dilluns, de febrer 10, 2014

216.- La citació

216.- La citació.-

Tota la setmana passada ha estat marcada per la declaració de l’infanta al Jutjat de Palma. No hauria d’haver estat més important que altres coses que varen succeir en les mateixes dates. Però ja sabem que,  en aquest Estat en que ens toca viure, tot és  blanc o negre, sense grisos. I només amb matisos en blanc o en negre (amb grisos tirant a blanc  o al negre, segons d’on vinguin)  com correspon a les dues Espanyes. Dic això perquè, per exemple, el fet de que hi hagués més d’una dotzena de morts immigrants intentant entrar a Espanya, ha estat una notícia de segona fila. I no vull ni pensar que ho hagi estat com a  conseqüència de que alguns volguessin que el fet fos suficientment important per a ser més important que altres coses...
Respecta del famós interrogatori, res penso afegir a tot el que s’ha dit i es dirà, de segur, durant dies i dies: per alguns es convertirà en una cortina de fum espectacular davant d’altres coses que els hi convé amagar (llegim-ho com a la corrupció, o crisi, o referèndum, per exemple). Del que vull parlar es del que podria denominar eufemísticament problema humà que l’ interrogatori hagi pogut crear.
Segons diuen, tota la declaració de la imputada infanta es podria resumir en allò tant repetit de “no ho sé, no em consta, no recordo...” davant de preguntes concretes que, pel que sembla, posen en evidència la mala praxi  del seu marit en els negocis que son, de fet, la base de la instrucció judicial en curs. Dit d’una altra manera: queda evidenciat, segons la declaració de Cristina, que el seu marit l'enganyava en tot el que fa referència als negocis oficialment conjunts de la parella. El jutge decidirà (amb pressions o sense, però decidirà) i, per tant, a aquest final de la instrucció ens haurem de remetre.
La pregunta que jo faig és si després d’aquesta declaració la convivència entre la parella és possible. Si, com diu la infanta, desconeixia que el seu marit era un bandarra i que la implicava en totes les seves trapelleries (no en podem dir-ne encara delictes) i el jutge li mostra la documentació amb les coses en que el seu marit la va involucrar, com reaccionarà a partir d’ara aquesta noia en l’ambient íntim familiar? És divorciarà o, pel contrari, raons d’Estat o d’altres raons bones o dolentes li ho impediran? Si continuen la convivència, equivaldrà a una real connivència entre acusat i imputada? A què esperen les premses rosa i groga per a informar-nos abastament de totes aquestes intimitats? No és que vulgui ser sarcàstic, però després d’un terratrèmol com el viscut en aquella família  se’m fa difícil pensar en una futura convivència normal, llevat que tot plegat hagi estat orquestrat de forma magistral, tot i que no inimaginable.
En el fons de tot plegat el que ens queda als ciutadans és la convicció de la realitat convulsa d’un País, immers en un grau de corrupció de tal gruix que el situa  pràcticament a la capçalera de la corrupció dels Estats de la UE. És un trist rècord no solament per la seva quantitat relativa si no per  la qualitat dels afectats. I el que és pitjor: aquesta corrupció, per les dues característiques de quantitat i de qualitat esmentades, és gairebé considerada normal en el dia dia del País per determinats sector d’aquesta societat, malauradament molt generalitzats.
De totes maneres, el xou mediatic que ha creat la declaració de l’infanta, en la meva opinió ha estat superlatiu. Ha estat més important el morbo generat per la citació al jutjat de la filla del Rei   que no pas la qualitat de les respostes.

J. Vinyeta
10 de febrer del 2014




P.S.: Preguntava l’altra dia  per què el PNB participava en la manifestació pro drets humans i a favor dels presos etarres. Quatre dies després, el Govern Central feia noves transferències a Euskadi. Dons ja hi ha resposta.