140.- Pressupostos 2012.-
CiU i PP han signat una acord per aprovar els pressupostos del 2012. La resta de partits, tots, han anat foten pals a les rodes per no haver de signar uns pressupostos restrictius i fer que el desgast del partit en el Govern sigui el més gran i greu possible, a fi de mantenir, aquests Partits, més o menys intactes les seves expectatives electorals i per poder dir a posteriori que CiU ha venut la seva ànima al diable. I la Sra. Camacho, que s’ha llençat, amb cos i ànima, a donar suport a CiU, està com unes Pasqües de feliç i contenta. Es pensa que és la Reina de la festa i presumeix de que realment dialogar amb ella és dialogar amb Madrid. No vol veure que amb els dotze diputats que té no pot fer res més que sortir a la foto i no vol entendre que si algú ha de parlar amb Rajoy ha de ser el nostre President i no ella. Sap, això sí, que no hi te res a perdre, perquè sap del desgast que està patint el seu partit fora de Catalunya i sap, també, de la dificultat que generen el compliment de les decisions que manen des de Brussel·les perquè el seu partit pugui renovar la majoria absoluta en les properes eleccions. Per tant, i per si de cas, quant més a prop estigui del que es ve en anomenar centre polític aquí a Catalunya, millor li pot anar en un futur.
Dit això, crec que hem de parlar del que no han fet els altres Partits. Suposo que tots els Partits son conscients de la situació del nostre País: amb una crisi que sembla que empitjora, una situació econòmica d’ofec des de Madrid que impossibilita sortir-nos-en, la Sra. Merkel marcant-nos els borals del camí a seguir, amb les limitacions que aquest guiatge comporta, i amb una recentralització política per part del PP que fa tremolar. És per tant el moment de que, amb independència de les ideologies, el pragmatisme (per no dir-ne clarament maximalisme) prengui cartes en el tema i els Partits posin la mà a disposició del Govern que, tot i que no és el Govern que jo personalment voldria i amb independència d’això, està plenament legitimat per les urnes. Diria, com argumentava un bon amic meu, que la pregunta a fer-los-hi als Partits és molt simple. Hem de preguntar als Partits si son socialistes, o republicans, o eurocomunistes o nacionalistes abans que catalans, si primer és el partit o ho és Catalunya. I entenc que la resposta és obvia. Per tant, que no s’esverin si un dels partits de l’arc parlamentari català, també per conveniència particular, tot s’ha de dir, ajuda a la governabilitat aquí a casa nostra. Això sí, els Srs. Herrera i López Tena, tot i que molt esverats amb la conxorxa CiU - PP, son capaços d’anar de bracet amb Ciudadanos (qui ho havia de dir, oi?) per portar els Pressupostos al Tribunal de Garanties Estatutàries endarrerint, no menys d’un mes, la aplicació de la Llei que els acompanya. I no sé que és pitjor si aliar-se amb el PP o fer-li l’agar-agar al Sr. Rivera.
Hi afegiria uns petits detalls, petits, o potser no tant, però significatius: el PSC, com els altres, però amb més intensitat, blasme per l’acord amb el PP, oblidant-se de que, quan es va pactar amb el PSOE, es a dir amb ells, Catalunya va sortir-ne tant o més escaldada que quan es va pactar amb el PP, amb l’agreujant de que ells formaven el Govern de Catalunya. El Srs. d’ERC ens varen aixecar la camisa, i per dues vegades, amb aquella famosa “clau” i amb el mateix Govern. I el Sr. Herrera i els seus, sabedors de les seves limitacions, abundaven, sistemàticament, en el que feien els altres dos. Del dèficit que entre tots tres ens varen deixar mentre governaven, en parlem avui i haurem de parlar-ne durant anys. Amb tots aquests antecedents, i encara son capaços de fer els papers que fan? Quines penques...!
Torno a preguntar-los-hi a tots: què sou primer, partidistes o catalans? Pel que aneu fent i en el meu entendre, la resposta és molt clara: el Partit, pel poder que genera o pot generar, és primer. I tot lo altra va al darrera, també Catalunya. I així ens va.
J. Vinyeta
17 de Febrer del 2012
P.S.: Mentre escric el present, el Conseller Mas – Colell ens avisa de la caiguda del creixement durant l’últim trimestre, el que obligarà a una revisió dinàmica dels pressupostos recent aprovats. Era una trampa preparada per descol·locar al PP, o ha estat una badada del departament d’Economia? Independentment, els Partits tindran una altra ocasió per col·laborar pel bé del País, i l’excusa perfecta per fer-ho en tots els àmbits. Novament si jugaran la credibilitat davant dels ciutadans de Catalunya. Tenim memòria, i que no ho oblidin, perquè tots aquests, i diria que sense excepció, ja tenen mala experiència d’aquests oblits.
./.
CiU i PP han signat una acord per aprovar els pressupostos del 2012. La resta de partits, tots, han anat foten pals a les rodes per no haver de signar uns pressupostos restrictius i fer que el desgast del partit en el Govern sigui el més gran i greu possible, a fi de mantenir, aquests Partits, més o menys intactes les seves expectatives electorals i per poder dir a posteriori que CiU ha venut la seva ànima al diable. I la Sra. Camacho, que s’ha llençat, amb cos i ànima, a donar suport a CiU, està com unes Pasqües de feliç i contenta. Es pensa que és la Reina de la festa i presumeix de que realment dialogar amb ella és dialogar amb Madrid. No vol veure que amb els dotze diputats que té no pot fer res més que sortir a la foto i no vol entendre que si algú ha de parlar amb Rajoy ha de ser el nostre President i no ella. Sap, això sí, que no hi te res a perdre, perquè sap del desgast que està patint el seu partit fora de Catalunya i sap, també, de la dificultat que generen el compliment de les decisions que manen des de Brussel·les perquè el seu partit pugui renovar la majoria absoluta en les properes eleccions. Per tant, i per si de cas, quant més a prop estigui del que es ve en anomenar centre polític aquí a Catalunya, millor li pot anar en un futur.
Dit això, crec que hem de parlar del que no han fet els altres Partits. Suposo que tots els Partits son conscients de la situació del nostre País: amb una crisi que sembla que empitjora, una situació econòmica d’ofec des de Madrid que impossibilita sortir-nos-en, la Sra. Merkel marcant-nos els borals del camí a seguir, amb les limitacions que aquest guiatge comporta, i amb una recentralització política per part del PP que fa tremolar. És per tant el moment de que, amb independència de les ideologies, el pragmatisme (per no dir-ne clarament maximalisme) prengui cartes en el tema i els Partits posin la mà a disposició del Govern que, tot i que no és el Govern que jo personalment voldria i amb independència d’això, està plenament legitimat per les urnes. Diria, com argumentava un bon amic meu, que la pregunta a fer-los-hi als Partits és molt simple. Hem de preguntar als Partits si son socialistes, o republicans, o eurocomunistes o nacionalistes abans que catalans, si primer és el partit o ho és Catalunya. I entenc que la resposta és obvia. Per tant, que no s’esverin si un dels partits de l’arc parlamentari català, també per conveniència particular, tot s’ha de dir, ajuda a la governabilitat aquí a casa nostra. Això sí, els Srs. Herrera i López Tena, tot i que molt esverats amb la conxorxa CiU - PP, son capaços d’anar de bracet amb Ciudadanos (qui ho havia de dir, oi?) per portar els Pressupostos al Tribunal de Garanties Estatutàries endarrerint, no menys d’un mes, la aplicació de la Llei que els acompanya. I no sé que és pitjor si aliar-se amb el PP o fer-li l’agar-agar al Sr. Rivera.
Hi afegiria uns petits detalls, petits, o potser no tant, però significatius: el PSC, com els altres, però amb més intensitat, blasme per l’acord amb el PP, oblidant-se de que, quan es va pactar amb el PSOE, es a dir amb ells, Catalunya va sortir-ne tant o més escaldada que quan es va pactar amb el PP, amb l’agreujant de que ells formaven el Govern de Catalunya. El Srs. d’ERC ens varen aixecar la camisa, i per dues vegades, amb aquella famosa “clau” i amb el mateix Govern. I el Sr. Herrera i els seus, sabedors de les seves limitacions, abundaven, sistemàticament, en el que feien els altres dos. Del dèficit que entre tots tres ens varen deixar mentre governaven, en parlem avui i haurem de parlar-ne durant anys. Amb tots aquests antecedents, i encara son capaços de fer els papers que fan? Quines penques...!
Torno a preguntar-los-hi a tots: què sou primer, partidistes o catalans? Pel que aneu fent i en el meu entendre, la resposta és molt clara: el Partit, pel poder que genera o pot generar, és primer. I tot lo altra va al darrera, també Catalunya. I així ens va.
J. Vinyeta
17 de Febrer del 2012
P.S.: Mentre escric el present, el Conseller Mas – Colell ens avisa de la caiguda del creixement durant l’últim trimestre, el que obligarà a una revisió dinàmica dels pressupostos recent aprovats. Era una trampa preparada per descol·locar al PP, o ha estat una badada del departament d’Economia? Independentment, els Partits tindran una altra ocasió per col·laborar pel bé del País, i l’excusa perfecta per fer-ho en tots els àmbits. Novament si jugaran la credibilitat davant dels ciutadans de Catalunya. Tenim memòria, i que no ho oblidin, perquè tots aquests, i diria que sense excepció, ja tenen mala experiència d’aquests oblits.
./.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada