537.- Reflexió en veu alta.-
En moltes ocasions he
pensat el que ara, vista la història,
ens sembla inversemblant. Però quan les SS varen entrar a Ucraïna varen ser
rebudes per la població amb flors i aplaudiments: allunyar-se d’Stalin era primordial. Després,
va passar el que va passar i la història ens en fa de nou memòria. Ja sé
que les comparacions son odioses. I molt
més si volem fer referències a fets de fa més de 70 anys. Però penso que
aprendre del passat no té res dolent, al contrari. Dic això, i pensant sempre en que la prudència
no ens faci ser traïdors, que la moció de censura, presentada per Sánchez
en contra de Rajoy, ens obliga
a prendre partit. És una pregunta que deixo penjada (i amb la que cada un sabrà
que ha de fer...): hem de respondre-hi
afirmativament a la moció? Personalment entenc que no, que no ens hi podem
afegir, perquè em sembla que tan dolent és tenir Rajoy com a cap del govern de la metròpoli
com a Sánchez; que, en qualsevol cas, contarà, per a o per b, amb el
beneplàcit dels C’s que, veient-se guanyadors bellugaran tot per a fer-se ells
els amos amb unes eleccions que les enquestes els assenyalen com a guanyadors,
tot i que , fins que no s'obrin les urnes, està per veure.
Per tant, entenc que el
meu NO és permanent perquè, no fos cas que, com va ser
el cas dels ucranians, volent fugir d’Stalin
abracéssim a les SS que varen entrar com a salvadores, per caure amb
elles en una repressió, de la duresa com
a mínim, si no pitjor, com la que ja tenien.
No estem bé, és cert, però podem estar pitjor amb aquells que volen i necessiten ser més papistes que el Papa. Rajoy, després de la Gürtel i de les sentències que hi ha per venir, caurà i
segurament empès pels seus propis barons que, de mantenir el tros tal com està,
veuen assecar-se la collita. Els barons del PSOE PSC, al contrari, hi veuen el moment per regar les feixes. I Rivera
espera fer-se amb els dos horts... A menys, està clar, que hi haguessin pactes favorables i, més important encara, garanties
del seu compliment, tot i que ja sabem quina és la voluntat del gaire bé res que va quedant d’aquella
ERC que ens alegrava a tots... Veurem les decisions que els d'aquí prenen a Madrid. I si en prenen alguna que no m'agradi, l'assumiré...
Nosaltres tenim feina per arribar
fins on ens cal i en la que hem de persistir. No ens deixem enredar. Paciència, prudència i perseverança...
J. Vinyeta
29 de Maig de 2018
1 comentari:
Joan, a veure si aquesta vegada m'has rebut, ja m'ho diràs, Víctor
Publica un comentari a l'entrada