136.- Quan les coses s’acaben (a l’Estat Espanyol).-
El temps no s’atura i aquest mateix no parar va fent que les coses canviïn o que es confirmi allò de que, com diu el refrany, no hi ha res, per molt dolent que sigui, que duri cent anys.
Des de la mort del dictador, hem viscut quatre canvis de formes de governar l’Estat espanyol que han marcat el seu futur, avui present, i, en conseqüència, la nostra situació política catalana (per no dir-ne colonial, que entenc seria molt més exacte[1]). Però el cert és que les quatre formes de governar, han acabat malament i, en cada cas, hem estat convençuts, inclús des de la perspectiva catalana, de que, donat com havien acabat, el que vingués després, en cap cas, podia ser pitjor que el que deixàvem darrere.
Fem memòria. Suárez deixa el govern de la UCD putejat pels barons dels seu partit i amb ell encara, per poques hores més, és cert, de Primer Ministre, ens arriba la patacada del 23 – F amb la involució que aquell intent de cop d’Estat genera. I avui encara estan per aclarir els aspectes de la trama civil implicada i seguim, amb seriosos dubtes, respecta de la complicitat de les altes esferes polítiques de l’Estat en l’intent. Pensem que el que vingui, no pot ser pitjor.
Saludem l’arribada dels socialistes del PSOE amb el convenciment de que portaran el País a una social democràcia i que l’Estat Autonòmic seria una realitat. Però immediatament (Juliol de 1982) la LOAPA ens fa veure que allò constitucional de les nacionalitats històriques, no és més que paper mullat. La situació es degrada progressivament, la corrupció és a l’ordre del dia (el germà del vicepresident A. Guerra hi és implicat en un dels escàndols). És l’època del “pelotazo”, amb declaracions del Ministre d’Hisenda Solchaga assenyalant, per exemple, la facilitat de qualsevol ciutadà del país per a convertir-se en milionari. Els caps de Seguretat de l’Estat fan l’agost (Vera, Barrionuevo i Roldan) i les clavegueres de l’Estat, controlades per el Sr. X, no poden engolir la podridor dels GAL. Pel 1996 s’acaba, amb la desfeta consegüent, el que s’havia vingut en a nomenar Felipisme. El desastre és tan i tan gros que, novament, ingènues, pensem que el que vingui no podrà ser pitjor. I també ens varem equivocar.
El Sr. Aznar guanya les eleccions. Ja sabíem d’ell pels seus antecedents polítics i pel que li havíem sentit dir a Las Cortes. Però com que no les guanya amb majoria absoluta, és capaç de dir-nos que parla català en la intimitat. No és que ens el creiem, però com que ha d’anar a remolc de bascos i catalans, no li queda més remei que ser moderat. Però a la segona legislatura (del 2000 fins al 2004), amb majoria absoluta, entra amb la destral alçada i a cop de sabre per arreu on hi hagi quelcom o qualsevol cosa senzillament desviada del seu tarannà polític basat en la camisa blava, pistola i corretjams. El cesarisme que imposa fa que arribem al punt de veure com les llibertats individuals i col·lectives, van minvant. Dos exemples: la Llei de Ilegalització dels Partits Polítics (només s’admet el pensament únic, de trista memòria) o la Llei que castigarà als Presidents Autonòmics que siguin capaços de convocar referèndums (negant la més elemental de les expressions de qualsevol democràcia). Tot això acaba amb l’entrada d’Espanya en la guerra d’Iraq, el desastre d’Atocha i l’intent de manipulació dels fets carregant els neulés a ETA. Tot plegat li costa les següents eleccions al PP. Com que també la legislatura acaba en desastre, altre cop, ingènues, pensàvem que el que vindria no podia ser pitjor. Novament ens equivocàvem.
Arriba “El Talante”. El desgavell anterior va ser de tal gruix que el Sr. Zapatero rep, pràcticament de forma unànime, el recolzament de tots el partits minoritaris de Las Cortes en el moment de la Investidura. Va ser un error, perquè, com va quedar pal·les, l’única raó d’aquella unanimitat entre el partits minoritaris era única i exclusivament allunyar al PP de les àrees del poder. I va ser un error perquè, poc després, va quedar també pal·les que la sintonia entre PP i PSOE, en matèria de política d’Estat, era perfecte. S’atipa de fer promeses que sap que no complirà. En poc temps el famós talante és una expressió ja buida. Després va venir aquella disbauxa malgastadora que va durar fins que, des de Europa, varen picar-li la cresta. Va ser de l’única manera de que els pobres ciutadans ens assabentéssim de que realment la crisi també ens afectava i que no hi havien brots verds per en lloc. Enredant per aquí, enredant per allà..., com cantaria en Peret, arribem fins al final de la segona Legislatura del PSOE amb l’índex d’atur del 20%. Les eleccions donen uns resultats demolidors: el PSOE/PSC perd 59 escons, els pitjors de la seva història. Però el pitjor és l’herència en que deixa a tot el País. Un altra final de cicle i...un altra final desastrós.
El PP ha guanyat les eleccions del 2011 per majoria absoluta i el record de la segona Legislatura del Sr. Aznar, ens fa tremolar a molts. I ara, després de tot plegat, podem pensar que el que ens vindrà serà millor que el que deixem darrere?. Se’m fa difícil de creure-ho, després de les evidències anteriors. Perquè la meva incredulitat i la meva indiferència al respecta, comencen a ser superlatives.
J. Vinyeta
17 de Desembre de 2011
[1] Aquesta sí que fa 300 anys que dura. Deu de ser l’excepció que confirma la regla!
El temps no s’atura i aquest mateix no parar va fent que les coses canviïn o que es confirmi allò de que, com diu el refrany, no hi ha res, per molt dolent que sigui, que duri cent anys.
Des de la mort del dictador, hem viscut quatre canvis de formes de governar l’Estat espanyol que han marcat el seu futur, avui present, i, en conseqüència, la nostra situació política catalana (per no dir-ne colonial, que entenc seria molt més exacte[1]). Però el cert és que les quatre formes de governar, han acabat malament i, en cada cas, hem estat convençuts, inclús des de la perspectiva catalana, de que, donat com havien acabat, el que vingués després, en cap cas, podia ser pitjor que el que deixàvem darrere.
Fem memòria. Suárez deixa el govern de la UCD putejat pels barons dels seu partit i amb ell encara, per poques hores més, és cert, de Primer Ministre, ens arriba la patacada del 23 – F amb la involució que aquell intent de cop d’Estat genera. I avui encara estan per aclarir els aspectes de la trama civil implicada i seguim, amb seriosos dubtes, respecta de la complicitat de les altes esferes polítiques de l’Estat en l’intent. Pensem que el que vingui, no pot ser pitjor.
Saludem l’arribada dels socialistes del PSOE amb el convenciment de que portaran el País a una social democràcia i que l’Estat Autonòmic seria una realitat. Però immediatament (Juliol de 1982) la LOAPA ens fa veure que allò constitucional de les nacionalitats històriques, no és més que paper mullat. La situació es degrada progressivament, la corrupció és a l’ordre del dia (el germà del vicepresident A. Guerra hi és implicat en un dels escàndols). És l’època del “pelotazo”, amb declaracions del Ministre d’Hisenda Solchaga assenyalant, per exemple, la facilitat de qualsevol ciutadà del país per a convertir-se en milionari. Els caps de Seguretat de l’Estat fan l’agost (Vera, Barrionuevo i Roldan) i les clavegueres de l’Estat, controlades per el Sr. X, no poden engolir la podridor dels GAL. Pel 1996 s’acaba, amb la desfeta consegüent, el que s’havia vingut en a nomenar Felipisme. El desastre és tan i tan gros que, novament, ingènues, pensem que el que vingui no podrà ser pitjor. I també ens varem equivocar.
El Sr. Aznar guanya les eleccions. Ja sabíem d’ell pels seus antecedents polítics i pel que li havíem sentit dir a Las Cortes. Però com que no les guanya amb majoria absoluta, és capaç de dir-nos que parla català en la intimitat. No és que ens el creiem, però com que ha d’anar a remolc de bascos i catalans, no li queda més remei que ser moderat. Però a la segona legislatura (del 2000 fins al 2004), amb majoria absoluta, entra amb la destral alçada i a cop de sabre per arreu on hi hagi quelcom o qualsevol cosa senzillament desviada del seu tarannà polític basat en la camisa blava, pistola i corretjams. El cesarisme que imposa fa que arribem al punt de veure com les llibertats individuals i col·lectives, van minvant. Dos exemples: la Llei de Ilegalització dels Partits Polítics (només s’admet el pensament únic, de trista memòria) o la Llei que castigarà als Presidents Autonòmics que siguin capaços de convocar referèndums (negant la més elemental de les expressions de qualsevol democràcia). Tot això acaba amb l’entrada d’Espanya en la guerra d’Iraq, el desastre d’Atocha i l’intent de manipulació dels fets carregant els neulés a ETA. Tot plegat li costa les següents eleccions al PP. Com que també la legislatura acaba en desastre, altre cop, ingènues, pensàvem que el que vindria no podia ser pitjor. Novament ens equivocàvem.
Arriba “El Talante”. El desgavell anterior va ser de tal gruix que el Sr. Zapatero rep, pràcticament de forma unànime, el recolzament de tots el partits minoritaris de Las Cortes en el moment de la Investidura. Va ser un error, perquè, com va quedar pal·les, l’única raó d’aquella unanimitat entre el partits minoritaris era única i exclusivament allunyar al PP de les àrees del poder. I va ser un error perquè, poc després, va quedar també pal·les que la sintonia entre PP i PSOE, en matèria de política d’Estat, era perfecte. S’atipa de fer promeses que sap que no complirà. En poc temps el famós talante és una expressió ja buida. Després va venir aquella disbauxa malgastadora que va durar fins que, des de Europa, varen picar-li la cresta. Va ser de l’única manera de que els pobres ciutadans ens assabentéssim de que realment la crisi també ens afectava i que no hi havien brots verds per en lloc. Enredant per aquí, enredant per allà..., com cantaria en Peret, arribem fins al final de la segona Legislatura del PSOE amb l’índex d’atur del 20%. Les eleccions donen uns resultats demolidors: el PSOE/PSC perd 59 escons, els pitjors de la seva història. Però el pitjor és l’herència en que deixa a tot el País. Un altra final de cicle i...un altra final desastrós.
El PP ha guanyat les eleccions del 2011 per majoria absoluta i el record de la segona Legislatura del Sr. Aznar, ens fa tremolar a molts. I ara, després de tot plegat, podem pensar que el que ens vindrà serà millor que el que deixem darrere?. Se’m fa difícil de creure-ho, després de les evidències anteriors. Perquè la meva incredulitat i la meva indiferència al respecta, comencen a ser superlatives.
J. Vinyeta
17 de Desembre de 2011
[1] Aquesta sí que fa 300 anys que dura. Deu de ser l’excepció que confirma la regla!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada