142.- Símbols.-
Hi son arreu. I jo diria que, en veure’ls, la nostra memòria recupera tot allò que, en general i durant tant de temps com d’antiguitat recordem del símbol, ens ha quedat “arxivat” al respecta. A vegades passa que els símbols han estat de tanta transcendència universal que la pròpia Història, amb majúscules, ens va proporcionant informació quasi constant sobre del què aquell símbol representa. Entre aquests símbols de caràcter, diguem-ne, universal (entesa aquesta universalitat com a l’amplitud d’identificació del mateix) n’hi ha dos que, en el meu entendre, s’emporten la màxima popularitat i coneixença: em refereixo a l’Esvàstica nazi i a la Falç i Martell comunista. Tots dos, sota l’ègida de les ideologies corresponents que avancen de forma paral·lela i amb clares coincidències.
Es podria dir, i amb poc marge d’error, que la famosa Esvàstica ha desaparegut del nostre dia a dia. No en el seu aspecte ideològic, perquè encara hi grups més o menys minoritaris, i molt influents i poderosos, no ho oblidem, que professen la ideologia hitleriana. Però si que ho ha estat al menys en l’aspecte físic de no veure els símbols nazis pels carrers. Perquè, és ben cert, que el clamor popular que encara generen les males arts d’en Hitler, degudament airejades pels lobbys jueus permanentment, pels supervivents, tot i que ja en queden pocs, dels camps d’extermini (i amb això no vull que es confongui el que dic amb un clam antisemita o, encara menys, en una suposada negació de la realitat que es va viure en l’època nazi) i per les esquerres en general, han anat conscienciant al món sencer de la perillositat d’una involució que retornés a aquella ideologia. La por, diu el refrany, guarda la vinya. I quan en una festa de disfresses, ara fa pocs anys, un dels hereus de la corona d’Anglaterra, llueix en el seu braç un braçal nazi, tot el món s’esvera, no fos cas...
En canvi, avui dia son perfectament visibles, i diria que arreu encara, Falç i Martell encreuats acompanyats amb la demanda generalment de socialisme i, en el món occidental, de democràcia. En molts cassos, per allò del eurocomunisme sobrevingut, per modernitat o per substituir un símbol carregat de records que culpabilitzan a segons qui, es suprimeix la simbologia tradicional per un estel vermell de cinc puntes. Però això no vol dir renúncia a la ideologia inicial. La Falç i el Martell que avui dia oneja en moltes senyeres vermelles en moltes manifestacions, han estat els símbols sota el que s’han portat a terme més barbaritats que sota els símbols nazis. Stalin, Mao, Pol-Pot, Tito i tot un llarg etcètera son noms que han estès la seva llarga ombra i que, amb això del socialisme per bandera, han massacrat a mitja humanitat. El famós Paradís sovietic o la revolució del Llibre Vermell de Mao, o els països de darrera el Teló d’Acer fins a la seva caiguda per exemple, no han estat més que dictadures amagades, o inclús justificades (Cuba n’és paradigma d’aquestes justificacions, encara avui) per unes esquerres tremendament tolerants amb el Pare Stalin i companyia.
Per tots aquests antecedents, quan veig una pintada o una pancarta que encapçala una manifestació per exemple demanant socialisme i llibertat, se’m arruga el melic i pregunto quin és aquest socialisme que es reclama, si aquest socialisme serà compatible amb la llibertat i si aquesta llibertat que acompanya la demanda anirà per davant, en qualsevol cas, d’aquell socialisme. I haig de dir que, fins avui, aquell socialisme que encara es predica amb la Falç i el Martell (o avui dia amb l’estel vermell de cinc puntes) ha estat, en termes molt i molt generals, incompatible amb la llibertat. I el devenir del temps així ens ho ha mostrat.
Els nazis varen perdre la guerra. Mentre a Nüremberg es representava el final del nazisme, la Falç i el Martell ja havien substituït l’Esvàstica sobre la cúpula del Reischtag berlinès i la Mare Rússia es convertia en una súper – potència. A partir d’aquell moment s’instal·la un silenci clamorós i culpable més enllà de la dividida Alemanya. Aquells que ja saben el que hi passa, guarden silenci i, disciplinats, desmenteixen tot allò que algú ens deia que hi passava i fan el possible per amagar-nos-ho.[1] Aquells, diguin el que diguin, en varen enganyar. I és per aquesta desinformació expressa que no hi ha clam popular en contra d’aquesta simbologia: no es confirmaven els fets.
Tot això ve a raó de que els Srs. d’Iniciativa, han celebrat l’aniversari de la seva fundació. La fusió del PSUC amb el Partit dels Comunistes de Catalunya i l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, crea l’actual Iniciativa. Vàzquez Montalbán suggereix d’esborrar el nom de “comunistes” de la coalició per fer-la més païble (qui sap si va ser el Biscuter o potser el mateix Carvalho qui varen fer el suggeriment). Però sabedors dels orígens de la realitat socialista que, encara avui, proposen, no han estat capaços de demanar perdó per l’engany a que ens varen sotmetre negant i amagant durant anys, reitero, les bestieses que varen cometre els seus caps de files, als qui varen reverenciar i obeir disciplinadament fins a la caiguda del famós Mur de Berlín. Encara hi son a temps. I, en la meva opinió, si no ho fan difícilment obtindran la credibilitat que sol·liciten a cada contesa electoral: ja ens varen enredar una vegada...
J. Vinyeta
2 de Març del 2012
[1] J.P. Sartre, símbol de la intel·lectualitat franco – europea dels mitjans del segle passat, en el seu moment, va negar la existència de les “purgues” stalinistes perquè de se saber-les, va dir, s’hagués desanimat als comunistes francesos...
Hi son arreu. I jo diria que, en veure’ls, la nostra memòria recupera tot allò que, en general i durant tant de temps com d’antiguitat recordem del símbol, ens ha quedat “arxivat” al respecta. A vegades passa que els símbols han estat de tanta transcendència universal que la pròpia Història, amb majúscules, ens va proporcionant informació quasi constant sobre del què aquell símbol representa. Entre aquests símbols de caràcter, diguem-ne, universal (entesa aquesta universalitat com a l’amplitud d’identificació del mateix) n’hi ha dos que, en el meu entendre, s’emporten la màxima popularitat i coneixença: em refereixo a l’Esvàstica nazi i a la Falç i Martell comunista. Tots dos, sota l’ègida de les ideologies corresponents que avancen de forma paral·lela i amb clares coincidències.
Es podria dir, i amb poc marge d’error, que la famosa Esvàstica ha desaparegut del nostre dia a dia. No en el seu aspecte ideològic, perquè encara hi grups més o menys minoritaris, i molt influents i poderosos, no ho oblidem, que professen la ideologia hitleriana. Però si que ho ha estat al menys en l’aspecte físic de no veure els símbols nazis pels carrers. Perquè, és ben cert, que el clamor popular que encara generen les males arts d’en Hitler, degudament airejades pels lobbys jueus permanentment, pels supervivents, tot i que ja en queden pocs, dels camps d’extermini (i amb això no vull que es confongui el que dic amb un clam antisemita o, encara menys, en una suposada negació de la realitat que es va viure en l’època nazi) i per les esquerres en general, han anat conscienciant al món sencer de la perillositat d’una involució que retornés a aquella ideologia. La por, diu el refrany, guarda la vinya. I quan en una festa de disfresses, ara fa pocs anys, un dels hereus de la corona d’Anglaterra, llueix en el seu braç un braçal nazi, tot el món s’esvera, no fos cas...
En canvi, avui dia son perfectament visibles, i diria que arreu encara, Falç i Martell encreuats acompanyats amb la demanda generalment de socialisme i, en el món occidental, de democràcia. En molts cassos, per allò del eurocomunisme sobrevingut, per modernitat o per substituir un símbol carregat de records que culpabilitzan a segons qui, es suprimeix la simbologia tradicional per un estel vermell de cinc puntes. Però això no vol dir renúncia a la ideologia inicial. La Falç i el Martell que avui dia oneja en moltes senyeres vermelles en moltes manifestacions, han estat els símbols sota el que s’han portat a terme més barbaritats que sota els símbols nazis. Stalin, Mao, Pol-Pot, Tito i tot un llarg etcètera son noms que han estès la seva llarga ombra i que, amb això del socialisme per bandera, han massacrat a mitja humanitat. El famós Paradís sovietic o la revolució del Llibre Vermell de Mao, o els països de darrera el Teló d’Acer fins a la seva caiguda per exemple, no han estat més que dictadures amagades, o inclús justificades (Cuba n’és paradigma d’aquestes justificacions, encara avui) per unes esquerres tremendament tolerants amb el Pare Stalin i companyia.
Per tots aquests antecedents, quan veig una pintada o una pancarta que encapçala una manifestació per exemple demanant socialisme i llibertat, se’m arruga el melic i pregunto quin és aquest socialisme que es reclama, si aquest socialisme serà compatible amb la llibertat i si aquesta llibertat que acompanya la demanda anirà per davant, en qualsevol cas, d’aquell socialisme. I haig de dir que, fins avui, aquell socialisme que encara es predica amb la Falç i el Martell (o avui dia amb l’estel vermell de cinc puntes) ha estat, en termes molt i molt generals, incompatible amb la llibertat. I el devenir del temps així ens ho ha mostrat.
Els nazis varen perdre la guerra. Mentre a Nüremberg es representava el final del nazisme, la Falç i el Martell ja havien substituït l’Esvàstica sobre la cúpula del Reischtag berlinès i la Mare Rússia es convertia en una súper – potència. A partir d’aquell moment s’instal·la un silenci clamorós i culpable més enllà de la dividida Alemanya. Aquells que ja saben el que hi passa, guarden silenci i, disciplinats, desmenteixen tot allò que algú ens deia que hi passava i fan el possible per amagar-nos-ho.[1] Aquells, diguin el que diguin, en varen enganyar. I és per aquesta desinformació expressa que no hi ha clam popular en contra d’aquesta simbologia: no es confirmaven els fets.
Tot això ve a raó de que els Srs. d’Iniciativa, han celebrat l’aniversari de la seva fundació. La fusió del PSUC amb el Partit dels Comunistes de Catalunya i l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, crea l’actual Iniciativa. Vàzquez Montalbán suggereix d’esborrar el nom de “comunistes” de la coalició per fer-la més païble (qui sap si va ser el Biscuter o potser el mateix Carvalho qui varen fer el suggeriment). Però sabedors dels orígens de la realitat socialista que, encara avui, proposen, no han estat capaços de demanar perdó per l’engany a que ens varen sotmetre negant i amagant durant anys, reitero, les bestieses que varen cometre els seus caps de files, als qui varen reverenciar i obeir disciplinadament fins a la caiguda del famós Mur de Berlín. Encara hi son a temps. I, en la meva opinió, si no ho fan difícilment obtindran la credibilitat que sol·liciten a cada contesa electoral: ja ens varen enredar una vegada...
J. Vinyeta
2 de Març del 2012
[1] J.P. Sartre, símbol de la intel·lectualitat franco – europea dels mitjans del segle passat, en el seu moment, va negar la existència de les “purgues” stalinistes perquè de se saber-les, va dir, s’hagués desanimat als comunistes francesos...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada