128.- Comentaris .-
Sé que han passat molts de dies des del meu últim article. Però la veritat és que estava com perplex, com espantat per tot el que anava passant des de finals d’Agost. Em trobava immers en una espècie de “depressió política”. Però s’acosten les eleccions. I aquella perplexitat, aquell “espantament” i aquella “depressió”, han anat convertint-se en una espècie de mala llet soterrada que m’ha empès per tornar a la paraula escrita. Comentaré algunes coses.
Cinisme.- El cinisme d’alguns partits polítics, ha estat proverbial. I en especial el del PSC que, havent perdut les eleccions ara fa un any aquí a casa nostra, i de forma estrepitosa, no ha après la lliçó. Algú ha definit al 25 diputats que el PSC va portar a Madrid, fa vuit anys, com als vint-i-cinc invisibles per la seva inactivitat i absència de posicionament quan es tractava de defensar Catalunya (només cal dir que en cap cas, mai, han trancat la disciplina de vot amb el PSOE). Tot i aquesta invisibilitat allà, han pretès aquí donar lliçons de governabilitat i patriotisme. I, vet aquí, que, tota aquella ineficàcia del tripartit capitanejat pel PSC que ens ha deixat un llast financer que trigarem anys en poder-lo compensar, s’ha convertit en contundència en voler-nos fer entendre que la seva actuació va ser immillorable i que tot el que s’està fent ara per redreçar aquell desastre, només son polítiques de la dreta més recalcitrant i cavernícola. Cinisme de gran gruix! Ens prenen per dèbils mentals, pretenen una tutela de la ciutadania, només apta per incondicionals que, pot ser no ho saben, molts no estem disposats a acceptar en cap cas.
Les eleccions son a sobre i la Ministra Chacon encapçala les llistes del PSC. Vaig llegir que algú deia, amb encert, que la Senyora Chacon era ministra de defensa, però que era clar que, en cap cas, havia defensat els interessos de Catalunya: el Partit sabrà on es fica...Tanmateix potser seria bo de recomanar-li al Sr. Joan Ferràn que anés amb cura i que potser seria el moment per al PSC de desfer-se de la crosta... “psoeista” que l’envolta. Més que res perquè després no hagi estat la abstenció, o la pluja (si n’hi ha), o el vot nul, o no sé quin núvol malèfic o ves a saber quina “crosta” el que els faci perdre de nou les eleccions aquí i, aquesta vegada, també a Madrid.
Les retallades.- Estan en boca de tothom, especialment les que fan referència a la Sanitat. De les retallades en educació, per exemple, se’n parla menys perquè no hi ha criatures pel carrer, sense escola. Però per les escoles també hi han passat les tisores. Son dos sectors molt sensibles en matèria social i per tant molt sensibles per a tota la ciutadania en general i son les més aprofitades per la oposició política en particular. Personalment no soc pas dels que blasmen en contra de les accions que el Govern de la Generalitat està portant a terme especialment, repeteixo, en Sanitat. Vist des de fora, sempre he tingut la sensació de que la massificació que he observat en els grans hospitals i Caps necessitava d’una reforma del sistema i reducció de la despesa. Amb els professionals del ram amb els que he parlat sobre l’assumpte, coincideixen tots en que la reforma es absolutament necessària si és vol mantenir el sistema amb un mínim de qualitat en els serveis, el que obliga a reduir els que no siguin d’absoluta necessitat. La supressió de l’abús en un sistema que l’usuari interpreta com a gratuït, que ha atorgat carta de dret irrenunciable a milers d’usuaris als que no s’ha fiscalitzat mai en aquest aspecte, son qüestions que ara s’han posat sobre la taula, així, de cop, i, certament, ho fa difícil d’entomar. Però també coincideixen, aquests professionals amb els que he parlat, en que no hi un pla elaborat per reestructurar de forma definitiva el sistema Sanitari en general i, per tant, no s’ha definit fins on es vol anar i com s’hi va. No sap em, dons, si el rumb que porta nau ens portarà a port o, pel contrari, anem directament da cara a la tempesta, sigui perfecta o no.
La reconversió bancària.- Des d’arreu del món s’està emfatitzant en que la banca, pràcticament de forma general, ha de ser recapitalitzada pels estats corresponents. Independentment d’aquesta situació (i mentre en aquest país nostre la recapitalització la porti a terme el famós FROB, que no és més que un fons creat pels propis bancs per curar-se en salut en moments com en el que ens trobem, i no amb diners públics[1], anirem tirant), penso que el Banc d’Espanya hauria d’haver estat més a l’aguait de les actituds de moltes d’aquestes entitats bancàries que ara necessiten de rescat. La majoria de les famoses Caixes d’Estalvis han estat en mans dels partits polítics que governaven en les Comunitats o en les Diputacions corresponents i el Banc d’Espanya, pel que es veu ara, ha fiscalitzat poc i malament, permetent dispendis desaforats o sous multimilionaris dels propis directius amb els nostres estalvis i que han portat aquestes entitats a l’abisme. A tots aquests destralers que haguessin estat capaços, pel que es veu, de fotre a la ruïna al propi FROB, la Justícia, que actuaria per denuncia de qualsevol entitat privada que hagués estat malversada, ¿no pot actuar d’ofici o per denúncia directa del Banc d’Espanya? Si a l’hora de mesurar, el pam no fa la mateixa mida per a tots, rebrem les hòsties els de sempre. I en aquest cas flagrant, algú s’hauria de posar a la feina i seriosament, per poder deixar de fer volar coloms i de fer focs d’artifici.
Les eleccions son a sobre i ens donaran tema per a nous comentaris.
J. Vinyeta
14 d’Octubre del 2011
[1] Teòricament, al menys, el FROB i el Fons de Garantia de Dipòsits s’alimenten amb la aportació del 2,5% dels dipòsits bancaris de cada banc. La recapilatzació seria, dons, per garantir el nostres estalvis, tot i que seguin així ens els deixen amb el cul enlaire. Ja sé que sona una mica estúpid, tot plegat, però, teòricament, així estan les coses.
Sé que han passat molts de dies des del meu últim article. Però la veritat és que estava com perplex, com espantat per tot el que anava passant des de finals d’Agost. Em trobava immers en una espècie de “depressió política”. Però s’acosten les eleccions. I aquella perplexitat, aquell “espantament” i aquella “depressió”, han anat convertint-se en una espècie de mala llet soterrada que m’ha empès per tornar a la paraula escrita. Comentaré algunes coses.
Cinisme.- El cinisme d’alguns partits polítics, ha estat proverbial. I en especial el del PSC que, havent perdut les eleccions ara fa un any aquí a casa nostra, i de forma estrepitosa, no ha après la lliçó. Algú ha definit al 25 diputats que el PSC va portar a Madrid, fa vuit anys, com als vint-i-cinc invisibles per la seva inactivitat i absència de posicionament quan es tractava de defensar Catalunya (només cal dir que en cap cas, mai, han trancat la disciplina de vot amb el PSOE). Tot i aquesta invisibilitat allà, han pretès aquí donar lliçons de governabilitat i patriotisme. I, vet aquí, que, tota aquella ineficàcia del tripartit capitanejat pel PSC que ens ha deixat un llast financer que trigarem anys en poder-lo compensar, s’ha convertit en contundència en voler-nos fer entendre que la seva actuació va ser immillorable i que tot el que s’està fent ara per redreçar aquell desastre, només son polítiques de la dreta més recalcitrant i cavernícola. Cinisme de gran gruix! Ens prenen per dèbils mentals, pretenen una tutela de la ciutadania, només apta per incondicionals que, pot ser no ho saben, molts no estem disposats a acceptar en cap cas.
Les eleccions son a sobre i la Ministra Chacon encapçala les llistes del PSC. Vaig llegir que algú deia, amb encert, que la Senyora Chacon era ministra de defensa, però que era clar que, en cap cas, havia defensat els interessos de Catalunya: el Partit sabrà on es fica...Tanmateix potser seria bo de recomanar-li al Sr. Joan Ferràn que anés amb cura i que potser seria el moment per al PSC de desfer-se de la crosta... “psoeista” que l’envolta. Més que res perquè després no hagi estat la abstenció, o la pluja (si n’hi ha), o el vot nul, o no sé quin núvol malèfic o ves a saber quina “crosta” el que els faci perdre de nou les eleccions aquí i, aquesta vegada, també a Madrid.
Les retallades.- Estan en boca de tothom, especialment les que fan referència a la Sanitat. De les retallades en educació, per exemple, se’n parla menys perquè no hi ha criatures pel carrer, sense escola. Però per les escoles també hi han passat les tisores. Son dos sectors molt sensibles en matèria social i per tant molt sensibles per a tota la ciutadania en general i son les més aprofitades per la oposició política en particular. Personalment no soc pas dels que blasmen en contra de les accions que el Govern de la Generalitat està portant a terme especialment, repeteixo, en Sanitat. Vist des de fora, sempre he tingut la sensació de que la massificació que he observat en els grans hospitals i Caps necessitava d’una reforma del sistema i reducció de la despesa. Amb els professionals del ram amb els que he parlat sobre l’assumpte, coincideixen tots en que la reforma es absolutament necessària si és vol mantenir el sistema amb un mínim de qualitat en els serveis, el que obliga a reduir els que no siguin d’absoluta necessitat. La supressió de l’abús en un sistema que l’usuari interpreta com a gratuït, que ha atorgat carta de dret irrenunciable a milers d’usuaris als que no s’ha fiscalitzat mai en aquest aspecte, son qüestions que ara s’han posat sobre la taula, així, de cop, i, certament, ho fa difícil d’entomar. Però també coincideixen, aquests professionals amb els que he parlat, en que no hi un pla elaborat per reestructurar de forma definitiva el sistema Sanitari en general i, per tant, no s’ha definit fins on es vol anar i com s’hi va. No sap em, dons, si el rumb que porta nau ens portarà a port o, pel contrari, anem directament da cara a la tempesta, sigui perfecta o no.
La reconversió bancària.- Des d’arreu del món s’està emfatitzant en que la banca, pràcticament de forma general, ha de ser recapitalitzada pels estats corresponents. Independentment d’aquesta situació (i mentre en aquest país nostre la recapitalització la porti a terme el famós FROB, que no és més que un fons creat pels propis bancs per curar-se en salut en moments com en el que ens trobem, i no amb diners públics[1], anirem tirant), penso que el Banc d’Espanya hauria d’haver estat més a l’aguait de les actituds de moltes d’aquestes entitats bancàries que ara necessiten de rescat. La majoria de les famoses Caixes d’Estalvis han estat en mans dels partits polítics que governaven en les Comunitats o en les Diputacions corresponents i el Banc d’Espanya, pel que es veu ara, ha fiscalitzat poc i malament, permetent dispendis desaforats o sous multimilionaris dels propis directius amb els nostres estalvis i que han portat aquestes entitats a l’abisme. A tots aquests destralers que haguessin estat capaços, pel que es veu, de fotre a la ruïna al propi FROB, la Justícia, que actuaria per denuncia de qualsevol entitat privada que hagués estat malversada, ¿no pot actuar d’ofici o per denúncia directa del Banc d’Espanya? Si a l’hora de mesurar, el pam no fa la mateixa mida per a tots, rebrem les hòsties els de sempre. I en aquest cas flagrant, algú s’hauria de posar a la feina i seriosament, per poder deixar de fer volar coloms i de fer focs d’artifici.
Les eleccions son a sobre i ens donaran tema per a nous comentaris.
J. Vinyeta
14 d’Octubre del 2011
[1] Teòricament, al menys, el FROB i el Fons de Garantia de Dipòsits s’alimenten amb la aportació del 2,5% dels dipòsits bancaris de cada banc. La recapilatzació seria, dons, per garantir el nostres estalvis, tot i que seguin així ens els deixen amb el cul enlaire. Ja sé que sona una mica estúpid, tot plegat, però, teòricament, així estan les coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada