540.- Del nou Govern PSOE i de qüestions jurídiques

540.- Del  nou Govern   PSOE i de qüestions jurídiques.-

VolÍa parlar el Govern del PSOE. Però un cop vist, m`ha semblat que les millors definicions ja hi son  a tweter. Algú deia que és un Govern  que va del cel a les clavegueres. Un altra, deia allò de que és un Govern que ha agradat més  al PP i a C’s que a la resta del País (i la resta  en som uns quants...). I la definició clau: Sánchez ha oblidat que els que el varen votar ho varen fer per fer fora al PP..., però no perquè muntés un Govern que ens confirmés que el moll de  l’os de l’Estat està a les mateixes mans, sigui quin sigui el color del Govern que es formi.  Des d’un punt de vista personal, un Govern amb Borrell (de clara oposició a tot el que flairi a  Catalunya...), amb Calvo  (negociadora del 155 amb el PP i C’s...), amb Grande Marlasca  (de bon record al País Basc en general, per a Bildu en particular i per   a la resta de l’Estat...), amb un ministre florero enamorat dels pits de AnaRosa, o amb un minsitre de valencià Foment (Abalos) que no sembla recordar de la necessitat de les infraestructures catalanes (que fins ara rebutjava...) i que son amb  les que han de donar sortida a tota la economia espanyola, poca cosa hi podem dir.  Si alguna cosa té real intenció de fer aquest Govern respecta de Catalunya, ja ho veurem i penso de de forma immediata. Per tant, em sembla més important parlar de coses que poden tenir efectes de major transcendència.

Em sembla que el més important del que està passant, és la querella que s’ha muntat contra Llarena. Una querella que resulta aplicable arrel  d’unes declaracions a Astúries sobre la politització  de determinats delictes pels que  manté empresonats als Jordis i companyia.  Llarena està citat el dia 4 de Setembre a declarar a Bélgica. Tal com van les coses, amb l’emprenyada de l’imperi davant d’una citació que segur que considera ignominiosa i inacceptable, afegint-hi la denúncia per prevaricació signada ara per més de 2000 republicans  (que es deriva de les declaracions de Pérez  Royo sobre la vulneració dels drets dels votants de Catalunya...), em fa pensar que tot plegat pot acabar, en el millor dels sentits, com el rosari de l’Aurora, amb tota la trepa de presoners i exiliats,  al carrer i tornats a casa, amb la nul·litat de tot el procés judicial.

L’Estat espanyol pot posar, davant de tot plegat, tota l’artilleria que vulgui. Però, potser perquè soc mal pensat, se’m acut imaginar que, si arrel de tot aquest merdé jurídic, l’Estat espanyol veu la sortida per no haver d’anar a parar al Tribunal d’Estrasburg i estalviar-se tot el que li caurà a sobre un cop posat allà, encara que no sigui de forma immediata, però segura en un futur, em semblaria normal que arrel de les querelles, desamparés a Llarena i Lamela i acceptés la nul·litat de les causes que, en acceptar-les, li trauria un greu problema de sobra.  No es tracta d’imaginar: es tracta tan sols d’observar una realitat que sembla que es va imposant i de saber que, de la independència judicial d’aquest País, poc o res se’n espera: qui paga  mana....

Tot plegat em sembla molt més important que la formació d’un Govern del que, si no hi ha miracles, res podem esperar.  Esperem a veure com progressa tot el tema jurídic perquè em sembla que, si no va per on he comentat, malauradament, no té altra sortida  possible.

J.  Vinyeta

8 de Juny de 2018

539.- Arriba el PSOE (PSC) i Rajoy se’n va

539.-  Arriba el PSOE (PSC) i Rajoy se’n va.-

La moció  guanyada per  Pedro Sánchez ja està en marxa. Personalment, i tal com vaig  dir, no em va fer cap gràcia que els grups catalans hi donessin suport perquè entenc que, no solament PSOE i Cia no son de fiar sinó que, sota la mirada venjativa del PP i de C’s,  qualsevol puça sobre del seu cos i especialment qualsevol puça deixada en el cos republicà català, en seran bous que arrossegaran el barco socialista fins ha fer-lo embarrancar i a nosaltres encara ens complicarà més la vida. Rivera vol eleccions, tot i que no sembla ser la primera voluntat del PP, perquè entenc que el PP sí que ara  està massa  atrafegat  per tirar  endavant  definint lideratge, però sí que voldrà al PSOE  a la deriva i contra les roques.   Cal recordar que tant al C’s com al  PP, ara compten amb l’ombra d’Aznar que, tot i que sempre ha estat present, ara ho fa intentant assegurar-se el lideratge i reconstrucció del que ell anomena el centro derecha nacional... Serà un nou partit o refondrà PP i C’s o tot quedarà en res perquè les sentències judicials que han de venir potser que no li deixin espais o no li donin opcions per fer  res o perquè Rivera i el successor de Rajoy  s'hi possin de cul...? Tornant a la moció, tal com també  vaig dir assumeixo els fets.  És per tot plegat que també espero que, a les primeres excuses sobre del incipient diàleg promès de Sánchez o del buit del seu contingut,  a pesar de tots el pesars, se li retiri el suport donat. La societat civil catalana ha acceptat tot plegat, perquè s’omple de satisfacció i baveja veient marxar Rajoy i tots els seus. Però no s’han de confondre les coses.

El primer nomenament va caure en mans de Borrell en Afers exteriors. Hi ha una piulada  de Sala-Martin que  ens recorda el passat boirós  de l’actual ministre. El record del seus amics a la Hisenda  a Barcelona, el seu pas fraudulent per la Universitat de Florència, la fallida d’Abengoa..., no auguren massa cosses bones per aquest ministre donat que, en la memòria de tots, son temes que no s’obliden. I des del punt de vista indepe, aquella desinfecció necessària o les seves participacions en les manifestacions unionistes més ultres (acompanyat d’Iceta, no ho oblidem), fan que només podem esperar un recorregut pel món i en especial per Europa, glossant el pèssim estat econòmic de Catalunya, la incapacitat per a transformar-se en Estat  i el rosari de la inexistència del dèficit fiscal de Catalunya respecta de l’Estat espanyol: mentides que justifiquin una actuació com mínim dialècticament violenta. Diuen que hi ha miracles... Em sembla que el que toca fer és estar amatents perquè sent com és una mica bocamoll, per les seves paraules haurem de imposar-li  la penitència...

De la sortida de Rajoy, val pena llegir el comiat que d’ell fa Milian Mestre a la pàgina 5 de El Punt Avui, amb el títol de Adéu, Mariano en l’edició d’ahir  dia 4.  Milian és un home ben informat que es vol situar per sobre del bé i del mal i que, en conseqüència és el que té la raó permanent.  Però val la pena saber de la fundació del PP de Fraga a Catalunya i de la catilinària,  mai tan ben dit, contra Mariano, al que acusa de destrossar el partit en perdre  uns objectius claus inicials. Catilinària perquè, com Ciceró a Catilina,   Milian li diu  a Mariano allò de   ... fins quan penses abusar de la nostra paciència?

Imagino que avui es farà públic  el nou Govern, donada la visita protocol·lària de Sánchez a Felip VI que se suposa amb aquest  fi.  Mirarem de llegir els currículums i, posteriorment, en parlarem.

J.  Vinyeta

6 de Juny de 2018

538.- Guanyadors i vençuts

538.- Guanyadors i vençuts.-

A  pesar de les meves reticències, Sánchez s’ha fet, amb tota la legalitat i sense dubtes de cap mena,  amb el Govern de l’Estat espanyol. Però les meves reticències, continuen: se’m fa molt difícil de creure  en aquells que fins ahir aplaudien, fins i tot amb les orelles, el 155; creure en aquells que han secundat amb alegria i contundència totes i cada una de les accions que el PP i C’s han anant creant per reduir a Catalunya a un pur nucli antropològic;  creure ara en els que ens ha insultat tant o més que el propi  PP; creure en  aquells que han  tractat al recentment elegit President de la Generalitat de nazi, xenòfob , racista... sense haver-ne llegit ni una línea de la seva literatura i haver ferit, amb la sola voluntat de fer mal, a la seva família de la forma més irracional i grotesca; amb el ferro del partit (Felipe, Guerra, Bono, Ibarra, Lambán...) aferrats a una unitat pàtria extractiva i colonialista i a una  Catalunya que els hi salva econòmicament massa coses...  En tota aquesta colla hem de creure? Amb un Iceta que participa en manifestacions acompanyat d’ultres...o un Borrell que entén que se’ns ha de fumigar...? No li podem donar a Sánchez els famosos cent dies de coll. Com a molt, el temps de reunir-se el primer consell de ministres. Ni un dia més de coll per demostrar-nos aquell diàleg anunciat, amb els presos i exiliats  sobre de la taula.

Però em sembla que el gran guanyador ha estat el PNV. Amb la “finura” habitual ha fet l’escac i mat a Rajoy, sortint-ne  de l’operació amb els diners  obtinguts arrel dels PGE i amb la garantia de Sánchez de no moure fitxa en el tema de les eleccions. Ens pot agradar o no, però em sembla que amb cinc escons tenir la clau de volta de tot el Parlamento, és digne d’admiració. Son més llestos, és cert. Però també els més temuts  (el record  d’ETA...?)

Rajoy se’n va cap a casa. El pecat portava implícita la penitència i només ha calgut esperar el moment que s’ha considerat oportú per obrir-li la porta i fer-lo fora de la casa. Tenia els meus dubtes sobre si dimitiria o  no. Perquè la dimissió portava implícita la possibilitat de mantenir-se com a cap de Govern en funcions durant alguns mesos, donar temps als barons per resituar-se, fer que els lideratges  dels diferents sectors, especialment les línies Cospedal – Soraya  poguessin avenir-se, i, sent mal pensat, tenir temps per a destruir els “nous” discs  durs i la  paperassa que podria ser inoportunament trobada...   No ha estat així: más vale la honra que los barcos... I amb aquesta “gallardia” castellanoimperial, abandona el poder de que disposava amb l’etiqueta de  haver presidit el govern i partit més corruptes d’Europa... La honra, la honra, encara que faci pudor!

Entenc que el gran derrotat, ha esta Rivera. Empenyia per a unes eleccions immediates i fer efectiva la majoria de unes suposades enquestes, que en massa vegades ell mateix s’ha  encarregat d’inflar, li confiaven. No tindrà aquestes eleccions. I el que és el pitjor de tot és que, al mateix temps, ha perdut la possibilitat de ser, com fins ara, el cap  real de la oposició. El PP, que fins ara tenia l’alè de Rivera al clatell, serà qui  exercirà d’oposició  a tot el que convingui. El PP guanyarà protagonisme amb Rajoy o amb el que el  partit designi  (tot dependrà de com i amb qui vulgui encarar el partit les properes eleccions) i Rivera anirà perdent protagonisme perquè, fins i tot, el PP serà el seu opositor.

 Podemos i tots els grups integrats suposo que alguna osa pensen traure de tot plegat (en princii varen entrar a la moció sense condicions...). Però entenc que quan més tard arribin les  eleccions, més temps tenen per resituar-se, acopanyar al PSOE i enterbolir la imatge de Rivera.

I dels grups catalans? Teòricament deuen d’estar contents.  Però en la meva opinió han d’estar atents a les actuacions de Sánchez i retirar-li el  suport al primer indici d’incompliment de l’incipient  diàleg promès. Qüestió, aquesta última, que em embla que ERC no estarà disposada a complir.

La ciutadania, està expectant i a punt i no crec que la confiança amb els socialistes siguin extraordinària.  Els polítics indepes tenen el suport de la Cambra si les coses amb Comín queden definitivament aclarides i les CUP no fan el tonto. Però saben de l’exigència de la societat civil que recolzarà el que convingui per seguir avançant en el Procés, i que si convé tirarà sola endavant deixant-los, als polítics, amb el cul enlaire, sense miraments.

Per definir i concretar més, em sembla que és  qüestió d’hores...

J.  Vinyeta

2 de Juny de 2018

537.- Reflexió en veu alta

537.-  Reflexió en veu alta.-

En moltes ocasions he pensat  el que ara, vista la història, ens sembla inversemblant. Però quan les SS varen entrar a Ucraïna varen ser rebudes per la població amb flors i aplaudiments: allunyar-se  d’Stalin era primordial.  Després,  va passar el que va passar i la història ens en fa de nou memòria. Ja sé que les comparacions son odioses. I molt  més si volem fer referències a fets de fa més de 70 anys. Però penso que aprendre del passat no té res dolent, al contrari.  Dic això, i pensant sempre  en que la prudència no ens faci ser traïdors, que la moció de censura, presentada per Sánchez en contra de Rajoy, ens obliga a prendre partit. És una pregunta que deixo penjada (i amb la que cada un sabrà que ha de fer...):  hem de respondre-hi afirmativament a la moció? Personalment entenc que no, que no ens hi podem afegir, perquè em sembla que tan dolent és tenir  Rajoy com a cap del govern de la metròpoli com a Sánchez; que, en qualsevol cas, contarà, per a o per b, amb el beneplàcit dels C’s que, veient-se guanyadors bellugaran tot per a fer-se ells els amos amb unes eleccions que les enquestes els assenyalen com a guanyadors, tot i que , fins que no s'obrin les urnes, està per veure.

Per tant, entenc que el meu  NO és  permanent perquè, no fos cas que, com va ser el cas dels ucranians, volent fugir d’Stalin  abracéssim a les SS que varen entrar com a salvadores, per caure amb elles  en una repressió, de la duresa com a mínim, si no pitjor, com la que ja tenien.

No estem bé, és cert, però podem estar pitjor amb aquells que volen i necessiten ser més papistes que el Papa. Rajoy, després de la Gürtel i de les sentències que hi ha per venir, caurà i segurament empès pels seus propis barons que, de mantenir el tros tal com està, veuen assecar-se la collita. Els barons del PSOE PSC, al contrari,  hi veuen el moment per regar les feixes. I Rivera espera fer-se  amb els dos horts... A menys, està clar, que hi haguessin pactes favorables i, més important encara, garanties del seu compliment, tot i que ja sabem quina és la voluntat del gaire bé res que va quedant d’aquella ERC que ens alegrava a tots...  Veurem les decisions que els d'aquí prenen a Madrid. I si en prenen alguna que no m'agradi, l'assumiré...

Nosaltres tenim feina per arribar fins on ens cal i en la que hem de persistir. No ens deixem enredar. Paciència, prudència i perseverança...

J.  Vinyeta

29 de Maig de 2018

536.- Millo i Carrizosa

536.-  Millo i Carrizosa.-

El Sr.  Millo ha resultat ser un bon deixeble del mal recordat  Fraga, quan ens va dir, sense embuts, allò de “La calle és  mía...” És el que ens repeteix oblidant, o potser sent clarament conscient, que només les dictadures es mostren propietàries de tot, el que  inclou, evidentment, el carrer. Les limitacions de drets son pròpies de governs en les que Millo sembla que és per on millor es belluga. Perquè resulta, segons ell, que uns poden reaccionar amb violència i, perquè això no passi,  els altres no convé que es manifestin. I si ho fan, que s’atenguin a les patacades que els seus pupilos els hi fotaran, beneits per la policia  nacional, guàrdia civil i mossos, que no sembla, aquests últims,  que estiguin massa per  la feina...

El Sr.  Carrizosa sembla voler ser més llest.  En un moment en que la seva cap de files no hi és, aprofita per mostrar paquet. I com que és un bon provocador, vol traure un llaç  groc que hi ha posat en un seient del Parlament que està just davant d’ell.  Està dient a tota la colla de feixistes emmascarats que recorren els carrers de Catalunya com han d’actuar. No cal ni respectar el Parlament...  A partir d’ara, tenen barra lliure. No és conscient del disbarat que ha fet ni del favor internacional que  ha  regalat a la causa republicana:  els pinxos només actuen perquè es pensen que la tenen més llarga i el cervell no sol ser una eina que facin servir. Però tot és curt... Però no per això té excusa alguna.

Srs.  Millo i Carrizosa: us heu entestat en voler fer entrar el clau per la cabota. Passareu arrossegant l’odi al que serviu, desapareixereu del món polític quan ja no sigueu útils, per les raons que siguin, als interessos dels que us paguen (no pretengueu fer-me creure que actueu per una ideologia sacrosanta i no per a defensar unes garrofes que, dia a dia, es van posant més cares...) i, a pesar dels intents constants de reduir-nos a un pur estatus antropològic, Catalunya subsistirà. I quan vulgueu mirar endarrere durant la vostra  marxa, veureu que hi ha quedat un País sà,  que ha tingut la bonhomia de no apedregar-vos mentre els vostres us fotien fora. Guardarem els noms i la vostra història perquè les generacions futures sàpiguen qui éreu i com us vàreu comportar amb un País que podia haver estat el vostre, però al que hi vàreu renunciar pensant que, llogant el cul, en trobaríeu un on serieu avaluats i premiats amb condescendència. Mentre aneu marxant, repetireu  allò que ja va dir un dels vostres,  fa anys,   “Que error, que inmenso error...”  Serà la vostra creu.

J.  Vinyeta.-  
27 de Maig de 2018

535.- Recordatori...

535.-  Recordatori...-

Catalunya està vivint moments transcendentals i que obliguen a Rajoy i assimilats a fer coses fora de la llei, com és la no publicació del nomenament dels Consellers. Juristes  de tots els àmbits ho entenen com un trencament greu de la CE, alguns ho defineixen com un autèntic cop d’estat i altres arriben a definir que, amb aquest “traure”  la CE de Catalunya, Catalunya es converteix de facto en una colònia i, per tant, el dret d’autodeterminació de Catalunya és  automàtic.

Els Carronyaires habituals continuen amb les referències  a la família del MH President i a ell mateix. No donen per a res més. Sense el mínim criticisme i amb l’única finalitat de fer mal, donen per bo allò que desconeixen i que establiran com a dogma, deixant en evidència la pobresa d’esperit de la que son portadors.  Fan parella  amb els Corsaris que van  retirant creus o tallant llaços grocs, actuant sota l’ensenya espanyola, gaudeixen de la impunitat corresponent. Diuen que l’espai és de tots. Però quan uns de concrets es manifesten, l’espai s’embruta...

Mentre, els pressupostos generals de l’Estat tiren endavant.  El PNB insistia que no aprovaria els Pressupostos mentre el 155 estès activat. Però, com ha passat sempre, quan ha estat el moment decisiu, el PNB ha decidit en favor dels propis interessos. Sempre ha actuat així i molts teníem el convenciment de que el final seria el que ha estat. Per tant, cap sorpresa. El que no sabem és com ha caigut la decisió en el  País Basc perquè aquesta vegada, i per pròpia voluntat, el PNB es presentava com a avalador de la democràcia a tot l’estat.

Alemanya  ha fotut una nova cleca al jutge Llanera.  Per segona vagada, tot i dient-los-hi als jutges alemanys que Bèlgica s’havia equivocat, els jutges d’aquell poble trist, petit i de nom impronunciable tornen a tenir contra  les cordes al Tribunal Suprem de la capital de l’Imperi. No sé si aquesta vegada Jiménez Losantos ha advocat  per declarar ja obertament la guerra a l’Alemanya de Merkel. Potser fora qüestió de que els jutges ressituessin tot plegat per posar les coses al seus real lloc i deixar de fer el ridícul per Europa. Però ja sabem que reconèixer errors cou molt...

Casualment, la sentència avui de la Gürtel coincideix amb una operació policial de suposada envergadura a Barcelona.  Casualment...

J.  Vinyeta.-   

24  de Maig de 2018

534.- I ara... Bèlgica!

534.-  I ara...  Bèlgica!

Bèlgica li ha fet la pirula al jutge Llarena  i la fiscalia  belga, directament,  ha rebutjat l’extradició a Espanya de Puig, Comín i Serret. La plantofada a la Justícia espanyola és real i, tal com van les coses, sembla que no serà l’última. No sabem si l’autèntica raó per a no concedir l’extradició ha estat, com diuen, un pura qüestió de forma. O sí, sent més mal pensat, ha estat una manera discreta de dir-li a la Justícia espanyola que ja n’hi ha prou. El cas és que, com ha dit la pròpia Justícia belga, aquests senyors i senyora, son ara ciutadans lliures per circular i instal·lar-se  a qualsevol país d’Europa, tot i que els advocats  de tots ells aconsellen un mínim de prudència al respecta.

Se sabia que la fiscalia belga es podia  manifestar tal com ho ha fet avui i, en conseqüència, el vot de Comín, en quedar lliure, no hagués pogut estar delegat. Em sembla que era clar que  l’elecció de Quim Torra perillava si aquesta elecció quedava posposada fins avui dimecres, perquè  diferent era, en el cas de Comín, no poder sortir de Bèlgica a no voler tornar, per raons òbvies, a Espanya.  A partir d’ara, ha de resoldre’s aquest tema al Parlament, i Comín i ERC han de decidir què es fa amb l’acta de diputat corresponent donat que, a partir d’avui, el vot de Comín ja no serà delegable.  

Que els delictes pels que s’acusava  a tots plegats son inexistents ens ho diu el propi Sánchez que, quan surt de l’entrevista amb Rajoy, ens fa entendre  que s’ha de canviar el codi penal de forma que els fets de marres sí estiguin inclosos en ell. Dit d’una altra manera, el senyor del PSOE ens diu que s’ha de canviar la Llei perquè els avui acusats poguessin, de repetir o reproduir-se fets similars, ser engarjolats i sense discussió.  Personalment m’ha semblat entendre que ha de fer-se la llei de forma  que els enemics polítics contestataris  podessin ser legalment eliminats... però  deu de ser que soc molt mal pensat.

Llarena va perdent punts a cada decisió europea al respecta. Pot tornar a insistir amb una nova euro ordre. Ell sabrà. El Fiscal Maza quan va iniciar tot plegat, va anunciar allò de  Más dura serà la caida,  assenyalant als acusats. De moment és més dura pel propi jutge que no pas,  al menys, pels exiliats belgues.

Ara, a esperar respostes des de Berlin i Edimburg.

J.  Vinyeta

16 de Maig de 2018

533.- Arrimadas i les bèsties

533.-  Arrimadas i les bèsties.- 

Inés Arrimadas  es fa pesadeta d’escoltar. Sempre surt en tromba per repetir, al candidat o al President, el que ja ens ha dit massa vegades i que podem resumir dient que el Candidat és un desastre (amb els insults de rigor tornats a exposar i a repetir) o que el  President només ho és pels catalans indepes.  Parla només en castellà perquè la TV amiga que la segueix no hagi de traduir; sempre té raó, crida mentre està al faristol i quan torna a l’escó, rep els aplaudiment dels seus incondicionals. Cofoia, li dona la mà al seu company. I s’asseu, qui sap si  convençuda de la seva veritat. Una vegada, una altra i una altra... Sempre amb l’improperi a punt i sabent que ni tan sols s’ha pogut postular com a candidata a la Presidència de la Generalitat.

I ara ha tingut ocasió de tornar-se a lluir. La Candidatura i el candidat electe  Quim Torra han estat l’ase dels cops. A l’ara ja MH President, li va dir de tot retraient-li uns tuïts i articles del passat pels quals, a pesar de tots els pesars  el President va demanar, en el meu entendre,  innecessàriament perdó.   La major filípica d’Arrimadas va venir per un article del MH Quim Torra de l’any 2012. L’article es titula La llengua i les bèsties[1] i fa la referència inicial a un llibre  d’en Folch i Torres que el seu pare feia llegir als seus fills. Es titulava el llibre  De quan les bèsties parlaven que, com diu el propi autor de l’article, era un llibre en que les bèsties parlaven i creaven una sèrie de faules dedicades a l’educació dels infants. Un cop dit això, el que ve al darrera és realment una filípica contra aquests castellano parlants (les bèsties que parlen, com abans ho feien les que parlaven català) que mostren claríssima intransigència a tot el que olori a català, en tots els seus àmbits , i  que se’ls hi estarrufen els cabells només de sentir-lo a parlar. I n’explica una cas concret succeït en un vol  Barcelona - Zurich.

He arribat a la conclusió de que Arrimadas ni tan sols se’l va llegir, l’article. Que li varen passar al nota i va aprofitar l’avinentesa per llençar la seva filípica. Perquè si l’hagués llegit hagués entès que parlava d’uns concrets intransigents (potser ella en coneix alguns...), malauradament freqüents entre els castellanoparlants, histèrics quan senten català on creuen que només ha d’existir la llengua de l’Imperi. Si se’l va llegir, no el va entendre. Indistintament, la resposta, volent ser contundent, era esperpèntica i per tal, pura demagògia.

Alguna cosa freudiana deu d’haver-hi  en aquestes bèsties intransigents que empenyen sempre perquè la llengua catalana  deixi d’existir i desapareixi, que estenen la seva fòbia (i totes les fòbies  tenen un darrera freudià digne d’estudi psicoanalític...) a la resta de l’Estat i amb cert èxit. Com per exemple, aquesta  ILP burgalesa perquè el català quedi reduït, segons el rètol que s’hi veu, pràcticament a l’àmbit familiar[2], rematant la immersió lingüística escolar, és clar...! Suposo que Arrimadas, que sí pensa en tots els catalans, prendrà cartes en l’assumpte. O al menys, en la propera trobada al parlament parlarà d’aquesta fòbia, cada vegada més extensible a tot aquest  Estat del  a por ellos, que pretén ampliar el criteri colonial deixant de banda una llengua per a reduir-la ja  oficialment a  les diferents formes dialectals lingüístiques de cada racó de Catalunya.  És l’expressió clara del  compliment de l’article 3.3 de la CE que tant diuen defensar,  oi...?

Catalunya li cau malament i que els catalans, al menys els indepes, siguem tossuts no li agrada. Com no li agrada  la realitat  d’un  País que és obert, inclusiu, plurilingüistic, europeu, respectuós i moltes coses més... Ho entenc: Catalunya és la cara reversa  del País erm que Arrimadas defensa. Sembla que a Inés li faci  mal, molt de  mal que el seu país sigui  tal com és, dolor que augmenta quan li posem davant i com a mirall un País al que odia i que malgrat tot funciona, i el  desespero ja és total quan molts d’aquí i molts també de fora, tenim clar i li evidenciem que aquest seu país, a més, no té solució. Però ha estat ella qui ha triat.

J.  Vinyeta

15 de Maig de 2018

---

[1] http://elmon.cat/opinio/5052/elcinefil.cat

[2] https://dbalears.cat/cultura/2018/05/02/314703/inicien-recollida-firmes-burgos-perque-catala-parli-unicament-casa.html

532.- Rajoy, a la corda fluixa

532.- Rajoy, a la corda fluixa.-

ETA ha plegat i el PP no vol ni assabentar-se’n. Son inútils els clams que van venint d’arreu, des dels propis sector implicats (TV3, “adoctrinant” com sempre, a FAQS, ens va posar a les pantalles alguns d’aquests clams...) o des d’aquells que han participat directament en les negociacions de la  dissolució etarra (Gerry  Adams...). El PP s’entesta en assenyalar-nos que amb ETA vivia millor.  I ho fa, en el meu entendre, per pura estratègia electoral més que per qüestions ideològiques, que també.

Hi ha governs que tenen por manifesta no de  de perdre el poder, si no de perdre el que amb el poder a les  mans han anat construint per a sostenir-s’hi i protegir-se. Son, en general, governs sustentats per una oligarquia determinada que deixa fer mentre els seus interessos particulars vagin pel bon camí i saben, aquests governs, que, de la mateixa manera que aquesta oligarquia els va posar i els ha mantingut, en qualsevol moment, sigui per desinterès o per clara conveniència  d’aquesta oligarquia, pot tallar les cordes que sustenten les titelles, i fer que aquestes quedin fetes un nyap  ensopegant contra la realitat, amb el  terra, ple  del fang i la merda  que durant anys aquest  govern  hi ha anat deixant. Quedaran  desprotegides, sense el més mínim suport i amb l’amenaça, si no hi ha  denuncia concreta, de quedar-se a l’albor d’una justícia que les titelles havien cregut seva. Per a conservar el poder han de ser més papistes que el Papa i, simultàniament, mantenir  apunt les estructures de protecció creades per aquest fi mentre el poder els hi ha estat de cara... I es ben clar que el PP, ara, amb Catalunya enfrontada, el “mal moment” en que els hi arriba l’adéu d’ETA, amb el poder judicial que sembla ara descontrolat, amb els pensionistes al carrer,  el món femení en peu de guerra,  algun  sector dins de la premsa diària qüestionant-lo, etc..., el PP té pànic.  

Des de Desembre del 2011 el PP, capitanejat pel inefable Mariano Rajoy, ha estat a la disposició de tot aquell franquisme residual, però de pes importantíssim i  moll de l’os d’aquella oligarquia que belluga els fils. Aquesta oligarquia, preveient el què algun dia podia passar, va crear  un altra guinyol que va posar  darrera les bambolines del govern de Rajoy.  Amb la benedicció d’Aznar, que mai ha sabut marxar, i amb els suports econòmics necessaris, el PP es troba ara que té monstres al darrera.  I entre aquests monstres i els que ha anat creant en aquests anys en el seu entorn (aquell  a por ellos..., per exemple),  es troba entre l’espasa i la paret. Tot el que faci (i tot és tot, sense excepcions...) ha d’estar bé, no ja per l’oligarquia, si no per aquells monstres que aquesta oligarquia ha posat al darrera del PP per a controlar-lo. Dit ras i curt: el Sr. Rajoy i el seu PP, estan  sota el control del C’s del Sr.  Rivera que ha de ser, per guanyar punts i poder mantenir aquell control, més papista que el Papa més papista que hi hagi hagut en la història de l’Església vaticana..., tant que alguns els veuen ja repartint purgues d’oli de ricí com aquells dels jous i les fletxes...

¿Algú es pensa que no li hagués agradat a Rajoy signar el document de fi d’ETA i sortir amb el document a la mà i fer-se la foto que  “passaria” a la història acompanyada del seus nom?  Segur que sí. Però sap de la  batalla electoral que se li  acosta i sap que C’s li va restant vots. Ha de de ser més intransigent del que puguin arribar a ser  els Riveraboys, i que és molt, per intentar mantenir el favor dels que encara  el mantenen viu, tot i que el seu currículum al respecta és “impecable”,  no solament en corrupció, erigits segons els jutges en associació per delinquir, si no en tots els ordres:  social (polint-se la guardiola de les pensions, per exemple), econòmic (amb un  deute impagable) i polítics (en un retrocés vergonyant en  llibertats i drets de tota mena), tot plegat per beneficiar, com així ha estat,  als oligarques que el paguen.

Rajoy tem pel poder. Nosaltres, pel que ens pot venir al darrera. És per això que, com es preguntava  G. López Casasnovas a la premsa de la setmana passada, qui sap si hem de tenir  clar que potser el pitjor està per venir. Perquè ara que ETA ja no hi serà, resulta evident que l’enemic comú de tot l’Estat serà Catalunya i el seu Procés (qüestió, d’altra banda, gens difícil d’aconseguir amb un tristament famós 155 unànime que ja pretén precisament això). I  no deixa de ser trist haver de continuar patint, si encara continuem enganxats a les decisions espanyoles, per tot lo nostre  que, entre  uns i altres, intenten, parafrasejant  les CUP, fotre-ho tot a la paperera de la història, però amb tots nosaltres inclosos...

J.  Vinyeta

7 de Maig de 2018

531.- ETA es dissol

531.- ETA  es dissol.-

ETA plega i es dissol. Queda clar que aquella etapa que ha durat seixanta anys, amb no sé quants morts per una banda i Misters X per l’altra; amb Triples A i clavegueres de l’Estat; Intxaurrondo i zulos creant drames a desenes de famílies;  la incertesa de tots plegats, la por de molts i la por com a raó de vida per altres, ha acabat definitivament. És un moment històric i l’Estat espanyol opta per no ser-hi. En un moment, en un tempo, en el que les campanes haurien de cantar en tots el campanars perquè la guerra s’ha acabat, l’Estat espanyol opta per ignorar-lo. Ens ve a dir, amb actituds que freguen gairebé el ridícul, que res no ha acabat mentre  no s’acabi amb els etarres que corren pel món, que res serà fins que els que queden no col·laborin amb les forces policials, que els presos es quedaran on estan... Per l’Estat, res a canviat. És aquella idea imperial d’un Estat en el que la pau és inadmissible si no va acompanyada de la total humiliació d’aquell amb el que  està enfrontat. Tornen a la meva memòria aquells articles de Borja de Riquer que tant bé defineixen l’actuació de l’Estat davant del que ha entès sempre com a colònies o, en el millor dels casos, entès com a part integrant del territori del que és propietari.

Alguns (m’agrada pensar que som molts...) hem rebutjat, des del principi, les bombes. Però hem anat veient com l’Estat ens deia allò de que amb violència res de res i que sense ella, tot. Després, quan la violència s’apaivagava  que, amb les armes, tampoc res. Després, sense armes,  que sense dissolució, tampoc, res. Ara ens diuen, després de la dissolució, que sense col·laboració amb les forces amades, res de res... No es tracta, en cap cas, de donar raó als que fotien bombes, però si algú d’aquells que  les posava es va creure  a l’Estat en cada una de les seves propostes, se suposa que  ha anat quedant escarmentat. Aquest és l’Estat en que ens toca viure i del que molts en volem marxar.

El Món sabrà què ha passat i com han actuat els diversos Governs que han estat funcionant en el País durant aquests anys.  Té  com a testimonis aquells que sí han pres part directa en la finalització de la violència i que, en més d’una ocasió, han estat inclús criminalitzats per la seva intermediació. Se sabrà. De moment, orgull imperial i neci.  Res  més.

J.  Vinyeta

4 de Maig de 2018

530.- “Poli bueno” i el Ministre Català

530.- “Poli bueno”   i el Ministre Català.-

Sempre he dit que  hi ha gent amb xispa, amb una agudesa mental extraordinària per  definir amb un traç o amb una sola paraula, una situació a la que un, sense aquestes qualitats, va donant-li voltes sense treure’n l’entrellat. Això és el que em va passar dissabte passat: anava observat l’entrevista que Laura Rosel  efectuava a Iñaqui Gabilondo i pensant, al mateix temps, que hi havia quelcom que no m’agradava i que no sabia definir. Aquella insistència en aparentar una neutralitat que a mi em semblava forçada, tot i que habitual en les seves intervencions diàries a la TV, aquella manera d’assenyalar l’error  (un, el no haver actuat) del Govern central i, a continuació els greus errors del Govern català sense afegir o parlar de les intervencions de Tusk, Urkullu i d’altres que proposaven, però que no acceptaven condicions,  em deixava malt gust de boca perquè no entrava en els prolegòmens previs a la declaració de Puigdemont; em semblava un discurs amb permanent  compensació de la que, a pesar dels suposats intents, en sortia sempre més beneficiada, sempre, en el meu entendre l’Administració central. Fins que va sortir a la  pantalla el missatge  d’un d’aquests amb xispa i em va donar la clau que jo buscava: el va definir com  al poli-bueno dels unionistes. Ho vaig tenir clar.

El Ministre Català s’ha trobat en front a totes les associacions de jutges i fiscals del País. Declarar que al jutge que volia la innocència de La manada li passava alguna cosa[1], ha posat en marxa el corporativisme  tant freqüent en el nostre Estat, arreu de l’Estat, i totes les organitzacions de jutges i fiscals de l’Estat estan demanant la dimissió o cessament del Ministre. El corporativisme sol ser una eina de defensa comú de qualsevol col·lectiu que, en si mateix i en massa casos, no deixa clara la injustícia contra la que es rebel·la el col·lectiu i, en massa  casos, respon  allò tant castís de hoy por tí y así tú, mañana, por mí...y que se enteren... Però, personalment el que em sembla greu, i del no se’n parla en el meu entendre suficient, està en el fet de que el ministre assenyali a un jutge “tocat”  i que  no hagi exercit el càrrec per corregir una situació que, a priori i pel que diu el propi ministre, podia  ser lesiva pels propis interessos de la justícia i, en conseqüència, de la ciutadania. Dit d’una altra manera: si el jutge de marres està tocat, com és possible que el Ministre del ram, sabedor del problema, no hi ha posat solució per evitar l’incendi?  Deixo la pregunta penjada, però potser ens hauria de fer pensar que entre el Ministre (i per tant entre el Govern que ara representa) i el poder judicial hi han més interferències, coneixements mutus, connivències, relacions i advertències o consells que  ens posen més en dubte la independència d’aquest poder judicial, qüestió que cada vegada ens sembla més evident.

J.  Vinyeta

30 d’Abril de 2018

---

[1] https://politica.elpais.com/politica/2018/04/30/actualidad/1525076110_372978.html

529.- Comentaris (La manada, Rivera)

529.-  Comentaris  (La manada, Rivera).-

Aquests últims dies ens venen marcats pels jutges i pel Sr.  Rivera.  Ha estat la sentència contra l’anomenada La manada la que ha aixecat més polseguera, amb un vot particular d’un dels jutges en que en demanava la absolució dels acusats. Dona la sensació que  la justícia espanyola  està  més pel  qui és l’acusat/acusats que no pas pel què li ha passat  a la  víctima o víctimes.  Sembla més culpable la ideologia que la violència física i  en tenim exemples, especialment a Catalunya, que coneixem tots. I, com sembla deduir-se de la sentència de La manada, si no hi ha seriosa i acreditada oposició als fets imputables, equival a condescendència. Com deia Iu Forn l’altra dia en la seva columna a El Nacional, la judicatura sembla estar en mans del sector més conservador (per a dir-ho suau) de la societat de l’Estat. El que sí és cert és que, amb massa freqüència ens arriben sentències que  ens omplen de perplexitat i que, agradi o no al sector judicial, ens mostren la desconnexió que  hi ha entre el món judicial i el món real, la  realitat del carrer. Canviar la Llei? Canviar als Jutges?  Les dues coses? L’educació, el canvi de xip especialment en determinats sectors del món masculí, tot plegat basat en els respecta a les diferències, canviaria coses. Però em sembla que proposar-ho així, no és res més que anar amb el lliri a la mà...

Mentre, i per arreglar-ho, ens trobem amb manifestacions que en res ajuden a conviure. Incitar a la venjança, com fa l’ínclit Sr.Rivera, denunciant uns mestres d’Institut, acusant de covard al propi Rajoy per no obrir-los-hi expedients als citats mestres en un tweet  convertit en viral, és propi  de violents innats i masclistes  (és ben bé allò de qui la té més llarga...)  donant corda a la caverna perquè, possiblement infringint la Llei de protecció de dades, publiqui les fotos dels mestres en qüestió. Assenyalar als que no son dels teus, ja ho va fer  Hitler. Els marcava amb colors (groc pels jueus, marró pels gitanos, rosa pels homosexuals....) i amb lletres   (B pels belgues, F pels francesos, S pels espanyols...) però amb aquestes clares manifestació d’odi, va acabar encenent   una guerra finalitzada amb 60 milions de morts. Parafrasejant Unamuno, diria allò de que m’horroritza pensar que un dia el Sr. Rivera pugui  dictar  normes per a la psicologia de les masses.  Un home que presumeix de tenir-la més llarga, de ser capaç d’assenyalar als que no li agraden i que deixa  la feina bruta, com ha estat el cas de les pintades a les parets de l’institut, a les foscors de la nit, com també feia Hitler primer amb les SA i després amb les SS, la ciutadania ha de rumiar-se molt bé fins on vol que arribi, o atenir-se a les conseqüències posteriors a les que aquest odi ens pot portar. Ho entenc com un avís seriós.

J.  Vinyeta

30 d’Abril de 2018

528.- Govern?

528.- Govern?.-

Amb la data de 22 de Maig a la cantonada, ERC sembla tenir el nervis de punta i insisteix en formar Govern. Semblen tenir clar (i em sembla que només son ells els que ho deuen  tenir clar) que la formació d’un Govern “permès” des de Madrid serà la panacea somniada que resoldrà els problemes de la intervenció a la que ja  va ser sotmesa  la Generalitat (que si la memòria no em falla ens ve des de 2015) i que comportarà  la desaparició del famós 155.

Però, qui garanteix que el hipotètic Govern creat amb aquests futuribles, pugui exercir  amb plenitud? Qui garanteix que la intervenció deixarà de tancar portes o desapareixerà perquè els diners del FLA i de la Generalitat, vagin només on vol el Sr.  Montoro? El  FLA, continuarà existint? ¿La Generalitat podrà prendre les decisions que entengui com a necessàries o el TC continuarà abocant a la paperera totes i cada un de les Lleis que aprovi el Parlament? ¿Es reposaran  els càrrecs cessats, o quan menys, seran reconeguts com a tals perquè el nou Govern els pugui nomenar de nou, si ho creu convenient? Els efectes destructors, en tots el ordres, causats pel famós 155, seran reparats? El empresonats i exiliats, seran homes i dones  lliures a partir de la formació d’aquell Govern? Algú creu en tanta bondat? O, encara pitjor, algú pensa que, per  crear un Govern “amic”, Madrid modificarà les seves decisions de forma favorable especialment en el que fa referència als empresonats/des i exiliats/des i al quasi miler d’imputats? I si les coses, a pesar de tenir Govern format, han de continuar sense garanties, no sembla més oportú que aquest Govern al menys neixi dels resultats del 21 de Desembre passat?

Mentre no es demostri el contrari, aquells resultatselectorals  son els que han de ser respectats, al menys per nosaltres. I no va ser precisament ERC qui, posats en el sector indepe, les va guanyar aquelles eleccions, amb l’agreujant  barbar de que, aquells que les varen convocar, també les  varen perdre per golejada i son, precisament, els que van posant tots els pals a les rodes per formar un  Govern a Catalunya que estigui d’acord amb aquells resultats electorals. Hem d’anar  traient aquests pals i, pel que sembla, a canvi de res? Perquè pensar que Madrid canviarà de criteris, em sembla massa agosarat. I participar-hi, és col·laborar, o no?  Rumiem-ho, tot plegat.

J. Vinyeta

28 d’Abril de 2018

527.- Grocs perillosos

527.- Grocs perillosos.-

Des del 20 de Setembre passat, la constant del govern de Rajoy està en insistir en que el Procés és  violent. Es tractava, com hem dit tantes vegades, de crear la idea de la violència permanent que hauria de justificar tot un tràmit judicial sever en el TS i en mans d’un jutge, Pablo Llarena, que ha estat vinculat a la ciutat de Barcelona en la seva carrera judicial, i que, segons El  Pais[1], entenia que el problema català no podia resoldre’s només de forma judicial (!).

Llarena cursa les euro ordres de recerca i captura dels exiliats catalans per rebelió (que suposa  violència necessària...) i Puigdemont, després d’un periple europeu de gairebé 2500 Kms, és detingut a Alemanya, empresonat i, en pocs dies, posat en llibertat: els jutges alemanys, que sí saben de la violència, rebutgen la suposada per l’Estat espanyol en aquest cas. Tal decisió desarma al  jutge Llarena i a l’executiu espanyol que, incapaços de reconèixer errors i amb la pretensió d’afermar aquell relat de violència  ja caduc a Europa, posen en marxa una campanya en la que tot és susceptible de ser considerat odi o terrorisme (recordem als CDR...) que, en qualsevol cas, sí serà  violència  inculpatòria. Mentre, Catalunya, que s’ha anat vestint de groc en demanda de la llibertat dels presos polítics,  va suportant, amb un estoïcisme cridaner, les ires furibundes i, aquestes sí, violentes dels grups feixistes que campen sense control i amb absoluta impunitat ja des de CatRadio fins a la recent anomenada Avinguda  Vicens Agulló  a la capital valenciana...

Amb aquests antecedents, arribem al dissabte 21 d’Abril d’enguany: el Barça ha de jugar la final de l’anomenada copa del Rei, enfrontant-se al Sevilla, a l’estadi del AT. de Madrid.  Com que la afició culer ja se sap gens indiferent  davant de tot plegat, decideix anar a Madrid vestida de groc i amb estelades. I amb xiulets perquè, com cada vegada, quan el rei Felip entri a la llotja de l’estadi i soni l’himne nacional espanyol, la xiulada indicarà el descontent general dels sobiranistes davant del tracta colonial que se’ns dona des de l’Estat i del paper d’un rei que, havent de ser mitjancer, actúa  de part.

L’afecció culer va arribant a l’estadi i es troba a la policía nacional requisant tot allò que sigui groc: samarretes, bufandes, llaços, xiulets a les criatures... Les peces grogues, petites pancartes, rètols extensibles, tot, sota l’excusa de que pot incitar a la violència, queda sotmès, sense ordres concretes al respecta, a l’arbitrarietat del funcionari policial que, gelós de la seva feina, l’aplica amb contundència.  És evident que amb el nord perdut i en plena paranoia, l’estat busca qualsevol cosa indiciaria d’allò que suposadament entengui que li pot convenir  (uf...!). Les estelades tenen més bona predicació perquè, per una sentència judicial, encara no recorreguda per la fiscalia,  estan autoritzades.

Les imatges dels homes i dones que s’han de desprendre de les samarretes que duen posades, portin  o no missatge serigrafiat, i els contenidors que els policies van omplint amb les requises, es tornen virals. I l’estat, que se’n fot del mort i de qui el vetlla, ni tant sols es ruboritza quan Europa i el món sencer veuen que, novament i per enèsima vegada, carrega inmisericorde contra  drets fonamentals: drets  que un Estat, que imposa sense discussió l’exercici de la Llei,  ignora que aquesta Llei que delata, neix inexcusablement de l’existència d’uns drets fonamentals i universals que transgredeix obsessiva, voluntària i permanentment.  El món ho veu i l’Estat no se’n amaga,  però convindrem  que poca cosa o res  pot esperar-se d’un Estat de nul·la tradició democràtica i per tant profundament habituat a les actuacions autoritàries. Per arrodonir la festa, Felip portava una corbata amb els colors del Sevilla... Paciència, fins quan?

De totes maneres avui, quan he sortit a festejar la Diada, he pogut observar que, fins que jo he estat al carrer, no havien segrestat les roses gorgues, potser perquè sabien que en serien centenars de milers i això donaria massa feina...

J.  Vinyeta
23 d'Abril de 2018

---

[1]https://politica.elpais.com/politica/2017/11/01/actualidad/1509563181_655395.html

526.- Comentaris (Valls, Llarena – Montoro, copa del Rei)

526.-  Comentaris (Valls, Llarena – Montoro, copa del Rei)

C’s s’ha d’escabellat.  Conscient de que l’alcaldia de Barcelona mai serà d’ells, anuncia la proposta de que Manuel Valls, ex primer ministre francès i de pare català, pugui ser el candidat del partit per  l’alcaldia de Barcelona. Es tracta de que Espanya i part d‘Europa tinguin la sensació de que el Sr.  Rivera pica molt alt i de que es  fa amb les esferes polítiques europees. Però la realitat està en que ni ell sap amb   quines opcions compte, tot i que personalment entenc que en cap: Barcelona és realment cosmopolita, el canvi constitucional arrel de Shengen permet als estrangers residents ser nominats i escollits en eleccions municipals. Però  BCN  compta amb  persones i equips que la ciutat i els seus ciutadans entenen  com a més propers, més útils i més servicials. Si algú, clarament desprestigiat després del seu pas per la política francesa, vol venir a fer l’Agost a Barcelona, em sembla que ho  té difícil, perquè les coses importants els barcelonesos en les prenem amb serietat. I molts, Sr. Rivera, veiem al Sr. Valls com si portés un nassarró vermell... Si les coses no es giren, i gairebé hauria de ser per alguna cosa de caire “hecatòmbic” i copernicà, entenc que Valls tindrà l’opció, com a molt,  d’entrar al consistori, però res més. Tanta opció com la que va tenir en el seu moment Carina Mejías que, pel que sembla, haurà de sortir per la porta del darrera del consistori, pot ser acompanyada amb Ada Colau i Alfred Bosch i qui sap si, volent un ajuntament unionista, el Sr. Rivera ens ajudarà a fer-lo decididament republicà.

La baralla entre Montoro i Llarena està en plena efervescència. Es fa difícil assenyalar qui belluga els fils de tot plegat.  Rajoy – Montoro - Llarena volen salvar els respectius  culs, esperonats, tots plegats, per un Rivera que va marcant els tempos polítics amb una insolència beneïda per un PSOE que no toca bola, aplaudida per la més extrema dreta i suportada per un PP que, en aquests moments esta més atabalat del compte a l’espera de les decisions de la justícia alemanya.

Llarena demana a Montoro que demostri que no hi va haver finançament il·legal al  1 – O. Dit de una altra manera, Llanera demana a Montoro que demostri la seva innocència al respecta.  Llanera advoca  que els informes de la GC assenyalen una “diversió” d’una quantitat que ronda el 2 milions d’€. Però al mateix temps ignora un informe del corresponents  funcionaris d’Hisenda que el tinent coronel Baena de la GC va guardar per unes suposades ordres de Zoido  per no  entregar l’informe de marres al jutge Llarena.  En  aquest informe Hisenda certifica que no  va haver-hi despesa de la Generalitat dedicada al 1 – O. L’embolic és gros, evidentment. I tots busquen lliurar-se del que en serien clares responsabilitats: Llarena, d’haver portat a terme una instrucció pèssima, Montoro,  d’haver mal controlat el que era la clau de volta del que havia de ser la rendició de la Generalitat, Rajoy, com a màxim responsable de la intervenció de la Generalitat. I Zoido i Baena, sabedors de l’existència del informe d’Hisenda que  deixa clar tot plegat, intentant passar el més desapercebuts possible.  Una guerra sempre comporta víctimes...

I ahir estava clar que hi hauria sarau a Madrid.  Una final de copa del Rey en la que hi participa el Barça és un espectacle extra esportiu garantit. Si la final és contra l’At. de Bilbao, la festa és complerta. Tot i que el Barça hi anava sense partner polític,   no va fallar. La policia requisava especialment  coses grogues: samarretes, bufandes amb lemes o referències a qualsevol cosa o sense... Quina  mania  amb el color  groc....! És  a dir,  posaven en ambient a tots els culers que ja hi anaven animats... I va arribar el moment gloriós. L’entrada el Rei a la  llotja de l’estadi i la posta en marxa de l’himne nacional espanyol amb suficient intensitat per amagar els xiulets que massa  culers (per a no dir tots els alí presents) dedicaven aquell sobirà que en un discurs de no fa pas tants dies s‘havia oblidat d’ells i justificava sense embuts la violència que contra ells s’havia produït. La policia feia fotos als que xiulaven perquè, últimament, tot és terrorisme...  Després va venir un partit de futbol ben jugat en el que el Barça va atropellar al contrari. Potser va ser que els jugadors volien fer-li un comiat digne a un dels millors jugadors de la història del Barça. És diu Andresin, Don Andrés, Iniesta, derrotant al contrari per un contundent 5 a 0. Ara, a esperar la corresponent i habitual repressió posterior...

J.  Vinyeta

22 d’Abril  de 2018