139.- Comentaris –
PSOE – PSC.- Aquest últim cap de setmana, el PSOE ha celebrat el seu Congrés a Sevilla. Rubalcaba ha estat nomenat Secretari General del Partit en detriment de Carmen–Carme Chacón. I, en conseqüència, el PSC s’ha fotut una altra patacada. La Direcció del PSC, en paraules del Sr. Elena, ha estat neutral amb els dos candidats. Però no ha estat aquesta la posició que els pobres mortals hem entès que el PSC mantenia amb els Candidats. Han apostat per Chacón, per molt que ens vulguin fer creure que no (quants dels delegats del PSC han votat per Rubalcaba?) i a Madrid tampoc se’ls creuran del contrari. El PSC ha d’entendre que, aquesta suposada neutralitat no ha estat gens clara, que el camí que va des del carrer de Nicaragua fins al de Ferraz, ha quedat ara molt embardissat i que no seran els de Ferraz els que vinguin a desbrossar-lo. Si el PSC volia grup parlamentari propi potser ara seria el moment, perquè entenc que el Sr. Rubalcaba no els hi farà gens fàcil ni agradable la estada dins del grup parlamentari del PSOE: Rubalcaba té memòria. Han de decidir què, qui, com..., és a dir que volen fer, on volen anar, si hi ha lideratge per a fer-ho, si tenen quelcom per dir-nos... No sembla que res de tot això hagués quedat clar en l’últim Congrés de fa dos mesos. I ara ha quedat tot encara més emboirat.
Ministeri de Cultura.- El Senyor Wert es va engrescar en una discussió sobre les curses de braus en la Comissió corresponent. El Diputat Tardà d’ERC (algú ho havia de dir...!) li va dir que a Catalunya no hi tornarien haver-hi “corridas” perquè el Parlament havia elaborat i aprovat una Llei que les prohibia. El Sr. Wert li va contestar que entenia que el Parlament Català no podia manifestar-se en un aspecte cultural com del que estaven parlant. Ras i curt!. Queda clar quin és el tarannà democràtic d’aquest Sr. Wert, capaç de posar en dubte a tot un Parlament democràticament triat, i quin és el caire del PP, perquè les altes esferes del partit tampoc l’han desautoritzat. Res, però, que no sabéssim.
Però sí que em sembla cert que aquest Parlament nostre fent les coses a mitges, com les va fer, no va donar un aire de serietat i aprofundiment en el problema de protecció dels animals. No es varen tenir els arrestos necessaris (ara se’n diuen valors...) per fer una Llei general complerta i els correbous i altres manifestacions, també anomenades culturals en les que els animals son maltractats, es varen quedar fora de la prohibició. Fent-ho així es va deixar la porta oberta perquè el Constitucional[1], que si alguna cosa té no és precisament simpaties vers el nostre País, entengui que la Llei es clarament plena de mancances com a expressió per a la protecció dels animals i que, per tant, cal deixar-la sense efecte. Serà una mostra més de que no fem les coses ben fetes. Però no crec que deixin passar una oportunitat com aquesta per deixar d’imposar-nos l’anima espanyola, autoritària, singular i suposadament culta a uns pobres i salvatges “polacos” com nosaltres que no sabem apreciar l’Art de Cúchares...
Spanair.- Podríem dir, com el títol de la novel·la, que era la crònica d’una mort anunciada. Tot allò que es vulgui fer aquí a casa nostra i que depengui de Madrid en la seva resolució final, mai no podrà enlairar-se, i mai tan ben dit. El tractament colonial no permet, ni tan sols, aspirar a igualar a la metròpoli. Per tant, era clar que, a pesar de la bona voluntat, Spanair no aixecaria el vol. El Tripartit, que mai va veure que la seva “amistat” amb Zapatero només ho era en un sol sentit (i si ho va veure, va continuar fent l’ase fins al final de la legislatura), va posar en marxa dos grans projectes d’alta volada: Spanair i Alguaire. Els dos quedaven en mans d’Aena. Un, per apropar l’aeroport del Prat als vols intercontinentals. L’altra (en la meva opinió un esforç econòmic absolutament innecessari[2]), per apropar, finalment i com a mal menor, els Pirineus als turistes extracomunitaris. Per aquesta última opció era necessari crear un control duaner d’entrada i sortida d’aquests passatgers. Tant una com altra situació necessitaven ser beneïdes des de Madrid. En el cas d’Spanair, inclús Iberia va posar pals a les rodes interferint clara i directament en les negociacions que la companyia catalana mantenia amb Qatar Airways per assolir aquells objectius inicials. El permís per Alguaire va arribar no fa gaire més d’un més, havent trigat gairebé dos anys en ser donat des de Madrid i quan la campanya prevista d’esquí enguany estava a punt d’anar-se’n en orris . Tot lo altre (l’aspecte econòmic de les qüestions), és més la conseqüència que no la causa, no ens enganyem. La història es repeteix, constantment. ¿Sabrem fer que, algun dia, les nostres coses depenguin només de nosaltres?
J. Vinyeta
PSOE – PSC.- Aquest últim cap de setmana, el PSOE ha celebrat el seu Congrés a Sevilla. Rubalcaba ha estat nomenat Secretari General del Partit en detriment de Carmen–Carme Chacón. I, en conseqüència, el PSC s’ha fotut una altra patacada. La Direcció del PSC, en paraules del Sr. Elena, ha estat neutral amb els dos candidats. Però no ha estat aquesta la posició que els pobres mortals hem entès que el PSC mantenia amb els Candidats. Han apostat per Chacón, per molt que ens vulguin fer creure que no (quants dels delegats del PSC han votat per Rubalcaba?) i a Madrid tampoc se’ls creuran del contrari. El PSC ha d’entendre que, aquesta suposada neutralitat no ha estat gens clara, que el camí que va des del carrer de Nicaragua fins al de Ferraz, ha quedat ara molt embardissat i que no seran els de Ferraz els que vinguin a desbrossar-lo. Si el PSC volia grup parlamentari propi potser ara seria el moment, perquè entenc que el Sr. Rubalcaba no els hi farà gens fàcil ni agradable la estada dins del grup parlamentari del PSOE: Rubalcaba té memòria. Han de decidir què, qui, com..., és a dir que volen fer, on volen anar, si hi ha lideratge per a fer-ho, si tenen quelcom per dir-nos... No sembla que res de tot això hagués quedat clar en l’últim Congrés de fa dos mesos. I ara ha quedat tot encara més emboirat.
Ministeri de Cultura.- El Senyor Wert es va engrescar en una discussió sobre les curses de braus en la Comissió corresponent. El Diputat Tardà d’ERC (algú ho havia de dir...!) li va dir que a Catalunya no hi tornarien haver-hi “corridas” perquè el Parlament havia elaborat i aprovat una Llei que les prohibia. El Sr. Wert li va contestar que entenia que el Parlament Català no podia manifestar-se en un aspecte cultural com del que estaven parlant. Ras i curt!. Queda clar quin és el tarannà democràtic d’aquest Sr. Wert, capaç de posar en dubte a tot un Parlament democràticament triat, i quin és el caire del PP, perquè les altes esferes del partit tampoc l’han desautoritzat. Res, però, que no sabéssim.
Però sí que em sembla cert que aquest Parlament nostre fent les coses a mitges, com les va fer, no va donar un aire de serietat i aprofundiment en el problema de protecció dels animals. No es varen tenir els arrestos necessaris (ara se’n diuen valors...) per fer una Llei general complerta i els correbous i altres manifestacions, també anomenades culturals en les que els animals son maltractats, es varen quedar fora de la prohibició. Fent-ho així es va deixar la porta oberta perquè el Constitucional[1], que si alguna cosa té no és precisament simpaties vers el nostre País, entengui que la Llei es clarament plena de mancances com a expressió per a la protecció dels animals i que, per tant, cal deixar-la sense efecte. Serà una mostra més de que no fem les coses ben fetes. Però no crec que deixin passar una oportunitat com aquesta per deixar d’imposar-nos l’anima espanyola, autoritària, singular i suposadament culta a uns pobres i salvatges “polacos” com nosaltres que no sabem apreciar l’Art de Cúchares...
Spanair.- Podríem dir, com el títol de la novel·la, que era la crònica d’una mort anunciada. Tot allò que es vulgui fer aquí a casa nostra i que depengui de Madrid en la seva resolució final, mai no podrà enlairar-se, i mai tan ben dit. El tractament colonial no permet, ni tan sols, aspirar a igualar a la metròpoli. Per tant, era clar que, a pesar de la bona voluntat, Spanair no aixecaria el vol. El Tripartit, que mai va veure que la seva “amistat” amb Zapatero només ho era en un sol sentit (i si ho va veure, va continuar fent l’ase fins al final de la legislatura), va posar en marxa dos grans projectes d’alta volada: Spanair i Alguaire. Els dos quedaven en mans d’Aena. Un, per apropar l’aeroport del Prat als vols intercontinentals. L’altra (en la meva opinió un esforç econòmic absolutament innecessari[2]), per apropar, finalment i com a mal menor, els Pirineus als turistes extracomunitaris. Per aquesta última opció era necessari crear un control duaner d’entrada i sortida d’aquests passatgers. Tant una com altra situació necessitaven ser beneïdes des de Madrid. En el cas d’Spanair, inclús Iberia va posar pals a les rodes interferint clara i directament en les negociacions que la companyia catalana mantenia amb Qatar Airways per assolir aquells objectius inicials. El permís per Alguaire va arribar no fa gaire més d’un més, havent trigat gairebé dos anys en ser donat des de Madrid i quan la campanya prevista d’esquí enguany estava a punt d’anar-se’n en orris . Tot lo altre (l’aspecte econòmic de les qüestions), és més la conseqüència que no la causa, no ens enganyem. La història es repeteix, constantment. ¿Sabrem fer que, algun dia, les nostres coses depenguin només de nosaltres?
J. Vinyeta
7 de Febrer del 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada