134.- Resultats electorals a la resta d’Espanya.-
186 a 110. Tot i que pugui semblar un resultat d’un partit inspirat de la NBA americana, no ho és això: el PP s’emporta 186 escons i el PSOE, 110. Poques coses més a afegir a tot el que ja s’ha dit, si no fos perquè tinc la sensació de que més que guanyar-les el PP, les ha perdut el PSOE. I fer notar que tot l’Estat ha quedat tintat de blau, llevat del País Basc i de Catalunya. Seran pedres a les sabates del Sr. Rajoy.
No es tracta de fer llenya de l’arbre caigut. Però em sembla que coincidirem gairebé tots, inclosos alguns o molts dels Psoeistes i simpatitzants, en que la obstinació del President del Govern en negar l’evidència, juntament amb una disbauxa malgastadora sense més objectius concrets que el de quedar bé davant d’alguns, varen anar endarrerint la presa de les més elementals mesures correctores fins que Brussel·les – Merkel – Obama, esverats pel desastre que es veien a venir i la implicació que aquest desastre podria originar a Europa i, de retruc en aquells moments, en els EEUU, varen fer quadrar al Sr. Zapatero. A partir d’aquell moment es comencen a prendre mesures, més aviat tèbies. Les justes perquè Brussel·les comenci a veure un cert moviment “reajustador”. I prou. Però s’havien perdut, amb molts mesos d’inoperància, oportunitats correctores absolutament necessàries. I l’atur, arriba fins al 20%. És la gota que vessa el got. Les prestacions s’esgoten, els índex de dependència augmenten i els ambients socials es deterioren. Amb tot això, arriben les eleccions del diumenge passat i, per tot plegat, el PSOE se’n va a la oposició. Aquest final és un final previst que el PSOE no ha sabut corregir, ni anunciant, com feia Rubalcaba que, en la propera legislatura, sí sabien el que havien de fer (per què no ho varen fer, ens preguntàvem?)
El PP les guanya, les eleccions. Però el Sr. Rajoy no ha obert la boca anunciant que faria si les guanyava. Res. Sabem que te un programa perquè en un debat a la TV el seu contrincant, Rubalcaba, en parlava. Però aquest programa no ha transcendit als ciutadans de a peu durant la campanya electoral. El mateix a passat durant tota la legislatura: ha anat deixant que el País s’anés podrint lentament, amb el sol objectiu d’arribar a la Moncloa, aplicant la vella tàctica d’esperar veure passar el cadàver, en aquest cas convertit en despulla descomposta, del seu enemic. Potser té molt clar que, per alleugerar la crisi, haurà de fer el que li manin des d’Europa a partir de la investidura i per tant, entén Rajoy, que no és necessari ni dir ni fer res més. En el tema estrictament polític, tampoc no ens ha dit res. Imagino que haurem d’estar a l’aguait amb el tema de les llibertats individuals i col·lectives que, aquesta gent, sempre les creuen excessives. I així, amb aquest trist bagatge electoral se’ns planta a la Moncloa amb 186 escons. I pregunto: ¿ha guanyat el PP o ha perdut les eleccions el PSOE?
Al País Basc, Amaiur en surt clar guanyador, per sobre inclús del PNB. Entre els dos, sumen molts més escons que Socialistes i Populars junts i això deixa oberta la porta a la formació, en un futur no llunyà, d’un govern netament nacionalista. l queda clar que aquells que pensaven o deien que els missatges d’ETA no influirien en la contesa electoral, no veien gaire més enllà del seu nas. Tot i haver tret 7 diputats, no està garantida la seva formació com grup parlamentari propi. Entenc que dependrà de la Mesa de Les Corts, però el Sr. Rajoy ja els hi ha dit que no els convocarà en la roda de trobades que te previst fer amb les diferents forces parlamentàries. Per tant...
Rosa Diez aplega 5 escons, tots ells en territoris de clara ascendència “pepera”: quatre a Madrid i un a València. No sé si ella ho sap però un dels més grans representants de l’ultra dreta, el Sr. Ynestrillas, advocava per la abstenció però, en cas d’anar a votar, recomanava fer-ho per Rosa Díez. Per tant, tot i que ja era imaginat, pel clar i concret recolzament que rep, podem confirmar de quin peu calça. També, tot i els cinc diputats, pot trobar-se amb problemes per la formació del grup parlamentari, però te més bon ascendent amb el PP i per tant té, en el meu entendre, més possibilitats de formar-lo que Amaiur
Els exstalinistes (tot i que no sé realment això “d’ex” fins on arriba) han ressuscitat: 11 escons!. La davallada socialista els hi ha propiciat la recepció del vot esquerranós desencantat amb el PSOE, i els indignats que han votat s’han repartit entre aquests i UPyD. Avui per avui, tot i la resurrecció experimentada, se saben perdedors però no se senten desubicats al plantejar, tot i que dissimuladament, una lluita classista pròpia de temps passats. Tenen força al carrer, és cert. Però això no vol dir tenir la raó. Reclamen sempre la circumscripció única, que és el que els hi donaria millors resultats electorals, tot i sabent què, precisament, representaria la desaparició d’altres forces d’àmbit més local, especialment les nacionalistes “perifèriques”, com diuen a Madrid, que en cap cas[1], fent-ho, tindrien representació parlamentaria. Per la mateixa raó UPyD també ho demana i curiosament és una de les reivindicacions dels indignats, inclosos els de Catalunya. Personalment, sempre he cregut en possibles i soterrades participacions de tots aquests en el moviment d’indignació. El temps ens ho dirà.
Per tot plegat, n’han sortit unes Corts molt més plurals i amb la presència de grups minoritaris[2] tot i que amb minsa representació. La pluralitat sempre és bona. I si a la llarga ajudés a trencar el bipartidisme asfixiant actual, encara seria millor.
Algú em pot dir si sap o recorda el nom dels Senadors que va votar?. Es parla de les eleccions dels senadors?. Si la resposta és que no, com presumeixo, ¿ens farà això rumiar seriosament de què ens serveix aquesta Institució?
J.Vinyeta
24 de Novembre del 2011
[1] Potser que l’excepció fora CiU
[2] Compromís Q (Bloc,Iniciativa i Verds), a València. FAC (Foro Asturias Ciudadano). GBai (Navarra) i CC – NC – PNC, nova Coalición Canaria
186 a 110. Tot i que pugui semblar un resultat d’un partit inspirat de la NBA americana, no ho és això: el PP s’emporta 186 escons i el PSOE, 110. Poques coses més a afegir a tot el que ja s’ha dit, si no fos perquè tinc la sensació de que més que guanyar-les el PP, les ha perdut el PSOE. I fer notar que tot l’Estat ha quedat tintat de blau, llevat del País Basc i de Catalunya. Seran pedres a les sabates del Sr. Rajoy.
No es tracta de fer llenya de l’arbre caigut. Però em sembla que coincidirem gairebé tots, inclosos alguns o molts dels Psoeistes i simpatitzants, en que la obstinació del President del Govern en negar l’evidència, juntament amb una disbauxa malgastadora sense més objectius concrets que el de quedar bé davant d’alguns, varen anar endarrerint la presa de les més elementals mesures correctores fins que Brussel·les – Merkel – Obama, esverats pel desastre que es veien a venir i la implicació que aquest desastre podria originar a Europa i, de retruc en aquells moments, en els EEUU, varen fer quadrar al Sr. Zapatero. A partir d’aquell moment es comencen a prendre mesures, més aviat tèbies. Les justes perquè Brussel·les comenci a veure un cert moviment “reajustador”. I prou. Però s’havien perdut, amb molts mesos d’inoperància, oportunitats correctores absolutament necessàries. I l’atur, arriba fins al 20%. És la gota que vessa el got. Les prestacions s’esgoten, els índex de dependència augmenten i els ambients socials es deterioren. Amb tot això, arriben les eleccions del diumenge passat i, per tot plegat, el PSOE se’n va a la oposició. Aquest final és un final previst que el PSOE no ha sabut corregir, ni anunciant, com feia Rubalcaba que, en la propera legislatura, sí sabien el que havien de fer (per què no ho varen fer, ens preguntàvem?)
El PP les guanya, les eleccions. Però el Sr. Rajoy no ha obert la boca anunciant que faria si les guanyava. Res. Sabem que te un programa perquè en un debat a la TV el seu contrincant, Rubalcaba, en parlava. Però aquest programa no ha transcendit als ciutadans de a peu durant la campanya electoral. El mateix a passat durant tota la legislatura: ha anat deixant que el País s’anés podrint lentament, amb el sol objectiu d’arribar a la Moncloa, aplicant la vella tàctica d’esperar veure passar el cadàver, en aquest cas convertit en despulla descomposta, del seu enemic. Potser té molt clar que, per alleugerar la crisi, haurà de fer el que li manin des d’Europa a partir de la investidura i per tant, entén Rajoy, que no és necessari ni dir ni fer res més. En el tema estrictament polític, tampoc no ens ha dit res. Imagino que haurem d’estar a l’aguait amb el tema de les llibertats individuals i col·lectives que, aquesta gent, sempre les creuen excessives. I així, amb aquest trist bagatge electoral se’ns planta a la Moncloa amb 186 escons. I pregunto: ¿ha guanyat el PP o ha perdut les eleccions el PSOE?
Al País Basc, Amaiur en surt clar guanyador, per sobre inclús del PNB. Entre els dos, sumen molts més escons que Socialistes i Populars junts i això deixa oberta la porta a la formació, en un futur no llunyà, d’un govern netament nacionalista. l queda clar que aquells que pensaven o deien que els missatges d’ETA no influirien en la contesa electoral, no veien gaire més enllà del seu nas. Tot i haver tret 7 diputats, no està garantida la seva formació com grup parlamentari propi. Entenc que dependrà de la Mesa de Les Corts, però el Sr. Rajoy ja els hi ha dit que no els convocarà en la roda de trobades que te previst fer amb les diferents forces parlamentàries. Per tant...
Rosa Diez aplega 5 escons, tots ells en territoris de clara ascendència “pepera”: quatre a Madrid i un a València. No sé si ella ho sap però un dels més grans representants de l’ultra dreta, el Sr. Ynestrillas, advocava per la abstenció però, en cas d’anar a votar, recomanava fer-ho per Rosa Díez. Per tant, tot i que ja era imaginat, pel clar i concret recolzament que rep, podem confirmar de quin peu calça. També, tot i els cinc diputats, pot trobar-se amb problemes per la formació del grup parlamentari, però te més bon ascendent amb el PP i per tant té, en el meu entendre, més possibilitats de formar-lo que Amaiur
Els exstalinistes (tot i que no sé realment això “d’ex” fins on arriba) han ressuscitat: 11 escons!. La davallada socialista els hi ha propiciat la recepció del vot esquerranós desencantat amb el PSOE, i els indignats que han votat s’han repartit entre aquests i UPyD. Avui per avui, tot i la resurrecció experimentada, se saben perdedors però no se senten desubicats al plantejar, tot i que dissimuladament, una lluita classista pròpia de temps passats. Tenen força al carrer, és cert. Però això no vol dir tenir la raó. Reclamen sempre la circumscripció única, que és el que els hi donaria millors resultats electorals, tot i sabent què, precisament, representaria la desaparició d’altres forces d’àmbit més local, especialment les nacionalistes “perifèriques”, com diuen a Madrid, que en cap cas[1], fent-ho, tindrien representació parlamentaria. Per la mateixa raó UPyD també ho demana i curiosament és una de les reivindicacions dels indignats, inclosos els de Catalunya. Personalment, sempre he cregut en possibles i soterrades participacions de tots aquests en el moviment d’indignació. El temps ens ho dirà.
Per tot plegat, n’han sortit unes Corts molt més plurals i amb la presència de grups minoritaris[2] tot i que amb minsa representació. La pluralitat sempre és bona. I si a la llarga ajudés a trencar el bipartidisme asfixiant actual, encara seria millor.
Algú em pot dir si sap o recorda el nom dels Senadors que va votar?. Es parla de les eleccions dels senadors?. Si la resposta és que no, com presumeixo, ¿ens farà això rumiar seriosament de què ens serveix aquesta Institució?
J.Vinyeta
24 de Novembre del 2011
[1] Potser que l’excepció fora CiU
[2] Compromís Q (Bloc,Iniciativa i Verds), a València. FAC (Foro Asturias Ciudadano). GBai (Navarra) i CC – NC – PNC, nova Coalición Canaria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada