221.- Comentaris (Montoro, mascotes...).-
Montoro Vincit!.-
La publicació d’unes suposades balances fiscals d’Extremadura ha
revolucionat a la majoria de les Comunitats.
Monago, com sempre, ens ha posat en el punt de mira de l’Estat en general
perquè així intenta amagar dues coses, que no diu, i que el converteixen en tril·ler:
Extremadura rep el 17% del seu pressupost dels fons autonòmics (solidaritat) i
compta amb més de 42 funcionaris per 1000 habitants (Catalunya en té 23/1000), dades
que son prou eloqüents. La resposta ha
estat la que ha estat des de les
autonomies, especialment des de Les Illes i des de Madrid. Mas Collell ha estat
mes contundent qualificant-les de desori i que, com no podia ser d’una altra
manera, no volia entrar en el cas.
El tema de les balances fiscals ha
estat sempre un tema que toca el voraviu tant dels que paguen com dels que cobren. Els
primers perquè, com és el cas de Catalunya, hi ha consciencia de que el principi d’ordinalitat, tal com està muntat el
finançament autonòmic, no respecta als que paguem més. I, pels que reben, perquè de publicar-se tal com son en
realitat, quedaria perfectament a la vista la no sostenibilitat del seu sistema
concret. El problema és descarnadament
dur, és cert. Però és precisament per aquesta duresa
implícita que és necessari que les coses al respecte estiguin clares i
transparents. Les declaracions de Niño Becerra insistint, i des de fa temps,
que a determinats territoris se’ls ha de deixar a la seva sort per
insostenibles, mostren aquesta cruesa de la que vinc parlant.
Així les coses, que ha de passar?
En qualsevol cas, un cop obert el front de les balances abans de que l’Estat
les faci públiques, és evident que donen certes pistes de negociació en el
teòric debat sobre el finançament
autonòmic que ha de posar-se en
marxa de forma més o menys ràpida. I
aquestes “pistes” no son més que un avís
vers el Govern Central de com esperen aquestes comunitats autònomes que vagi el repartiment del pastís.
Independentment, el que em sembla que passarà és que la baralla anirà a més,
fins que surti el Sr. Montoro a posar pau i a deixar clar que la seva proposta
és la més assenyada, la millor calculada,
la que mereix l’acord final... A la fi de tot plegat, qui haurà guanyat
serà el Sr. Montoro. Oi que sí?
Mascotes.- Sembla que l’Ajuntament de Barcelona modificarà
l’Ordenança respecta dels animals de companyia, endurint-la tant pel que fa al
moviment d’aquestes mascotes, especialment gossos, per la via publica com per a
la seva identificació en cas de pèrdua o abandonament. Segons la premsa diària,
durant l’any 2013, es varen abandonar en tot el territori català 30.000
mascotes. Em sembla una barbaritat, tant pels animals en sí abandonats (amb les
conseqüències que se’n deriven de
l’abandonament) com per la inconsciència que en el meu entendre ha representat
la seva tinència inicial. No tenir clarividència en el que suposa tenir una
mascota i, en massa vegades, no avaluar correctament les despeses que pot
originar, son en el meu entendre les
causes[1]
principals d’abandonament. Respecta de les despeses que una mascota pot
originar, tenim un programa de TV3 (Veterinaris) que podria ajudar. Es
tractaria de que a la fi de cada programa ens diguessin quant ha pujat la
factura de cada un dels casos que els veterinaris han hagut de resoldre (no
caldria fer-ho amb precisió matemàtica). Al menys, els futurs propietaris de
mascotes sabrien de primera mà a què s’exposen. Coneguts alguns dels riscos,
possiblement prendrien la decisió de no comprar. I també possiblement el número
de mascotes abandonades seria molt inferior.
Procés Sobiranista.- Avui mateix, el Sr, Margallo ha deixat
anar una frase que, modestament, penso que farà història. Només ens ha dit que
si Catalunya esdevé independent ens quedarem perduts “ ... vagando por el
espacio por los siglos de los siglos...”
Amén!!!. Deu de ser una nova estratègia filosòfica recomanada per la
FAES. Però quan la por que ens han volgut insuflar fins ara ha servit de poc,
han d’intentar una nova manera més
subtil: fer patent, forçant inclús l’inconscient, una suposada soledat que ni ells saben si es farà
realitat. De totes maners, un parell
d’observacions. La primera és que la soledat, en si mateixa, no és dolenta:
només ho és quan es mitifica. La segona és que, si aqueta soledat que ens
vaticinen serà vagant per l’espai, ningú
diu que no trobem algun món nou, molt estrany pel Ministre, on la
llibertat sigui senyera i en el que siguem ben rebuts i, nosaltres, bons
col·laboradors. És a dir: que hi puguem viure.
J.
Vinyeta
10 de Març de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada