357.- “Es
la pluralitat política, estúpids”
A l’Estat
espanyol estan visquent, per primera vegada en l’època post dictatorial, la
singularitat d’unes negociacions i estratègies per a la formació d’un govern
després d’unes eleccions amb una pluralitat mai viscuda. La participació de més
partits amb possibilitats d’èxit, acostumats com estaven els electors a
jugar-se-la només que amb els dos partits de sempre i amb uns antecedents del
partit en el Govern i de la oposició
realment per llogar-hi cadires, fa que, ciutadans i partits, ara es trobin amb
una pluralitat fins avui inexistent. No entenen, perquè no ho sabien, que més
enllà del seu món, fins ara reduït pràcticament a dues possibilitats, hi ha
vida. Descobert, com que tot descobriment
apassiona, en aquest cas encara dona més sensació de
batibull social per l’obertura d’un
major espectre polític que comporta, com així ha estat, una necessària i com
sempre dolorosa presa de decisions dels que han d’acabar o en el nou govern o
en noves eleccions generals, de resultats sempre incerts. Alguns no han entès
el que representa l’aparició de noves forces polítiques i esperen uns acords mentre què no ho veuen gens clar pel munt de dificultats polítiques i
interessos generals (i particulars, que també hi son...) que els envolten i
condicionen. Potser és el moment de parafrasejar-los-hi aquell eslògan de la
campanya de Bill Clinton de 1992, després transformat en frase amb la
incorporació del temps verbal al inici, per a recordar que, tot el que els hi
està passant ni més ni menys “És la
pluralitat política, estúpids”.
A Catalunya, de sempre, em comptat amb el PP, PSC (PSOE), ICV, ERC i CiU, des de fa poc
amb la CUP i C’s i en les últimes eleccions, amb Podemos en la versió catalana.
Aquesta presència variada i múltiple, ha fet que a Catalunya ja hagin governat dos Tripartits (amb socialistes, republicans
i comunistes), si deixem de banda les coalicions immediatament posteriors a la
mort del dictador o al govern d’unitat nacional de Terradellas, i no s’ha
enfonsat el món. Per tot plegat i pels antecedents històrics de segles, la
tradició pactista del País s’ha anat mantenint i la acceptació, amb grat
o no però acceptació a la fi, dels
resultats electorals i dels pactes de governabilitat posteriors, ha estat una
constant.
M’agradaria poder
pensar que, un cop viscuda l’experiència pels polítics i la societat civil
espanyola, entendran d’una vegada que
allò que a Catalunya en deien que
era trencament social, expressat només
que amb la idea de fer descarrilar la famosa “bogeria d’en Mas”, no era més que uns efectes de la pluralitat política que existia aquí a casa
nostra que, si la analitzem bé, ja ve de les èpoques de la dictadura amb la creació de l’Assemblea de Catalunya,
amb integrants tant diversos com el PSUC i Unió
Democràtica, i primera i seria oposició a la Dictadura que es va crear a
Espanya.
Ara, aquells que
en cap cas donaven per bona aquesta existència plural, que només tenien com a
referents el PP i el PSOE, descobreixen dolorosament, tan els que ara han de
decidir com aquells que ja ho van fer votant, que la pluralitat existeix i que
allò que afirmaven que era nefast per Catalunya se’ls hi converteix en un gripau de difícil menja. És
a dir: que han de pactar però que no saben per on començar. Per agreujar-ho,
també hauran d’aprendre que aquestes noves pluralitats polítiques, que ara son
precisament les raons de la disbauxa,
han esta creades per les elits per una raó i la contrària, les varen
deixar néixer, les varen amamantar amb
un suport mediàtic sense precedents i
els hi varen donar la clau i el
duro a unes suposades majories d’edat i triomfadores. Però l’èxit obtingut,
tot i sent important, no ha fet més que
encallar les solucions que aquestes elits (diguem-ne oligarquia) encara
desitgen, tant que fan mans i mànigues per
aconseguir-les, aquelles solucions.
Ara, i de
moment, els hi podríem dir a tots
plegats que estan trencant, dividint, la societat per pura fal·lera partidista
i que el que han de fer és preocupar-se dels problemes reals
de la societat d’una vegada... És a dir, repetir-los-hi aquella lletania que va
ser el lei motiv de tots els unionistes
durant anys en referència a Catalunya. Però penso que nosaltres
tenim una altra feina...
J. Vinyeta
25 de Gener de
2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada