530.- “Poli bueno” i el Ministre Català.-
Sempre
he dit que hi ha gent amb xispa, amb una agudesa mental
extraordinària per definir amb un traç o
amb una sola paraula, una situació a la que un, sense aquestes qualitats, va
donant-li voltes sense treure’n l’entrellat. Això és el que em va passar
dissabte passat: anava observat l’entrevista que Laura Rosel efectuava a Iñaqui Gabilondo i pensant, al
mateix temps, que hi havia quelcom que no m’agradava i que no sabia definir.
Aquella insistència en aparentar una neutralitat que a mi em semblava forçada, tot
i que habitual en les seves intervencions diàries a la TV, aquella manera
d’assenyalar l’error (un, el no haver
actuat) del Govern central i, a continuació els greus errors del Govern català
sense afegir o parlar de les intervencions de Tusk, Urkullu i d’altres que
proposaven, però que no acceptaven condicions, em deixava malt gust de boca perquè no entrava
en els prolegòmens previs a la declaració de Puigdemont; em semblava un discurs
amb permanent compensació de la que, a
pesar dels suposats intents, en sortia sempre més beneficiada, sempre, en el
meu entendre l’Administració central. Fins que va sortir a la pantalla el missatge d’un d’aquests amb xispa i em va donar la clau que jo buscava: el va definir com al poli-bueno
dels unionistes. Ho vaig tenir clar.
El
Ministre Català s’ha trobat en front a totes les associacions de jutges i
fiscals del País. Declarar que al
jutge que volia la innocència de La manada
li passava alguna cosa[1],
ha posat en marxa el corporativisme tant
freqüent en el nostre Estat, arreu de l’Estat, i totes les organitzacions de
jutges i fiscals de l’Estat estan demanant la dimissió o cessament del
Ministre. El corporativisme sol ser una eina de defensa comú de qualsevol
col·lectiu que, en si mateix i en massa casos, no deixa clara la injustícia
contra la que es rebel·la el col·lectiu i, en massa casos, respon
allò tant castís de hoy por tí y
así tú, mañana, por mí...y que se enteren... Però, personalment el que em
sembla greu, i del no se’n parla en el meu entendre suficient, està en el fet
de que el ministre assenyali a un jutge “tocat”
i que no hagi exercit el càrrec per corregir una
situació que, a priori i pel que diu el propi ministre, podia ser lesiva pels propis interessos de la
justícia i, en conseqüència, de la ciutadania. Dit d’una altra manera: si el
jutge de marres està tocat, com és possible que el Ministre del ram, sabedor
del problema, no hi ha posat solució per evitar l’incendi? Deixo la pregunta penjada, però potser ens
hauria de fer pensar que entre el Ministre (i per tant entre el Govern que ara
representa) i el poder judicial hi han més interferències, coneixements mutus,
connivències, relacions i advertències o consells
que ens posen més en dubte la
independència d’aquest poder judicial, qüestió que cada vegada ens sembla més
evident.
J. Vinyeta
30
d’Abril de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada