369.- Brussel·les.-
Madrid, Londres, Paris, Brussel·les… Cada vegada que ressona luctuosament el nom d’una capital occidental,
em venen a la memòria, ipso facto,
tres noms: Bush, Blair, Aznar i el d’un comparsa que es diu Barroso, unes Illes
i un desastre del que encara estem pagant les conseqüències. Nosaltres tenim els morts. Ells son qui continuen
omplint cementiris.
Ja sé que no serveix de res
recordar, maleir..., perquè, a la fi, els morts de l’últim atemptat, ja no hi
son, els
ferits no necessitaran cap esforç per a recordar-ho i el amics i
familiars d’uns i altres, així com la resta de la ciutadania, s’afegiran a la
llarga llista de defraudats, traïts per uns governs europeus (i crec que sense excepció) incapaços de
protegir mínimament als seus ciutadans.
Uns governs que destrossen les llibertats individuals quan els hi convé, falsament “garantistes” amb lleis com la de
protecció de dades que impossibilita que un avís mèdic comunicat a temps aturi un desastre com el de GermanWings, del que avui plorem l’aniversari o que, per
disposició legal a Bèlgica, el terrorista més buscat a Europa no pugui ser
detingut i pugui fugir per la prohibició de fer detencions durant horari nocturn[1].
Governs que han d’escoltar que un Erdogan sigui capaç d’afirmar que el maig passat
va deportar un terrorista a Bèlgica, que el Govern belga, sembla que amb una certa coordinació amb el Govern
Holandès, el deixi en llibertat i que finalment resulti ser-ne un del autors
dels atemptats...
Europa continua sense definir què i com vol ser. I en comptes de definir,
s’amaga. No hi ha polítiques comuns, ni acció diplomàtica comuna, ni política
militar, que queda sustentada per una
OTAN que, recordada la guerra del Balcans, està en mans americanes i no europees. Ni tan sols política fiscal,
mantenint dins del territori europeu paradisos si no fiscals de dubtosa transparència, ignorant
un Parlament que ha de controlar els
Governs. Amb una despesa de centenars de milions d’Euros que només serveix per
escoltar els lobbys afincats a Brussel·les i, a partir d’ells, assenyalar
polítiques econòmiques i socials i... poca cosa més. Tot ho conformen unes
quimèriques visions de coll blanc i corbata, capaç aquesta Europa, això sí, de
pactar modificacions substancials amb Anglaterra per raons financeres, i per
dues vegades, i negar el pa i la sal a
milers de refugiats per pànic a
determinats sectors ultres poderosos... Els morts son per a nosaltres. Ells,
viuen!
No val a dir que els Estats, amb tot
això del que parlo i d‘existir, perdrien sobirania. La que tenen ara, suposadament extraordinària, ja no
respon a res més que a les directrius econòmiques que ens han portat a una
recessió i misèria galopants. Només els
criteris econòmics, assenyalats pels poderosos, son inevitables i
d’obligat compliment amb sobtats canvis inclús constitucionals. De tot lo
altre, res de res...Ni tan sols serveis d'informació comúns o compartits.
Fa molts anys, per raons
professionals, vaig conèixer al Director Comerc¡al d’una primeríssima Empresa constructora
de maquinària tèxtil italiana. No cal dir el nom, però assenyalant que,
curiosament, en una de les mans, no recordo si esquerra o dreta, tenia dos dits
polses, tots el que hem tingut vida en el món tèxtil, sabem de qui parlo.
Recordo que, coincidint amb el segrest i assassinat d’Aldo Moro, les anomenades
Bigades Rojes anaven fotent bombes per Itàlia, per la Itàlia
convulsa que resultà de la segona guerra mundial que, en els quaranta primers
anys posteriors a la guerra potser va arribar a tenir més de trenta governs diferents i, pel que em deia, amb quasi un cinquanta per cent d'economia submergida... La
inestabilitat era la norma del País. Una inestabilitat a la que ell, i molts
com ell, no donaven gran importància. Però recordo que li vaig dir que en
aquell moment, a més de la inestabilitat quasi habitual, al carrer s’hi posaven
bombes. Em va respondre amb una naturalitat que em va deixar glaçat: “No cal patir – em va dir – també ens hi acostumarem...!”
Amb la seva inoperància potser Europa intenta
portar-nos a tot els europeus per aquest camí d’indiferència, tristor, dolor i renúncia que expressava aquell amic italià.
Serà l’antesala a l’arribada d’un
salvador populista i demagog dels que ja hem viscut en l’Europa moderna?
Per acabar, podem parodiar Machado i dir allò de
“Europeíto que vienes al mundo, te
guarde Dios...! Una de las 28 europas ha de helarte el corazón...!”
J. Vinyeta
24 de Març de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada