actuacions dels
partits a mida que aquestes enquestes es
vagin fent públiques. I, honradament, no crec que triguem massa en veure
moviments en funció de les dades que es vagin
publicant. Dos mesos, com deia abans, son una eternitat en política i,
per tant, pot passar tot l’imaginable com tot allò que avui creiem més insòlit.
Per tot plegat, és evident que nosaltres, aferrant-nos els matxos, hem de tirar
endavant i seguir el nostre camí, que se’ns promet dur.
Una
apreciació: Durant tot el debat, el Congrés s’ha anat convertint, “sin prisa, però sin pausa..” en una
espècie de guignol gegantí en el que cada grup és un personatge suportat des de
dins de la bossa a la voluntat de la ma que el
belluga; cada vegada sembla més clara la innecessària presència de tots
els diputats perquè, a la fi, només la voluntat de cada partit i la disciplina
que cada grup imposa podria expressar-ser amb un sol representat. Ens
estalviaríem temps, i al menys, la vergonya
de veure als diputats comportant-se com autèntiques criatures mal
criades.
Un comentari: el Sr. Otegi, en el
míting de la setmana passada a Elgoibar, va elogiar el Procés català. Jo no
tenia cap dubte de que ho faria i va
afegir que estaran al nostre costat en els moments difícils. No tinc perquè dubtar-ho. Però
convindrem que si ho fan, serà per primera vegada. De totes maneres, seran ben
rebuts i els hi agrairem.
J.
Vinyeta
6 de
Març de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada