218.- Immigracció

218.-   Immigració.-

Els últims fets  esdevinguts a Ceuta i Melilla, que de moment porten ocasionats una quinzena de morts, han posat en evidència els problemes migratoris que afecten a Europa en general i a l’Estat espanyol en particular. 

Els  fets de Ceuta i Melilla només es poden qualificar de dramàtics. Son greus, molt greus i el que empitjora les coses és la actuació del Director General de la Guardi Civil que, en un intent clarament corporativista, va trepitjant, a cada manifestació, terreny més lliscós i compromès amb la mentida.  Ha de sortir  el Sr. Fernández  Díaz (suposo que després d’invocar a Sta. Teresa...) per a confirmar allò que els vídeos ja ens havien mostrat repetidament a les TVs del País. Trets (de fogueig?), bales de goma, pots de fum i de gasos..., tota una exhibició del material que normalment és utilitzat en manifestacions sonades en front dels antisistemes violents habituals, utilitzat en contra de gent que està arribant nedant a la platja. Personalment, en veient les imatges, em preguntava que hagués passat  si en comptes de la Guardia Civil els Mossos haguessin comés el mateix error. El que ja va ser el súmmum del desori varen estar les declaracions del Director General de la Guardia Civil amenaçant amb querelles  judicials a tots  aquells que havien posat en dubte la actuació del cos que dirigeix.

Un cop dit tot això, afirmant novament la gravetat dels fets, entenc que hem de deixar-los de banda, els fets en sí, i anar al que hauríem de considerar  el moll de l’os.

Europa ha de plantejar-se seriosament els temes migratoris. És ben cert que la crisi famosa ha fet estralls a tot Europa. Però també és cert que el sud d’EUROPA és el gran receptor dels corrents migratoris que provenen del nord - est d’África i dels corrents anomenats sub saharians. Lampedusa i Ceuta – Melilla son els punts de recepció d’aquests corrents i, per tant, l’Estat Espanyol i Itàlia que, per raons que no son del  cas potser estan en una situació més crítica, son els que han d’assumir els problemes humans, econòmics i polítics que aquests allaus ocasionen. Mentre, la resta d’Europa, se’n renta les mans i en conseqüència i el que és pitjor, aquests allaus, dels que no sabem que fer-ne i Europa no en vol saber res,  acabaran sent criminalitzats, en massa ocasions sense raó, i la xenofòbia farà acte de presència.

Europa parla quasi de tot, però d’això no en parla. I, com sol passar, quan els problemes (i estem parlant d’un de gran envergadura) s’aparquen i es silencien, solen agreujar-se. I per molt que no li agradi, no digui, no faci,  Europa ha de definir una política migratòria comú. Quina i fins on?, la veritat és que no ho sé. Tots recordem els fets de Lampedusa i la barroera resposta d’Europa, deixant la intervenció en mans  d’Itàlia i culpabilitzant-la de la situació. Els Països del nord d’Europa no veuen un problema que ells no el tenen.  Però s’haurà d’imposar una norma que garanteixi les fronteres del sud d’Europa i que  aporti el que sigui necessari per mantenir-les  sota controls (que no vol dir tancades a cal i canto). Insisteixo que desconec la solució, però se’m acut que si aquests allaus poguessin travessar el Pirineus i arribar fins als països nòrdics, Europa prendria cartes en l’assumpte. I per fer-ho podria establir-se la obligatorietat de recepció de quotes d’immigrants en funció, per exemple, de la població de cada Estat. Però, a una Europa preocupada pels temes financers i molt poc amatent pels problemes humans que ha generat i genera sobre els seus propis ciutadans, li podem demanar que humanitzi la seva actual trajectòria? Ho veig difícil. I, en qualsevol cas, qui li posa el picarol al gat?

 És per això que entenc que, una vegada s’ha parlat i debatut  sobre els fets de Ceuta, seria bo que al menys les tertúlies, politòlegs (paraula molt de moda), associacions, ONG, etc, d’aquest Estat  deixessin de banda el debat sobre la actuació de la Guardia Civil (sense deixar de demanar les responsabilitats polítiques i possibles de criminals davant de la quinzena de morts) i iniciessin una seriosa demanda a les autoritats d’una autentica i clara norma amb la que actuar en situacions similars. És a dir: es comencés a interpel·lar a Europa perquè estableixi un protocol d’actuació a les fronteres que dia a dia es va presentant com a més necessari. I, mentre, que l’Estat espanyol faci el seu propi protocol perquè fets “dissuasoris” com els de Ceuta no hagin de repetir-se. Tot i que la resposta  la entenc complicada, la pregunta del milió continua sent la de que com s’ha de resoldre el problema migratori implicant aquest Nord d’Europa que no en vol saber res. I no se si aquesta posició nòrdica lliga més amb allò de la ètica protestant o en l’esperit del capitalisme o en la predestinació calvinista. Potser Max Weber ens en sabria fer avui dia cinc cèntims de tot plegat.

J. Vinyeta

18 de Gener del 2014