211.- Comentaris

211.- Comentaris.-

He  escrit la Carta als Reis. Es molt curteta perquè només els hi demano una sola cosa: Llibertat. I és que tinc molts anys i entenc que ja m’ha arribat l’hora de poder-ne gaudir de Llibertat i em sembla que estem en un moment propici perquè els Reis  em portin el meu regal. Tot i així, soc   conscient de que no  trobaré el regal  al balcó demà quan hi surti, en llevar-me, donat que no és un regal petit i concret com els que solen deixar de matinada. És un regal que m’adonaré de si me l’han portat o no en el decurs dels dies i potser mesos que aniran venint. Però si a la fi em resulta evident que no me l’han portada, aquesta Llibertat (evidència que quedarà manifesta després de les properes vacances d’estiu), no em quedarà més remei que tornar-hi a insistir el proper any, i els anys que facin falta, fins a ser agraciat. Potser  és perquè ja soc gran que també tinc clar que la perseverança és una virtut necessària.

L’any que hem deixat ens ha portat disgustos, grans disgustos. Especialment la Llei Wert, la Llei per la Ciutadania  i, finalment, la nova Llei sobre l’Avortament. Aquesta última que, com les altres, ens retrotrau  a trenta anys endarrere, respon a aquest criteri del PP de portar la ideologia a determinades   Lleis que haurien de ser neutres perquè, de no ser-ho, es va transformant l’Estat de Dret en un magma confús, gairebé dictatorial, en el que, el què en resulta, és la imposició de la consciencia d’uns sobre de la consciència dels altres. I això ni tant sols jurídicament, segons diuen els entesos, pot ser acceptable. Quan la llibertat de consciència deixa d’existir,  perquè es converteix en la que en resulta de la imposició d’una altra, alguna cosa hi ha, com diria Hamlet, que put en el Regne: hi haurà gent que podrà ser condemnada per no actuar d’acord amb una consciència que li ha estat imposada com a tutela de la pròpia consciència individual? Em recorda aquelles èpoques dures de la Dictadura en que la consciència individual deixava d’existir per suplir-la, de forma sectària, per una altra que convenia més a aquells que predicaven la por eterna de forma permanent i que beneïen aquells que la posaven, la por,  dia a dia en pràctica en el món terrenal, amb la pistola i el garrot a la mà.

De totes maneres, un aspecte de la qüestió a tenir en compte és el moment en que Gallardón fa públic l’esborrany de la famosa llei: just el dia en que el Jutge ordena l’escorcoll de la seu del Partit Popular cercant documentació sobre la comptabilitat B, escorcoll que dura més de 14 hores. És innegable la repercussió que tal fet va tenir en la ciutadania de l’Estat així com la repercussió internacional que l’acompanyava: la seu del Partit en el Govern, i aquest en conseqüència, quedava de forma innegable  sota sospita judicial. Així les coses, era necessària una resposta des del propi govern que, sense haver de  negar l’evidència de l’escorcoll, desviés l’atenció de forma ràpida i inequívoca.  La nova Llei sobre l’avortament complia, i així ha estat demostrat, amb les expectatives necessàries. Ara, quan el tema Bárcenas ha entrat momentàniament en un parèntesi que en podríem dir nadalenc, i el furor antiavortiu del Sr. Gallardón ha començat a trobar resposta i oposició dins del seu propi partit, es tornarà a parlar de corrupció, de Bárcenas i de l’escorcoll a la seu del PP. Però l’impacta d’aquell moment en que els vehicles judicials abandonaven la seu del PP, ja serà una nebulosa més dins de la ombrívola història del Partit Popular.

Aquí, a casa nostra, els de sempre van posant pals a les rodes. Però ens hem trobat amb una sorpresa que és la internacionalització del tema català. No  se que ha estat primer si la intenció de Margallo o la del President Mas. Les dates diuen que el 20 de Desembre passat, el President Mas va enviar una carta, publicada a tots el diaris, a totes les Cancelleries Europees exposant el full de ruta del Govern Català de cara a la consulta. I sabem  (no he tingut possibilitat d’obtenir el text i la data) que el Sr. Margallo fa una cosa similar amb els seus ambaixadors i cònsols, però adoctrinant-los (200 folis...!) sobre el què i el com havien d’actuar davant del fet català. Aquests senyors de Madrid son tan llestos que reconeixen allò que fa mesos s’entesten en negar i reconeixen internacionalment que allò que no era més, deien, que una febrada d’uns polítics eixelebrats és, realment, un problema i  una realitat. Gràcies, ha estat un bon regal d’aquestes festes! Perquè quan l’enrocament del sector mes ultra de Madrid no dona opcions  ni cap resposta a una proposta democràtica, podria ser molt bé que algú de fora entrés en escena per posar-hi seny. Així va anar a Irlanda del Nord i així està anant  a Euskadi. De moment Merkel, tot i no ser gaire amiga de nacionalismes (potser perquè també els confon amb nazionalismes, ves a saber...), te sobre de la taula una carta amb un anunci del que vol fer Catalunya. En cap cas, ni ella ni els altres 26 caps d’Europa podran negar que l’hagin rebuda i que, en conseqüència,  n’eren sabedors de tot plegat.

J.  Vinyeta

5 de Gener del 2014