536.- Millo i Carrizosa.-
El Sr. Millo ha resultat ser un bon deixeble del mal
recordat Fraga, quan ens va dir, sense
embuts, allò de “La calle és mía...” És el que ens repeteix oblidant,
o potser sent clarament conscient, que només les dictadures es mostren
propietàries de tot, el que inclou,
evidentment, el carrer. Les limitacions de drets son pròpies de governs en les
que Millo sembla que és per on millor es belluga. Perquè resulta, segons ell,
que uns poden reaccionar amb violència i, perquè això no passi, els altres no convé que es manifestin. I si ho
fan, que s’atenguin a les patacades que els seus pupilos els hi fotaran, beneits per la policia nacional, guàrdia civil i mossos, que no
sembla, aquests últims, que estiguin
massa per la feina...
El Sr. Carrizosa sembla voler ser més llest. En un moment en que la seva cap de files no
hi és, aprofita per mostrar paquet. I com que és un bon provocador, vol traure
un llaç groc que hi ha posat en un
seient del Parlament que està just davant d’ell. Està dient a tota la colla de feixistes
emmascarats que recorren els carrers de Catalunya com han d’actuar. No cal ni respectar
el Parlament... A partir d’ara, tenen
barra lliure. No és conscient del disbarat que ha fet ni del favor
internacional que ha regalat a la causa republicana: els pinxos només actuen perquè es pensen que
la tenen més llarga i el cervell no sol ser una eina que facin servir. Però tot
és curt... Però no per això té excusa alguna.
Srs. Millo i Carrizosa: us heu entestat en voler
fer entrar el clau per la cabota. Passareu arrossegant l’odi al que serviu, desapareixereu
del món polític quan ja no sigueu útils, per les raons que siguin, als
interessos dels que us paguen (no pretengueu fer-me creure que actueu per una
ideologia sacrosanta i no per a defensar unes garrofes que, dia a dia, es van
posant més cares...) i, a pesar dels intents constants de reduir-nos a un pur
estatus antropològic, Catalunya subsistirà. I quan vulgueu mirar endarrere
durant la vostra marxa, veureu que hi ha
quedat un País sà, que ha tingut la
bonhomia de no apedregar-vos mentre els vostres us fotien fora. Guardarem els
noms i la vostra història perquè les generacions futures sàpiguen qui éreu i
com us vàreu comportar amb un País que podia haver estat el vostre, però al que
hi vàreu renunciar pensant que, llogant el cul, en trobaríeu un on serieu
avaluats i premiats amb condescendència. Mentre aneu marxant, repetireu allò que ja va dir un dels vostres, fa anys, “Que
error, que inmenso error...” Serà la
vostra creu.
27 de Maig de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada