223.- Crimes, la paella, l'enquesta.-
La
actualitat va farcida d’esdeveniments. Des del punt de vista internacional, és
evident que Crimea és a la cresta de l’ona. Ningú no sap com
acabarà tot plegat. El resultat del la
votació explicita la anexió a Rússia, però no la independència de Crimea . Que
les dues coses es poden considerar una sola cosa no dic que no, donat que la
anexió al que sigui no la pot decidir
qui no és independent. Però, un cop
consumada la anexió, el futur de
Crimea ja no està en mans dels ciutadans de Crimea, si no en mans del Sr.
Putin. I no em sembla pas que Putin, precisament, sigui un bon valedor d’aquest futur.
Crimea
ha fet un referèndum amb la presencia d’un exèrcit procliu, és cert, a les
tesis populars crimeanes i, davant
d’aquest fet flagrant, el món occidental en general i EU en particular
es limita a unes suposades i, al menys aparentment, tèbies sancions
econòmiques. Em recorda, en certa manera, el referèndum per la annexió d’Àustria
i la pressió per a la dels Sudetes txecs amb els tancs d’en Hitler al carrer i amb una resposta molt
similar de la Europa del moment (el Pacte de Munic): Un altra paper lluït el d'avui i sotmès, en aquest cas,
a l’aixeta del gas natural provinent de Rússia! Però, en tot plegat, passa
desapercebuda una qüestió en la meva opinió fonamental com ja ha passat en situacions i condicions similars[1]:
els autèntics crimeans, els tàrtars, que ja varen ser exiliats per Stalin durant la segona guerra mundial[2],
deixant la població tàrtara reduïda a un quinze per cent de la població tàrtara
inicial, també han estat oblidats. Com diu
la dita catalana, de fora vingueren, els russos, i de casa els
tragueren. I ara, aquests tàrtars, amb el cul encara escaldat per Stalin, hauran de ser ciutadans, després de la ràpida anexió russa, dels hereus
de Stalin, la qual cosa em sembla un escarni. Putin guanya de moment a Síria,
manté a Iran en la seva òrbita i imposa el seu criteri a Ucraïna... El món
occidental s’ho mira
Ah! I que no se’m oblidi: comparar la situació
de Crimea amb la de Catalunya, és[3]
mala fe manifesta.
Una paella en una caserna de la Guàrdia Civil a Valdemoro ens ha deixat de manifest
el substrat que encara hi ha entre determinats sabres. Amb aquesta paella es celebrava el 33 aniversari de l’intent del
cop d’estat del 1981, amb els participants directes en els fets. Els detalls
son prou coneguts per tothom menys pel Ministre de l’Interior que, per molt que
digui que no, ens vol donar lliçons de carència d’info rmació
(recordem el document de la UDEF referent a Mas en les últimes eleccions o les
contradiccions en el tema dels moviments migratoris a Ceuta i Melilla) dins del
seu propi departament que personalment no em son creïbles. En aquest cas, a
més, ha perdut una ocasió magnífica per
dir-li al món que, el Govern al que pertany, rebutja de forma definitiva la
violència política que tot cop d’estat
representa, publicitant els fets i sancionant amb rigor als participants que en
festegen un. Potser serà perquè el Sr.
Ministre té el rellotge parat en aquella data del que es celebrava el 33è aniversari...
El CEO ha fet pública l’última enquesta. Les majories son clares en tres
aspectes: suport a l’Estat Propi, voluntat
de que es realitzi el referèndum i suport àmpliament majoritari al resultat que
se’n derivi. Personalment, entenc que el més important és el reconeixement i
acceptació, per part del 87% dels enquestats, del resultat del referèndum. Demostra
una maduresa política que a Europa farà
entendre moltes coses[4].
Del 13% restant vull pensar que la seva no acceptació no serà un equivalent a un
enfrontament violent en contra d’aquells que no ho hauran estat de violents. Com
no podia ser duna altra manera, els medis afins al Govern Central, destaquen la
manipulació de les dades i, fins i tot algú, ha fet menció de que les preguntes
telefòniques es feien a persones prèviament triades i de les que ja es sabia la
resposta... Sense comentaris
J. Vinyeta
18 – 20 de
Març de 2014
[1] El Tibet en podria ser un bon exemple
[2] Els considerar col·laboracionistes dels Nazis i
els va exiliar, majoritàriament al
Uzbekistan, fet que es recorda coma el
Sugun o exili tàrtar
[3] L’article de Jaume López, professor de ciència política
de la UAB « El dret a decidir i Crimea” en el diari Ara d’avui, 19 de Març, és prou
explícit.
[4] Carme Forcadell entén que aquest 87% d’acceptació
dels resultats és una clara mostra de que el procés no està
creant fractura social
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada