363.- Comentaris (PP i vagues)

363.- Comentaris (PP i vagues).-

Escoltava i veia a TV divendres passat a la Vicepresidenta Soraya, en la roda de premsa  posterior al consell de Ministres,  la fruïció amb la que ens  deia que les declaracions dels membres del Govern s’afegiran a les actuacions que es portin a tema davant de Constitucional. No sé  si el propi TC pot admetre a tràmit unes declaracions que no son més que això, declaracions.  Tot i així, ho deia amb una certa i evident crispació, denotava  nerviosisme.

Els resultats electorals obtinguts el passat mes de Desembre,  han propiciat que el debat polític per intentar formar Govern a Madrid, hagi posat Catalunya en el centre d’aquest debat. La celebració d’un referèndum, que creiem impossible donada la majoria del PP al Senat, passeja el nom de Catalunya per tot l’Estat, posa en evidència la existència d’un problema que no s’ha solucionat i fa que bona part de la ciutadania, sigui d’una o l’altra banda de l’hemisferi polític, en culpi a Rajoy  de la situació actual. Si a més afegim la corrupció institucional en el PP, que va brollant per tots els marges del  camí fins  al carrer Gènova, entendrem el nerviosisme del Govern en funcions. Així les coses i donada la possibilitat de noves eleccions, es fa necessari iniciar la  campanya electoral i, donades les circumstàncies actuals,  apaivagar dins del possible tota aquesta cridòria que eixorda  a Rajoy i companyia per tot plegat.  I ja sabem que passa quan es donen  aquest tipus de circumstàncies: Catalunya és l’ase dels cops propiciatòria. De la manera en que es van posant per tapar forats aquests del PP, pot ser arribarà el moment en que respirar, tossir o esternudar pels catalans, podrà ser susceptible de ser portat al TC...   

La resposta del milió seria la que ens podria donar el TC si aquest arriba a sentir-se  incòmode, com a  conclusió (gens difícil d’altra banda) per la perillosa deriva política que aquest tribunal va prenen. El TC  està (estem) a l’espera   de l’auto sentència   sobre de si  la modificació imposada pel Govern Rajoy al propi Tribunal, és  o no és constitucional. Podrien resultar paradoxals determinades decisions preses pel tribunal abans de  decidir la constitucionalitat  de les seves competències. Perquè d’arribar a una sentència  d’inconstitucionalitat de la Llei que modifica les “atribucions” del propi Tribunal, què passarà  amb les sentències que el TC hagi dictat entre tan?

Les vagues.- El metro, el bus i Renfe tenen vagues anunciades per aquesta setmana.  Anuncien les vagues per aquest setmana, no per l’anterior o per la que ve, a la qual cosa ja ens hi anem acostumant, any rere any, ja que l’elecció de les dates de vaga coincideix amb la celebració del Mobile  World  Congress, festa que converteix  Barcelona en centre mundial de tecnologia mobil. És a dir: es trien aquestes dates de clar ressò internacional, fent un clar xantatge als qui hagin de negociar. Però tot i això, l’afectació a la  Mobile World no és el més greu del que en la meva opinió passa amb aquestes vagues.  Des de la meva òptica personal, en cap cas es pot segrestar a la societat civil exigint-li un sobre esforç i una solidaritat que no té perquè assumir, i més si es té en compta que la societat civil en cap cas pren part en unes discussions sobre temes  laborals entre uns i altres. Sempre he pensat (i ja sé que em tocarà el rebre) que els serveis públics, amb treballadors amb  garanties de feina de per vida i amb sous que, en aquests moments son un privilegi,  com son els de TMB, no poden fer vaga tal com està avui dia plantejada. És evident que això no vol dir que no puguin fer manifestes les seves reivindicacions i que no disposin de sistema per a defensar-les, tot i que no se’m acut quins sistemes poden ser. Però d’aquí a col·lapsar una ciutat com Barcelona per unes reivindicacions particulars i individualistes  per ampliar  els seus privilegis i que res tenen a veure amb l’individu del carrer, pot ser legítim però injust i en cap cas tolerable. Pel que he anat sentin, aquests treballadors privilegiats no han aconseguit la més mínima empatia i solidaritat entre la ciutadania, ans al contrari. Els hi és igual. És més: penso que se n’enfoten dels que diàriament usen els transports públics pels seus desplaçaments. També això és un privilegi.

J.  Vinyeta

22 de febrer de 2016