364.- Comentaris (PSOE i C’s, Rita Barberà)

364.-  Comentaris  (PSOE i C’s, Rita  Barberà).-

El Pacte PSOE – C’s.  És ben cert allò que es diu de  que, en política, tot és possible. I, en conseqüència, ningú ha d’esvarar-se amb la signatura del pacte de govern entre el PSOE i C’s. No dic que no sembli estrany. Però hem de convenir i donar per segura  la gran ambició dels partits polítics en general i dels seu membres en particular per arribar al poder. Pel partit suposarà una bicoca de càrrecs i subvencions. Pels membres dels partits, l’arribada al poder suposarà el triomf del desig profundament arrelat durant molt de temps i  la  satisfacció de la vanitat individual. No dic que no sigui legítim. Però a les espanyes queda molt patent que l’entrada en política no ho és precisament  amb un mínim de vocació de servei.

Del pacte, poca cosa a dir, tot i  assenyalar-ne algunes  coses. No hi ha cap menció específica a Catalunya: hem desaparegut! I donat que hi ha la voluntat expressa de C’s, no podia ser  que hi faltés, en el document, la oposició clara a la celebració de  qualsevol referèndum sobiranista en tot l’Estat, una referència ambigua a la immersió lingüista en el cas de l’establiment oficial de la tercera llengua (donades les ambicions sempre expressades per C’s d’anorrear l’ensenyament en català, qüestió que forma part del seu ADN) i, en el cas del finançament, s’obliden de fer referència al manteniment i  conservació del principi  d’ordinalitat un cop efectuat els traspassos monetaris. Ja sabem com pensa i actua C’s i de quin mal pateix el PSOE. Per tant, res de nou. És un pacte d’investidura que, avui per avui, sembla fracassat. Però C’s vol acostar la seva graella a les brases de forma que el PP participi en el pacte signat,  amb la finalitat d’arribar al gran pacte general i de gran coalició PP – PSOE – C’s.

De moment  amb sembla clara la submissió de Sánchez a C’s amb la finalitat de salvar el seu futur polític personal. Forma part d’aquella ambició de poder de la que parlava al principi, agreujada aquesta vegada per l’ombra del comitè federal del propi PSOE arrenglerat, des de sempre, amb les tesis més dretanes; tan arrenglerats  que patums com Felipe González, han manifestat el desig de que es faciliti l’arribada de Rajoy a la presidència del Govern Central. Tot això sense oblidar a Susana Díez que es postula des de sempre a la primera fila del Govern de Madrid. I el PSC? Dons anar-hi anant...  Tot plegat ens quedarà mig aclarit a la fi de la primera part de la comèdia,  divendres o dissabte de la setmana que ve. 

Serà el final de la primera part. I el descans  pot durar un temps indeterminat, en qualsevol cas no més enllà del 3 de Maig, si la memòria no em falla, data en que, si no hi ha acord, es convocaran noves eleccions. És un interregne de dos mesos durant el qual res quedarà aturat perquè tinc la sensació de que ningú vol arribar a una nova contesa electoral. Però, com que les previsions polítiques en cap cas son possibles amb un mínim de garanties de compliment, s’imposa l’espera de l’inici, també incert, d’aquesta segona part de la comèdia i veure’n el final.

Rita Barberà s’ha deixat veure  després de quasi un mes d’absència. Una roda de premsa que entenc forçada pel propi partit ja que haurà de passar per un mal tràngol la setmana que ve i que només li hagués faltat a Rajoy comparèixer en el debat d’investidura amb Rita en lloc desconegut. Rita no ha dit res important en la roda de premsa. Si algú creia que d’alguna manera s’inculparia de la més mínima cosa, anava errat: ningú compareix mai amb declaracions que puguin ser objecta posterior de d’accions judicials.

Com tots els que d’alguna manera estan sota l’ombra de corrupció, manifesta que no en sap res de res, que mai ha participat en res i que, com és natural, té la consciència tranquil·la: ella és, en paraules pròpies, honrada. No seré jo qui posi en dubte la presumpció d’innocència d’aquesta senyora. Però com en tots els casos similars, no pot desentendre’s de l’autoritat de la que ha fet gal·la sobre dels edils del Ajuntament de València que han estat a les seves ordres des de fa més de vint anys. El tema judicial queda a banda, però el que no pot quedar a banda és la responsabilitat política que per acció o omissió en els fets,  eludeix. Els membres del PP (i el mateix cal dir dels membres dels altres partits en situacions similars), especialment situats a un cert nivell, començant pel seu President, mai saben res de res, tot és falç, tot respon a una conjura “judeo -  masònica”  de mals records per a molts  i, per tant, no es fa necessària cap dimissió per l’assumpció d’unes responsabilitats polítiques evidents. Així estan les coses, amb la tristor de tots els que voldríem més serietat en els afers polítics i que, encara amb més tristor, tenim el convenciment que les urnes continuaran sense castigar amb duresa totes aquestes manifestacions d’irresponsabilitat política manifesta. I tot això, torno a insistir, deixant a banda els temes judicials que se’n puguin derivar.

J.  Vinyeta

26 de Febrer de 2016