133.- Resultats electorals a Catalunya.-
CiU ha fet història. Mai no havia guanyat unes eleccions generals a Catalunya i aquesta vegada, si. Ni tan sols les famoses retallades han passat factura a la coalició (Seny i/o Maduresa del País?). Ha rebut vots suficients per aturar la marea blava del PP i aconseguir que Catalunya, com deia amb molta rotunditat el diari Avui de l’endemà, tingui veu pròpia i diferenciada[1] (juntament amb el País Basc) de la resta de l’Estat Espanyol. És evident que el resultat electoral legitima la actuació fins avui del Govern, tot i que el que sigui així no agradi a molts. Com també és evident que la insistència i el gruix del lema de campanya obliga a la coalició a portar-lo a terme. Per la pròpia autoimposició que n’han fet del mateix, gairebé sacralitzant-lo, no li deixa a la coalició gaire marge de maniobra. Tant poc que, si no el pot assolir, haurà de començar a parlar seriosament del dret a decidir...o, qui sap, si a convocar eleccions anticipades.
Penso que el més significat de tot és la desfeta del PSC. Aquests, que en totes les legislatures han lligat el seu devenir diari al PSOE, que han estat incapaços de trencar, ni per una sola vegada, la disciplina de vot a favor del País del que han tret els vots, que han acceptat traspassos, com el de rodalies a tall d’exemple, sense el més mínim poder de decisió adjunt, llevat de la neteja dels WC dels trens (el Sr. Nadal ens va dir que seria el primer que controlaria. Com ha quedat demostrat, no podia fer res més); que ens han deixat un dèficit que clama al cel, que, per dir-ho tot d’un cop, han venut permanentment la seva ànima a l’ànima del PSOE a canvi de tampoc sabem ben bé de què..., després de tot això i molt més, potser pensaven que el País hauria perdut la memòria. Potser creien que n’hi hauria prou amb que la Sra. Chacón, amb algun suposat poder de seducció, ens fes l’encanteri del flautista de Hammelin perquè anéssim tots, com els ratolins del conte, a votar-los. Sabien d’antuvi de la desfeta i ni així han estat amb la lucidesa suficient com per a reconèixer els errors i assumir la responsabilitat que els hi pertoca, i que és molta, del per què de l’estat actual del País nostre. Així els hi ha anat. Quan es refundin, perquè no sé si els hi queda una altra solució, potser seria bo que molts d’aquests que tenen dintre del partit, tant els que manen com els que no, i que han demostrat ser-ne la majoria, perdessin aquesta crosta espanyolista que els ha posat en evidència i comencessin a pensar en el País en el que hi viuen i, repeteixo, els hi dona els vots. Si continuen anant a Las Cortes amb el cul llogat, em temo que la travessia del desert serà molt i molt més llarga del que es poden esperar. Poden començar a guanyar algun puntet si, al menys al Parlament, aquí, comencen a mirar Catalunya en comptes de seguir mirant La Meseta.
L’incendi al casal d’ERC va ser paorós i inclús els propis bombers, els de la vella guàrdia, que volien participar en la seva extinció, anunciaven la impossibilitat de que res del que quedés seria aprofitable. Però ERC ha salvat els mobles, tot i que a corre-cuita i a última hora. Només han quedat els fonaments del Casal, és cert, però en molt bones condicions per a reedificar-hi. Ara, han de redefinir quina vivenda volen i de quina forma la volen aixecar. Penso que son conscients que han de retornar als orígens perquè si, després de tot plegat, els tornen a perdre de nou, tornaran a perdre la identitat. I d’això, ja en tenen dolorosa experiència.
El Sr. Coscubiela ha guanyat dos escons per a la seva coalició. Diran el que voldran, però la davallada del PSC els hi hauria d’haver estat un doll de vots i no ha estat així. En la meva opinió, és fruït d’una manca de credibilitat, inclús dins del seu sector esquerranós, degut, d’una banda, al lligam que varen perpetuar amb el PSC durant els tripartits. I, per altra b anda, per aquesta sistemàtica oposició a tot amb incongruències com les de voler suprimir les nuclears i, a l’hora, torpedinar els parcs eòlics, per exemple. Que s’ho facin mirar.
El PPC, li agradi o no, amb crisi, retallades, amb tsunami blau i el vent a favor, no ha passat de tenir tres diputats més que en la anterior legislatura. No és res excepcional per molt que vulguin emfatitzar els resultats. Aquí sabem qui i com son; sabem que tampoc aquests mai, en cap cas, ni han trencat ni trencaran la disciplina de vot a Madrid; sabem el que han fet i també, de tot plegat, guardem memòria. I inclús molts d’aquells que potser normalment els votaven, i precisament per que tenen memòria, han triat una dreta també conservadora, però Nacional a la fi. Sabem què volen fer perquè, com gairebé tots des del centre de l’Estat, ens tenen por i temen que aixequem el cap i ens en anem. Per això blasmen sempre, sempre, en front de qualsevol tema d’Identitat Nacional que ens diferenciï. I per això després d’uns resultats que no han estat per llençar coets aquí a Catalunya, la Sra. Sánchez - Camacho no s’ha estat de dir-nos de seguida que, per molt d’èxit diferencial que creiem que hi ha hagut, els que manen son ells. Per això, si no hi ha un canvi en la filosofia general del partit, entenc que el Sr. Rajoy, i en conseqüència la Sra. Camacho, tindran sobre de la taula un greu problema anomenat problema català.
Molts dels catalans, ja sabem quina és l’única solució.
J. Vinyeta
22 de Novembre del 2011
[1] La edició del Punt–Avui del dilluns dia 21, encapçalava la edició a la portada amb un “Catalonia is not Spain” prou eloqüent
CiU ha fet història. Mai no havia guanyat unes eleccions generals a Catalunya i aquesta vegada, si. Ni tan sols les famoses retallades han passat factura a la coalició (Seny i/o Maduresa del País?). Ha rebut vots suficients per aturar la marea blava del PP i aconseguir que Catalunya, com deia amb molta rotunditat el diari Avui de l’endemà, tingui veu pròpia i diferenciada[1] (juntament amb el País Basc) de la resta de l’Estat Espanyol. És evident que el resultat electoral legitima la actuació fins avui del Govern, tot i que el que sigui així no agradi a molts. Com també és evident que la insistència i el gruix del lema de campanya obliga a la coalició a portar-lo a terme. Per la pròpia autoimposició que n’han fet del mateix, gairebé sacralitzant-lo, no li deixa a la coalició gaire marge de maniobra. Tant poc que, si no el pot assolir, haurà de començar a parlar seriosament del dret a decidir...o, qui sap, si a convocar eleccions anticipades.
Penso que el més significat de tot és la desfeta del PSC. Aquests, que en totes les legislatures han lligat el seu devenir diari al PSOE, que han estat incapaços de trencar, ni per una sola vegada, la disciplina de vot a favor del País del que han tret els vots, que han acceptat traspassos, com el de rodalies a tall d’exemple, sense el més mínim poder de decisió adjunt, llevat de la neteja dels WC dels trens (el Sr. Nadal ens va dir que seria el primer que controlaria. Com ha quedat demostrat, no podia fer res més); que ens han deixat un dèficit que clama al cel, que, per dir-ho tot d’un cop, han venut permanentment la seva ànima a l’ànima del PSOE a canvi de tampoc sabem ben bé de què..., després de tot això i molt més, potser pensaven que el País hauria perdut la memòria. Potser creien que n’hi hauria prou amb que la Sra. Chacón, amb algun suposat poder de seducció, ens fes l’encanteri del flautista de Hammelin perquè anéssim tots, com els ratolins del conte, a votar-los. Sabien d’antuvi de la desfeta i ni així han estat amb la lucidesa suficient com per a reconèixer els errors i assumir la responsabilitat que els hi pertoca, i que és molta, del per què de l’estat actual del País nostre. Així els hi ha anat. Quan es refundin, perquè no sé si els hi queda una altra solució, potser seria bo que molts d’aquests que tenen dintre del partit, tant els que manen com els que no, i que han demostrat ser-ne la majoria, perdessin aquesta crosta espanyolista que els ha posat en evidència i comencessin a pensar en el País en el que hi viuen i, repeteixo, els hi dona els vots. Si continuen anant a Las Cortes amb el cul llogat, em temo que la travessia del desert serà molt i molt més llarga del que es poden esperar. Poden començar a guanyar algun puntet si, al menys al Parlament, aquí, comencen a mirar Catalunya en comptes de seguir mirant La Meseta.
L’incendi al casal d’ERC va ser paorós i inclús els propis bombers, els de la vella guàrdia, que volien participar en la seva extinció, anunciaven la impossibilitat de que res del que quedés seria aprofitable. Però ERC ha salvat els mobles, tot i que a corre-cuita i a última hora. Només han quedat els fonaments del Casal, és cert, però en molt bones condicions per a reedificar-hi. Ara, han de redefinir quina vivenda volen i de quina forma la volen aixecar. Penso que son conscients que han de retornar als orígens perquè si, després de tot plegat, els tornen a perdre de nou, tornaran a perdre la identitat. I d’això, ja en tenen dolorosa experiència.
El Sr. Coscubiela ha guanyat dos escons per a la seva coalició. Diran el que voldran, però la davallada del PSC els hi hauria d’haver estat un doll de vots i no ha estat així. En la meva opinió, és fruït d’una manca de credibilitat, inclús dins del seu sector esquerranós, degut, d’una banda, al lligam que varen perpetuar amb el PSC durant els tripartits. I, per altra b anda, per aquesta sistemàtica oposició a tot amb incongruències com les de voler suprimir les nuclears i, a l’hora, torpedinar els parcs eòlics, per exemple. Que s’ho facin mirar.
El PPC, li agradi o no, amb crisi, retallades, amb tsunami blau i el vent a favor, no ha passat de tenir tres diputats més que en la anterior legislatura. No és res excepcional per molt que vulguin emfatitzar els resultats. Aquí sabem qui i com son; sabem que tampoc aquests mai, en cap cas, ni han trencat ni trencaran la disciplina de vot a Madrid; sabem el que han fet i també, de tot plegat, guardem memòria. I inclús molts d’aquells que potser normalment els votaven, i precisament per que tenen memòria, han triat una dreta també conservadora, però Nacional a la fi. Sabem què volen fer perquè, com gairebé tots des del centre de l’Estat, ens tenen por i temen que aixequem el cap i ens en anem. Per això blasmen sempre, sempre, en front de qualsevol tema d’Identitat Nacional que ens diferenciï. I per això després d’uns resultats que no han estat per llençar coets aquí a Catalunya, la Sra. Sánchez - Camacho no s’ha estat de dir-nos de seguida que, per molt d’èxit diferencial que creiem que hi ha hagut, els que manen son ells. Per això, si no hi ha un canvi en la filosofia general del partit, entenc que el Sr. Rajoy, i en conseqüència la Sra. Camacho, tindran sobre de la taula un greu problema anomenat problema català.
Molts dels catalans, ja sabem quina és l’única solució.
J. Vinyeta
22 de Novembre del 2011
[1] La edició del Punt–Avui del dilluns dia 21, encapçalava la edició a la portada amb un “Catalonia is not Spain” prou eloqüent
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada