144.- Dues anècdotes

144.- Dues anècdotes.-

Llegeixo en la pàgina 23 el diari Avui del 4 d’Abril d’enguany l’article del Sr. Josep Mª  Pasqual, en el que comenta  la “Chirigota” dels carnavals gaditans en la que, literalment, s’envia als catalans a la merda[1] (...a la mierda con los catalanes... a la mierda con Duran Lleida... y a la mierda Catalunya...).  La “Chirigota”, segons el mateix article, va estar premiada amb un accèssit pel Patronat del Carnaval[2].

Dit això, em permeto posar sobre el paper dues anècdotes que vaig viure directament a Andalusia, tot i que amb alguns anys de diferència.

La primera anècdota (segona en el temps), succeeix, precisament, a  Cadis l’Octubre del 2010. Arribem a Cadis i lloguem un taxi perquè ens porti al centre  de la Ciutat amb l’idea de fer la  nostra un cop “centrats”. El taxista em diu, sense venir a compte i suposo que amb el desig de fer-se simpàtic, “¿Sabe Ud porqué la OMS ha declarado a los riñones de los gaditanos como a los de mejor calidad para ser utilizados en transplantes de riñón?. Jo, reconec que amb candor, li dic que n’ignoro la causa i, per tant, prego em doni la raó del per què. La resposta és antològica. Se’m queda mirant i, rient, em diu  “Por que son los que menos se han doblao por trabajar...” Rigorosament històric i amb testimoni per a confirmar la veritat dels fets.

L’altra anècdota (primera en el temps i uns anys abans) em va succeir a Sevilla. Des de l’Aeroport prenem un taxi i li diem al taxista que ens porti al centre d’Informació de la Expo, que s’hi realitzava a Sevilla en aquells dies del 1992, per recollir les claus del apartament que, a través de la pròpia Expo, havíem llogat. El viatge en taxi, entre anar i venir, inclosa la confusió del taxista entre el nom dels apartaments i el nom del carrer on aquests apartaments estaven ubicats, va donar temps per xerrar amb ell. El PSOE feia gairebé deu anys que estava en el Govern (el que no recordo és si encara tenia majoria absoluta o ja no). Estava en plena efervescència els tema dels PER, se sabia de la implicació del germà d’Alfonso Guerra en un tema que recordem tots i començaven a sonar els primers casos de corrupció dins del Govern de Felipe González. Li vaig preguntar al taxista quina era, segons ell ho veia i sabia, la opinió general i popular  respecta a tot plegat. La resposta del taxista va ser molt concreta: “¿Que no han robado los otros hasta ahora? Entonces – va continuar -  ¿por qué ahora no pueden robar éstos?”. La resposta ens va deixar a tots  atònits. També rigorosament històric i amb testimonis per corroborar-ho.

Aquells que, segons el criteri popular del taxista, podien robar, s’han barrejat, pel que sembla i des de fa temps, amb els “afectats” per determinats ERE que, amb cocaïna inclosa,  han acabat als jutjats i que han costat a les Arques de la  Junta,  una fortuna en diner públic. I els gaditans, graciosos, “xistosos” i, perquè no, irresponsables, posen en la picota al Sr. Duran per dir el que tots sospitàvem, però que és veritat i que el taxista gadità ens confirmava amb la irreverència pròpia del que sap  que ni ell ni els que tenen els ronyons en perfecte estat, no seran ni tan sols advertits del seu desori.

Les eleccions andaluses, segons el que ja vaig veure durant la precampanya per les TVs i vistos els resultats, semblen deixar clara la intencionalitat de vot en el sentit de la necessitat de conservar la política del subsidi: cuidar  els ronyons “...que menos se han doblao...” i mantenir allò del  “... por qué ahora no pueden robar éstos...”.  

Així les coses, m’estimo més no fer més judicis de valor dels que ja he fet, no fos cas que   algú o molts em titllessin de sectari: prefereixo que cadascun se’ls faci i en tregui conseqüències. Però les realitats que els que anaven amb mi i jo vàrem viure, son les exposades.

J. Vinyeta

6 d’Abril de 2012

---

[1]  La còpia literal de la lletra de referencia  la he tret de l’extracta que d’ella en fa l’autor en l’article esmentat.

[2] L’autor en dona la composició d’aquest patronat

143.- Reflexions

143.-Reflexions

El “Problema  Catalán”.- És ben cert que aquí a casa, hi ha moviment. La creació de la Assemblea Nacional  Catalana i la futura Llei de Consultes, per exemple, en son  una mostra clara del que “es belluga”. L’espoli permanent, la deslleialtat de l’Estat Central respecta dels  deutes pendents, els sistemàtics atacs a la Llengua i més coses sabudes per tots fan  el jaç sobre del que el cercle sobiranista es va eixamplant  i fan que aquest  rum-rum independentista sigui gairebé una remor Nacional. Així estan les coses. I així és com les veuen des de Madrid.

La premsa ultramuntana ja fa dies que esvera el galliner mesetari empenyent al PP a una involució que inclús em sembla estar per sobra de la voluntat dels populars (i no vull fer entendre que les ànsies centralitzadores del partit en el poder siguin de menor quantia, al contrari) i ho fan anunciant, amb traca i mocador,   que “en España tenemos un problema:  Cataluña”. I és cert: un gravíssim problema que, com tots sabem (i ells, també), fa créixer no el desig de  revenja, al que penso que hi tindríem dret, si no, crematística i pragmàticament parlant, el desig de fer-nos-ho sols perquè, com ja es va dir en l’Acte Fundacional de l’Assemblea, de raons per a tal fi en tenim un munt, “...inclús les  econòmiques...”  Poques coses més a afegir-hi.

Però, per què ara una ofensiva d’aquesta envergadura? En la meva modesta opinió, la resposta és clara: saben que marxem, perquè tot allò que diuen que és  “...el problema Catalán...” no és més  que una evidència del que serà realitat en un futur que espero no massa llunyà. Tenen por i, és per això, perquè tenen  pànic  que marxem, que empenyen a tots els seus, i que son molts tot i que mal ens pesi i ben situats, per continuar amb l’asfixia en tots els ordres: a no aportar ni un euro  més per cap concepte i, per tant,  que no es facin les infraestructures necessàries d’accés a ports i aeroports (i no parlo de carreteres – autovies – autopistes, perquè és aquest un tema sagnant), perquè l’eix  de mercaderies famós sigui el Central i no el Mediterrani, perquè s’emportin les Caixes d’Estalvi, perquè es boicotegin hipotètiques consultes que, avui per avui, no seran ni vinculants, que ens  amenacin, inclús judicialment, de forma permanent i en tots els ordres i àmbits, etc... És a dir, diuen als seus que ens avisin i amenacin de que si marxem, tot el que hauria d’estar fet ens ho haurem de fer nosaltres sols. No serà un problema. No han entès mai que si  som on som ho ha estat per  la nostre voluntat i en contra de les seves permanents imposicions. I que precisament aquesta “solitud” és la que volem. Però tenen por de la nostra fugida i, per això,  l’esperit imperial, de jou i de fletxes, està per sobre de qualsevol altra consideració: la Metròpoli no pot perdre una colònia. El res que encara queda d’un imperi medieval en cap cas pot trencar-se. Aquesta és la seva filosofia i actuen en conseqüència. El hi son més importants aquests principis que els diners que deixaran d’ingressar per mantenir aquesta filosofía.

Corrupció.-. Els escàndols de corrupció emmerden tot l’Estat Espanyol. L’últim destapat n’és un que si be sospitàvem, alguna vegada que algú l’havia insinuat havia rebut, com es diu vulgarment, hòsties fins i tot en el carnet d’identitat. Faigs referència  al frau multimilionari  del Departament de Treball  a la Junta d’Andalusia. Pel que sento a dir, les disbauxes valencianes seran un joc de nens davant del que pot arribar a ser el forat negre andalús.

El problema gruixut de tot això és que la corrupció està tant generalitzada que gairebé, i de forma general, preocupa més el morbo que  determinades actituds derivades d’aquestes corrupcions generen que no pas de la gravetat del problema en sí mateix: es parla més dels 25.000€ gastats freqüentment en cocaïna per un dels encausats en aquell frau, que del fet de que la corrupció s’estengui també, com taca d’oli, es justifiqui en la moral col·lectiva i es converteixi en quelcom  que forma part del nostre devenir diari. I això últim  és el més greu que poden generar aquestes  situacions.

Ja sé que no tots els polítics  son corruptes per acció. Però  ho son clarament per omissió. Perquè, podent-ho fer, no fan res per evitar-la. Es limiten a manifestant-se amb una suposada estranyesa davant dels fets descoberts, i després deixen  que la justícia faci el que hagi de fer perquè així ells no caldrà que facin res. L’excusa és clara, és cert, però no per suposades raons de justícia deixen de quedar en evidència.

Però l’Estat està en una situació molt difícil i els polítics ens demanen ajustos en les nostres economies per sortir-nos-en  tots plegats de l’atzucac en que ens trobem. I ells, assenyalats dia a dia per problemes de corrupció, ens demanen la nostra comprensió davant dels ajustos necessaris. Amb quina autoritat moral ens ho demanen? On son o han anat a parar els diners de tots aquests casos de corrupció? Com és possible que, en cap  cas hagin retornat a les arques de les que  varen sortir? Algú d’aquests que ens demana comprensió, ens hauria de donar respostes. Potser que, de donar-nos-les, seríem més comprensius amb ells.

J.       Vinyeta

21 de Març del 2012

142.- Símbols

142.- Símbols.-

Hi son arreu. I jo diria que, en veure’ls, la nostra memòria recupera tot allò que, en general i durant tant de temps com d’antiguitat recordem del símbol, ens ha quedat “arxivat” al respecta. A vegades passa que els símbols han estat de tanta transcendència universal que la pròpia Història, amb majúscules, ens va proporcionant informació quasi constant sobre del què aquell símbol representa. Entre aquests símbols de caràcter, diguem-ne, universal (entesa aquesta universalitat com a l’amplitud d’identificació del mateix) n’hi ha dos que, en el meu entendre, s’emporten la màxima popularitat i coneixença: em refereixo a l’Esvàstica nazi i a la Falç i Martell comunista. Tots dos, sota l’ègida de les ideologies corresponents que avancen de forma paral·lela i amb clares coincidències.

Es podria dir, i amb poc marge d’error, que la famosa Esvàstica ha desaparegut del nostre dia a dia. No en el seu aspecte ideològic, perquè encara hi grups més o menys minoritaris, i molt influents i poderosos, no ho oblidem, que professen la ideologia hitleriana. Però si que ho ha estat al menys en l’aspecte físic de no veure els símbols nazis pels carrers. Perquè, és ben cert, que el clamor popular que encara generen les males arts d’en Hitler, degudament airejades pels lobbys jueus permanentment, pels supervivents, tot i que ja en queden pocs, dels camps d’extermini (i amb això no vull que es confongui el que dic amb un clam antisemita o, encara menys, en una suposada negació de la realitat que es va viure en l’època nazi) i per les esquerres en general, han anat conscienciant al món sencer de la perillositat d’una involució que retornés a aquella ideologia. La por, diu el refrany, guarda la vinya. I quan en una festa de disfresses, ara fa pocs anys, un dels hereus de la corona d’Anglaterra, llueix en el seu braç un braçal nazi, tot el món s’esvera, no fos cas...

En canvi, avui dia son perfectament visibles, i diria que arreu encara, Falç i Martell encreuats acompanyats amb la demanda generalment de socialisme i, en el món occidental, de democràcia. En molts cassos, per allò del eurocomunisme sobrevingut, per modernitat o per substituir un símbol carregat de records que culpabilitzan a segons qui, es suprimeix la simbologia tradicional per un estel vermell de cinc puntes. Però això no vol dir renúncia a la ideologia inicial. La Falç i el Martell que avui dia oneja en moltes senyeres vermelles en moltes manifestacions, han estat els símbols sota el que s’han portat a terme més barbaritats que sota els símbols nazis. Stalin, Mao, Pol-Pot, Tito i tot un llarg etcètera son noms que han estès la seva llarga ombra i que, amb això del socialisme per bandera, han massacrat a mitja humanitat. El famós Paradís sovietic o la revolució del Llibre Vermell de Mao, o els països de darrera el Teló d’Acer fins a la seva caiguda per exemple, no han estat més que dictadures amagades, o inclús justificades (Cuba n’és paradigma d’aquestes justificacions, encara avui) per unes esquerres tremendament tolerants amb el Pare Stalin i companyia.

Per tots aquests antecedents, quan veig una pintada o una pancarta que encapçala una manifestació per exemple demanant socialisme i llibertat, se’m arruga el melic i pregunto quin és aquest socialisme que es reclama, si aquest socialisme serà compatible amb la llibertat i si aquesta llibertat que acompanya la demanda anirà per davant, en qualsevol cas, d’aquell socialisme. I haig de dir que, fins avui, aquell socialisme que encara es predica amb la Falç i el Martell (o avui dia amb l’estel vermell de cinc puntes) ha estat, en termes molt i molt generals, incompatible amb la llibertat. I el devenir del temps així ens ho ha mostrat.

Els nazis varen perdre la guerra. Mentre a Nüremberg es representava el final del nazisme, la Falç i el Martell ja havien substituït l’Esvàstica sobre la cúpula del Reischtag berlinès i la Mare Rússia es convertia en una súper – potència. A partir d’aquell moment s’instal·la un silenci clamorós i culpable més enllà de la dividida Alemanya. Aquells que ja saben el que hi passa, guarden silenci i, disciplinats, desmenteixen tot allò que algú ens deia que hi passava i fan el possible per amagar-nos-ho.[1] Aquells, diguin el que diguin, en varen enganyar. I és per aquesta desinformació expressa que no hi ha clam popular en contra d’aquesta simbologia: no es confirmaven els fets.

Tot això ve a raó de que els Srs. d’Iniciativa, han celebrat l’aniversari de la seva fundació. La fusió del PSUC amb el Partit dels Comunistes de Catalunya i l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, crea l’actual Iniciativa. Vàzquez Montalbán suggereix d’esborrar el nom de “comunistes” de la coalició per fer-la més païble (qui sap si va ser el Biscuter o potser el mateix Carvalho qui varen fer el suggeriment). Però sabedors dels orígens de la realitat socialista que, encara avui, proposen, no han estat capaços de demanar perdó per l’engany a que ens varen sotmetre negant i amagant durant anys, reitero, les bestieses que varen cometre els seus caps de files, als qui varen reverenciar i obeir disciplinadament fins a la caiguda del famós Mur de Berlín. Encara hi son a temps. I, en la meva opinió, si no ho fan difícilment obtindran la credibilitat que sol·liciten a cada contesa electoral: ja ens varen enredar una vegada...



J. Vinyeta
2 de Març del 2012

[1] J.P. Sartre, símbol de la intel·lectualitat franco – europea dels mitjans del segle passat, en el seu moment, va negar la existència de les “purgues” stalinistes perquè de se saber-les, va dir, s’hagués desanimat als comunistes francesos...

141.- "Polacos"

141.- “Polacos”.-

Sempre m’ha intrigat que, des de la Meseta franquista, se’ns anomenés, despectivament, “Polacos”. No trobava original que aquest menyspreu només vingués donat per la nostra parla que els hi resultava, a tots aquells, inintel·ligible, com si escoltessin enraonar “polac”. No ho trobava coherent, perquè tampoc el Basc els hi era entenedor i les altres formes del català, com el Valencià i el Balear, tampoc els hi eren intel·ligibles i, tot i això, ni bascs ni valencians ni balears eren “Polacos”. Només ho érem nosaltres (no sé si a València i a Les Balears o al País Basc allò de “habla en cristiano, perro” també s’hi va donar, tot i que imagino que sí). Era l’única explicació que sabien donar-me inclús els meus, els d’aquí, i tampoc era tan estrany pensar que fora realment per motius de llengua si, com sabem, l’única llengua i per tant l’única manera de parlar que havia d’existir és la castellana (i passats més de setanta – cinc anys de la victòria franquista i trenta cinc de la mort del dictador encara la situació és manté pràcticament igual). I així ho tenia entès.

Però vet aquí que un dia, cabussant-me una mica en la Història, m’arriba a les mans un reportatge cinematogràfic sobre la vida i miracles del Sr. Hitler[1]. En aquest reportatge l’autor comenta les ànsies expansionistes del dictador alemany i recorda que ja abans de que signés, pel 1934, el Pacte de no agressió amb Polònia, Hitler deia el següent:

“Els polacs han nascut especialment per a la feina dura. Hauríem d’utilitzar-los simplement com a font de treball no especialitzada. Els polacs només han de tenir un amo: els alemanys”. I afegia: “Tots els representants de la intel·lectualitat polaca han de ser exterminats. M’agradaria matar sense pietat a tots el homes, dones o nens de la raça polaca o que parlin polac...”

No us sembla possible que el propi Franco copiés del seu admirat Hitler i que canviés del discurs “alemanes” per “españoles” i “polacos” per “catalanes” i que així se’ns veiés des d’aquell canvi - traducció – assimilació per tots els corifeus franquistes? No pot ser que d’aquí ens vingui el mot imposat?

No m’atreveixo a afirmar que aquest sigui l’origen de la dita. Però convindreu amb mi que “se non è vero, è ben trovato”...” oi?

J. Vinyeta
18 de febrer de 2012


[1] Visions of War.- Hitler in his own words (first part).- Alba Communications Ltd / Take Three TV productions 2002. Directed by James Wignall

140.- Pressupostos 2012

140.- Pressupostos 2012.-


CiU i PP han signat una acord per aprovar els pressupostos del 2012. La resta de partits, tots, han anat foten pals a les rodes per no haver de signar uns pressupostos restrictius i fer que el desgast del partit en el Govern sigui el més gran i greu possible, a fi de mantenir, aquests Partits, més o menys intactes les seves expectatives electorals i per poder dir a posteriori que CiU ha venut la seva ànima al diable. I la Sra. Camacho, que s’ha llençat, amb cos i ànima, a donar suport a CiU, està com unes Pasqües de feliç i contenta. Es pensa que és la Reina de la festa i presumeix de que realment dialogar amb ella és dialogar amb Madrid. No vol veure que amb els dotze diputats que té no pot fer res més que sortir a la foto i no vol entendre que si algú ha de parlar amb Rajoy ha de ser el nostre President i no ella. Sap, això sí, que no hi te res a perdre, perquè sap del desgast que està patint el seu partit fora de Catalunya i sap, també, de la dificultat que generen el compliment de les decisions que manen des de Brussel·les perquè el seu partit pugui renovar la majoria absoluta en les properes eleccions. Per tant, i per si de cas, quant més a prop estigui del que es ve en anomenar centre polític aquí a Catalunya, millor li pot anar en un futur.

Dit això, crec que hem de parlar del que no han fet els altres Partits. Suposo que tots els Partits son conscients de la situació del nostre País: amb una crisi que sembla que empitjora, una situació econòmica d’ofec des de Madrid que impossibilita sortir-nos-en, la Sra. Merkel marcant-nos els borals del camí a seguir, amb les limitacions que aquest guiatge comporta, i amb una recentralització política per part del PP que fa tremolar. És per tant el moment de que, amb independència de les ideologies, el pragmatisme (per no dir-ne clarament maximalisme) prengui cartes en el tema i els Partits posin la mà a disposició del Govern que, tot i que no és el Govern que jo personalment voldria i amb independència d’això, està plenament legitimat per les urnes. Diria, com argumentava un bon amic meu, que la pregunta a fer-los-hi als Partits és molt simple. Hem de preguntar als Partits si son socialistes, o republicans, o eurocomunistes o nacionalistes abans que catalans, si primer és el partit o ho és Catalunya. I entenc que la resposta és obvia. Per tant, que no s’esverin si un dels partits de l’arc parlamentari català, també per conveniència particular, tot s’ha de dir, ajuda a la governabilitat aquí a casa nostra. Això sí, els Srs. Herrera i López Tena, tot i que molt esverats amb la conxorxa CiU - PP, son capaços d’anar de bracet amb Ciudadanos (qui ho havia de dir, oi?) per portar els Pressupostos al Tribunal de Garanties Estatutàries endarrerint, no menys d’un mes, la aplicació de la Llei que els acompanya. I no sé que és pitjor si aliar-se amb el PP o fer-li l’agar-agar al Sr. Rivera.

Hi afegiria uns petits detalls, petits, o potser no tant, però significatius: el PSC, com els altres, però amb més intensitat, blasme per l’acord amb el PP, oblidant-se de que, quan es va pactar amb el PSOE, es a dir amb ells, Catalunya va sortir-ne tant o més escaldada que quan es va pactar amb el PP, amb l’agreujant de que ells formaven el Govern de Catalunya. El Srs. d’ERC ens varen aixecar la camisa, i per dues vegades, amb aquella famosa “clau” i amb el mateix Govern. I el Sr. Herrera i els seus, sabedors de les seves limitacions, abundaven, sistemàticament, en el que feien els altres dos. Del dèficit que entre tots tres ens varen deixar mentre governaven, en parlem avui i haurem de parlar-ne durant anys. Amb tots aquests antecedents, i encara son capaços de fer els papers que fan? Quines penques...!

Torno a preguntar-los-hi a tots: què sou primer, partidistes o catalans? Pel que aneu fent i en el meu entendre, la resposta és molt clara: el Partit, pel poder que genera o pot generar, és primer. I tot lo altra va al darrera, també Catalunya. I així ens va.


J. Vinyeta
17 de Febrer del 2012




P.S.: Mentre escric el present, el Conseller Mas – Colell ens avisa de la caiguda del creixement durant l’últim trimestre, el que obligarà a una revisió dinàmica dels pressupostos recent aprovats. Era una trampa preparada per descol·locar al PP, o ha estat una badada del departament d’Economia? Independentment, els Partits tindran una altra ocasió per col·laborar pel bé del País, i l’excusa perfecta per fer-ho en tots els àmbits. Novament si jugaran la credibilitat davant dels ciutadans de Catalunya. Tenim memòria, i que no ho oblidin, perquè tots aquests, i diria que sense excepció, ja tenen mala experiència d’aquests oblits.


./.

139.- Comentaris

139.- Comentaris –


PSOE – PSC.- Aquest últim cap de setmana, el PSOE ha celebrat el seu Congrés a Sevilla. Rubalcaba ha estat nomenat Secretari General del Partit en detriment de Carmen–Carme Chacón. I, en conseqüència, el PSC s’ha fotut una altra patacada. La Direcció del PSC, en paraules del Sr. Elena, ha estat neutral amb els dos candidats. Però no ha estat aquesta la posició que els pobres mortals hem entès que el PSC mantenia amb els Candidats. Han apostat per Chacón, per molt que ens vulguin fer creure que no (quants dels delegats del PSC han votat per Rubalcaba?) i a Madrid tampoc se’ls creuran del contrari. El PSC ha d’entendre que, aquesta suposada neutralitat no ha estat gens clara, que el camí que va des del carrer de Nicaragua fins al de Ferraz, ha quedat ara molt embardissat i que no seran els de Ferraz els que vinguin a desbrossar-lo. Si el PSC volia grup parlamentari propi potser ara seria el moment, perquè entenc que el Sr. Rubalcaba no els hi farà gens fàcil ni agradable la estada dins del grup parlamentari del PSOE: Rubalcaba té memòria. Han de decidir què, qui, com..., és a dir que volen fer, on volen anar, si hi ha lideratge per a fer-ho, si tenen quelcom per dir-nos... No sembla que res de tot això hagués quedat clar en l’últim Congrés de fa dos mesos. I ara ha quedat tot encara més emboirat.

Ministeri de Cultura.- El Senyor Wert es va engrescar en una discussió sobre les curses de braus en la Comissió corresponent. El Diputat Tardà d’ERC (algú ho havia de dir...!) li va dir que a Catalunya no hi tornarien haver-hi “corridas” perquè el Parlament havia elaborat i aprovat una Llei que les prohibia. El Sr. Wert li va contestar que entenia que el Parlament Català no podia manifestar-se en un aspecte cultural com del que estaven parlant. Ras i curt!. Queda clar quin és el tarannà democràtic d’aquest Sr. Wert, capaç de posar en dubte a tot un Parlament democràticament triat, i quin és el caire del PP, perquè les altes esferes del partit tampoc l’han desautoritzat. Res, però, que no sabéssim.

Però sí que em sembla cert que aquest Parlament nostre fent les coses a mitges, com les va fer, no va donar un aire de serietat i aprofundiment en el problema de protecció dels animals. No es varen tenir els arrestos necessaris (ara se’n diuen valors...) per fer una Llei general complerta i els correbous i altres manifestacions, també anomenades culturals en les que els animals son maltractats, es varen quedar fora de la prohibició. Fent-ho així es va deixar la porta oberta perquè el Constitucional[1], que si alguna cosa té no és precisament simpaties vers el nostre País, entengui que la Llei es clarament plena de mancances com a expressió per a la protecció dels animals i que, per tant, cal deixar-la sense efecte. Serà una mostra més de que no fem les coses ben fetes. Però no crec que deixin passar una oportunitat com aquesta per deixar d’imposar-nos l’anima espanyola, autoritària, singular i suposadament culta a uns pobres i salvatges “polacos” com nosaltres que no sabem apreciar l’Art de Cúchares...

Spanair.- Podríem dir, com el títol de la novel·la, que era la crònica d’una mort anunciada. Tot allò que es vulgui fer aquí a casa nostra i que depengui de Madrid en la seva resolució final, mai no podrà enlairar-se, i mai tan ben dit. El tractament colonial no permet, ni tan sols, aspirar a igualar a la metròpoli. Per tant, era clar que, a pesar de la bona voluntat, Spanair no aixecaria el vol. El Tripartit, que mai va veure que la seva “amistat” amb Zapatero només ho era en un sol sentit (i si ho va veure, va continuar fent l’ase fins al final de la legislatura), va posar en marxa dos grans projectes d’alta volada: Spanair i Alguaire. Els dos quedaven en mans d’Aena. Un, per apropar l’aeroport del Prat als vols intercontinentals. L’altra (en la meva opinió un esforç econòmic absolutament innecessari[2]), per apropar, finalment i com a mal menor, els Pirineus als turistes extracomunitaris. Per aquesta última opció era necessari crear un control duaner d’entrada i sortida d’aquests passatgers. Tant una com altra situació necessitaven ser beneïdes des de Madrid. En el cas d’Spanair, inclús Iberia va posar pals a les rodes interferint clara i directament en les negociacions que la companyia catalana mantenia amb Qatar Airways per assolir aquells objectius inicials. El permís per Alguaire va arribar no fa gaire més d’un més, havent trigat gairebé dos anys en ser donat des de Madrid i quan la campanya prevista d’esquí enguany estava a punt d’anar-se’n en orris . Tot lo altre (l’aspecte econòmic de les qüestions), és més la conseqüència que no la causa, no ens enganyem. La història es repeteix, constantment. ¿Sabrem fer que, algun dia, les nostres coses depenguin només de nosaltres?



J. Vinyeta

7 de Febrer del 2012

[1] La Llei anti-taurina ha estat enviada pel PP al Constitucional.
[2] De totes maneres sent ruïnós com ho és, i sense que em serveixi de consol, no ho és tant com els de Castelló o el de Ciudad Real o el d’Osca

138.- Emboirat i Perplex

138.-Emboirat i Perplex.-

Han passat dies des dels últims comentaris. Més d’un mes. Ha estat per una espècie de mandra que, en la meva modesta opinió, ha vingut motivada per aquest dos conceptes que encapçalen aquestes ratlles: Emboirat i Perplex.

La situació general és greu, molt greu, tant des del punt de vista polític com des del punt de vista econòmic. I és ben cert que, observada només des de l’aspecte econòmic, els estralls socials que se’n deriven estan deixant a les anomenades classes baixes en situació molt precària, i assetjant ja seriosament a la anomenada classe mitjana. No és que em sorprengui que el Sr. Rajoy augmenti els impostos: Merkel mana i, li agradi o no, ha d’obeir (tot i que no crec que li agradi aquesta obediència, donat el deteriorament polític que aquesta obediència li comporta a ell, directament, i de retruc al seu Partit). Europa mana i el Sr. Rajoy no te més opcions[1] que les de obeir mal sigui contradient unes proclames electorals que, a pesar de tot i com han fet sempre tots els Partits després de les eleccions i independentment de la conjuntura, tampoc hagués complert.

Emboirat.- Però, ¿i des del punt de vista polític? Personalment és com si hi hagués, aquí, a casa nostra, una boira espessa, densa i pixanera, que, al menys en el meu cas, no em deixa veure gaire més enllà del meu nas i que m’intranquil·litza. El PP ha iniciat una marcada involució centralitzadora i intenta anorrear-nos amb una clara asfixia econòmica i financera. Tampoc això és sorpresa. Però potser precisament per aquesta boirada que m’emboira, deixeu-me redundar, el que no sé veure és que des del Govern o des del Parlament hi hagi claredat d’idees per fer-hi front, que l’única solució viable sigui dir el que es pot fer, amb declaracions més o menys contundents, i no fer-ho, que allò que es va dir de fer quedi gairebé per impossible de realitzar i, pel que deduïm els pobres mortals, sense pla B, o C, o D... per dur-lo a terme. És com un sí, però no constant, com si els arbres dels problemes no deixessin veure el camí dins del bosc, com si tot plegat estigués en un estat de confusió que, personalment, em sembla perillós. Pot ser sí que, com el Poeta, hauré de dormir per veure-hi clar...

Perplex.- I en mig d’aquesta perillositat, a més de no poder veure-hi clar, hi ha coses que em deixen perplex. La que més, és el cinisme amb que els sindicats actuen. Les retallades aquí, a casa nostra, a més de ser de bon gruix, han estat les primeres a tot l’Estat. I els Sindicats majoritaris, atien de forma sistemàtica al personal afectat directa o indirectament per les retallades, a la manifestació diària, exigint de la Generalitat un canvi de rumb en aquesta matèria (torno a dir que el què faig és constatar fets, no una altra cosa). ¿Per què aquests mateixos Sindicats son incapaços de manifestar-se en contra del Govern Central pel l’espoli permanent a que ens té sotmesos o, sense anar més lluny, pel incompliment sistemàtic del pagament de les quantitats que, per Llei, no hem d’oblidar-ho, ens haurien de retornar, causes, a més, de bona part del mal (per no dir de tot), del per què d’aquelles retallades? La resposta és clara: no faran res que pugui indisposar a un Govern Central del que reben, a través de les Corts, més de quinze (si, 15) milions d’euros en concepte de subvencions[2], adobats amb les ajudes pels temes de reinserció i formació que comparteixen amb la CEOE. A tot això hauríem d’afegir-hi el tema dels membres alliberats[3] (només a la Administració de la Generalitat ha transcendit que n’hi ha 2000, de membres alliberats...!). Perplexitat davant d’una actuació que només es pot definir com a pur cinisme. ¿Per què els mitjans de comunicació, públics o privats, no la desemmascaren, aquesta cínica actuació? ¿Tant implicats estan aquests mitjans amb aquests sindicats com per no fer-ho?

Emboirat i perplex. El sol aixecarà la boira un dia, ho sé[4]. Però em temo molt que, amb la perplexitat, no em quedarà més remei que conviure-hi perquè el cinisme, el que em perplexa, hi serà sempre.

J. Vinyeta
30 de Gener de 2012


P.D.: D’altres cinismes i perplexitats conseqüents, en parlarem un altra dia.
[1] Això no vol dir que jo justifiqui actituds. Senzillament intento, només, constatar fets.
[2] Pressupostos Generals de l’Estat per al 2011
[3] Entre 250.000 i 300.000, segons les fonts.
[4] Potser serà el dia 10 de Març, dia de la Constitució de la Assemblea Nacional Catalana. www.Assemblea.cat

137.- De la Monarquia i del Parlament espanyol

137.-De la Monarquia i del Parlament Espanyol.-


Urdangarin.- Aquest xicot i la seva dona, la filla del Rei, van caminant per la corda fluixa. El Rei ha “desterrat” al seu gendre i ha retirat la seva figura del Museu de Cera de Madrid. Tot això perquè, textualment, la seva conducta no ha estat exemplar. Els detalls, a la Premsa diària.

Això, ens planteja algunes qüestions de necessària resposta. La actitud de la Casa Reial és evident que respon a uns fets concrets que nosaltres, la gent de carrer, desconeixem. Perquè, si en bona fe, nosaltres exercim el principi de presumpció d’innocència, queda evident que la Casa Reial, no. Per què? Personalment em fa pensar que dels tripijocs d’aquest xicot i de la seva dona, el Rei n’era clarament conscient. La pregunta que em ve al darrera és la de si el propi Rei hi participava o no. Si la resposta és no, per què no va actuar abans de la mateixa manera que ho ha fet ara? La sortida cap a Washington de la parella, va ser pura coincidència? O és què la resposta a aquella pregunta es afirmativa?

En qualsevol cas, tot plegat, i ja abans d’arribar a aclarir-se, l’assumpte ha estat un torpede en la línea de flotació de la Institució. Una institució que no neix d’una suposada legitimitat hereditària i divina (que seria evident i absolutament discutible, ensems que ridícula en el suposat de que així fos i així es considerés), si no que ve per la imposició d’un dictador que, el que buscava, era el perpetuar-se després de mort (i els temps ens diuen fins on ho ha aconseguit!). I això, aquest origen viciat, tot i que només fos per això[1], és el que ens dona tota la legitimitat, a nosaltres sí, per a rebutjar la institució.

No deixa de ser curiós que hagi estat el que venim anomenant La Caverna Mediàtica qui més s’hagi acarnissat amb la parella, oi?

La investidura.- Es va constituir el Parlament a Madrid per a la nova Legislatura. Res a senyalar llevat de que, com preveia, Rosa Diez te grup parlamentari i Amaiur no. Tots dos necessitaven de la “comprensió” de la Mesa, perquè, tot i que per poc, cap dels dos compleix amb precisió el tants per cent necessaris per poder formar grup parlamentari. Però era evident que la sintonia entre UPyD i el PP és prou clara (situant-se més a la dreta del PP), cosa que no passa amb el bascs. De totes maneres, el fet de que Amaiur no tingui grup parlamentari, potser també estava pactat (aquestes coses han de dir-se amb la boca petita) a canvi de l’abstenció a la investidura. El procés de pau al País basc ens ha de començar a donar sorpreses, un moment o altra.

Del discurs del candidat, també poca cosa a dir. Des del punt de vista econòmic, tots sabem que el camí li assenyala Alemanya. Les retallades seran dures. L’anunci velat d’una recentralització i el fer volar coloms davant de la insistència d’en Duran sobre el tema de finançament català, no augura res de bo. I que Deu hi faci més que nosaltres, perquè em veig a venir que haurem de pagar per dues vegades, bona part dels plats trencats a la resta del País. El Sr. Rajoy diu que complirà la Llei. Però el Sr. Rajoy sap que li serà molt fàcil canviar-la i fer-la més a la seva conveniència. És el perill de les majories absolutes. I és per això que em temo que, des del punt de vista polític, per aquesta recentralització i per a les reformes anunciades, trobarà raons per canviar-la, la Llei. I, per aquests canvis, portar-nos a una disminució de les llibertats individuals i col·lectives, amb els ulls posats, com gairebé sempre en aquests casos, sobre Catalunya i, especialment, sobre la immersió Lingüística.

Dels nous ministres, i de primera volada, constatar que el ministre d’economia és un tecnòcrata, antic President del Lehman & Brothers a Espanya (si, el mateix banc que far esclatar la crisi el 2008 amb la seva fallida als EUA...), i que el Sr. Montoro ha estat anomenat Ministre d’Hisenda i d’Administracions Públiques, és a dir que, a més dels calés de l’Estat, controlarà les Autonomies.

Del que ens vagi venint, en continuarem parlant.


J. Vinyeta
21 de Desembre del 2011
[1] Podeu trobar a la xarxa la denúncia per alta traïció del Monarca davant del Parlament i Senat espanyols del coronel Amadeo Martinez Inglés pels fets de la descolonització del Sahara, així com, segons aquest Coronel, detalls de la participació directe del Rei en el famós 23 – F. Coses, totes elles, que mai s’han aclarit.

136.- Quan les coses s'acaben (a l'Estat espanyol)

136.- Quan les coses s’acaben (a l’Estat Espanyol).-


El temps no s’atura i aquest mateix no parar va fent que les coses canviïn o que es confirmi allò de que, com diu el refrany, no hi ha res, per molt dolent que sigui, que duri cent anys.

Des de la mort del dictador, hem viscut quatre canvis de formes de governar l’Estat espanyol que han marcat el seu futur, avui present, i, en conseqüència, la nostra situació política catalana (per no dir-ne colonial, que entenc seria molt més exacte[1]). Però el cert és que les quatre formes de governar, han acabat malament i, en cada cas, hem estat convençuts, inclús des de la perspectiva catalana, de que, donat com havien acabat, el que vingués després, en cap cas, podia ser pitjor que el que deixàvem darrere.

Fem memòria. Suárez deixa el govern de la UCD putejat pels barons dels seu partit i amb ell encara, per poques hores més, és cert, de Primer Ministre, ens arriba la patacada del 23 – F amb la involució que aquell intent de cop d’Estat genera. I avui encara estan per aclarir els aspectes de la trama civil implicada i seguim, amb seriosos dubtes, respecta de la complicitat de les altes esferes polítiques de l’Estat en l’intent. Pensem que el que vingui, no pot ser pitjor.

Saludem l’arribada dels socialistes del PSOE amb el convenciment de que portaran el País a una social democràcia i que l’Estat Autonòmic seria una realitat. Però immediatament (Juliol de 1982) la LOAPA ens fa veure que allò constitucional de les nacionalitats històriques, no és més que paper mullat. La situació es degrada progressivament, la corrupció és a l’ordre del dia (el germà del vicepresident A. Guerra hi és implicat en un dels escàndols). És l’època del “pelotazo”, amb declaracions del Ministre d’Hisenda Solchaga assenyalant, per exemple, la facilitat de qualsevol ciutadà del país per a convertir-se en milionari. Els caps de Seguretat de l’Estat fan l’agost (Vera, Barrionuevo i Roldan) i les clavegueres de l’Estat, controlades per el Sr. X, no poden engolir la podridor dels GAL. Pel 1996 s’acaba, amb la desfeta consegüent, el que s’havia vingut en a nomenar Felipisme. El desastre és tan i tan gros que, novament, ingènues, pensem que el que vingui no podrà ser pitjor. I també ens varem equivocar.

El Sr. Aznar guanya les eleccions. Ja sabíem d’ell pels seus antecedents polítics i pel que li havíem sentit dir a Las Cortes. Però com que no les guanya amb majoria absoluta, és capaç de dir-nos que parla català en la intimitat. No és que ens el creiem, però com que ha d’anar a remolc de bascos i catalans, no li queda més remei que ser moderat. Però a la segona legislatura (del 2000 fins al 2004), amb majoria absoluta, entra amb la destral alçada i a cop de sabre per arreu on hi hagi quelcom o qualsevol cosa senzillament desviada del seu tarannà polític basat en la camisa blava, pistola i corretjams. El cesarisme que imposa fa que arribem al punt de veure com les llibertats individuals i col·lectives, van minvant. Dos exemples: la Llei de Ilegalització dels Partits Polítics (només s’admet el pensament únic, de trista memòria) o la Llei que castigarà als Presidents Autonòmics que siguin capaços de convocar referèndums (negant la més elemental de les expressions de qualsevol democràcia). Tot això acaba amb l’entrada d’Espanya en la guerra d’Iraq, el desastre d’Atocha i l’intent de manipulació dels fets carregant els neulés a ETA. Tot plegat li costa les següents eleccions al PP. Com que també la legislatura acaba en desastre, altre cop, ingènues, pensàvem que el que vindria no podia ser pitjor. Novament ens equivocàvem.

Arriba “El Talante”. El desgavell anterior va ser de tal gruix que el Sr. Zapatero rep, pràcticament de forma unànime, el recolzament de tots el partits minoritaris de Las Cortes en el moment de la Investidura. Va ser un error, perquè, com va quedar pal·les, l’única raó d’aquella unanimitat entre el partits minoritaris era única i exclusivament allunyar al PP de les àrees del poder. I va ser un error perquè, poc després, va quedar també pal·les que la sintonia entre PP i PSOE, en matèria de política d’Estat, era perfecte. S’atipa de fer promeses que sap que no complirà. En poc temps el famós talante és una expressió ja buida. Després va venir aquella disbauxa malgastadora que va durar fins que, des de Europa, varen picar-li la cresta. Va ser de l’única manera de que els pobres ciutadans ens assabentéssim de que realment la crisi també ens afectava i que no hi havien brots verds per en lloc. Enredant per aquí, enredant per allà..., com cantaria en Peret, arribem fins al final de la segona Legislatura del PSOE amb l’índex d’atur del 20%. Les eleccions donen uns resultats demolidors: el PSOE/PSC perd 59 escons, els pitjors de la seva història. Però el pitjor és l’herència en que deixa a tot el País. Un altra final de cicle i...un altra final desastrós.

El PP ha guanyat les eleccions del 2011 per majoria absoluta i el record de la segona Legislatura del Sr. Aznar, ens fa tremolar a molts. I ara, després de tot plegat, podem pensar que el que ens vindrà serà millor que el que deixem darrere?. Se’m fa difícil de creure-ho, després de les evidències anteriors. Perquè la meva incredulitat i la meva indiferència al respecta, comencen a ser superlatives.


J. Vinyeta
17 de Desembre de 2011


[1] Aquesta sí que fa 300 anys que dura. Deu de ser l’excepció que confirma la regla!

135.- Comentaris

135.- Comentaris.-


Democràcia o dictadura? .- El títol pot sorprendre una mica. Però, en la meva opinió, hi ha hagut un fet concret al Parlament que m’escandalitza i, al mateix temps, em preocupa: la Mesa del Parlament, a través de la seva Presidenta, prohibeix termes i expressions com “espoli” i “Espanya ens roba” dins del Parlament, perquè poden resultar ofensives. No vull parlar de llibertat d’expressió conculcada, que veritablement ho ha estat de conculcada amb la prohibició, perquè em sembla que la qüestió va molt més enllà i que resulta molt més real, per aquesta gravetat que li suposo, parlar de supressió de la immunitat parlamentaria, la qual cosa és gravíssima. Em sorprèn, i molt, que, davant de la prohibició, el Parlament en ple, llevat del Sr. Cañas que és qui promou aquesta censura, no s’aixequés i abandonés l’Hemicicle. M’escandalitza perquè la immunitat parlamentària hauria de ser defensada amb ungles i dents per tots els parlamentaris encara que només fos perquè garanteix el debat. I d’altra banda em preocupa perquè, començant a prohibir coses al Parlament, podem acabar construint forns crematoris. No fa pas tants anys que va anar així mateix... Ara que està de moda el parlar-ne, alguns han travessat una d’aquelles línees vermelles que no es poden travessar i que fan més confuses les diferències entre l’imperfecta Democràcia i l’inadmissible Dictadura. I algú haurà de prendre mesures per deixar-nos clar en quina banda estem. Ho entén així, Sr. Mas?

Del Senat.- ¿Ja sabem quins han estat els seleccionats pels Partits Polítics per ser endollats en el Senat? Aquí, a casa nostra, el més famós ha estat el Sr. Montilla que, ves a saber per quina raó, ha decidit barrejar “El Molt Honorable” que comporta ser Expresident de la Generalitat amb “el Excelentísimo Señor” dels Senadors. El pitjor és que el Parlament va autoritzar “per cortesia” aquesta estranya maniobra permetent que un Expresident de la Generalitat (independentment de que m’agradés o no durant el seu mandat) perdés gruix i anés a parar a una de les institucions més desprestigiades del entramat polític de l’Estat. Penso que ens mereixem que ens digui, el Sr. Montilla, el per què de la seva decisió a menys que la motivació la entengui com a inconfessable. Serà que se’n vol anar de Catalunya? Serà que el PSC el vol lluny, però ben pagat? Renunciarà al sou d’Expresident?

Amb independència d’aquest fet anecdòtic, cada vegada ens és més clar que aquesta institució, a més de ser un cementiri d’elefants, no és res més que un premi als serveis prestats per aquells que han servit al partit de torn amb fidelitat o una compensació pels favors rebuts. El problema radica en que els partits continuen cobrant, nosaltres seguim pagant una fortuna anual i que, per si fora poc, ens han fet gastar més de 400.000 € en un quadre (que els que hi entenen el consideren de no més cost i qualitat de la que en resultaria d’un caricaturista dels que tenim a Les Rambles barcelonines) a major glòria dels que hi son representats. Ara que es parla tant d’estalvis, els que poden fer-ho podrien decidir fer fora a tot aquest munt de gent que no fa res més que escalfar les butaques (que no, que no son cadires...!)

Tot això gairebé ens obliga a pensar i a creure que tenim una Democràcia molt incipient. I malauradament és així. Però suposo que convindreu amb mi que 35 anys des de la mort del dictador ja han estat molts anys, suficients, perquè els partits prenguin una actitud activa i convincent, per a fer-nos creure amb claredat i fermesa que aquesta Democràcia deixarà de ser incipient per a convertir-se en un sistema polític seriós i consolidat. Seria de justícia que tots aquests que no fan res més que pidolar-nos el vot, es posessin a treballar seriosament i a guanyar-se el sou que religiosa, de forma generosa i puntualment els hi abonem fent el que han triat fer: cuidar i vetllar pel bé comú de la societat que els paga i a la que es deuen, amb independència dels seus interessos econòmics i partidistes. No sé si serà demanar massa...


. Vinyeta
8 de Desembre del 2011

133.- Resultats electorals a Catalunya

133.- Resultats electorals a Catalunya.-


CiU ha fet història. Mai no havia guanyat unes eleccions generals a Catalunya i aquesta vegada, si. Ni tan sols les famoses retallades han passat factura a la coalició (Seny i/o Maduresa del País?). Ha rebut vots suficients per aturar la marea blava del PP i aconseguir que Catalunya, com deia amb molta rotunditat el diari Avui de l’endemà, tingui veu pròpia i diferenciada[1] (juntament amb el País Basc) de la resta de l’Estat Espanyol. És evident que el resultat electoral legitima la actuació fins avui del Govern, tot i que el que sigui així no agradi a molts. Com també és evident que la insistència i el gruix del lema de campanya obliga a la coalició a portar-lo a terme. Per la pròpia autoimposició que n’han fet del mateix, gairebé sacralitzant-lo, no li deixa a la coalició gaire marge de maniobra. Tant poc que, si no el pot assolir, haurà de començar a parlar seriosament del dret a decidir...o, qui sap, si a convocar eleccions anticipades.

Penso que el més significat de tot és la desfeta del PSC. Aquests, que en totes les legislatures han lligat el seu devenir diari al PSOE, que han estat incapaços de trencar, ni per una sola vegada, la disciplina de vot a favor del País del que han tret els vots, que han acceptat traspassos, com el de rodalies a tall d’exemple, sense el més mínim poder de decisió adjunt, llevat de la neteja dels WC dels trens (el Sr. Nadal ens va dir que seria el primer que controlaria. Com ha quedat demostrat, no podia fer res més); que ens han deixat un dèficit que clama al cel, que, per dir-ho tot d’un cop, han venut permanentment la seva ànima a l’ànima del PSOE a canvi de tampoc sabem ben bé de què..., després de tot això i molt més, potser pensaven que el País hauria perdut la memòria. Potser creien que n’hi hauria prou amb que la Sra. Chacón, amb algun suposat poder de seducció, ens fes l’encanteri del flautista de Hammelin perquè anéssim tots, com els ratolins del conte, a votar-los. Sabien d’antuvi de la desfeta i ni així han estat amb la lucidesa suficient com per a reconèixer els errors i assumir la responsabilitat que els hi pertoca, i que és molta, del per què de l’estat actual del País nostre. Així els hi ha anat. Quan es refundin, perquè no sé si els hi queda una altra solució, potser seria bo que molts d’aquests que tenen dintre del partit, tant els que manen com els que no, i que han demostrat ser-ne la majoria, perdessin aquesta crosta espanyolista que els ha posat en evidència i comencessin a pensar en el País en el que hi viuen i, repeteixo, els hi dona els vots. Si continuen anant a Las Cortes amb el cul llogat, em temo que la travessia del desert serà molt i molt més llarga del que es poden esperar. Poden començar a guanyar algun puntet si, al menys al Parlament, aquí, comencen a mirar Catalunya en comptes de seguir mirant La Meseta.

L’incendi al casal d’ERC va ser paorós i inclús els propis bombers, els de la vella guàrdia, que volien participar en la seva extinció, anunciaven la impossibilitat de que res del que quedés seria aprofitable. Però ERC ha salvat els mobles, tot i que a corre-cuita i a última hora. Només han quedat els fonaments del Casal, és cert, però en molt bones condicions per a reedificar-hi. Ara, han de redefinir quina vivenda volen i de quina forma la volen aixecar. Penso que son conscients que han de retornar als orígens perquè si, després de tot plegat, els tornen a perdre de nou, tornaran a perdre la identitat. I d’això, ja en tenen dolorosa experiència.

El Sr. Coscubiela ha guanyat dos escons per a la seva coalició. Diran el que voldran, però la davallada del PSC els hi hauria d’haver estat un doll de vots i no ha estat així. En la meva opinió, és fruït d’una manca de credibilitat, inclús dins del seu sector esquerranós, degut, d’una banda, al lligam que varen perpetuar amb el PSC durant els tripartits. I, per altra b anda, per aquesta sistemàtica oposició a tot amb incongruències com les de voler suprimir les nuclears i, a l’hora, torpedinar els parcs eòlics, per exemple. Que s’ho facin mirar.

El PPC, li agradi o no, amb crisi, retallades, amb tsunami blau i el vent a favor, no ha passat de tenir tres diputats més que en la anterior legislatura. No és res excepcional per molt que vulguin emfatitzar els resultats. Aquí sabem qui i com son; sabem que tampoc aquests mai, en cap cas, ni han trencat ni trencaran la disciplina de vot a Madrid; sabem el que han fet i també, de tot plegat, guardem memòria. I inclús molts d’aquells que potser normalment els votaven, i precisament per que tenen memòria, han triat una dreta també conservadora, però Nacional a la fi. Sabem què volen fer perquè, com gairebé tots des del centre de l’Estat, ens tenen por i temen que aixequem el cap i ens en anem. Per això blasmen sempre, sempre, en front de qualsevol tema d’Identitat Nacional que ens diferenciï. I per això després d’uns resultats que no han estat per llençar coets aquí a Catalunya, la Sra. Sánchez - Camacho no s’ha estat de dir-nos de seguida que, per molt d’èxit diferencial que creiem que hi ha hagut, els que manen son ells. Per això, si no hi ha un canvi en la filosofia general del partit, entenc que el Sr. Rajoy, i en conseqüència la Sra. Camacho, tindran sobre de la taula un greu problema anomenat problema català.

Molts dels catalans, ja sabem quina és l’única solució.



J. Vinyeta
22 de Novembre del 2011




[1] La edició del Punt–Avui del dilluns dia 21, encapçalava la edició a la portada amb un “Catalonia is not Spain” prou eloqüent

134.- Els resultats electorals a la resta d'Espanya

134.- Resultats electorals a la resta d’Espanya.-


186 a 110. Tot i que pugui semblar un resultat d’un partit inspirat de la NBA americana, no ho és això: el PP s’emporta 186 escons i el PSOE, 110. Poques coses més a afegir a tot el que ja s’ha dit, si no fos perquè tinc la sensació de que més que guanyar-les el PP, les ha perdut el PSOE. I fer notar que tot l’Estat ha quedat tintat de blau, llevat del País Basc i de Catalunya. Seran pedres a les sabates del Sr. Rajoy.

No es tracta de fer llenya de l’arbre caigut. Però em sembla que coincidirem gairebé tots, inclosos alguns o molts dels Psoeistes i simpatitzants, en que la obstinació del President del Govern en negar l’evidència, juntament amb una disbauxa malgastadora sense més objectius concrets que el de quedar bé davant d’alguns, varen anar endarrerint la presa de les més elementals mesures correctores fins que Brussel·les – Merkel – Obama, esverats pel desastre que es veien a venir i la implicació que aquest desastre podria originar a Europa i, de retruc en aquells moments, en els EEUU, varen fer quadrar al Sr. Zapatero. A partir d’aquell moment es comencen a prendre mesures, més aviat tèbies. Les justes perquè Brussel·les comenci a veure un cert moviment “reajustador”. I prou. Però s’havien perdut, amb molts mesos d’inoperància, oportunitats correctores absolutament necessàries. I l’atur, arriba fins al 20%. És la gota que vessa el got. Les prestacions s’esgoten, els índex de dependència augmenten i els ambients socials es deterioren. Amb tot això, arriben les eleccions del diumenge passat i, per tot plegat, el PSOE se’n va a la oposició. Aquest final és un final previst que el PSOE no ha sabut corregir, ni anunciant, com feia Rubalcaba que, en la propera legislatura, sí sabien el que havien de fer (per què no ho varen fer, ens preguntàvem?)

El PP les guanya, les eleccions. Però el Sr. Rajoy no ha obert la boca anunciant que faria si les guanyava. Res. Sabem que te un programa perquè en un debat a la TV el seu contrincant, Rubalcaba, en parlava. Però aquest programa no ha transcendit als ciutadans de a peu durant la campanya electoral. El mateix a passat durant tota la legislatura: ha anat deixant que el País s’anés podrint lentament, amb el sol objectiu d’arribar a la Moncloa, aplicant la vella tàctica d’esperar veure passar el cadàver, en aquest cas convertit en despulla descomposta, del seu enemic. Potser té molt clar que, per alleugerar la crisi, haurà de fer el que li manin des d’Europa a partir de la investidura i per tant, entén Rajoy, que no és necessari ni dir ni fer res més. En el tema estrictament polític, tampoc no ens ha dit res. Imagino que haurem d’estar a l’aguait amb el tema de les llibertats individuals i col·lectives que, aquesta gent, sempre les creuen excessives. I així, amb aquest trist bagatge electoral se’ns planta a la Moncloa amb 186 escons. I pregunto: ¿ha guanyat el PP o ha perdut les eleccions el PSOE?

Al País Basc, Amaiur en surt clar guanyador, per sobre inclús del PNB. Entre els dos, sumen molts més escons que Socialistes i Populars junts i això deixa oberta la porta a la formació, en un futur no llunyà, d’un govern netament nacionalista. l queda clar que aquells que pensaven o deien que els missatges d’ETA no influirien en la contesa electoral, no veien gaire més enllà del seu nas. Tot i haver tret 7 diputats, no està garantida la seva formació com grup parlamentari propi. Entenc que dependrà de la Mesa de Les Corts, però el Sr. Rajoy ja els hi ha dit que no els convocarà en la roda de trobades que te previst fer amb les diferents forces parlamentàries. Per tant...

Rosa Diez aplega 5 escons, tots ells en territoris de clara ascendència “pepera”: quatre a Madrid i un a València. No sé si ella ho sap però un dels més grans representants de l’ultra dreta, el Sr. Ynestrillas, advocava per la abstenció però, en cas d’anar a votar, recomanava fer-ho per Rosa Díez. Per tant, tot i que ja era imaginat, pel clar i concret recolzament que rep, podem confirmar de quin peu calça. També, tot i els cinc diputats, pot trobar-se amb problemes per la formació del grup parlamentari, però te més bon ascendent amb el PP i per tant té, en el meu entendre, més possibilitats de formar-lo que Amaiur

Els exstalinistes (tot i que no sé realment això “d’ex” fins on arriba) han ressuscitat: 11 escons!. La davallada socialista els hi ha propiciat la recepció del vot esquerranós desencantat amb el PSOE, i els indignats que han votat s’han repartit entre aquests i UPyD. Avui per avui, tot i la resurrecció experimentada, se saben perdedors però no se senten desubicats al plantejar, tot i que dissimuladament, una lluita classista pròpia de temps passats. Tenen força al carrer, és cert. Però això no vol dir tenir la raó. Reclamen sempre la circumscripció única, que és el que els hi donaria millors resultats electorals, tot i sabent què, precisament, representaria la desaparició d’altres forces d’àmbit més local, especialment les nacionalistes “perifèriques”, com diuen a Madrid, que en cap cas[1], fent-ho, tindrien representació parlamentaria. Per la mateixa raó UPyD també ho demana i curiosament és una de les reivindicacions dels indignats, inclosos els de Catalunya. Personalment, sempre he cregut en possibles i soterrades participacions de tots aquests en el moviment d’indignació. El temps ens ho dirà.

Per tot plegat, n’han sortit unes Corts molt més plurals i amb la presència de grups minoritaris[2] tot i que amb minsa representació. La pluralitat sempre és bona. I si a la llarga ajudés a trencar el bipartidisme asfixiant actual, encara seria millor.

Algú em pot dir si sap o recorda el nom dels Senadors que va votar?. Es parla de les eleccions dels senadors?. Si la resposta és que no, com presumeixo, ¿ens farà això rumiar seriosament de què ens serveix aquesta Institució?


J.Vinyeta
24 de Novembre del 2011
[1] Potser que l’excepció fora CiU
[2] Compromís Q (Bloc,Iniciativa i Verds), a València. FAC (Foro Asturias Ciudadano). GBai (Navarra) i CC – NC – PNC, nova Coalición Canaria

132.- I després del 20 - N ?

132.- I després del 20 – N ?

Les enquestes vaticinen clarament que, si no hi ha un cataclisme d’última hora, el PP guanyarà les eleccions per majoria absoluta. I l’únic pel que es barallen ara és per saber de quants escons sobrepassarà dels 176 necessaris. La nit del proper 20 de novembre ens ho aclarirà. Si, com és previsible, les guanya el PP, el clam bíblic ho serà en referència al que tots sabem del PP: la pèrdua de llibertats com a conseqüència del seu nucli dur feixista i dictatorial. Dit de manera més entenedora, la seva actuació serà la que esperem, sense enganys des del punt de vista polític.
Però l’important no és saber si guanyarà les eleccions el PP o no. Suposo que tots tenim prou clar que el govern que es formi el dia 21 proper, es trobarà amb tres problemes greus sobra de la taula, entre d’altres: Un problema social, que el defineixo així perquè intento donar a aquesta definició un sentit suficientment ampli en el que s’inclogui tot el que comporta i es deriva de la famosa crisi (especialment pels estralls socials que està generant); un problema polític, que ens ve derivat de l’alto el foc i disposició a deixar les armes dels etarres. I un tercer problema a resoldre, que és el que s’anomena problema català.
És evident que el problema social és el més apressat perquè, mantenint el ritme actual de creixement de l’atur, la ruïna més absoluta serà, en poc temps més, el sudari comú. Però, en aquest assumpte, el guanyador no tindrà massa marge d’acció: Merkel – Brussel·les marcaran el tempo d’una sèrie d’accions que, no s’enganyi ningú, faran que les retallades catalanes semblin un joc de nens davant de les que se’ns vindran a sobre[1]. Tindrem la sort de que, davant del que s’haurà de fer, Catalunya portarà un any d’avantatge i hi anirà ja amb els deures més que mig fets.
El tema Basc està ja internacionalitzat i, si per una banda aquesta situació redueix, tot i que lleugerament tan sols, l’espai per la maniobra del proper govern, també és cert que aquesta internacionalització empeny, especialment des d’Europa[2], cap a una solució definitiva d’aquest problema que, com a mínim, resulta “molest” a Brussel·les. La reunió a S. Sebastià, prèvia als comunicats etarras i abertzales i els comunicats del Govern i de la Oposició, prèviament pactats, tots ells, deixaven clar que el camí estava assenyalat. Només depèn de que el Sr. Rajoy administri amb serietat i intel·ligència la majoria parlamentaria que pot obtenir i saber controlar, perquè haurà de fer-ho, el seu entorn més dur.
El problema català és, en la meva opinió, més pelut perquè no està internacionalitzat i que, per tant, la solució depèn tant de nosaltres, o potser més, com del partit majoritari al Parlament de Madrid. El propi PP ha atiat permanentment la catalanofòbia i, amb la seva actitud, ha aconseguit, però, que el 46% de la població enquestada a Catalunya[3], independentment de la seva ideologia, aspiri a reduir l’espoli fiscal que ens fa anar pel mon (Espanya inclosa) com a pidolaires. Però també (i aquest serà realment el problema polític a resoldre) que un 43% de la població votaria avui directament sí a la independència en un referèndum al respecta, amb una tendència clara en augment[4]. Això presenta un dilema a resoldre i resolutiu, al mateix temps: o ens deixen anar o marxem. Segons les enquestes, la nostra voluntat és clara. Per tant, depèn d’ells. I de la gestió que el Sr. Rajoy sàpiga fer de la seva victòria electoral, perquè el problema no s’esvairà tot solet o amb encanteris més o menys espectaculars. Necessitarà de solucions polítiques.
Segons va dir l’ínclit Peces Barba, aquesta vegada, per resoldre el problema català, no serà necessari bombardejar Barcelona... Potser si que, aquesta vegada, ens estalviarem al menys una de les formes habituals que solen emprar els conqueridors per solucionar problemes similars. Qui sap si aquesta vegada tindrem més sort.

J. Vinyeta
17 de Novembre de 2011


[1] Del 100% del dèficit global de l’Estat, només el 15% aprox. es degut a les Autonomies.
[2] Actualment és l’últim conflicte dit terrorista que queda a la Europa actual i Europa s’emmiralla amb l’IRA
[3] Vegeu enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) i del Centre d’Estudis d’opinió (CEO) sobre aquest tema
[4] Hi ha qui diu que aquestes enquestes no son fiables. És molt fàcil de saber-ho: N’hi ha prou en celebrar un referèndum al respecta per sortir-ne de dubtes.

131.- Eleccions al tombar de la cantonada

131.-Eleccions al tombar de la cantonada.-


Aquest País nostre està en campanya electoral permanent. És una situació que, a molts, no ens agrada. Però els Polítics, en general, ens hi han acostumat amb la seva actitud, més pro partit al que pertanyen que no pas en pro de la societat a la que diuen que volen servir. És evident que amb la generalització es perd qualitat en qualsevol intent de reflexió que vulguem fer. Però, al menys en aquest cas i en aquest moment, la societat no creu que els polítics actuals i en la actualitat puguin solucionar mínimament els problemes que ens tenen aporrinats. I això últim no ho dic jo: totes les enquestes al respecta se’n fan ressò i evidencien la devaluació, per partidista i endogàmica, que està patint la classe política.

Però a mida que ens anem acostant a la data electoral, aquella situació que consideràvem habitual es va agrint, i els retrets, les acusacions, el mal borràs, per a dir-ho d’una manera entenedora, va pujant de to cercant el vot perdut, indecís o del despistat, per esgarrapar-li algun vot als rivals... I, en aquesta tessitura, sempre hi ha animadors que volen aportar el seu granet de sorra a l’arena del circ que sempre pressuposa la convocatòria d’eleccions. I curiosament als catalans se’ns posa sempre a l’ull de l’huracà (deu de ser per allò de la por que ens tenen, dic jo). Corroboro el que dic amb dos exemples: un és el del Sr. Peces – Barba. Poques coses més calen comentar a les que ja han dit els mitjans de comunicació i el propi implicat que, a mida que s’excusava, anava pixant més fora del test. L’altra és aquella frase que Tele – 5 va deixar anar en un dels seus programes[1] en la que ens deixa al catalans pitjor que qualsevol indesitjable. Aquesta actitud, des del Centre Peninsular, és una constant, però en període electoral és a més sistemàtica perquè la catalanofòbia dona vots.

Però ja estem en plena campanya electoral i hi trobo en ella al menys un parell de coses, entre d’altres de les quals en parlarem un altra dia, que em sonen a més presa de pèl i que no m’agraden, gens I les dues tenen un nexe comú. Una és el lema dels d’ICV que, amb el Sr. Coscubiela al davant, diu: “... i a sobre hem de callar?”. Imagino que fa referència a que tota la ciutadania està diguem que com segrestada per les accions del Govern català, i que, a més, se li exigeix silenci, la qual cosa, segons el Sr. Coscubiela, passa de taca d’oli. És cert: no podem restar callats. I per questa raó, se’m acut dir-li al dit Sr. que, si estem en la situació en que estem, aquí, a Catalunya, és perquè els Governs en els que el seu Partit hi ha format part, ens hi han portat fins aquí. Que el seu partit no va fer res per evitar-ho, amb el sol objectiu de mantenir-se en el Poder. Que ell personalment ha format part d’un dels sindicats majoritaris d’aquest país del que mai hem pogut saber com es finançava, aquest sindicat. Que el Sr. Coscubiela no ha estat capaç de dir-nos de quants membres alliberats disposa aquest mateix sindicat i quin cost laboral representen per a les empreses, ni ens ha aclarit mai com han estat de cínicament beneficiosos per al sindicat al que encara pertany, i del que en va ser Secretari General, els ERO en els que ha participat. I que hi podem afegir la actuació amb els seus col·legues d’altres sindicats en front de qualsevol reforma laboral, per exemple. Per tot això que estigui tranquil, perquè possiblement serem molts els que no callarem.

L’altra qüestió que m’inquieta, és la presència de la Ministressa Chacón fent el paperot per Catalunya, volent-nos fer creure la seva disposició a la defensa més absoluta dels drets dels catalans. Paperot perquè, aquí, tots sabem de quin peu calça, sabem que forma part d’un Govern que ens ha maltractat, que en cap cas ella ha posat el seu càrrec a disposició del seu Cap de Files i de Govern (Govern amb el que s’ha arrenglerat en tots rel casos) per defensar-nos i ni ha estat capaç, també en cap cas, de trencar la disciplina de vot en moments parlamentaris a Madrid de flagrant afectació a Catalunya. El seu Partit va ser l’ànima d’aquell Tripartit, d’infausta memòria en el que també hi participava ICV, que va portar a tot el País al llindar del desastre. I, en massa bona part, és responsable del que ens ha arribat després. I ICV, també.

Es fa difícil fer-ne cas a cap dels dos esmentats[2] i escoltar-los sense un somriure trist i ensems sardònic, tant en quant els partits que els avalen no siguin reconeixedors dels errors comesos durant el seu Governament, especialment amb la creació d’un dèficit multimilionari que ens afectarà durant anys.


J. Vinyeta
10 de Novembre de 2011
[1] El Programa s’anomena Aída i se’n fa ressò El Periódico, 3 de novembre de 2011. Pàgina 77.
[2] El tercer implicat en el cas, ERC, fa un discurs menys agressiu, sabedora de que ha patit en pròpia sang l’error de la segona formació del Tripartit i de les seves conseqüències.

130.- E T A

130.- E T A

Penso que la millor notícia ens va arribar a mitjans de la setmana passada: ETA renuncia definitivament a la lluita armada. És per a celebrar-ho. Tots els líders polítics han fet la seva particular interpretació del comunicat etarra (entenc que la del President del Govern i la del Cap de la Oposició, convenientment pactades) i, llevat d’aquells als que sembla que, amb aquest final, se’ls hi acaba una raó per a la seva existència, tothom entén, amb la prudència necessària, que la notícia és històrica.

En la meva opinió, optar per la via política per a la solució del conflicte (que és el que pot deduir-se de la declaració etarra) no és equivalen a haver arribat al punt i final del mateix conflicte. Com sempre ha passat en situacions similars (i la més propera ha estat la d’Irlanda del Nord) el que queda per solucionar és allò que, tant a la Conferència Internacional d’uns dies abans a Sant Sebastià, com en el propi comunicat, s’ha definit com a les conseqüències del conflicte. I aquestes “conseqüències” no son, precisament fàcils d’empassar: presos, exiliats i la seva integració social posterior, la difícil pau social i convivència entre les parts en general i entre sectors familiars concrets, etc..., son qüestions que en cap cas es resoldran amb la celeritat que molts desitjaríem (només cal parar atenció en que, després de més de 70 anys de finalitzada la nostra guerra civil, encara avui hi ha ferides per tancar...)

Però analitzant el present, entenc que hem de ressaltar algunes de les coses que, de moment, ens han portat fins aquí. És evident que la “solució” que representa el comunicat etarra ha estat treballat, amb cuina prèvia. La Comissió de Sant Sebastià no es reuneix i emet un comunicat, immediatament admès per l’esquerra abertzale primer i, molt poques hores després, per ETA, sense saber un bon final de la seva gestió. També em resulta evident que aquesta reunió a Donosti no s’hagués pogut dur a terme sense l’explicita autorització del Govern Central i, en conseqüència, donat el període electoral en que ens trobem, sense el coneixement i aquiescència del PP. Entenc que els comunicats emesos pel President i els dos candidats dels partits principals, no responen a una improvisació. Son comunicats estudiats i això només és possible si hi ha un coneixement i una aquiescència previs dels esdeveniments que hauran de succeir, com així van ser.

Dit això, el que també em sembla clar és que el propi Govern no pretén, durant aquest període electoral, ficar-se en el terreny lliscós que representaria qualsevol intent de protagonisme post comunicat que, em sembla clar, pertany al Govern que surti del 20 de Novembre i que, agradi o no, haurà de negociar i pactar el que hagi de negociar i pactar (allò de les conseqüències del conflicte). I així les coses, si el Govern queda, com és previsible en mans del PP, serà el Sr. Rajoy qui s’haurà d’arremangar. I aquí hi tinc alguns dubtes. Penso que el Sr. Rajoy voldrà que la Història el consideri com a artífex de la pau i, en conseqüència, protagonista dels moments que haurà de viure. Per tant no l’imagino posant pals a les rodes de forma permanent, mentre duri el seu mandat. Però ¿com s’ho farà per tirar endavant un procés complicat, difícil i llarg amb la oposició permanent dels que, al menys fins ara, han manifestat una absoluta oposició a qualsevol concessió, diàleg o apropament als que ara han renunciat a la violència? ¿Sabran estar a l’alçada els mitjans informatius afins, i fins ara turiferaris, ensinistrats per la FAES? ¿Serà capaç el sector més ultra del Partit Popular, inclòs el Sr. Aznar, d’empassar-se els gripaus amb els que han enverinat la convivència a l’Estat? ¿O no? ¿Atiarà, aquest entorn, a les Associacions de Víctimes, en general tan ben disposades a la manipulació des del PP, en contra del més mínim moviment d’obertura de diàleg? És tot aquest entorn en que es belluga el Partit Popular el que, en la meva opinió, pot influir negativament en l’actitud del proper president, de per sí greu si ho és el Sr. Rajoy, que és el candidat de tot d’aquest sector. Però, ¿oi que ens podem imaginar com actuarà aquest entorn en el cas en que la presidència, per la raó que fos, caigués en mans del Sr. Rubalcaba...?

És ben cert que les Lleis han de complir-se, però també ho és que aquestes Lleis hauran de canviar perquè les noves situacions tinguin cobertura legal. I si no es fa, el procés s’enverinarà, s’allargarà més del que serà necessari i, a la fi, el procés tornarà a ser de més incert final.

No ho tindrà fàcil el proper govern. Però de la seva actitud en front dels que no vulguin la pau definitiva, i que em temo que en son uns quants, dependrà l’èxit de tot plegat.


Vinyeta
27 d’Octubre de 2011

129.- De nou, comentaris

129.- De nou, comentaris.-

Dels indignats.- És ben cert que les manifestacions del cap de setmana passat celebrades arreu de mon, han estat un èxit. Però continua donant-me la impressió de que, sense el lideratge adient i sense l’esperit clar i compromès, com ja he insistit en alguna altra ocasió, de fer una autèntica revolució amb totes les seves conseqüències, això no passarà de ser un bon foc, però res més.

D’altra banda, han començat a Madrid els interrogatoris als implicats en la famosa jornada al Parlament de Catalunya del passat 15 de Juny. El President arribant al Parlament en Helicòpter i molts dels Parlamentaris directament agredits per energúmens implicats en el moviment, son imatges difícils d’oblidar i d’una gravetat política extrema. Els advocats defensors i els presents a l’exterior de l’Audiència poden dir el que vulguin i, si volen, expressar la seva solidaritat amb els interrogats. Però està clar, per molt que tots aquests últims diguin i cridin, que els fets son greus i com a tals ha de ser jutjats. Potser alguns (o tots) se’n sortiran per allò de l’entrada dels mossos als jutjats de Barcelona. Però quedarà clara, per a la gent de bé, que totes les coses tenen un límit i que aquells, a la fi condemnats o no, el varen traspassar.

De totes maneres, m’hagués agradat més que haguessin estat jutjats aquí, a Catalunya. El llast franquista de La Audiencia Nacional, sempre en fa arrufar el nas.

Desafectes a la República.- Així es titulava el reportatge que TV3 ens va oferir el 16 d’Octubre. Recuperar la memòria històrica del nostre País és sempre un bon pas endavant si, com he demanat sempre, a pesar del dolor que pugui causar, es recupera tota. I quan dic tota vull incloure-hi també totes les bestieses que aquí es varen cometre durant la guerra. El fet de que els perdedors fossin severament perseguits pel dictador no és, en el meu entendre, suficient per oblidar-ho i donar-ho per saldat.[1]

El reportatge carregava les tintes en el famosos comitès Antifeixistes amb la FAI – CNT per davant i deixa, com ja coneixíem, en entredit al Govern de la Generalitat que, en aquell moment, semblava mirar cap una altra banda[2]. Però el reportatge no fa cap menció al que va passar aquí a casa nostra a partir dels famosos Fets de Maig del 37. Suposo que entre els sumaris trobats, també n’hi ha d’aquells moments. I no sé si és que en faran un altra de reportatge que en parli d’aquesta època concreta, o que realment no hi ha Sumaris al respecta o que s’ha tractat d’un oblit. Si és així, em costa molt de creure que ha estat un oblit involuntari.

De les notícies.- Estem immersos en una crisi en tots els nivells. L’aspecte econòmic de la mateixa és el que produeix els estralls més flagrants i dolorosos. I això no hi ha qui ens ho tregui. Aquests estralls son a les portades de tots els mitjans de comunicació cada dia i a totes hores i, per fer-ho més luctuós, s’estén, entre la societat civil, el convenciment en la ineficàcia de la classe política per a treure’ns de l’atzucac en que ens trobem.

Dic això perquè sembla que en cap cas i ni en cap moment apareix el que podríem definir com a una bona notícia. Els experts en comunicació diuen que una mala notícia ven cinc vegades més que una de bona i tots sabem, i no cal quantificar, que les males notícies son, en general, les que generen les portades més cridaneres en els àmbits periodístics[3] i, per tant, les que venen més. Però penso que les capçaleres o els seus editors podrien fer veure als professionals del seu mitjà que, a més de recordar a la ciutadania la realitat de la situació, aquesta ciutadania també necessita saber que, a pesar de tot, alguna cosa queda que encara funciona o que se’n surt. I segur que, amb ganes de trobar-la, cada dia se’n podria trobar al menys una i publicar-la en portada del mitjà corresponent. Ajudaria a aixecar, mica a mica, la moral d’una societat civil impregnada de catastròfica realitat que, en tinc el convenciment, te un desig profund de sortir d’aquest marasme i no troba res positiu on agafar-se. Els professionals esmentats tenen ara la paraula i entenc que no poden eludir la responsabilitat que, al menys jo, els hi exigeixo . Necessitem saber que hi ha qui sobreviu i que, encara que sigui per mimetisme, ens pot servir de mirall .


J. Vinyeta
19 d’Octubre del 2011

1] Alguns components de la CNT varen firmar conveni de col·laboració amb els falangistes del Sindicat Vertical. Vegeu La CNT y el Sindicato Vertical.La quimera de la libertad sindical con Franco de ÁNGEL HERRERÍN LÓPEZ Espacio, Tiempo y Forma, Serie V, H.ª Contemporánea, t. 13, 2000, págs. 125-168

[2] La actuació dels anarquistes està ben relatada en texts com Diario de un pistolero anarquista de Miquel Mir (Ed. Destino imago mundi Vol. 128) i molts d’altres (Entre el roig i el negre, l’Autobús de la mort etc...)

[3] Quan dic periodistics hi incloc premsa, radio i TV

128.- Comentaris

128.- Comentaris .-

Sé que han passat molts de dies des del meu últim article. Però la veritat és que estava com perplex, com espantat per tot el que anava passant des de finals d’Agost. Em trobava immers en una espècie de “depressió política”. Però s’acosten les eleccions. I aquella perplexitat, aquell “espantament” i aquella “depressió”, han anat convertint-se en una espècie de mala llet soterrada que m’ha empès per tornar a la paraula escrita. Comentaré algunes coses.


Cinisme.- El cinisme d’alguns partits polítics, ha estat proverbial. I en especial el del PSC que, havent perdut les eleccions ara fa un any aquí a casa nostra, i de forma estrepitosa, no ha après la lliçó. Algú ha definit al 25 diputats que el PSC va portar a Madrid, fa vuit anys, com als vint-i-cinc invisibles per la seva inactivitat i absència de posicionament quan es tractava de defensar Catalunya (només cal dir que en cap cas, mai, han trancat la disciplina de vot amb el PSOE). Tot i aquesta invisibilitat allà, han pretès aquí donar lliçons de governabilitat i patriotisme. I, vet aquí, que, tota aquella ineficàcia del tripartit capitanejat pel PSC que ens ha deixat un llast financer que trigarem anys en poder-lo compensar, s’ha convertit en contundència en voler-nos fer entendre que la seva actuació va ser immillorable i que tot el que s’està fent ara per redreçar aquell desastre, només son polítiques de la dreta més recalcitrant i cavernícola. Cinisme de gran gruix! Ens prenen per dèbils mentals, pretenen una tutela de la ciutadania, només apta per incondicionals que, pot ser no ho saben, molts no estem disposats a acceptar en cap cas.

Les eleccions son a sobre i la Ministra Chacon encapçala les llistes del PSC. Vaig llegir que algú deia, amb encert, que la Senyora Chacon era ministra de defensa, però que era clar que, en cap cas, havia defensat els interessos de Catalunya: el Partit sabrà on es fica...Tanmateix potser seria bo de recomanar-li al Sr. Joan Ferràn que anés amb cura i que potser seria el moment per al PSC de desfer-se de la crosta... “psoeista” que l’envolta. Més que res perquè després no hagi estat la abstenció, o la pluja (si n’hi ha), o el vot nul, o no sé quin núvol malèfic o ves a saber quina “crosta” el que els faci perdre de nou les eleccions aquí i, aquesta vegada, també a Madrid.

Les retallades.- Estan en boca de tothom, especialment les que fan referència a la Sanitat. De les retallades en educació, per exemple, se’n parla menys perquè no hi ha criatures pel carrer, sense escola. Però per les escoles també hi han passat les tisores. Son dos sectors molt sensibles en matèria social i per tant molt sensibles per a tota la ciutadania en general i son les més aprofitades per la oposició política en particular. Personalment no soc pas dels que blasmen en contra de les accions que el Govern de la Generalitat està portant a terme especialment, repeteixo, en Sanitat. Vist des de fora, sempre he tingut la sensació de que la massificació que he observat en els grans hospitals i Caps necessitava d’una reforma del sistema i reducció de la despesa. Amb els professionals del ram amb els que he parlat sobre l’assumpte, coincideixen tots en que la reforma es absolutament necessària si és vol mantenir el sistema amb un mínim de qualitat en els serveis, el que obliga a reduir els que no siguin d’absoluta necessitat. La supressió de l’abús en un sistema que l’usuari interpreta com a gratuït, que ha atorgat carta de dret irrenunciable a milers d’usuaris als que no s’ha fiscalitzat mai en aquest aspecte, son qüestions que ara s’han posat sobre la taula, així, de cop, i, certament, ho fa difícil d’entomar. Però també coincideixen, aquests professionals amb els que he parlat, en que no hi un pla elaborat per reestructurar de forma definitiva el sistema Sanitari en general i, per tant, no s’ha definit fins on es vol anar i com s’hi va. No sap em, dons, si el rumb que porta nau ens portarà a port o, pel contrari, anem directament da cara a la tempesta, sigui perfecta o no.

La reconversió bancària.- Des d’arreu del món s’està emfatitzant en que la banca, pràcticament de forma general, ha de ser recapitalitzada pels estats corresponents. Independentment d’aquesta situació (i mentre en aquest país nostre la recapitalització la porti a terme el famós FROB, que no és més que un fons creat pels propis bancs per curar-se en salut en moments com en el que ens trobem, i no amb diners públics[1], anirem tirant), penso que el Banc d’Espanya hauria d’haver estat més a l’aguait de les actituds de moltes d’aquestes entitats bancàries que ara necessiten de rescat. La majoria de les famoses Caixes d’Estalvis han estat en mans dels partits polítics que governaven en les Comunitats o en les Diputacions corresponents i el Banc d’Espanya, pel que es veu ara, ha fiscalitzat poc i malament, permetent dispendis desaforats o sous multimilionaris dels propis directius amb els nostres estalvis i que han portat aquestes entitats a l’abisme. A tots aquests destralers que haguessin estat capaços, pel que es veu, de fotre a la ruïna al propi FROB, la Justícia, que actuaria per denuncia de qualsevol entitat privada que hagués estat malversada, ¿no pot actuar d’ofici o per denúncia directa del Banc d’Espanya? Si a l’hora de mesurar, el pam no fa la mateixa mida per a tots, rebrem les hòsties els de sempre. I en aquest cas flagrant, algú s’hauria de posar a la feina i seriosament, per poder deixar de fer volar coloms i de fer focs d’artifici.

Les eleccions son a sobre i ens donaran tema per a nous comentaris.

J. Vinyeta
14 d’Octubre del 2011






[1] Teòricament, al menys, el FROB i el Fons de Garantia de Dipòsits s’alimenten amb la aportació del 2,5% dels dipòsits bancaris de cada banc. La recapilatzació seria, dons, per garantir el nostres estalvis, tot i que seguin així ens els deixen amb el cul enlaire. Ja sé que sona una mica estúpid, tot plegat, però, teòricament, així estan les coses.