143.- Reflexions

143.-Reflexions

El “Problema  Catalán”.- És ben cert que aquí a casa, hi ha moviment. La creació de la Assemblea Nacional  Catalana i la futura Llei de Consultes, per exemple, en son  una mostra clara del que “es belluga”. L’espoli permanent, la deslleialtat de l’Estat Central respecta dels  deutes pendents, els sistemàtics atacs a la Llengua i més coses sabudes per tots fan  el jaç sobre del que el cercle sobiranista es va eixamplant  i fan que aquest  rum-rum independentista sigui gairebé una remor Nacional. Així estan les coses. I així és com les veuen des de Madrid.

La premsa ultramuntana ja fa dies que esvera el galliner mesetari empenyent al PP a una involució que inclús em sembla estar per sobra de la voluntat dels populars (i no vull fer entendre que les ànsies centralitzadores del partit en el poder siguin de menor quantia, al contrari) i ho fan anunciant, amb traca i mocador,   que “en España tenemos un problema:  Cataluña”. I és cert: un gravíssim problema que, com tots sabem (i ells, també), fa créixer no el desig de  revenja, al que penso que hi tindríem dret, si no, crematística i pragmàticament parlant, el desig de fer-nos-ho sols perquè, com ja es va dir en l’Acte Fundacional de l’Assemblea, de raons per a tal fi en tenim un munt, “...inclús les  econòmiques...”  Poques coses més a afegir-hi.

Però, per què ara una ofensiva d’aquesta envergadura? En la meva modesta opinió, la resposta és clara: saben que marxem, perquè tot allò que diuen que és  “...el problema Catalán...” no és més  que una evidència del que serà realitat en un futur que espero no massa llunyà. Tenen por i, és per això, perquè tenen  pànic  que marxem, que empenyen a tots els seus, i que son molts tot i que mal ens pesi i ben situats, per continuar amb l’asfixia en tots els ordres: a no aportar ni un euro  més per cap concepte i, per tant,  que no es facin les infraestructures necessàries d’accés a ports i aeroports (i no parlo de carreteres – autovies – autopistes, perquè és aquest un tema sagnant), perquè l’eix  de mercaderies famós sigui el Central i no el Mediterrani, perquè s’emportin les Caixes d’Estalvi, perquè es boicotegin hipotètiques consultes que, avui per avui, no seran ni vinculants, que ens  amenacin, inclús judicialment, de forma permanent i en tots els ordres i àmbits, etc... És a dir, diuen als seus que ens avisin i amenacin de que si marxem, tot el que hauria d’estar fet ens ho haurem de fer nosaltres sols. No serà un problema. No han entès mai que si  som on som ho ha estat per  la nostre voluntat i en contra de les seves permanents imposicions. I que precisament aquesta “solitud” és la que volem. Però tenen por de la nostra fugida i, per això,  l’esperit imperial, de jou i de fletxes, està per sobre de qualsevol altra consideració: la Metròpoli no pot perdre una colònia. El res que encara queda d’un imperi medieval en cap cas pot trencar-se. Aquesta és la seva filosofia i actuen en conseqüència. El hi son més importants aquests principis que els diners que deixaran d’ingressar per mantenir aquesta filosofía.

Corrupció.-. Els escàndols de corrupció emmerden tot l’Estat Espanyol. L’últim destapat n’és un que si be sospitàvem, alguna vegada que algú l’havia insinuat havia rebut, com es diu vulgarment, hòsties fins i tot en el carnet d’identitat. Faigs referència  al frau multimilionari  del Departament de Treball  a la Junta d’Andalusia. Pel que sento a dir, les disbauxes valencianes seran un joc de nens davant del que pot arribar a ser el forat negre andalús.

El problema gruixut de tot això és que la corrupció està tant generalitzada que gairebé, i de forma general, preocupa més el morbo que  determinades actituds derivades d’aquestes corrupcions generen que no pas de la gravetat del problema en sí mateix: es parla més dels 25.000€ gastats freqüentment en cocaïna per un dels encausats en aquell frau, que del fet de que la corrupció s’estengui també, com taca d’oli, es justifiqui en la moral col·lectiva i es converteixi en quelcom  que forma part del nostre devenir diari. I això últim  és el més greu que poden generar aquestes  situacions.

Ja sé que no tots els polítics  son corruptes per acció. Però  ho son clarament per omissió. Perquè, podent-ho fer, no fan res per evitar-la. Es limiten a manifestant-se amb una suposada estranyesa davant dels fets descoberts, i després deixen  que la justícia faci el que hagi de fer perquè així ells no caldrà que facin res. L’excusa és clara, és cert, però no per suposades raons de justícia deixen de quedar en evidència.

Però l’Estat està en una situació molt difícil i els polítics ens demanen ajustos en les nostres economies per sortir-nos-en  tots plegats de l’atzucac en que ens trobem. I ells, assenyalats dia a dia per problemes de corrupció, ens demanen la nostra comprensió davant dels ajustos necessaris. Amb quina autoritat moral ens ho demanen? On son o han anat a parar els diners de tots aquests casos de corrupció? Com és possible que, en cap  cas hagin retornat a les arques de les que  varen sortir? Algú d’aquests que ens demana comprensió, ens hauria de donar respostes. Potser que, de donar-nos-les, seríem més comprensius amb ells.

J.       Vinyeta

21 de Març del 2012