132.- I després del 20 – N ?
Les enquestes vaticinen clarament que, si no hi ha un cataclisme d’última hora, el PP guanyarà les eleccions per majoria absoluta. I l’únic pel que es barallen ara és per saber de quants escons sobrepassarà dels 176 necessaris. La nit del proper 20 de novembre ens ho aclarirà. Si, com és previsible, les guanya el PP, el clam bíblic ho serà en referència al que tots sabem del PP: la pèrdua de llibertats com a conseqüència del seu nucli dur feixista i dictatorial. Dit de manera més entenedora, la seva actuació serà la que esperem, sense enganys des del punt de vista polític.
Però l’important no és saber si guanyarà les eleccions el PP o no. Suposo que tots tenim prou clar que el govern que es formi el dia 21 proper, es trobarà amb tres problemes greus sobra de la taula, entre d’altres: Un problema social, que el defineixo així perquè intento donar a aquesta definició un sentit suficientment ampli en el que s’inclogui tot el que comporta i es deriva de la famosa crisi (especialment pels estralls socials que està generant); un problema polític, que ens ve derivat de l’alto el foc i disposició a deixar les armes dels etarres. I un tercer problema a resoldre, que és el que s’anomena problema català.
És evident que el problema social és el més apressat perquè, mantenint el ritme actual de creixement de l’atur, la ruïna més absoluta serà, en poc temps més, el sudari comú. Però, en aquest assumpte, el guanyador no tindrà massa marge d’acció: Merkel – Brussel·les marcaran el tempo d’una sèrie d’accions que, no s’enganyi ningú, faran que les retallades catalanes semblin un joc de nens davant de les que se’ns vindran a sobre[1]. Tindrem la sort de que, davant del que s’haurà de fer, Catalunya portarà un any d’avantatge i hi anirà ja amb els deures més que mig fets.
El tema Basc està ja internacionalitzat i, si per una banda aquesta situació redueix, tot i que lleugerament tan sols, l’espai per la maniobra del proper govern, també és cert que aquesta internacionalització empeny, especialment des d’Europa[2], cap a una solució definitiva d’aquest problema que, com a mínim, resulta “molest” a Brussel·les. La reunió a S. Sebastià, prèvia als comunicats etarras i abertzales i els comunicats del Govern i de la Oposició, prèviament pactats, tots ells, deixaven clar que el camí estava assenyalat. Només depèn de que el Sr. Rajoy administri amb serietat i intel·ligència la majoria parlamentaria que pot obtenir i saber controlar, perquè haurà de fer-ho, el seu entorn més dur.
El problema català és, en la meva opinió, més pelut perquè no està internacionalitzat i que, per tant, la solució depèn tant de nosaltres, o potser més, com del partit majoritari al Parlament de Madrid. El propi PP ha atiat permanentment la catalanofòbia i, amb la seva actitud, ha aconseguit, però, que el 46% de la població enquestada a Catalunya[3], independentment de la seva ideologia, aspiri a reduir l’espoli fiscal que ens fa anar pel mon (Espanya inclosa) com a pidolaires. Però també (i aquest serà realment el problema polític a resoldre) que un 43% de la població votaria avui directament sí a la independència en un referèndum al respecta, amb una tendència clara en augment[4]. Això presenta un dilema a resoldre i resolutiu, al mateix temps: o ens deixen anar o marxem. Segons les enquestes, la nostra voluntat és clara. Per tant, depèn d’ells. I de la gestió que el Sr. Rajoy sàpiga fer de la seva victòria electoral, perquè el problema no s’esvairà tot solet o amb encanteris més o menys espectaculars. Necessitarà de solucions polítiques.
Segons va dir l’ínclit Peces Barba, aquesta vegada, per resoldre el problema català, no serà necessari bombardejar Barcelona... Potser si que, aquesta vegada, ens estalviarem al menys una de les formes habituals que solen emprar els conqueridors per solucionar problemes similars. Qui sap si aquesta vegada tindrem més sort.
J. Vinyeta
17 de Novembre de 2011
[1] Del 100% del dèficit global de l’Estat, només el 15% aprox. es degut a les Autonomies.
[2] Actualment és l’últim conflicte dit terrorista que queda a la Europa actual i Europa s’emmiralla amb l’IRA
[3] Vegeu enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) i del Centre d’Estudis d’opinió (CEO) sobre aquest tema
[4] Hi ha qui diu que aquestes enquestes no son fiables. És molt fàcil de saber-ho: N’hi ha prou en celebrar un referèndum al respecta per sortir-ne de dubtes.
Les enquestes vaticinen clarament que, si no hi ha un cataclisme d’última hora, el PP guanyarà les eleccions per majoria absoluta. I l’únic pel que es barallen ara és per saber de quants escons sobrepassarà dels 176 necessaris. La nit del proper 20 de novembre ens ho aclarirà. Si, com és previsible, les guanya el PP, el clam bíblic ho serà en referència al que tots sabem del PP: la pèrdua de llibertats com a conseqüència del seu nucli dur feixista i dictatorial. Dit de manera més entenedora, la seva actuació serà la que esperem, sense enganys des del punt de vista polític.
Però l’important no és saber si guanyarà les eleccions el PP o no. Suposo que tots tenim prou clar que el govern que es formi el dia 21 proper, es trobarà amb tres problemes greus sobra de la taula, entre d’altres: Un problema social, que el defineixo així perquè intento donar a aquesta definició un sentit suficientment ampli en el que s’inclogui tot el que comporta i es deriva de la famosa crisi (especialment pels estralls socials que està generant); un problema polític, que ens ve derivat de l’alto el foc i disposició a deixar les armes dels etarres. I un tercer problema a resoldre, que és el que s’anomena problema català.
És evident que el problema social és el més apressat perquè, mantenint el ritme actual de creixement de l’atur, la ruïna més absoluta serà, en poc temps més, el sudari comú. Però, en aquest assumpte, el guanyador no tindrà massa marge d’acció: Merkel – Brussel·les marcaran el tempo d’una sèrie d’accions que, no s’enganyi ningú, faran que les retallades catalanes semblin un joc de nens davant de les que se’ns vindran a sobre[1]. Tindrem la sort de que, davant del que s’haurà de fer, Catalunya portarà un any d’avantatge i hi anirà ja amb els deures més que mig fets.
El tema Basc està ja internacionalitzat i, si per una banda aquesta situació redueix, tot i que lleugerament tan sols, l’espai per la maniobra del proper govern, també és cert que aquesta internacionalització empeny, especialment des d’Europa[2], cap a una solució definitiva d’aquest problema que, com a mínim, resulta “molest” a Brussel·les. La reunió a S. Sebastià, prèvia als comunicats etarras i abertzales i els comunicats del Govern i de la Oposició, prèviament pactats, tots ells, deixaven clar que el camí estava assenyalat. Només depèn de que el Sr. Rajoy administri amb serietat i intel·ligència la majoria parlamentaria que pot obtenir i saber controlar, perquè haurà de fer-ho, el seu entorn més dur.
El problema català és, en la meva opinió, més pelut perquè no està internacionalitzat i que, per tant, la solució depèn tant de nosaltres, o potser més, com del partit majoritari al Parlament de Madrid. El propi PP ha atiat permanentment la catalanofòbia i, amb la seva actitud, ha aconseguit, però, que el 46% de la població enquestada a Catalunya[3], independentment de la seva ideologia, aspiri a reduir l’espoli fiscal que ens fa anar pel mon (Espanya inclosa) com a pidolaires. Però també (i aquest serà realment el problema polític a resoldre) que un 43% de la població votaria avui directament sí a la independència en un referèndum al respecta, amb una tendència clara en augment[4]. Això presenta un dilema a resoldre i resolutiu, al mateix temps: o ens deixen anar o marxem. Segons les enquestes, la nostra voluntat és clara. Per tant, depèn d’ells. I de la gestió que el Sr. Rajoy sàpiga fer de la seva victòria electoral, perquè el problema no s’esvairà tot solet o amb encanteris més o menys espectaculars. Necessitarà de solucions polítiques.
Segons va dir l’ínclit Peces Barba, aquesta vegada, per resoldre el problema català, no serà necessari bombardejar Barcelona... Potser si que, aquesta vegada, ens estalviarem al menys una de les formes habituals que solen emprar els conqueridors per solucionar problemes similars. Qui sap si aquesta vegada tindrem més sort.
J. Vinyeta
17 de Novembre de 2011
[1] Del 100% del dèficit global de l’Estat, només el 15% aprox. es degut a les Autonomies.
[2] Actualment és l’últim conflicte dit terrorista que queda a la Europa actual i Europa s’emmiralla amb l’IRA
[3] Vegeu enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) i del Centre d’Estudis d’opinió (CEO) sobre aquest tema
[4] Hi ha qui diu que aquestes enquestes no son fiables. És molt fàcil de saber-ho: N’hi ha prou en celebrar un referèndum al respecta per sortir-ne de dubtes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada