dijous, de març 24, 2016

369.- Brussel·les

369.-  Brussel·les.-

 Madrid, Londres, Paris, Brussel·les… Cada vegada  que ressona  luctuosament el nom d’una capital occidental, em venen a la memòria, ipso facto, tres noms: Bush, Blair, Aznar i el d’un comparsa que es diu Barroso, unes Illes i un desastre del que encara estem pagant les conseqüències.  Nosaltres tenim els morts. Ells son qui continuen omplint cementiris.

Ja sé que no serveix de res recordar, maleir..., perquè, a la fi, els morts de l’últim atemptat, ja no hi son,  els  ferits no necessitaran cap esforç per a recordar-ho i el amics i familiars d’uns i altres, així com la resta de la ciutadania, s’afegiran a la llarga llista de defraudats, traïts per uns governs europeus  (i crec que sense excepció) incapaços de protegir mínimament  als seus ciutadans. Uns governs que destrossen les llibertats individuals quan els hi convé,  falsament “garantistes” amb lleis com la de protecció de dades que impossibilita que un avís mèdic comunicat a temps  aturi un desastre com el de GermanWings, del que  avui plorem l’aniversari o que, per disposició legal a Bèlgica, el terrorista més buscat a Europa no pugui ser detingut i pugui fugir per la prohibició de fer detencions durant  horari nocturn[1]. Governs que han d’escoltar que un Erdogan sigui capaç d’afirmar que el maig passat va deportar un terrorista a Bèlgica, que el Govern belga, sembla que  amb una certa coordinació amb el Govern Holandès, el deixi en llibertat i que finalment resulti ser-ne un del autors dels atemptats...

Europa continua sense definir què  i com vol ser. I en comptes de definir, s’amaga. No hi ha polítiques comuns, ni acció         diplomàtica comuna, ni política militar, que  queda sustentada per una OTAN que, recordada la guerra del Balcans, està en mans americanes  i no europees. Ni tan sols política fiscal, mantenint dins del territori europeu paradisos si  no fiscals de dubtosa transparència, ignorant un Parlament que  ha de controlar els Governs. Amb una despesa de centenars de milions d’Euros que només serveix per escoltar els lobbys afincats a Brussel·les i, a partir d’ells, assenyalar polítiques econòmiques i socials i... poca cosa més. Tot ho conformen unes quimèriques visions de coll blanc i corbata, capaç aquesta Europa, això sí, de pactar modificacions substancials amb Anglaterra per raons financeres, i per dues vegades,  i negar el pa i la sal a milers de refugiats per pànic  a determinats sectors ultres poderosos... Els morts son per a nosaltres. Ells, viuen!

No val a dir que els Estats, amb tot això del que parlo i d‘existir, perdrien sobirania. La que tenen  ara, suposadament extraordinària, ja no respon a res més que a les directrius econòmiques que ens han portat a una recessió i misèria galopants. Només els   criteris econòmics, assenyalats pels poderosos, son inevitables i d’obligat compliment amb sobtats canvis inclús constitucionals. De tot lo altre, res de res...Ni tan sols serveis d'informació comúns o compartits.

Fa molts anys, per raons professionals, vaig conèixer al Director Comerc¡al d’una primeríssima Empresa constructora de maquinària tèxtil italiana. No cal dir el nom, però assenyalant que, curiosament, en una de les mans, no recordo si esquerra o dreta, tenia dos dits polses, tots el que hem tingut vida en el món tèxtil, sabem de qui parlo. Recordo que, coincidint amb el segrest i assassinat d’Aldo Moro, les anomenades Bigades Rojes  anaven fotent bombes per Itàlia, per la Itàlia convulsa que resultà de la segona guerra mundial  que, en els quaranta primers anys posteriors a la guerra potser va arribar a tenir més de trenta governs diferents i, pel que em deia, amb quasi un cinquanta per cent d'economia submergida... La inestabilitat era la norma del País. Una inestabilitat a la que ell, i molts com ell, no donaven gran importància. Però recordo que li vaig dir que en aquell moment, a més de la inestabilitat quasi habitual, al carrer s’hi posaven bombes. Em va respondre amb una naturalitat que em va deixar glaçat: “No cal patir – em va dir – també ens hi acostumarem...!”

Amb la  seva inoperància potser Europa intenta portar-nos a tot els europeus per aquest camí d’indiferència, tristor, dolor  i renúncia que expressava aquell amic italià. Serà  l’antesala a l’arribada d’un salvador populista i demagog dels que ja hem viscut en l’Europa moderna?

Per acabar, podem parodiar Machado i dir allò de “Europeíto que vienes al mundo, te guarde Dios...! Una de las 28 europas ha de helarte el corazón...!”


J.  Vinyeta
24 de Març de 2016



[1]  El Punt Avui, 23 de Març d’enguany. Pàg. 29.