dilluns, de gener 25, 2016

357.- “Es la pluralitat política, estúpids”

357.- “Es la pluralitat política, estúpids”

A l’Estat espanyol estan visquent, per primera vegada en l’època post dictatorial, la singularitat d’unes negociacions i estratègies per a la formació d’un govern després d’unes eleccions amb una pluralitat mai viscuda. La participació de més partits amb possibilitats d’èxit, acostumats com estaven els electors a jugar-se-la només que amb els dos partits de sempre i amb uns antecedents del partit en el Govern  i de la oposició realment per llogar-hi cadires, fa que, ciutadans i partits, ara es trobin amb una pluralitat fins avui inexistent. No entenen, perquè no ho sabien, que més enllà del seu món, fins ara reduït pràcticament a dues possibilitats, hi ha vida. Descobert, com que tot descobriment  apassiona, en aquest cas  encara dona  més sensació de batibull social per l’obertura  d’un major espectre polític que comporta, com així ha estat, una necessària i com sempre dolorosa presa de decisions dels que han d’acabar o en el nou govern o en noves eleccions generals, de resultats sempre incerts. Alguns no han entès el que representa l’aparició de noves forces polítiques i  esperen uns acords mentre  què no ho veuen gens  clar pel munt de dificultats polítiques i interessos generals (i particulars, que també hi son...) que els envolten i condicionen. Potser és el moment de parafrasejar-los-hi aquell eslògan de la campanya de Bill Clinton de 1992, després transformat en frase amb la incorporació del temps verbal al inici, per a recordar que, tot el que els hi està passant ni més ni menys “És la pluralitat política, estúpids”.

A  Catalunya, de sempre, em comptat  amb el PP, PSC (PSOE), ICV, ERC i CiU, des de fa poc amb la CUP i C’s i en les últimes eleccions, amb Podemos en la versió catalana. Aquesta presència variada i múltiple, ha fet que  a Catalunya ja hagin governat  dos Tripartits (amb socialistes, republicans i comunistes), si deixem de banda les coalicions immediatament posteriors a la mort del dictador o al govern d’unitat nacional de Terradellas, i no s’ha enfonsat el món. Per tot plegat i pels antecedents històrics de segles, la tradició pactista del  País s’ha  anat mantenint i la acceptació, amb grat o  no però acceptació a la fi, dels resultats electorals i dels pactes de governabilitat posteriors, ha estat una constant.

M’agradaria poder pensar que, un cop viscuda l’experiència pels polítics i la societat civil espanyola, entendran  d’una vegada que allò que a  Catalunya en deien que era  trencament social, expressat només que amb la idea de fer descarrilar la famosa “bogeria d’en Mas”, no era més que uns efectes de la  pluralitat política que existia aquí a casa nostra que, si la  analitzem bé, ja ve de les èpoques de la dictadura amb la creació de l’Assemblea de Catalunya, amb integrants tant diversos com el PSUC i Unió  Democràtica, i primera i seria oposició a la Dictadura que es va crear a Espanya.

Ara, aquells que en cap cas donaven per bona aquesta existència plural, que només tenien com a referents el PP i el PSOE, descobreixen dolorosament, tan els que ara han de decidir com aquells que ja ho van fer votant, que la pluralitat existeix i que allò que afirmaven que era nefast per Catalunya se’ls hi  converteix en un gripau de difícil menja. És a dir: que han de pactar però que no saben per on començar. Per agreujar-ho, també hauran d’aprendre que aquestes noves pluralitats polítiques, que ara son precisament les raons de la disbauxa,  han esta creades per les elits per una raó i la contrària, les varen deixar néixer, les varen amamantar  amb un suport mediàtic sense precedents i  els hi varen donar la clau i el duro a unes suposades majories d’edat i triomfadores. Però l’èxit obtingut, tot i sent important,  no ha fet més que encallar les solucions que aquestes elits (diguem-ne oligarquia) encara desitgen, tant que fan mans i mànigues per aconseguir-les, aquelles solucions.

Ara, i de moment,  els hi podríem dir a tots plegats que estan trencant, dividint, la societat per pura fal·lera partidista i  que el que han  de fer és preocupar-se dels problemes reals de la societat d’una vegada... És a dir, repetir-los-hi aquella lletania que va ser el lei motiv de tots els unionistes  durant anys en referència a Catalunya. Però penso que nosaltres tenim  una altra feina...

J.  Vinyeta

25 de Gener de 2016