360.- De moment, PSOE.-

360.-  De moment, PSOE.-

Felip VI ha encomanat a Pedro Sánchez la formació de Govern. I si no ho tinc mal entès, amb aquesta proposta oficial s’inicia el compte endarrere per concloure el procés o anar a noves eleccions. La pregunta del milió és la de si Sánchez serà capaç de resoldre l’equació aritmètica parlamentària i conformar un govern que complagui  les diferents opcions polítiques amb les que haurà de pactar i, per si fora poc i posteriorment, intentar conviure- hi. De moment, Rajoy es queda fora de joc.

El problema és gros per al Sr. Sánchez tant per a la confecció d’aliances, ja de per sí mateix  difícil, com per a superar les pròpies reticències internes en el propi partit, diferències que han posat en evidència el conservadorisme  de bona part dels barons del PSOE, especialment d’aquells de més renom en el partit  (Gonzàlez, Corcuera, Leguina, etc...) així com la disposició de  Susana Díaz de fer plegar al Sr. Sánchez per posar-s’hi ella.

Així les coses,  no crec que res canviï en el que fa referència aquí a casa nostra. En el discurs post proposta, Sánchez ja ens diu allò de que ningú tingui dubta sobre de la integritat territorial de Espanya i afegeix allò de que la convivència està alterada a Catalunya ( això de la convivència trencada és ja un tema habitual i socorregut) i que és una tema que s’ha d’arreglar posant diàleg sobre de la taula. Pot ser sí que hi haurà alguna oferta. Però jo no crec que passi de l’oferta federal famosa, una oferta federal que, a banda de conduir-nos en lloc, no serà possible sense la connivència del PP, qüestió aquesta purament natural.

Els avatars i camins de la política son realment inescrutables. Totes aquelles declaracions pre-electorals  a favor o en contra del que sigui, se les pot emportar el vent  i allò que semblava negre ara és blanc, o groc o taronja, perquè una opció de poder, un ministeri, una secretaria general, representen de fet un plat suculent en la menjadora oficial i una participació directe en tots els possibles banquets, de noces o no, de cara al futur immediat i inclús a més llarg termini. És per aquestes raons (ja sé que explicades de forma molt crematística) que els discursos, davant de les possibles negociacions, es van estovant: ja no hi ha línees vermelles per Podemos i l’ínclit Sr. Rivera ens diu allò de que si tot el que s’ha dit ha de fer-se veritat, no hi hauria Govern. Que Rivera va fer el viatge a Madrid, amb el seu discurs, impertèrrit i com a mínim a  l’espera d’un ministeri, és una cosa que des d’aquí ja ho sabíem, com també sabíem i així li ha passat, que el fet de ser català era un handicap històric si les seves aspiracions eren més altes. Podemos, ajudat per Colau i companyía, es va colar, diguem-ho  així,  entre els votants catalans amb la “línea vermella” de fer un referèndum autodeterminant i vinculant sobre l’afer català.  Suposo que el Sr. Iglésias ha arribat a la conclusió de que entrar amb el sabre alçat en la vida del PSOE era una quimera  i  com a tal inassolible, i que pràcticament impossibilitaria la formació del que ell mateix anomena un Govern de Progrés. També aquella promesa  electoral de formar grups parlamentaris independents entre les coalicions que hi participaven sota el paraigües de Podemos, es va fer fum en el mateix moment de composició de la Mesa del Parlament espanyol. Va ser un  mal trago, especialment per Domènech – Colau, que s’han quedat sense possibilitat de tenir una veu clarament independent entre els 350 escons; ha quedat clar que, en aquest cas, ha pogut més aquell suposat Ministerio de las Nacionalides, que tampoc crec que arribi mai, que actuar obertament, com ha estat el cas de Compromís valencià apartant-se de  Podemos i que, al menys, va tenir la dignitat de demanar perdó als seus votants per no haver aconseguit aquell grup parlamentari.

Per tot plegat, confirmarem allò que ja intuíem i que no és altra cosa que comprovar que entre   PP i PSOE no hi ha més que minses diferències, que de reformes federals profundes no n’hi haurà cap  per impossibilitat tècnica en el millor dels  casos, i que el referèndum, tot i organitzat per uns que hi votarien en contra  es quedarà, amb molta sort en un “ara no és possible, però...”. És a dir: tot igual...

Escepticisme? No, no. Em sembla que, al contrari, és tota una manifestació de realisme.

J.  Vinyeta

3 de Febrer de 2016