222.- 11 M, deu anys després.-
Ha estat d’obligat record. La
patacada que vàrem rebre tots va ser èpica, amb un dramatisme inherent agreujat
per l’actitud d’un govern que, de forma miserable, s’obstinava en jugar a les
consignes que més rendiment electoral li poguessin dar. Aquesta actitud no era
nova, era la que el PP utilitzava davant de cada atemptat d’ETA amb una clara intenció de guanyar vots
manipulant les Víctimes del Terrorisme.
Tot i que de víctimes només ho eren unes
de concretes, aquesta vegada va anar més
lluny creant una teoria conspiratòria que encara molts, el Sr. Aznar personalment i els seus afins,
van mantenint, formant aquell grup, de la mateixa ideologia, que ha vingut en
ser denominat com “los conspiranoicos”.
Aquesta conspiració era, segons ells, molt clara: el PSOE s’havia aliat amb ETA
i aquesta, en conxorxa amb un grup islamista, havia provocat l’atemptat amb la
finalitat de influir directament en els resultats electorals de les eleccions a
realitzar, concretament, el diumenge següent, dia 14.
En aquest rerefons, tot aquell que
no entrava o no va entrar en la línea conspiratòria oficial, era i va ser motiu
permanent de desqualificació pels mitjans afins. L’acarnissament, perquè no es
pot dir de una altra manera, que EL mundo i en especial La Cope amb Jiménez
Losantos al front en contra de Pilar Manjón, presidenta de la Asociacion de
Victimas del 11 M ,
per no ser condescendent amb la línea
oficial, va ser d’antologia i es pot trobar en les hemeroteques. De la mateixa manera,
es varen vilipendiar als comissaris que varen iniciar les investigacions[1]: els policies, davant de
la inacció del ministre Acebes, comencen
a actuar pel seu compte i obren la línea yihadista mentre Aznar trucava, per
dues vegades durant el dia, als directors del diaris assegurant-los-hi la
paternitat d’ETA de l’atemptat. Després
va venir tot el que va venir:
manifestacions permanents i diàries, setge a les seus del PP i, finalment, la jornada
electoral en que el PP és derrotat.
Han passat deu anys i tot allò que
sabíem se’ns ha anat fent més clar, especialment després de la sentencia del
jutge Bermudez que, ja judicialment, deixa les coses al seu lloc. Però els
nostàlgics, incapaços d’esmenar-se i reconèixer errors, continuen empantanegats
en les mateixes quimeres llevat dels Ministres Gallardón y Fdez. Diaz que, respectivament, diuen que la justícia ha
assenyalat als culpables i que al
Ministeri de l’interior no li consta la participació d’ETA en els atemptats. El
Govern, oficialment, no ha corregit res. És un síndrome del país en que ens
toca viure.
El mateix dia 11 d’enguany, va
tenir lloc a La Almudena de Madrid un funeral per les víctimes presidit pel Sr.
Rouco Varela. Durant la homilia aquest senyor va parlar dels fets i va dir “...hubo personas que, con una premeditación
escalofriante, estaban dispuestas a matar inocentes a fin de conseguir oscuros
objetivos de poder...” Sense comentaris... Aquest personatge
sinistre, com el va definir Vicent Sanchis, ha arribat a l’edat
reglamentària i ha d’abandonar, avui mateix, la Presidencia de la Conferencia Episcopal Española. Ha estat l’home
que ha bellugat els fils del ultra conservadorisme moral d’aquesta España una, grande y libre que encara
perdura i que en el discurs de
comiat no s’ha pogut estar de dir que “...la
Nación española se encuentra amenazada
por posibles rupturas insolidarias...” Hem de celebrar el seu comiat perquè, per molt que el seu successor, Blázquez, ho
vulgui, serà difícil que superi al seu antecessor. I qui sap si, fins i tot, la
COPE i 13 TV actuaran com reals predicadors de les virtuts cristianes de les
que avui n’estan absentes, donat que la CEE n’és el seu accionista majoritari.
De l’efemèride de l’11 M, hi un
bon resum, amb vídeos d’Aznar i Acebes en la edició digital del diari Ara[2] d’ahir, però tota la
premsa, sen se excepció, en va farcida de dades. Aleshores, poc més a dir.
In memoriam
J.
Vinyeta
11 – 12 de Març de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada