223.- Crimea, la paella, l'enquesta

223.- Crimes, la paella, l'enquesta.-

La actualitat va farcida d’esdeveniments. Des del punt de vista internacional, és evident que Crimea és a la cresta de l’ona. Ningú no sap com acabarà   tot plegat. El resultat del la votació explicita la anexió a Rússia, però no la independència de Crimea . Que les dues coses es poden considerar una sola cosa no dic que no, donat que la anexió al que sigui  no la pot decidir qui no és independent. Però, un cop  consumada la anexió,  el futur de Crimea ja no està en mans dels ciutadans de Crimea, si no en mans del Sr. Putin. I no em sembla pas que Putin, precisament, sigui un  bon valedor d’aquest futur.

Crimea ha fet un referèndum amb la presencia d’un exèrcit procliu, és cert, a les tesis populars crimeanes i, davant  d’aquest fet flagrant, el món occidental en general i EU en particular es limita a unes suposades i, al menys aparentment, tèbies sancions econòmiques. Em recorda, en certa manera, el referèndum per la annexió d’Àustria i la pressió per a la dels Sudetes txecs amb els tancs d’en Hitler al carrer i amb una resposta molt similar de la Europa del moment (el Pacte de  Munic): Un altra paper lluït el d'avui i sotmès, en aquest cas, a l’aixeta del gas natural provinent de Rússia! Però, en tot plegat, passa desapercebuda una qüestió en la meva opinió fonamental  com ja ha passat  en situacions i condicions similars[1]: els autèntics crimeans, els tàrtars, que ja varen ser exiliats per Stalin  durant la segona guerra mundial[2], deixant la població tàrtara reduïda a un quinze per cent de la població tàrtara inicial, també han estat oblidats. Com diu  la dita catalana, de fora vingueren, els russos, i de casa els tragueren. I ara, aquests tàrtars, amb el cul encara escaldat per  Stalin, hauran de ser ciutadans,  després de la ràpida anexió russa, dels hereus de Stalin, la qual cosa em sembla un escarni. Putin guanya de moment a Síria, manté a Iran en la seva òrbita i imposa el seu criteri a Ucraïna... El món occidental s’ho mira

 Ah! I que no se’m oblidi: comparar la situació de Crimea amb la de Catalunya, és[3] mala fe manifesta.

Una paella en una caserna de la Guàrdia Civil a Valdemoro ens ha deixat de manifest el substrat que encara hi ha entre determinats sabres. Amb aquesta paella  es celebrava el 33 aniversari de l’intent del cop d’estat del 1981, amb els participants directes en els fets. Els detalls son prou coneguts per tothom menys pel Ministre de l’Interior que, per molt que digui que no, ens vol donar lliçons de carència d’informació (recordem el document de la UDEF referent a Mas en les últimes eleccions o les contradiccions en el tema dels moviments migratoris a Ceuta i Melilla) dins del seu propi departament que personalment no em son creïbles. En aquest cas, a més, ha perdut una ocasió magnífica  per dir-li al món que, el Govern al que pertany, rebutja de forma definitiva la violència  política que tot cop d’estat representa, publicitant els fets i sancionant amb rigor als participants que en festegen un. Potser serà perquè  el Sr. Ministre té el rellotge parat en aquella data del que  es celebrava el 33^è aniversari...

El CEO ha fet pública l’última enquesta. Les majories son clares en tres aspectes:  suport a l’Estat Propi, voluntat de que es realitzi el referèndum i suport àmpliament majoritari al resultat que se’n derivi. Personalment, entenc que el més important és el reconeixement i acceptació, per part del 87% dels enquestats, del resultat del referèndum. Demostra una maduresa política  que a Europa farà entendre moltes coses[4]. Del 13% restant vull pensar que la seva no acceptació no serà un equivalent a un enfrontament violent en contra d’aquells que no ho hauran estat de violents. Com no podia ser duna altra manera, els medis afins al Govern Central, destaquen la manipulació de les dades i, fins i tot algú, ha fet menció de que les preguntes telefòniques es feien a persones prèviament triades i de les que ja es sabia la resposta... Sense  comentaris

J.  Vinyeta

18 – 20 de Març de 2014

---

[1] El Tibet en podria ser un bon exemple

[2] Els considerar col·laboracionistes dels Nazis i els va exiliar, majoritàriament al Uzbekistan, fet  que es recorda coma el Sugun o  exili tàrtar

[3] L’article de Jaume López, professor de ciència política de la UAB « El dret a decidir i Crimea”  en el diari Ara d’avui, 19 de Març, és prou explícit.

[4] Carme Forcadell entén que aquest 87% d’acceptació dels resultats   és una clara mostra de que el procés no està creant fractura social

222.- 11 M, deu anys després

222.-  11  M, deu anys després.-

Ha estat d’obligat record. La patacada que vàrem rebre tots va ser èpica, amb un dramatisme inherent agreujat per l’actitud d’un govern que, de forma miserable, s’obstinava en jugar a les consignes que més rendiment electoral li poguessin dar. Aquesta actitud no era nova, era la que el PP utilitzava davant de cada atemptat d’ETA  amb una clara intenció de guanyar vots manipulant  les Víctimes del Terrorisme. Tot  i que de víctimes només ho eren unes de concretes,  aquesta vegada va anar més lluny creant una teoria conspiratòria que encara molts,  el Sr. Aznar personalment i els seus afins, van mantenint, formant aquell grup, de la mateixa ideologia, que ha vingut en ser denominat com  “los conspiranoicos”. Aquesta conspiració era, segons ells, molt clara: el PSOE s’havia aliat amb ETA i aquesta, en conxorxa amb un grup islamista, havia provocat l’atemptat amb la finalitat de influir directament en els resultats electorals de les eleccions a realitzar, concretament, el diumenge següent, dia  14.

En aquest rerefons, tot aquell que no entrava o no va entrar en la línea conspiratòria oficial, era i va ser motiu permanent de desqualificació pels mitjans afins. L’acarnissament, perquè no es pot dir de una altra manera, que EL mundo i en especial La Cope amb Jiménez Losantos al front en contra de Pilar Manjón, presidenta de la Asociacion de Victimas del 11 M, per no ser condescendent  amb la línea oficial, va ser d’antologia i es pot trobar en les hemeroteques. De la mateixa manera, es varen vilipendiar als comissaris que varen iniciar les investigacions[1]: els policies, davant de la  inacció del ministre Acebes, comencen a actuar pel seu compte i obren la línea yihadista mentre Aznar trucava, per dues vegades durant el dia, als directors del diaris assegurant-los-hi la paternitat d’ETA de l’atemptat.  Després va venir tot el que va  venir: manifestacions permanents i diàries, setge a les  seus del PP i, finalment, la jornada electoral en que el PP és  derrotat.

Han passat deu anys i tot allò que sabíem se’ns ha anat fent més clar, especialment després de la sentencia del jutge Bermudez que, ja judicialment, deixa les coses al seu lloc. Però els nostàlgics, incapaços d’esmenar-se i reconèixer errors, continuen empantanegats en les mateixes quimeres llevat dels Ministres Gallardón y Fdez. Diaz  que, respectivament, diuen que la justícia ha assenyalat  als culpables i que al Ministeri de l’interior no li consta la participació d’ETA en els atemptats. El Govern, oficialment, no ha corregit res. És un síndrome del país en que ens toca viure.

El mateix dia 11 d’enguany, va tenir lloc a La Almudena de Madrid un funeral per les víctimes presidit pel Sr. Rouco Varela. Durant la homilia aquest senyor va parlar dels fets i va dir “...hubo personas que, con una premeditación escalofriante, estaban dispuestas a matar inocentes a fin de conseguir oscuros objetivos de poder...”   Sense comentaris... Aquest personatge sinistre, com el va definir Vicent Sanchis, ha arribat a l’edat reglamentària i ha d’abandonar, avui mateix, la Presidencia de la Conferencia Episcopal Española. Ha estat l’home que ha bellugat els fils del ultra conservadorisme moral d’aquesta España una, grande y libre que encara perdura i que en el discurs de comiat  no s’ha pogut estar de dir que  “...la Nación española  se encuentra amenazada por posibles rupturas insolidarias...” Hem de celebrar el seu comiat perquè,  per molt que el seu successor, Blázquez, ho vulgui, serà difícil que superi al seu antecessor. I qui sap si, fins i tot, la COPE i 13 TV actuaran com reals predicadors de les virtuts cristianes de les que avui n’estan absentes, donat que la CEE n’és el seu accionista majoritari.

De l’efemèride de l’11 M, hi un bon resum, amb vídeos d’Aznar i Acebes en la edició digital del diari Ara[2] d’ahir, però tota la premsa, sen se excepció, en va farcida de dades. Aleshores, poc més a dir.

In memoriam

J.  Vinyeta

11 – 12 de Març de 2014

---

[1] El comissaris Ruiz i Manzano varen ser objectes de pressions mediàtiques fins a tal extrem que l’esposa de Ruiz es veure avocada al suïcidi. La conspiració els acusava d’haver falsificat o destruït proves

[2] http://www.ara.cat/politica/11-M_atemptats_Al_Qaeda_Terrorisme_0_1099690177.html

 

221.- Comentaris (Montoro, mascotes...)

221.- Comentaris  (Montoro, mascotes...).-

Montoro Vincit!.-  La publicació d’unes suposades balances fiscals d’Extremadura ha revolucionat a la majoria de  les Comunitats. Monago, com sempre, ens ha posat en el punt de mira de l’Estat en general perquè així intenta amagar dues coses, que no diu, i que el converteixen en tril·ler: Extremadura rep el 17% del seu pressupost dels fons autonòmics (solidaritat) i compta amb més de 42 funcionaris per 1000 habitants (Catalunya en té 23/1000), dades que son  prou eloqüents. La resposta ha estat   la que ha estat des de les autonomies, especialment des de Les Illes i des de Madrid. Mas Collell ha estat mes contundent qualificant-les de desori i que, com no podia ser d’una altra manera, no volia entrar en el cas.

El tema de les balances fiscals ha estat sempre un tema que toca el voraviu  tant dels que paguen com dels que cobren. Els primers perquè, com és el cas de Catalunya, hi ha consciencia  de que el principi  d’ordinalitat, tal com està muntat el finançament autonòmic, no respecta als que paguem més. I, pels que reben,  perquè de publicar-se tal com son en realitat, quedaria perfectament a la vista la no sostenibilitat del seu sistema concret. El problema  és descarnadament dur, és cert. Però és precisament per aquesta duresa implícita que és necessari que les coses al respecte estiguin clares i transparents. Les declaracions de Niño Becerra insistint, i des de fa temps, que a determinats territoris se’ls ha de deixar a la seva sort per insostenibles, mostren aquesta cruesa de la que vinc parlant.

Així les coses, que ha de passar? En qualsevol cas, un cop obert el front de les balances abans de que l’Estat les faci públiques, és evident que donen certes pistes de negociació en el teòric debat sobre  el finançament autonòmic que ha  de posar-se en marxa  de forma més o menys ràpida. I aquestes “pistes” no son més que un avís  vers el Govern Central de com esperen aquestes comunitats autònomes  que vagi el repartiment del pastís. Independentment, el que em sembla que passarà és que la baralla anirà a més, fins que surti el Sr. Montoro a posar pau i a deixar clar que la seva proposta és la més assenyada, la millor calculada,  la que mereix l’acord final... A la fi de tot plegat, qui haurà guanyat serà el Sr. Montoro. Oi que sí?

Mascotes.- Sembla que l’Ajuntament de Barcelona modificarà l’Ordenança respecta dels animals de companyia, endurint-la tant pel que fa al moviment d’aquestes mascotes, especialment gossos, per la via publica com per a la seva identificació en cas de pèrdua o abandonament. Segons la premsa diària, durant l’any 2013, es varen abandonar en tot el territori català 30.000 mascotes. Em sembla una barbaritat, tant pels animals en sí abandonats (amb les conseqüències que  se’n deriven de l’abandonament) com per la inconsciència que en el meu entendre ha representat la seva tinència inicial. No tenir clarividència en el que suposa tenir una mascota i, en massa vegades, no avaluar correctament les despeses que pot originar, son en el meu entendre  les causes[1] principals d’abandonament. Respecta de les despeses que una mascota pot originar, tenim un programa de TV3 (Veterinaris) que podria ajudar. Es tractaria de que a la fi de cada programa ens diguessin quant ha pujat la factura de cada un dels casos que els veterinaris han hagut de resoldre (no caldria fer-ho amb precisió matemàtica). Al menys, els futurs propietaris de mascotes sabrien de primera mà a què s’exposen. Coneguts alguns dels riscos, possiblement prendrien la decisió de no comprar. I també possiblement el número de mascotes abandonades seria molt inferior.

Procés Sobiranista.- Avui mateix, el Sr, Margallo ha deixat anar una frase que, modestament, penso que farà història. Només ens ha dit que si Catalunya esdevé independent ens quedarem perduts “ ... vagando por el espacio por los siglos de los siglos...”  Amén!!!. Deu de ser una nova estratègia filosòfica recomanada per la FAES. Però quan la por que ens han volgut insuflar fins ara ha servit de poc, han d’intentar una  nova manera més subtil: fer patent, forçant inclús l’inconscient, una suposada  soledat que ni ells saben si es farà realitat. De totes  maners, un parell d’observacions. La primera és que la soledat, en si mateixa, no és dolenta: només ho és quan es mitifica. La segona és que, si aqueta soledat que ens vaticinen serà vagant per l’espai, ningú  diu que no trobem algun món nou, molt estrany pel Ministre, on la llibertat sigui senyera i en el que siguem ben rebuts i, nosaltres, bons col·laboradors. És a dir: que hi puguem viure.

J.  Vinyeta

10 de Març  de 2014

---

1 No vull negar que la crisi actual hagi propiciat encara més els abandonaments.

220.- De la campanya electoral

220.-  De la campanya electoral.-

Pla hidrològic.- El ple parlamentari sobre l’Estat de la Nació va donar el tret de sortida de cara a les properes eleccions europees.  Això vol dir que, tal com ja va deixar clar el propi Rajoy, la maquinaria de l’Estat premerà l’accelerador en dos aspectes fonamentals: en les meravelles  generades pel Govern del PP i en el no permanent i molt més crispat davant del “problema Catalán”. 

I la primera de les patacades  ha estat l’anunci del Pla Hidrològic sobre la conca del Riu Ebre, en la “zona española” del riu segons com se li va “escapar” a la  Vicepresidenta Soraya. És evident que a aquests senyors del PP se’ls en fot l’equilibri mediambiental del delta,  que pot quedar més tocat del que ja està si no es garanteix el cabal mínim necessari de manteniment. Veurem que hi diu Brussel·les[1] al respecta. Però aquesta vegada, a diferència del Pla que varen posar en marxa Aznar i Cascos, no hi ha transvasament per donar aigua a la bombolla urbanística del moment al País Valencià, sinó per portar aigua a zones de secà a Lleida i Tarragona dins de la conca del riu. La jugada és intel·ligent perquè els ciutadans dels Delta, a part d’enfrontar-se amb el Sr. Cañete (aquell que ja va dir allò de que “... el tranvase lo vamos a hacer por cañetes...!”), ara hauran d’enfrontar-se amb els pagesos que es podrien veure beneficiats per l’arribada de l’aigua a les seves plantacions. És a dir: hi hauran enfrontaments entre comunitats de Catalunya amb l’aigua  com a rerefons. I la pagesia no és pas un col·lectiu progressista.

Potser seria hora de posar de nou sobre la taula el vell projecte de transvasament del Roine...

A Catalunya també hi ha moviments de cara a les eleccions de Maig. Tot i que l’ANC, hores d’ara, no dona per trencada la possibilitat d’un mínim comú en el programa electoral dels partits independentistes que hi participen, la primera negativa,  la d’ICV, ha rebaixat les possibilitats d’èxit al respecta. Entenc que seria una unió més aviat fictícia perquè la realitat hagués imposat la separació dels parlamentaris en incorporar-se cada un al seu grup parlamentari. Però la idea d’un “mini lobby” català em sembla que hagués  causat  bona impressió a Europa.

Els senyors d’ICV volen fer la guerra sols. Com deia en Manel Cuyàs ja fa uns dies en la seva columna del diari AVUI[2], “...Es diuen Iniciativa perquè o la porten o res els està bé...” i els defineix, en el meu entendre molt bé quan diu, per exemple que, en qualsevol entrevista quan els hi preguntes qualsevol cosa la resposta sol ser “...aquesta no és la pregunta, la  que ens hauríem de fer és..”  “ [i, diu en Cuyàs] ell se la formula i ell se la respon....” Així les coses es fa difícil pensar que puguin anar agafats de la maneta amb  CiU... Però no hem d’oblidar mai que a  la Vía  de l’11 de Setembre passat no hi varen ser: no era el s’havia de fer i el que tocava  era envoltar a La Caixa, agafadets de la mà de la monja Forcades...

D’altra banda ERC ha incorporat com a segon de la seva llista electoral a E. Maragall. Això ha fet mal a  Pere Navarro que ha definit l’actitud de ERC de “política malaltissa” la recapta de membres d’altres partits i, a la pregunta de si aquesta decisió de Maragall comportarà una disminució en el vot del PSC entén, el sr. Navarro, polític optimista malaltís, que, d’aquesta situació, en surt reforçat perquè es queda definitivament sol defensant el catalanisme ...(!!!)

D’altra  banda,  les CUP han de decidir si es presenten o no a les europees. No em sembla estrany que tinguin dubtes i no serà pas la primera vegada que es troben entre el si, el no i l’abstenció. Estarem a l’espera d’una decisió que molts podran considerar històrica.

I tot això quan encara falten gairebé tres mesos per a la jornada electoral...!

J.  Vinyeta

4 de Març del 2014

---

[1] En el seu moment, Brussel·les ja va fer modificar, per motius mediambientals,  la zona d’influència del canal Segarra - Garrigues

[2] L’article és el titulat  Via – ICV i és publicat a El Punt Avui el dia  6 de Setembre de 2013, pàg. 2

219.- Petits comentaris

219.- Petits comentaris.-

La pensió del Sr. Rato ha creat una remor seriós i de   volum  intens. És cert que  la quantitat econòmica que li correspon, davant de l’augment  de la misèria en tot l’Estat, escandalitza. Els diners sempre han estat un escàndol independentment de la seva procedència. I és  perquè  els diners, com a norma general i generalitzada, no es fan treballant si no que és el resultat de especulacions que amb els diners originals han pogut fer-se. Aquesta és la creença generalitzada. Si a més hi ha antecedents com  els del Sr. Rato amb tot el tema de Bankia, no és estrany que la noticia esveri al personal. Aprofundint-t’hi però, el que seria realment greu fora que, a més, qui hagués pagat majoritàriament les aportacions al pla de jubilacions en qüestió fora Bankia...

35 Jutges i Magistrats de Catalunya han emès un Manifest pel Dret a Decidir[1] en que segons ells i d’acord amb el que expressa la Constitució, la consulta es perfectament constitucional. Consideren que “...que aquest dret de decidir es pot exercir en l'actual marc constitucional, des d'una perspectiva dinàmica i viva, no sacramental, de la Constitució...” i enumeren les raons per les quals ho entenen així.  Ràpidament, el Sindicato Manos Límpias, ha cursat denúncia en contra d’aquest manifest per infracció disciplinaria molt greu “... per falta de respecta i acatament” de la Constitució i afegeix “...Y ese manifiesto supone, atacar, quebrantar el ordenamiento jurídico y por supuesto, su máxima ley, que es la Constitución"[2]. El CSPJ l’ha admès tràmit i  ha iniciat el procés corresponent. Els Magistrats, que  sostenen que el manifest és estrictament jurídic,  compten amb el suport de  Jutges per la Democràcia i, si no explícit (que jo sàpiga) però si per coincidència jurídica, del col·lectiu Praga.  El problema rau en que ja sabem  quin pa s’hi dona en aquest  Estat  a qualsevol cosa que flairi a Dret a Decidir i, per tant, podem pensar en com acabarà tot plegat.

ETA ha fet un primer lliurament d’armes. Certament ha estat un lliurament simbòlic i ningú creu, ni de broma,  que les armes inventariades siguin un volum important del seu arsenal. Però aquells que volem la pau definitiva, ho entenem com un gest que forma part d’aquesta línea sense retorn que s’inicia amb la declaració unilateral d’alto el foc definitiu. D’altra banda, les respostes del  Govern al respecta, tampoc ens han sorprès. Però em sembla que intentar posar de genolls a bona part del País Basc, seguin la voluntat d’unes associacions de víctimes atiades pel propi PP, em sembla de difícil consecució.

En la meva opinió son interessants les declaracions d’Antoni Batista, fetes a TV3 a les poques hores de la declaració de la Comissió Internacional[3]. Ja sé que és una opinió personal la seva, però és un home que em sembla ben informat[4] i que sap del que parla.

Millet  i  Montull havien d’asseure’s avui al jutjat, no en relació a l’espoli del Palau si no pel tema urbanístic que es va crear  arrel de la temptativa  de construcció d’un Hotel.  Potser perquè és un tema menor, ha anat davant del tema que més interessa a la gent  que és el tema de l’espoli i del que se’n pot derivar la coneixença  d’una corrupció política d’abast desconegut. La jutgessa que els havia d’interrogar havia endarrerit en un dia  el interrogatori  per fer coincidir als dos imputats alhora, però...  ai las!: el Sr.  Millet s’ha trencat el fèmur, l’han d’operar i no sabem quan serà donat d’alta... Tampoc sabem si  aquest fèmur trancat endarrerirà encara més i fins quan el judici que venim esperant des de fa  ja no sé quants anys...

J. Vinyeta

25 de Febrer de 2014

---

[1] http://www.vilaweb.cat/noticia/4173148/20140213/constitucio-impedeix-referendum-trentena-jutges.html

[2] http://www.elmundo.es/cataluna/2014/02/14/52fe13ca22601d30678b457e.html

[3] Les declaracions de Batista a TV3:   http://www.tv3.cat/videos/4915471/Entrevista-a-Antoni-Batista-sobre-el-desarmament-parcial-dETA

[4] La bibliografia de Batista sobre el tema basc és molt amplia.

218.- Immigracció

218.-   Immigració.-

Els últims fets  esdevinguts a Ceuta i Melilla, que de moment porten ocasionats una quinzena de morts, han posat en evidència els problemes migratoris que afecten a Europa en general i a l’Estat espanyol en particular. 

Els  fets de Ceuta i Melilla només es poden qualificar de dramàtics. Son greus, molt greus i el que empitjora les coses és la actuació del Director General de la Guardi Civil que, en un intent clarament corporativista, va trepitjant, a cada manifestació, terreny més lliscós i compromès amb la mentida.  Ha de sortir  el Sr. Fernández  Díaz (suposo que després d’invocar a Sta. Teresa...) per a confirmar allò que els vídeos ja ens havien mostrat repetidament a les TVs del País. Trets (de fogueig?), bales de goma, pots de fum i de gasos..., tota una exhibició del material que normalment és utilitzat en manifestacions sonades en front dels antisistemes violents habituals, utilitzat en contra de gent que està arribant nedant a la platja. Personalment, en veient les imatges, em preguntava que hagués passat  si en comptes de la Guardia Civil els Mossos haguessin comés el mateix error. El que ja va ser el súmmum del desori varen estar les declaracions del Director General de la Guardia Civil amenaçant amb querelles  judicials a tots  aquells que havien posat en dubte la actuació del cos que dirigeix.

Un cop dit tot això, afirmant novament la gravetat dels fets, entenc que hem de deixar-los de banda, els fets en sí, i anar al que hauríem de considerar  el moll de l’os.

Europa ha de plantejar-se seriosament els temes migratoris. És ben cert que la crisi famosa ha fet estralls a tot Europa. Però també és cert que el sud d’EUROPA és el gran receptor dels corrents migratoris que provenen del nord - est d’África i dels corrents anomenats sub saharians. Lampedusa i Ceuta – Melilla son els punts de recepció d’aquests corrents i, per tant, l’Estat Espanyol i Itàlia que, per raons que no son del  cas potser estan en una situació més crítica, son els que han d’assumir els problemes humans, econòmics i polítics que aquests allaus ocasionen. Mentre, la resta d’Europa, se’n renta les mans i en conseqüència i el que és pitjor, aquests allaus, dels que no sabem que fer-ne i Europa no en vol saber res,  acabaran sent criminalitzats, en massa ocasions sense raó, i la xenofòbia farà acte de presència.

Europa parla quasi de tot, però d’això no en parla. I, com sol passar, quan els problemes (i estem parlant d’un de gran envergadura) s’aparquen i es silencien, solen agreujar-se. I per molt que no li agradi, no digui, no faci,  Europa ha de definir una política migratòria comú. Quina i fins on?, la veritat és que no ho sé. Tots recordem els fets de Lampedusa i la barroera resposta d’Europa, deixant la intervenció en mans  d’Itàlia i culpabilitzant-la de la situació. Els Països del nord d’Europa no veuen un problema que ells no el tenen.  Però s’haurà d’imposar una norma que garanteixi les fronteres del sud d’Europa i que  aporti el que sigui necessari per mantenir-les  sota controls (que no vol dir tancades a cal i canto). Insisteixo que desconec la solució, però se’m acut que si aquests allaus poguessin travessar el Pirineus i arribar fins als països nòrdics, Europa prendria cartes en l’assumpte. I per fer-ho podria establir-se la obligatorietat de recepció de quotes d’immigrants en funció, per exemple, de la població de cada Estat. Però, a una Europa preocupada pels temes financers i molt poc amatent pels problemes humans que ha generat i genera sobre els seus propis ciutadans, li podem demanar que humanitzi la seva actual trajectòria? Ho veig difícil. I, en qualsevol cas, qui li posa el picarol al gat?

 És per això que entenc que, una vegada s’ha parlat i debatut  sobre els fets de Ceuta, seria bo que al menys les tertúlies, politòlegs (paraula molt de moda), associacions, ONG, etc, d’aquest Estat  deixessin de banda el debat sobre la actuació de la Guardia Civil (sense deixar de demanar les responsabilitats polítiques i possibles de criminals davant de la quinzena de morts) i iniciessin una seriosa demanda a les autoritats d’una autentica i clara norma amb la que actuar en situacions similars. És a dir: es comencés a interpel·lar a Europa perquè estableixi un protocol d’actuació a les fronteres que dia a dia es va presentant com a més necessari. I, mentre, que l’Estat espanyol faci el seu propi protocol perquè fets “dissuasoris” com els de Ceuta no hagin de repetir-se. Tot i que la resposta  la entenc complicada, la pregunta del milió continua sent la de que com s’ha de resoldre el problema migratori implicant aquest Nord d’Europa que no en vol saber res. I no se si aquesta posició nòrdica lliga més amb allò de la ètica protestant o en l’esperit del capitalisme o en la predestinació calvinista. Potser Max Weber ens en sabria fer avui dia cinc cèntims de tot plegat.

J. Vinyeta

18 de Gener del 2014

217.- Inestabilitat jurídica i altres coses

217.- Inestabilitat jurídica i altres coses.-

Inestabilitat  jurídica.- M’he permès aquest títol tot i que entenc que l’haig d’explicar. Vull fer referència a l’actuació del Parlament espanyol en el que la majoria absoluta del PP arrasa sistemàticament en l’àmbit legislatiu de l‘Estat.

El problema no està en que es legisli, evidentment. El problema neix quan es legisla sense consens en temes en que el punt de vista de la gent del carrer al respecta és, quan menys, discrepant amb l’actitud del que pot legislar. Si no es fa amb consens, no ja amb el de la oposició que hi pot haver al carrer si no ni tan sols amb la mínima oposició que pot haver-hi en el Parlament (la que sigui), la Llei que en pot sortir no cobreix expectatives i, en el proper canvi de majories, aquestes Lleis seran anul·lades o, en el millor (o pitjor) dels casos, només reformades  (tot i que això no vol dir que el que vingui al darrere sigui millor del que ja hi havia o estigui  més d’acord amb la  opinió de la majoria). Si hi afegim  que la continuïtat de la legislatura pot no estar garantida  i com que les lleis poden canviar, en conseqüència, complertament no sabem quan,   no sabem si el que fem (o deixem de fer), tindrà continuïtat. Dit de forma més planera, estem en una situació d’inestabilitat jurídica que dificulta la convivència i, en el fons de tot, el propi futur del País. La Llei Wert és possiblement el cas més paradigmàtic de tot plegat.

 Suposo que estem d’acord en que això  no és  una actuació exclusiva del Partit Popular. És el resultat de no entendre que en un Estat com el nostre, en el que l’objectiu dels partits és el poder, tot i que és legítim, i no el mínim de servitud que aquest poder comporta, una majoria absoluta equival pràcticament a una dictadura. I  la qüestió ja no és la dictadura en sí mateixa, si no la tirania en la que solen degenerar les dictadures. El problema està en que, si no es canvien moltes coses (el sistema electoral és una d’elles, però no l’única), els cicles es repeteixen.

Altres coses.- La futura Llei sobre l’avortament està creant problemes al partit impulsor.  I també  a la pròpia institució parlamentaria. És evident que proposar una  Llei que no té  recolzament social i que ni tan sols hi havia al carrer la més mínima demanda de canvi de la Llei actual respectiva, és un perill greu en tots els ordres. Tan greu que posa en evidència possiblement un dels fets més rellevants i definitoris de com és aquest Estat que ens toca viure i que s’ha manifestat  en l’hemicicle parlamentari: el PP vota en contra de la proposta del PSOE de retirar el projecte de Llei sobre l’avortament, no per raons de consciència si no, senzillament, perquè no es podia votar allò que proposava el  PSOE...! (Villalobos dixit!). Deixen clar que la consciència no existeix en el debat parlamentari. Pot el País continuar amb un Parlament amb una majoria absoluta que s’enfronta a la oposició  no com a motiu de debat si no com a deure partidista? No hagués passat el mateix si la majoria absoluta estes en mans del PSOE? I m’agradaria poder pensar que aquí, a casa nostra, som immunes a aquests dèficits polítics i democràtics. Però sabem que també ens ha passat i, si no arreglem les coses, tenim opcions de repetir-ho. La pregunta no és dons de  què ens serveixen els Parlaments? La pregunta que ens hem de plantejar és què farem perquè en el Parlament futur no hi passin aquestes coses. Tindrem la opció, però no la podem deixar passar.

La CEOE i alguns empresaris amb major insistència a nivell particular, ens propaguen visions apocalíptiques sobre el futur d’una Catalunya independent. És  evident que tothom pot opinar i defensar els seus interessos particulars  i per tant res a dir. Però se’ls hi oblida una qüestió important: la situació que viu el País no és perquè algun polític hagi embogit com bramen  especialment des de Madrid. És la que és perquè un moviment ciutadà de gran envergadura i transversalitat ha sobrepassat inclús i precisament a tots  aquets que diuen des de Madrid que han embogit. I les  manifestacions d’aquests empresaris van en el sentit de fer-nos creure aquesta bogeria a fi d’evitar no ja el resultat d’un possible referèndum si no la realització del referèndum en sí mateix. Aquesta societat, en un tant per cent majoritari segons les enquestes, vol un canvi de l’stato quo actual i aquests apocalíptics se’n obliden d’això i de que formen part d’aquesta societat que menyspreen quan creuen que la seva opinió és de més valor a la que qualsevol ciutadà al que han de tutelar perquè no faci bestieses.  Son prepotents i s’obliden de què, a la fi, si aquesta societat se’ls hi gira d’esquena,  ells tampoc faran res de res.

J. Vinyeta

13 de Febrer del 2014

216.- La citació

216.- La citació.-

Tota la setmana passada ha estat marcada per la declaració de l’infanta al Jutjat de Palma. No hauria d’haver estat més important que altres coses que varen succeir en les mateixes dates. Però ja sabem que,  en aquest Estat en que ens toca viure, tot és  blanc o negre, sense grisos. I només amb matisos en blanc o en negre (amb grisos tirant a blanc  o al negre, segons d’on vinguin)  com correspon a les dues Espanyes. Dic això perquè, per exemple, el fet de que hi hagués més d’una dotzena de morts immigrants intentant entrar a Espanya, ha estat una notícia de segona fila. I no vull ni pensar que ho hagi estat com a  conseqüència de que alguns volguessin que el fet fos suficientment important per a ser més important que altres coses...

Respecta del famós interrogatori, res penso afegir a tot el que s’ha dit i es dirà, de segur, durant dies i dies: per alguns es convertirà en una cortina de fum espectacular davant d’altres coses que els hi convé amagar (llegim-ho com a la corrupció, o crisi, o referèndum, per exemple). Del que vull parlar es del que podria denominar eufemísticament problema humà que l’ interrogatori hagi pogut crear.

Segons diuen, tota la declaració de la imputada infanta es podria resumir en allò tant repetit de “no ho sé, no em consta, no recordo...” davant de preguntes concretes que, pel que sembla, posen en evidència la mala praxi  del seu marit en els negocis que son, de fet, la base de la instrucció judicial en curs. Dit d’una altra manera: queda evidenciat, segons la declaració de Cristina, que el seu marit l'enganyava en tot el que fa referència als negocis oficialment conjunts de la parella. El jutge decidirà (amb pressions o sense, però decidirà) i, per tant, a aquest final de la instrucció ens haurem de remetre.

La pregunta que jo faig és si després d’aquesta declaració la convivència entre la parella és possible. Si, com diu la infanta, desconeixia que el seu marit era un bandarra i que la implicava en totes les seves trapelleries (no en podem dir-ne encara delictes) i el jutge li mostra la documentació amb les coses en que el seu marit la va involucrar, com reaccionarà a partir d’ara aquesta noia en l’ambient íntim familiar? És divorciarà o, pel contrari, raons d’Estat o d’altres raons bones o dolentes li ho impediran? Si continuen la convivència, equivaldrà a una real connivència entre acusat i imputada? A què esperen les premses rosa i groga per a informar-nos abastament de totes aquestes intimitats? No és que vulgui ser sarcàstic, però després d’un terratrèmol com el viscut en aquella família  se’m fa difícil pensar en una futura convivència normal, llevat que tot plegat hagi estat orquestrat de forma magistral, tot i que no inimaginable.

En el fons de tot plegat el que ens queda als ciutadans és la convicció de la realitat convulsa d’un País, immers en un grau de corrupció de tal gruix que el situa  pràcticament a la capçalera de la corrupció dels Estats de la UE. És un trist rècord no solament per la seva quantitat relativa si no per  la qualitat dels afectats. I el que és pitjor: aquesta corrupció, per les dues característiques de quantitat i de qualitat esmentades, és gairebé considerada normal en el dia dia del País per determinats sector d’aquesta societat, malauradament molt generalitzats.

De totes maneres, el xou mediatic que ha creat la declaració de l’infanta, en la meva opinió ha estat superlatiu. Ha estat més important el morbo generat per la citació al jutjat de la filla del Rei   que no pas la qualitat de les respostes.

J. Vinyeta

10 de febrer del 2014

P.S.: Preguntava l’altra dia  per què el PNB participava en la manifestació pro drets humans i a favor dels presos etarres. Quatre dies després, el Govern Central feia noves transferències a Euskadi. Dons ja hi ha resposta.

215.- Comentaris (De nou Montesquieu, FAES, Valladolid).

215.- Comentaris (De nou Montesquieu, FAES, Valladolid).-

Deia l’altra dia allò de que Montesquieu havia mort o que, en el millor dels casos, encara era viu però agonitzant. Hi ha hagut una clara situació que ens porta ha considerar-ho de nou el: Tribunal Superior de Justícia  de Catalunya ha  sentenciat que en determinades escoles de Catalunya s’ha de donar en castellà al menys el 25% del horari escolar.

No he llegit la sentència però he sentit comentaris de gent jurídicament apta i informada (el comentaris dels polítics els deixo de banda tot i el que a mi em sembla una sentència absolutament polititzada) que a mi en fan entendre  allò de que Montesquieu ha mort. La sentència és la baula que lliga, si no  hi ha  algú amb una mica més d’enteniment que hi posi remei, allò de l’Executiu controlant al Legislatiu  i al Judicial i, finalment aquest, envaint l’espai del Legislatiu  controlat pel Executiu: la volta complerta i nosaltres al bell mig  de la volta! No vull entrar en discutir  l’assumpte  estrictament pedagògic que la sentència pot representar. Però si ha d’assenyalar-se que la sentència carrega els neulers  sobre dels directors de les escoles corresponents, el punt més dèbil de tot plegat, i els fa responsables de portar a terme el contingut de la sentència. I, si mal no recordo, més o menys semblant va ser el procés que es va portar a terme  en l’educació a Les Balears, reduint l’ús del català a un  terç de la jornada escolar. Omnium ja s’ha posicionat, Rigau també (i per tant, el Govern). No sé encara  que ha dit l’ANC. Com deia H. Barrera “...tenim pressa, molta pressa...”, perquè la guerra (amb noves i tramposes balances fiscals a la vista), està clarament oberta.

La FAES ha posat a disposició del que ho vulgui, un test que  es titula  Veinte preguntas con respuestas sobre la secesión de Cataluña. És fa molt difícil d’empassar un text insistent en el que anem sentint i amb conclusions com:  “La secesion [Catalana] es un proceso sin razones que se apoya en la invención de un agravio inexistente”. Tal com sona!. Realment no és la meva intenció posar-me  discutir. Però tampoc me’n puc estar de recordar-los-hi a aquests senyors de la FAES la lliçó que el Historiador Fontana va llegir en la sessió inaugural del famós simpóssium “Espanya contra Catalunya”. No la llegiran, ja ho sé. Però la meva legitimitat en el que estic fent, amb aquella lliçó magistral (i amb totes les altres, pot ser no tant magistrals però recalcitrants en el meu viure diari i durant tota la meva vida), em queda perfectament justificada. I en canvi, la seva no.

La convenció del PP a Valladolid m’ha recordat aquelles èpoques en que el Sr. Aznar anava sempre voltat de turiferaris i amb aquell reguitzell d’adlàters  especialment lligats als mitjans de comunicació. Però mentre que en aquelles èpoques aquella parafernàlia els hi sortia de l’ànima, ara els hi surt de la necessitat. Necessiten fer-nos creure que estan bé, units, pletòrics, etc..., quan en realitat intenten amagar el tuf que provoquen Bàrcenas, Gurtel, Fabra, Gallardón, etc...  i el del propi Sr. Aznar presentant-se com a nou salvador de les pureses pàtries. Es nota que en pocs  mesos hi ha eleccions europees i la caixa necessita no perdre ingressos, és a dir no pot perdre escons. D’altra banda  s’obra el partit amb formacions noves amb massa coincidències comuns perquè el PP  no  hi perdi vots, i per tant ha d’anar “exemplaritzant”  al seu actual líder,  fent molt soroll per intentar apaivagar les veus crítiques  pròpies i, simultàniament, per marcar perfil davant de l’oposició i d’aquests nous partits. El futur del PP sembla més que dubtós i El Periódico, en la enquesta d’avui dilluns, assenyala que el PP pot perdre 60 escons en les properes eleccions generals. Així les coses, és evident que han de cridar molt per a fer-se notar. En el discurs final, no hi podíem  faltar-hi nosaltres. I en Rajoy ens diu que la independència faria tornar a Catalunya a l’Edat Mitjana, oblidant-se de que, de tornar-hi, seríem lliures...: el que fa no saber història! I així anem.

J. Vinyeta

3 de febrer de 2014

214.- El Partit del Plasma

214.-  El Partit del Plasma.-

No sé qui va ser l’inventor de la flamant idea, però la clarividència (pròpia de l’agudesa de la que no tots disposem) ha estat, com diríem aplaudint i redundant palmària. Només vull fer alguns constatacions i poques coses més del desembarc del PP a Barcelona. Perquè, com ens diu l’ANC, nosaltres, a la nostra feina!!, que Déu ni do la que tenim.

 No he participat ni seguit exhaustivament cap de les “reunions” de la famosa convenció que el PP ha mantingut  aquest cap de setmana passat a Barcelona. Però, per les referències de premsa que he anat tenint, va ser  “La Convenció del Plasma”. És a dir: el PP  (Partit del Plasma) va fer totes les declaracions pensant en la resta de l’Estat a través d’una TV, de plasma. Serà perquè se sap perdedor de qualsevol  contesa electoral propera, especialment a Catalunya? És indiferent. La realitat és que al PP  els catalans, per a molt que s’hi vulguin assimilar, barrejar o/i identificar, els hi som indiferents: els importa, únicament, mantenir aquesta forma de colonialisme del segle XXI.

Que parlen per a la resta de l’Estat, és evident i només cal recordar allò dels “machetes” de la Dolores de Cospedal  o el “sufrimiento” de la Sra. Alícia comparatiu al que han sofert  al País Basc. Les dues coses son tremendament ofensives. La primera perquè, fins avui, els únics que han fet servir baionetes per anexionar-se  un  territori conquerit varen estar els seus  avis de clara ascendència franquista (no cal anar tres-cents any endarrere). I la segona perquè el PP en general i al Sra. Alicia en particular no son ningú per apropiar-se del sofriment general o particular de les víctimes  dels etarres i, el que és pitjor si hi cap, comparar el moviment secessionista català, pacífic i democràtic, amb un moviment armat que res te a veure amb nosaltres. És, per dir-ho de forma suau, com ja ho ha definit algú, senzillament  indecent. Sempre fan el mateix i només cal recordar, al Parlament i fa pocs dies, quan la mateixa Sra. Alicia, s’atorgà l’exclusiva representació de  milions d’immigrants, els “altes catalans”, i que va tenir la millor resposta pel portantveu de les CUP en el mateix lloc i mateix dia.

Que parlaven per l’Estat espanyol  queda també clar quan el Sr. Montoro té por manifesta de donar les dades corresponents a les balances fiscals i ens diu, sense ser conscient del que diu,  que podrien ser un niu de interpretació secessionista (encara més?) i que, per tant, han d’elaborar-se  amb criteris regionals, Serà una forma de no saber, o no voler dir, la recaptació per via  “solidaria” de determinades comunitats (Extremadura, Astúries o Galícia, per exemple)[1] que, s’ha de dir, deixaran, si es mostren les balances fiscals reals, de ser llengudes i acusadores en veus dels seus caps de govern de deslleialtats institucionals catalanes, amagant les que els hi son pròpies i que, aquestes si, només fan que difuminar la pèssima gestió portada a terme pels partits als governs durant lustres d’aquestes comunitats en que la política del subsidi ha estat la norma[2] que ha imperat en molt bona par en elles i en la resta de l’Estat.

Tot plegat, amb anades i vingudes, estan  presentant-se, aquests Srs. del PP (Parit del Plasma) com amos i senyors d’un territori, el nostre i, avui per avui, plantejant que no hi cap possibilitat de que aquest territori deixi de ser seu. Com els gibraltarenys a la fi dels anys 60’s[3], a Catalunya, els catalans i especialment els anomenats independentistes, tenim l’absoluta convicció de que Rajoy no vol als catalans que diu estimar. Vol la sobirania sobre de Catalunya i res més. I això no te res a veure en el que ens volen fer creure. Això i què, si Catalunya marxa, es quedaran sense el 20% del PIB. El demés no son més que fal·làcies i excuses de mal pagador. I mai tan ben dit.

El Sr. Rajoy ja té acostumat a la resta de l’Estat a fer  les conferències de premsa darrera d’un televisor. Per tant,  res de nou. Ni tan sols un  pla B pel tema català...

J.  Vinyeta

28 de Gener del 2014

---

[1] L’article  al respecta de Geremà Bel a La Vanguardia   “Mort el gos…” (28/01/4/2014), és prou gràfic

[2] És conegut  l’ús dels fons europeus rebuts que han acabat en negocis ruïnosos...

[3] Franco va tancar la frontera amb Gibraltar amb l’esperança de  que l’ofec econòmic i social fes canviar d’opinió als gibraltarenys i que demanessin la ciutadania espanyola. Han passat els anys i els gibraltarenys continuen sent amos del seu destí.  I no  serà perquè l’Estat Espanyol no hagi fet esforços per invertir el procés!

213.- El PSC, un partit catalanista?

213.- El PSC, un partit catalanista?.-

Es parla molt de la trencadissa del PSC de la setmana passada i, en la meva opinió, no es parla suficientment del problema de fons de tot plegat. Ja sé allò del programa electoral del Sr. Pere Navarro anunciant abstenció en tot el que fes referència al procés sobiranista, del seu catalanisme, etc.... Però del que no es parla en cap cas és que el PSC, ja li ve de lluny, no té res de sobiranista, és (o era, depèn) un partit Catalanista és a dir: que  defensa  el reconeixent de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans, i punt, tot i que molts dels seus fets no ho corroboren. I el Sr. Navarro no ha fet res més que posar d’actualitat aquesta forma d’actuar i de fer-ho en un moment inoportú,  en un moment en que el País està en plena empenta secessionista cosa que, diguem-ho de nou,  no ha estat mai en el ideari de l’actual socialisme català. Fem una mica de història.

Des de la mort del dictador (per no anar més endarrere) es troben bàsicament a  Catalunya tres grups socialistes:  PSC – Reagrupament  liderat per en Josep Pallach,  que mor l’any 1977,  El PSC – Congrés  liderat per Joan Raventós i la Federació Catalana del PSOE. La fusió de les tres agrupacions el 1978, integra el que serà conegut com a Partit  del Socialistes de Catalunya, partit que, a partir d’aquell moment, participarà a totes les conteses electorals com a PSC – PSOE.

Un cop això enllestit, tot i incorporar en el seu ideari el dret d’autodeterminació de Catalunya, que també inicialment el portava el PSOE, però el temps passa i la memòria s’esvaeix,  a partir del 1981 el PSC perd el grup parlamentari de que disposava a Madrid (i, en conseqüència, perd bona part del seu ideari polític) i s’integra directament en el grup parlamentari del PSOE. La sort està llençada. La espanyolització del PSC va en augment dia a dia. El PSOE guanya les eleccions generals de 1982, en Raventós és apartat del Partit i enviat a Paris, com Ambaixador de l’Estat Espanyol a França (molt posteriorment Raimon Obiols serà enviat a Europa...), i  entre mig de tot això la famosa LOAPA en la que el PSC no sap prendre partit en contra dels seus companys de grup i en defensa dels interessos autonòmics catalans. Això obra una escletxa  important dins del propi partit al negar-se l’Ernets Lluch, membre del PSC i portantveu del grup parlamentari socialista a Madrid, a presentar esmenes a la Llei famosa durant la seva tramitació, prèviament  ben alliçonat pel PSOE. La espanyolització del PSC s’ha fet clara a ulls de molts catalans, un fet que aquí no s’oblida.

L’etapa de Maragall, Serra i el que s’ha anomenat a vegades com a socialisme de l’Esquerra de l’Eixample, no és tampoc, en la meva opinió, una època galdosa. Existeix un document que vaig aconseguir a la Fundació Campalans que s’anomena Per Catalunya[1] atribuït a Pasqual Maragall però, en qualsevol cas, amb el vist i plau del PSC. És un document que potser firmaria ara el Sr. Navarro perquè el que pretén bàsicament el document és bastir l’encaix de Catalunya a Espanya. Independentment, sembla voler mantenir un esperit elitista (l’Esquerra de l’Eixample...) que d’alguna manera podria dificultar, en la meva opinió, la integració de bona part del gruix migratori dels “altres catalans”. Per adobar-ho més, quan Maragall finalment accedeix a la Presidència de la Generalitat i promou el Nou Estatut, el PSC manifesta obertament la voluntat de presentar-hi esmenes... Així les coses, Maragall abandona el PSC. El president Montilla és nomenat President de la Generalitat i, en el seu discurs d’investidura no s’aparta del contingut del document esmentat i, a més, ha d’entomar la manifestació contra la Sentència del Constitucional que ja ha via estat  “cepillado” per Guerra, company de files del PSC a Madrid.

El secretariat del PSC va a parar a mans del Sr. Navarro que s’atreveix  a votar un parell de vegades en sentit contrari al vot del PSOE a Madrid. El PSOE  perd la paciència i acaba abduint al Sr. Pere amb elogis a Granada i aquí a Barcelona i, suposo, que amb secretes amenaces. Sigui com sigui, va quedant clar que la submissió al PSOE és ja més que evident i irreversible.  De tot plegat, en resulta la trencadissa de la setmana passada, perquè el PSOE, que és el que mana ja definitivament en el PSC, no està per res que olori a  sobirania. Allò que  ens era evident, surt a la vista de tots: la acceptació de les tesis espanyolistes ha estat evident. Consumatum est!.

I els anomenats díscols? Ha estat d’agrair la seva actitud, en el meu entendre, d’oposició  més al PSOE potser que al propi PSC, però, tot i voler arribar fins a la celebració del referèndum, mantenen, si no hi ha hagut canvis d’última hora, la voluntat federalista de la qual, en el cas de Marina Geli per exemple, ha estat explícita: la tercera via... Quin és problema més coent? Dons que, per molt que la Direcció del PSC digui i/o faci, bona part dels seus membres significatius, molts alcaldes[2], regidors, caps de federacions locals i gent del carrer, inicien un gir que pot ser històric pel País amb la possible creació d’un nou partit socialista  clarament referendari (no se si per profunda convicció o perquè l’onada sobiranista és de dimensions espectaculars). Tots ells, en el pitjor del casos, estant per una altra feina més  democràtica: exercir el dret de vot.

Però això no vol dir que aquesta nova marea socialista es manifesti, amb claredat, com a independentista. El document, que ja han signat, diuen, més de dues mil persones[3], és prou explícit en el seu encapçalament i en el seu interior quan diu  “...que la opció de la independència pot ser una sortida, però no necessàriament la única...”. El que sí sembla clar és que aquests no s’ajuntaran amb el PSOE i això, com a mínim, representa que no posaran pals a les rodes al procés sobiranista en el que estem immersos.

 I de cara al futur? Si no hi ha referèndum, hem de tenir en compte que els que hi hauran al Parlament,  després d’unes noves eleccions que seran plebiscitàries, i suposant una davallada definitiva de l’actual PSC, serà aquesta nova marea socialista. I no sabem, si s’imposa una declaració unilateral d’Independència, quina   actitud realment prendrà en aquell moment quest “nou PSC”. I em temo que, arribat el moment, hi haurà una nova escissió entre els que podríem definir com a federalistes  (tercera via...) i els independentistes, que hi son, dins d’aquest nou grup socialista. Però serà una escissió  en la que ja no es discutirà el referèndum, si no la resposta a donar-hi. Al menys, des del punt de vista democràtic haurem guanyar molts punts.

J. Vinyeta

22 de Gener de 2014

---

[1] En un article penjat al bloc a Novembre de 2006, titulat  40.- Ciutadans, faig un resum més extens del document.

[2] Més  del 30% dels municipis governats pel PSC s’han adherit a la Federació de municipis pr la independència.

[3] Crida socialista pel referèndum

212.- Del País Basc

212.-  Del País Basc.-

La trobada la setmana passada dels ex presos etarres a Durango, va caure molt malament  al PP. No era per a ells especialment possible entendre  (donat que ho controlen tot) el per què el jutge autoritzava la reunió i, menys encara que, a més, el propi jutge, en declaracions posteriors, afirmés que, d’haver-la prohibit, la reunió, hagués prevaricat. El cel es va esfondrà sobre del sector més ultra del  PP  i també sobre d’aquelles  associacions de Víctimes del Terrorisme més properes al partit i va començar un espectacle en el que el menys important era que aquells presos retrobats a Durango haguessin pres una decisió política de bon abast com era el d’optar pel dret a decidir del País Basc i que, agradés o no (i va resultar obvi que no agradava), ho fessin quan tots ells   havien complert les penes que la justícia els hi havia imposat: per tant, eren lliures. Com sol passar sempre, quan l’estomac parla sense atendre  les raons que aporten un mínim d’anàlisi necessari davant de qualsevol cosa,  el pim – pam – pum que en resulta  fa trontollar a tots els ninots de la fira.

El cas és que el PP es veu en la necessitat de marcar paquet i empès per ell mateix, amb el bon vent de cua que la premsa afí li va donant i esperonat pel aquell sector més dur de les Víctimes  del Terrorisme, porta a terme una acció policial en el propi despatx dels advocats dels encara presos d’ETA i en deté a una bona colla que estaven allí reunits. No se sap amb quina finalitat, però mitja hora abans de que la Guardia Civil porti a terme la acció, es fa públic des del Ministeri de l’Interior, una nota en la que s’anuncia l’èxit de la operació...

Així les coses, quan en un País Basc, sensible a l’allunyament dels presos etarres, es munta una operació policial contra el despatx dels propis presos i es denega el permís per a la manifestació en suport d’aquests presos etarres, succeeix allò que fins aquell moment no havia passat mai: el PNB, Sortu, Eusko Alkartasuna, Alternativa, Aralar... és a dir el total del nacionalisme Basc, surt al carrer  a l’hora i en favor dels drets humans i de la pau (llegir, a favor dels presos). Diguem-ho al revés: el PNB s’afegeix a les demandes nacionalistes i inicia un camí que posa els pels de punta al PP basc i deixa als socialistes del PSE més escorats a la dreta basca. El PNB trenca la seva ambivalència  sempre calculada i s’alinea en les tesis que semblen demanar, després de la trobada de Durango, el dret a decidir per el Pais Basc.

Els fets han estat els que han estat. La resposta a la pregunta del milió ens la donarà el propi PNB gens habituat, dit sigui de pas, a anar per camins que no li convinguin. Es per això que la pregunta de marres podria ser: Què pretén el PNB? La “unió”, gairebé contra natura, entre el PNB i  el món més abertzale és un “plante” davant del Govern Central a canvi d’algunes transferències que no arriben...?   A canvi de què el PNB canviarà de rol? Es fa difícil d’endevinar la resposta perquè tots sabem que quan el PNB actua sempre és en benefici propi i gairebé exclusiu.  Per tant, haurem d’esperar i observar i veure qui hi surt guanyant en tot plegat i amb què.

El que queda clar és que el Sr. Rajoy   te  obert un nou front, del que en desconeixem l’abast (tot i que es parla d’un proper lliurament de les armes per part d’ETA ),  que afegits al front català i a la Llei de l’avortament el posa en una situació complicada i que pot ser-ho més en un futur. El tema de la Política Penitenciaria dels Governs de Madrid  respecta dels presos etarres, ha estat sempre sobre de la taula en qualsevol contacte que els diferents Governs han anat mantenint amb ETA, però en cap cas a quedat resolt i sobre del que el PNB s’hi manifestava de forma més aviat tèbia. Potser ara el PNB hi vol prendre partit de forma més directa perquè, si no ho fa, la marea popular li pot passar per sobre. El problema real no és altra que, tot plegat,  no son més que “petits detalls” que ni importen ni preocupen, al menys de portes en fora, al Partit Popular. Perquè el que impera en el  partit és la prepotència que li genera una majoria absoluta al Parlamento, acompanyada del desconeixement de les realitats del País que diuen governar.  ¿Ens afectarà a nosaltres? No ho sé. Però suposo que tenim clar que Madrid abans pactarà amb el País Basc que amb Catalunya.

J. Vinyeta

14 de Gener de 2014

211.- Comentaris

211.- Comentaris.-

He  escrit la Carta als Reis. Es molt curteta perquè només els hi demano una sola cosa: Llibertat. I és que tinc molts anys i entenc que ja m’ha arribat l’hora de poder-ne gaudir de Llibertat i em sembla que estem en un moment propici perquè els Reis  em portin el meu regal. Tot i així, soc   conscient de que no  trobaré el regal  al balcó demà quan hi surti, en llevar-me, donat que no és un regal petit i concret com els que solen deixar de matinada. És un regal que m’adonaré de si me l’han portat o no en el decurs dels dies i potser mesos que aniran venint. Però si a la fi em resulta evident que no me l’han portada, aquesta Llibertat (evidència que quedarà manifesta després de les properes vacances d’estiu), no em quedarà més remei que tornar-hi a insistir el proper any, i els anys que facin falta, fins a ser agraciat. Potser  és perquè ja soc gran que també tinc clar que la perseverança és una virtut necessària.

L’any que hem deixat ens ha portat disgustos, grans disgustos. Especialment la Llei Wert, la Llei per la Ciutadania  i, finalment, la nova Llei sobre l’Avortament. Aquesta última que, com les altres, ens retrotrau  a trenta anys endarrere, respon a aquest criteri del PP de portar la ideologia a determinades   Lleis que haurien de ser neutres perquè, de no ser-ho, es va transformant l’Estat de Dret en un magma confús, gairebé dictatorial, en el que, el què en resulta, és la imposició de la consciencia d’uns sobre de la consciència dels altres. I això ni tant sols jurídicament, segons diuen els entesos, pot ser acceptable. Quan la llibertat de consciència deixa d’existir,  perquè es converteix en la que en resulta de la imposició d’una altra, alguna cosa hi ha, com diria Hamlet, que put en el Regne: hi haurà gent que podrà ser condemnada per no actuar d’acord amb una consciència que li ha estat imposada com a tutela de la pròpia consciència individual? Em recorda aquelles èpoques dures de la Dictadura en que la consciència individual deixava d’existir per suplir-la, de forma sectària, per una altra que convenia més a aquells que predicaven la por eterna de forma permanent i que beneïen aquells que la posaven, la por,  dia a dia en pràctica en el món terrenal, amb la pistola i el garrot a la mà.

De totes maneres, un aspecte de la qüestió a tenir en compte és el moment en que Gallardón fa públic l’esborrany de la famosa llei: just el dia en que el Jutge ordena l’escorcoll de la seu del Partit Popular cercant documentació sobre la comptabilitat B, escorcoll que dura més de 14 hores. És innegable la repercussió que tal fet va tenir en la ciutadania de l’Estat així com la repercussió internacional que l’acompanyava: la seu del Partit en el Govern, i aquest en conseqüència, quedava de forma innegable  sota sospita judicial. Així les coses, era necessària una resposta des del propi govern que, sense haver de  negar l’evidència de l’escorcoll, desviés l’atenció de forma ràpida i inequívoca.  La nova Llei sobre l’avortament complia, i així ha estat demostrat, amb les expectatives necessàries. Ara, quan el tema Bárcenas ha entrat momentàniament en un parèntesi que en podríem dir nadalenc, i el furor antiavortiu del Sr. Gallardón ha començat a trobar resposta i oposició dins del seu propi partit, es tornarà a parlar de corrupció, de Bárcenas i de l’escorcoll a la seu del PP. Però l’impacta d’aquell moment en que els vehicles judicials abandonaven la seu del PP, ja serà una nebulosa més dins de la ombrívola història del Partit Popular.

Aquí, a casa nostra, els de sempre van posant pals a les rodes. Però ens hem trobat amb una sorpresa que és la internacionalització del tema català. No  se que ha estat primer si la intenció de Margallo o la del President Mas. Les dates diuen que el 20 de Desembre passat, el President Mas va enviar una carta, publicada a tots el diaris, a totes les Cancelleries Europees exposant el full de ruta del Govern Català de cara a la consulta. I sabem  (no he tingut possibilitat d’obtenir el text i la data) que el Sr. Margallo fa una cosa similar amb els seus ambaixadors i cònsols, però adoctrinant-los (200 folis...!) sobre el què i el com havien d’actuar davant del fet català. Aquests senyors de Madrid son tan llestos que reconeixen allò que fa mesos s’entesten en negar i reconeixen internacionalment que allò que no era més, deien, que una febrada d’uns polítics eixelebrats és, realment, un problema i  una realitat. Gràcies, ha estat un bon regal d’aquestes festes! Perquè quan l’enrocament del sector mes ultra de Madrid no dona opcions  ni cap resposta a una proposta democràtica, podria ser molt bé que algú de fora entrés en escena per posar-hi seny. Així va anar a Irlanda del Nord i així està anant  a Euskadi. De moment Merkel, tot i no ser gaire amiga de nacionalismes (potser perquè també els confon amb nazionalismes, ves a saber...), te sobre de la taula una carta amb un anunci del que vol fer Catalunya. En cap cas, ni ella ni els altres 26 caps d’Europa podran negar que l’hagin rebuda i que, en conseqüència,  n’eren sabedors de tot plegat.

J.  Vinyeta

5 de Gener del 2014