220.- De la campanya electoral

220.-  De la campanya electoral.-

Pla hidrològic.- El ple parlamentari sobre l’Estat de la Nació va donar el tret de sortida de cara a les properes eleccions europees.  Això vol dir que, tal com ja va deixar clar el propi Rajoy, la maquinaria de l’Estat premerà l’accelerador en dos aspectes fonamentals: en les meravelles  generades pel Govern del PP i en el no permanent i molt més crispat davant del “problema Catalán”. 

I la primera de les patacades  ha estat l’anunci del Pla Hidrològic sobre la conca del Riu Ebre, en la “zona española” del riu segons com se li va “escapar” a la  Vicepresidenta Soraya. És evident que a aquests senyors del PP se’ls en fot l’equilibri mediambiental del delta,  que pot quedar més tocat del que ja està si no es garanteix el cabal mínim necessari de manteniment. Veurem que hi diu Brussel·les[1] al respecta. Però aquesta vegada, a diferència del Pla que varen posar en marxa Aznar i Cascos, no hi ha transvasament per donar aigua a la bombolla urbanística del moment al País Valencià, sinó per portar aigua a zones de secà a Lleida i Tarragona dins de la conca del riu. La jugada és intel·ligent perquè els ciutadans dels Delta, a part d’enfrontar-se amb el Sr. Cañete (aquell que ja va dir allò de que “... el tranvase lo vamos a hacer por cañetes...!”), ara hauran d’enfrontar-se amb els pagesos que es podrien veure beneficiats per l’arribada de l’aigua a les seves plantacions. És a dir: hi hauran enfrontaments entre comunitats de Catalunya amb l’aigua  com a rerefons. I la pagesia no és pas un col·lectiu progressista.

Potser seria hora de posar de nou sobre la taula el vell projecte de transvasament del Roine...

A Catalunya també hi ha moviments de cara a les eleccions de Maig. Tot i que l’ANC, hores d’ara, no dona per trencada la possibilitat d’un mínim comú en el programa electoral dels partits independentistes que hi participen, la primera negativa,  la d’ICV, ha rebaixat les possibilitats d’èxit al respecta. Entenc que seria una unió més aviat fictícia perquè la realitat hagués imposat la separació dels parlamentaris en incorporar-se cada un al seu grup parlamentari. Però la idea d’un “mini lobby” català em sembla que hagués  causat  bona impressió a Europa.

Els senyors d’ICV volen fer la guerra sols. Com deia en Manel Cuyàs ja fa uns dies en la seva columna del diari AVUI[2], “...Es diuen Iniciativa perquè o la porten o res els està bé...” i els defineix, en el meu entendre molt bé quan diu, per exemple que, en qualsevol entrevista quan els hi preguntes qualsevol cosa la resposta sol ser “...aquesta no és la pregunta, la  que ens hauríem de fer és..”  “ [i, diu en Cuyàs] ell se la formula i ell se la respon....” Així les coses es fa difícil pensar que puguin anar agafats de la maneta amb  CiU... Però no hem d’oblidar mai que a  la Vía  de l’11 de Setembre passat no hi varen ser: no era el s’havia de fer i el que tocava  era envoltar a La Caixa, agafadets de la mà de la monja Forcades...

D’altra banda ERC ha incorporat com a segon de la seva llista electoral a E. Maragall. Això ha fet mal a  Pere Navarro que ha definit l’actitud de ERC de “política malaltissa” la recapta de membres d’altres partits i, a la pregunta de si aquesta decisió de Maragall comportarà una disminució en el vot del PSC entén, el sr. Navarro, polític optimista malaltís, que, d’aquesta situació, en surt reforçat perquè es queda definitivament sol defensant el catalanisme ...(!!!)

D’altra  banda,  les CUP han de decidir si es presenten o no a les europees. No em sembla estrany que tinguin dubtes i no serà pas la primera vegada que es troben entre el si, el no i l’abstenció. Estarem a l’espera d’una decisió que molts podran considerar històrica.

I tot això quan encara falten gairebé tres mesos per a la jornada electoral...!

J.  Vinyeta

4 de Març del 2014

---

[1] En el seu moment, Brussel·les ja va fer modificar, per motius mediambientals,  la zona d’influència del canal Segarra - Garrigues

[2] L’article és el titulat  Via – ICV i és publicat a El Punt Avui el dia  6 de Setembre de 2013, pàg. 2

219.- Petits comentaris

219.- Petits comentaris.-

La pensió del Sr. Rato ha creat una remor seriós i de   volum  intens. És cert que  la quantitat econòmica que li correspon, davant de l’augment  de la misèria en tot l’Estat, escandalitza. Els diners sempre han estat un escàndol independentment de la seva procedència. I és  perquè  els diners, com a norma general i generalitzada, no es fan treballant si no que és el resultat de especulacions que amb els diners originals han pogut fer-se. Aquesta és la creença generalitzada. Si a més hi ha antecedents com  els del Sr. Rato amb tot el tema de Bankia, no és estrany que la noticia esveri al personal. Aprofundint-t’hi però, el que seria realment greu fora que, a més, qui hagués pagat majoritàriament les aportacions al pla de jubilacions en qüestió fora Bankia...

35 Jutges i Magistrats de Catalunya han emès un Manifest pel Dret a Decidir[1] en que segons ells i d’acord amb el que expressa la Constitució, la consulta es perfectament constitucional. Consideren que “...que aquest dret de decidir es pot exercir en l'actual marc constitucional, des d'una perspectiva dinàmica i viva, no sacramental, de la Constitució...” i enumeren les raons per les quals ho entenen així.  Ràpidament, el Sindicato Manos Límpias, ha cursat denúncia en contra d’aquest manifest per infracció disciplinaria molt greu “... per falta de respecta i acatament” de la Constitució i afegeix “...Y ese manifiesto supone, atacar, quebrantar el ordenamiento jurídico y por supuesto, su máxima ley, que es la Constitución"[2]. El CSPJ l’ha admès tràmit i  ha iniciat el procés corresponent. Els Magistrats, que  sostenen que el manifest és estrictament jurídic,  compten amb el suport de  Jutges per la Democràcia i, si no explícit (que jo sàpiga) però si per coincidència jurídica, del col·lectiu Praga.  El problema rau en que ja sabem  quin pa s’hi dona en aquest  Estat  a qualsevol cosa que flairi a Dret a Decidir i, per tant, podem pensar en com acabarà tot plegat.

ETA ha fet un primer lliurament d’armes. Certament ha estat un lliurament simbòlic i ningú creu, ni de broma,  que les armes inventariades siguin un volum important del seu arsenal. Però aquells que volem la pau definitiva, ho entenem com un gest que forma part d’aquesta línea sense retorn que s’inicia amb la declaració unilateral d’alto el foc definitiu. D’altra banda, les respostes del  Govern al respecta, tampoc ens han sorprès. Però em sembla que intentar posar de genolls a bona part del País Basc, seguin la voluntat d’unes associacions de víctimes atiades pel propi PP, em sembla de difícil consecució.

En la meva opinió son interessants les declaracions d’Antoni Batista, fetes a TV3 a les poques hores de la declaració de la Comissió Internacional[3]. Ja sé que és una opinió personal la seva, però és un home que em sembla ben informat[4] i que sap del que parla.

Millet  i  Montull havien d’asseure’s avui al jutjat, no en relació a l’espoli del Palau si no pel tema urbanístic que es va crear  arrel de la temptativa  de construcció d’un Hotel.  Potser perquè és un tema menor, ha anat davant del tema que més interessa a la gent  que és el tema de l’espoli i del que se’n pot derivar la coneixença  d’una corrupció política d’abast desconegut. La jutgessa que els havia d’interrogar havia endarrerit en un dia  el interrogatori  per fer coincidir als dos imputats alhora, però...  ai las!: el Sr.  Millet s’ha trencat el fèmur, l’han d’operar i no sabem quan serà donat d’alta... Tampoc sabem si  aquest fèmur trancat endarrerirà encara més i fins quan el judici que venim esperant des de fa  ja no sé quants anys...

J. Vinyeta

25 de Febrer de 2014

---

[1] http://www.vilaweb.cat/noticia/4173148/20140213/constitucio-impedeix-referendum-trentena-jutges.html

[2] http://www.elmundo.es/cataluna/2014/02/14/52fe13ca22601d30678b457e.html

[3] Les declaracions de Batista a TV3:   http://www.tv3.cat/videos/4915471/Entrevista-a-Antoni-Batista-sobre-el-desarmament-parcial-dETA

[4] La bibliografia de Batista sobre el tema basc és molt amplia.

218.- Immigracció

218.-   Immigració.-

Els últims fets  esdevinguts a Ceuta i Melilla, que de moment porten ocasionats una quinzena de morts, han posat en evidència els problemes migratoris que afecten a Europa en general i a l’Estat espanyol en particular. 

Els  fets de Ceuta i Melilla només es poden qualificar de dramàtics. Son greus, molt greus i el que empitjora les coses és la actuació del Director General de la Guardi Civil que, en un intent clarament corporativista, va trepitjant, a cada manifestació, terreny més lliscós i compromès amb la mentida.  Ha de sortir  el Sr. Fernández  Díaz (suposo que després d’invocar a Sta. Teresa...) per a confirmar allò que els vídeos ja ens havien mostrat repetidament a les TVs del País. Trets (de fogueig?), bales de goma, pots de fum i de gasos..., tota una exhibició del material que normalment és utilitzat en manifestacions sonades en front dels antisistemes violents habituals, utilitzat en contra de gent que està arribant nedant a la platja. Personalment, en veient les imatges, em preguntava que hagués passat  si en comptes de la Guardia Civil els Mossos haguessin comés el mateix error. El que ja va ser el súmmum del desori varen estar les declaracions del Director General de la Guardia Civil amenaçant amb querelles  judicials a tots  aquells que havien posat en dubte la actuació del cos que dirigeix.

Un cop dit tot això, afirmant novament la gravetat dels fets, entenc que hem de deixar-los de banda, els fets en sí, i anar al que hauríem de considerar  el moll de l’os.

Europa ha de plantejar-se seriosament els temes migratoris. És ben cert que la crisi famosa ha fet estralls a tot Europa. Però també és cert que el sud d’EUROPA és el gran receptor dels corrents migratoris que provenen del nord - est d’África i dels corrents anomenats sub saharians. Lampedusa i Ceuta – Melilla son els punts de recepció d’aquests corrents i, per tant, l’Estat Espanyol i Itàlia que, per raons que no son del  cas potser estan en una situació més crítica, son els que han d’assumir els problemes humans, econòmics i polítics que aquests allaus ocasionen. Mentre, la resta d’Europa, se’n renta les mans i en conseqüència i el que és pitjor, aquests allaus, dels que no sabem que fer-ne i Europa no en vol saber res,  acabaran sent criminalitzats, en massa ocasions sense raó, i la xenofòbia farà acte de presència.

Europa parla quasi de tot, però d’això no en parla. I, com sol passar, quan els problemes (i estem parlant d’un de gran envergadura) s’aparquen i es silencien, solen agreujar-se. I per molt que no li agradi, no digui, no faci,  Europa ha de definir una política migratòria comú. Quina i fins on?, la veritat és que no ho sé. Tots recordem els fets de Lampedusa i la barroera resposta d’Europa, deixant la intervenció en mans  d’Itàlia i culpabilitzant-la de la situació. Els Països del nord d’Europa no veuen un problema que ells no el tenen.  Però s’haurà d’imposar una norma que garanteixi les fronteres del sud d’Europa i que  aporti el que sigui necessari per mantenir-les  sota controls (que no vol dir tancades a cal i canto). Insisteixo que desconec la solució, però se’m acut que si aquests allaus poguessin travessar el Pirineus i arribar fins als països nòrdics, Europa prendria cartes en l’assumpte. I per fer-ho podria establir-se la obligatorietat de recepció de quotes d’immigrants en funció, per exemple, de la població de cada Estat. Però, a una Europa preocupada pels temes financers i molt poc amatent pels problemes humans que ha generat i genera sobre els seus propis ciutadans, li podem demanar que humanitzi la seva actual trajectòria? Ho veig difícil. I, en qualsevol cas, qui li posa el picarol al gat?

 És per això que entenc que, una vegada s’ha parlat i debatut  sobre els fets de Ceuta, seria bo que al menys les tertúlies, politòlegs (paraula molt de moda), associacions, ONG, etc, d’aquest Estat  deixessin de banda el debat sobre la actuació de la Guardia Civil (sense deixar de demanar les responsabilitats polítiques i possibles de criminals davant de la quinzena de morts) i iniciessin una seriosa demanda a les autoritats d’una autentica i clara norma amb la que actuar en situacions similars. És a dir: es comencés a interpel·lar a Europa perquè estableixi un protocol d’actuació a les fronteres que dia a dia es va presentant com a més necessari. I, mentre, que l’Estat espanyol faci el seu propi protocol perquè fets “dissuasoris” com els de Ceuta no hagin de repetir-se. Tot i que la resposta  la entenc complicada, la pregunta del milió continua sent la de que com s’ha de resoldre el problema migratori implicant aquest Nord d’Europa que no en vol saber res. I no se si aquesta posició nòrdica lliga més amb allò de la ètica protestant o en l’esperit del capitalisme o en la predestinació calvinista. Potser Max Weber ens en sabria fer avui dia cinc cèntims de tot plegat.

J. Vinyeta

18 de Gener del 2014

217.- Inestabilitat jurídica i altres coses

217.- Inestabilitat jurídica i altres coses.-

Inestabilitat  jurídica.- M’he permès aquest títol tot i que entenc que l’haig d’explicar. Vull fer referència a l’actuació del Parlament espanyol en el que la majoria absoluta del PP arrasa sistemàticament en l’àmbit legislatiu de l‘Estat.

El problema no està en que es legisli, evidentment. El problema neix quan es legisla sense consens en temes en que el punt de vista de la gent del carrer al respecta és, quan menys, discrepant amb l’actitud del que pot legislar. Si no es fa amb consens, no ja amb el de la oposició que hi pot haver al carrer si no ni tan sols amb la mínima oposició que pot haver-hi en el Parlament (la que sigui), la Llei que en pot sortir no cobreix expectatives i, en el proper canvi de majories, aquestes Lleis seran anul·lades o, en el millor (o pitjor) dels casos, només reformades  (tot i que això no vol dir que el que vingui al darrere sigui millor del que ja hi havia o estigui  més d’acord amb la  opinió de la majoria). Si hi afegim  que la continuïtat de la legislatura pot no estar garantida  i com que les lleis poden canviar, en conseqüència, complertament no sabem quan,   no sabem si el que fem (o deixem de fer), tindrà continuïtat. Dit de forma més planera, estem en una situació d’inestabilitat jurídica que dificulta la convivència i, en el fons de tot, el propi futur del País. La Llei Wert és possiblement el cas més paradigmàtic de tot plegat.

 Suposo que estem d’acord en que això  no és  una actuació exclusiva del Partit Popular. És el resultat de no entendre que en un Estat com el nostre, en el que l’objectiu dels partits és el poder, tot i que és legítim, i no el mínim de servitud que aquest poder comporta, una majoria absoluta equival pràcticament a una dictadura. I  la qüestió ja no és la dictadura en sí mateixa, si no la tirania en la que solen degenerar les dictadures. El problema està en que, si no es canvien moltes coses (el sistema electoral és una d’elles, però no l’única), els cicles es repeteixen.

Altres coses.- La futura Llei sobre l’avortament està creant problemes al partit impulsor.  I també  a la pròpia institució parlamentaria. És evident que proposar una  Llei que no té  recolzament social i que ni tan sols hi havia al carrer la més mínima demanda de canvi de la Llei actual respectiva, és un perill greu en tots els ordres. Tan greu que posa en evidència possiblement un dels fets més rellevants i definitoris de com és aquest Estat que ens toca viure i que s’ha manifestat  en l’hemicicle parlamentari: el PP vota en contra de la proposta del PSOE de retirar el projecte de Llei sobre l’avortament, no per raons de consciència si no, senzillament, perquè no es podia votar allò que proposava el  PSOE...! (Villalobos dixit!). Deixen clar que la consciència no existeix en el debat parlamentari. Pot el País continuar amb un Parlament amb una majoria absoluta que s’enfronta a la oposició  no com a motiu de debat si no com a deure partidista? No hagués passat el mateix si la majoria absoluta estes en mans del PSOE? I m’agradaria poder pensar que aquí, a casa nostra, som immunes a aquests dèficits polítics i democràtics. Però sabem que també ens ha passat i, si no arreglem les coses, tenim opcions de repetir-ho. La pregunta no és dons de  què ens serveixen els Parlaments? La pregunta que ens hem de plantejar és què farem perquè en el Parlament futur no hi passin aquestes coses. Tindrem la opció, però no la podem deixar passar.

La CEOE i alguns empresaris amb major insistència a nivell particular, ens propaguen visions apocalíptiques sobre el futur d’una Catalunya independent. És  evident que tothom pot opinar i defensar els seus interessos particulars  i per tant res a dir. Però se’ls hi oblida una qüestió important: la situació que viu el País no és perquè algun polític hagi embogit com bramen  especialment des de Madrid. És la que és perquè un moviment ciutadà de gran envergadura i transversalitat ha sobrepassat inclús i precisament a tots  aquets que diuen des de Madrid que han embogit. I les  manifestacions d’aquests empresaris van en el sentit de fer-nos creure aquesta bogeria a fi d’evitar no ja el resultat d’un possible referèndum si no la realització del referèndum en sí mateix. Aquesta societat, en un tant per cent majoritari segons les enquestes, vol un canvi de l’stato quo actual i aquests apocalíptics se’n obliden d’això i de que formen part d’aquesta societat que menyspreen quan creuen que la seva opinió és de més valor a la que qualsevol ciutadà al que han de tutelar perquè no faci bestieses.  Son prepotents i s’obliden de què, a la fi, si aquesta societat se’ls hi gira d’esquena,  ells tampoc faran res de res.

J. Vinyeta

13 de Febrer del 2014

216.- La citació

216.- La citació.-

Tota la setmana passada ha estat marcada per la declaració de l’infanta al Jutjat de Palma. No hauria d’haver estat més important que altres coses que varen succeir en les mateixes dates. Però ja sabem que,  en aquest Estat en que ens toca viure, tot és  blanc o negre, sense grisos. I només amb matisos en blanc o en negre (amb grisos tirant a blanc  o al negre, segons d’on vinguin)  com correspon a les dues Espanyes. Dic això perquè, per exemple, el fet de que hi hagués més d’una dotzena de morts immigrants intentant entrar a Espanya, ha estat una notícia de segona fila. I no vull ni pensar que ho hagi estat com a  conseqüència de que alguns volguessin que el fet fos suficientment important per a ser més important que altres coses...

Respecta del famós interrogatori, res penso afegir a tot el que s’ha dit i es dirà, de segur, durant dies i dies: per alguns es convertirà en una cortina de fum espectacular davant d’altres coses que els hi convé amagar (llegim-ho com a la corrupció, o crisi, o referèndum, per exemple). Del que vull parlar es del que podria denominar eufemísticament problema humà que l’ interrogatori hagi pogut crear.

Segons diuen, tota la declaració de la imputada infanta es podria resumir en allò tant repetit de “no ho sé, no em consta, no recordo...” davant de preguntes concretes que, pel que sembla, posen en evidència la mala praxi  del seu marit en els negocis que son, de fet, la base de la instrucció judicial en curs. Dit d’una altra manera: queda evidenciat, segons la declaració de Cristina, que el seu marit l'enganyava en tot el que fa referència als negocis oficialment conjunts de la parella. El jutge decidirà (amb pressions o sense, però decidirà) i, per tant, a aquest final de la instrucció ens haurem de remetre.

La pregunta que jo faig és si després d’aquesta declaració la convivència entre la parella és possible. Si, com diu la infanta, desconeixia que el seu marit era un bandarra i que la implicava en totes les seves trapelleries (no en podem dir-ne encara delictes) i el jutge li mostra la documentació amb les coses en que el seu marit la va involucrar, com reaccionarà a partir d’ara aquesta noia en l’ambient íntim familiar? És divorciarà o, pel contrari, raons d’Estat o d’altres raons bones o dolentes li ho impediran? Si continuen la convivència, equivaldrà a una real connivència entre acusat i imputada? A què esperen les premses rosa i groga per a informar-nos abastament de totes aquestes intimitats? No és que vulgui ser sarcàstic, però després d’un terratrèmol com el viscut en aquella família  se’m fa difícil pensar en una futura convivència normal, llevat que tot plegat hagi estat orquestrat de forma magistral, tot i que no inimaginable.

En el fons de tot plegat el que ens queda als ciutadans és la convicció de la realitat convulsa d’un País, immers en un grau de corrupció de tal gruix que el situa  pràcticament a la capçalera de la corrupció dels Estats de la UE. És un trist rècord no solament per la seva quantitat relativa si no per  la qualitat dels afectats. I el que és pitjor: aquesta corrupció, per les dues característiques de quantitat i de qualitat esmentades, és gairebé considerada normal en el dia dia del País per determinats sector d’aquesta societat, malauradament molt generalitzats.

De totes maneres, el xou mediatic que ha creat la declaració de l’infanta, en la meva opinió ha estat superlatiu. Ha estat més important el morbo generat per la citació al jutjat de la filla del Rei   que no pas la qualitat de les respostes.

J. Vinyeta

10 de febrer del 2014

P.S.: Preguntava l’altra dia  per què el PNB participava en la manifestació pro drets humans i a favor dels presos etarres. Quatre dies després, el Govern Central feia noves transferències a Euskadi. Dons ja hi ha resposta.

215.- Comentaris (De nou Montesquieu, FAES, Valladolid).

215.- Comentaris (De nou Montesquieu, FAES, Valladolid).-

Deia l’altra dia allò de que Montesquieu havia mort o que, en el millor dels casos, encara era viu però agonitzant. Hi ha hagut una clara situació que ens porta ha considerar-ho de nou el: Tribunal Superior de Justícia  de Catalunya ha  sentenciat que en determinades escoles de Catalunya s’ha de donar en castellà al menys el 25% del horari escolar.

No he llegit la sentència però he sentit comentaris de gent jurídicament apta i informada (el comentaris dels polítics els deixo de banda tot i el que a mi em sembla una sentència absolutament polititzada) que a mi en fan entendre  allò de que Montesquieu ha mort. La sentència és la baula que lliga, si no  hi ha  algú amb una mica més d’enteniment que hi posi remei, allò de l’Executiu controlant al Legislatiu  i al Judicial i, finalment aquest, envaint l’espai del Legislatiu  controlat pel Executiu: la volta complerta i nosaltres al bell mig  de la volta! No vull entrar en discutir  l’assumpte  estrictament pedagògic que la sentència pot representar. Però si ha d’assenyalar-se que la sentència carrega els neulers  sobre dels directors de les escoles corresponents, el punt més dèbil de tot plegat, i els fa responsables de portar a terme el contingut de la sentència. I, si mal no recordo, més o menys semblant va ser el procés que es va portar a terme  en l’educació a Les Balears, reduint l’ús del català a un  terç de la jornada escolar. Omnium ja s’ha posicionat, Rigau també (i per tant, el Govern). No sé encara  que ha dit l’ANC. Com deia H. Barrera “...tenim pressa, molta pressa...”, perquè la guerra (amb noves i tramposes balances fiscals a la vista), està clarament oberta.

La FAES ha posat a disposició del que ho vulgui, un test que  es titula  Veinte preguntas con respuestas sobre la secesión de Cataluña. És fa molt difícil d’empassar un text insistent en el que anem sentint i amb conclusions com:  “La secesion [Catalana] es un proceso sin razones que se apoya en la invención de un agravio inexistente”. Tal com sona!. Realment no és la meva intenció posar-me  discutir. Però tampoc me’n puc estar de recordar-los-hi a aquests senyors de la FAES la lliçó que el Historiador Fontana va llegir en la sessió inaugural del famós simpóssium “Espanya contra Catalunya”. No la llegiran, ja ho sé. Però la meva legitimitat en el que estic fent, amb aquella lliçó magistral (i amb totes les altres, pot ser no tant magistrals però recalcitrants en el meu viure diari i durant tota la meva vida), em queda perfectament justificada. I en canvi, la seva no.

La convenció del PP a Valladolid m’ha recordat aquelles èpoques en que el Sr. Aznar anava sempre voltat de turiferaris i amb aquell reguitzell d’adlàters  especialment lligats als mitjans de comunicació. Però mentre que en aquelles èpoques aquella parafernàlia els hi sortia de l’ànima, ara els hi surt de la necessitat. Necessiten fer-nos creure que estan bé, units, pletòrics, etc..., quan en realitat intenten amagar el tuf que provoquen Bàrcenas, Gurtel, Fabra, Gallardón, etc...  i el del propi Sr. Aznar presentant-se com a nou salvador de les pureses pàtries. Es nota que en pocs  mesos hi ha eleccions europees i la caixa necessita no perdre ingressos, és a dir no pot perdre escons. D’altra banda  s’obra el partit amb formacions noves amb massa coincidències comuns perquè el PP  no  hi perdi vots, i per tant ha d’anar “exemplaritzant”  al seu actual líder,  fent molt soroll per intentar apaivagar les veus crítiques  pròpies i, simultàniament, per marcar perfil davant de l’oposició i d’aquests nous partits. El futur del PP sembla més que dubtós i El Periódico, en la enquesta d’avui dilluns, assenyala que el PP pot perdre 60 escons en les properes eleccions generals. Així les coses, és evident que han de cridar molt per a fer-se notar. En el discurs final, no hi podíem  faltar-hi nosaltres. I en Rajoy ens diu que la independència faria tornar a Catalunya a l’Edat Mitjana, oblidant-se de que, de tornar-hi, seríem lliures...: el que fa no saber història! I així anem.

J. Vinyeta

3 de febrer de 2014

214.- El Partit del Plasma

214.-  El Partit del Plasma.-

No sé qui va ser l’inventor de la flamant idea, però la clarividència (pròpia de l’agudesa de la que no tots disposem) ha estat, com diríem aplaudint i redundant palmària. Només vull fer alguns constatacions i poques coses més del desembarc del PP a Barcelona. Perquè, com ens diu l’ANC, nosaltres, a la nostra feina!!, que Déu ni do la que tenim.

 No he participat ni seguit exhaustivament cap de les “reunions” de la famosa convenció que el PP ha mantingut  aquest cap de setmana passat a Barcelona. Però, per les referències de premsa que he anat tenint, va ser  “La Convenció del Plasma”. És a dir: el PP  (Partit del Plasma) va fer totes les declaracions pensant en la resta de l’Estat a través d’una TV, de plasma. Serà perquè se sap perdedor de qualsevol  contesa electoral propera, especialment a Catalunya? És indiferent. La realitat és que al PP  els catalans, per a molt que s’hi vulguin assimilar, barrejar o/i identificar, els hi som indiferents: els importa, únicament, mantenir aquesta forma de colonialisme del segle XXI.

Que parlen per a la resta de l’Estat, és evident i només cal recordar allò dels “machetes” de la Dolores de Cospedal  o el “sufrimiento” de la Sra. Alícia comparatiu al que han sofert  al País Basc. Les dues coses son tremendament ofensives. La primera perquè, fins avui, els únics que han fet servir baionetes per anexionar-se  un  territori conquerit varen estar els seus  avis de clara ascendència franquista (no cal anar tres-cents any endarrere). I la segona perquè el PP en general i al Sra. Alicia en particular no son ningú per apropiar-se del sofriment general o particular de les víctimes  dels etarres i, el que és pitjor si hi cap, comparar el moviment secessionista català, pacífic i democràtic, amb un moviment armat que res te a veure amb nosaltres. És, per dir-ho de forma suau, com ja ho ha definit algú, senzillament  indecent. Sempre fan el mateix i només cal recordar, al Parlament i fa pocs dies, quan la mateixa Sra. Alicia, s’atorgà l’exclusiva representació de  milions d’immigrants, els “altes catalans”, i que va tenir la millor resposta pel portantveu de les CUP en el mateix lloc i mateix dia.

Que parlaven per l’Estat espanyol  queda també clar quan el Sr. Montoro té por manifesta de donar les dades corresponents a les balances fiscals i ens diu, sense ser conscient del que diu,  que podrien ser un niu de interpretació secessionista (encara més?) i que, per tant, han d’elaborar-se  amb criteris regionals, Serà una forma de no saber, o no voler dir, la recaptació per via  “solidaria” de determinades comunitats (Extremadura, Astúries o Galícia, per exemple)[1] que, s’ha de dir, deixaran, si es mostren les balances fiscals reals, de ser llengudes i acusadores en veus dels seus caps de govern de deslleialtats institucionals catalanes, amagant les que els hi son pròpies i que, aquestes si, només fan que difuminar la pèssima gestió portada a terme pels partits als governs durant lustres d’aquestes comunitats en que la política del subsidi ha estat la norma[2] que ha imperat en molt bona par en elles i en la resta de l’Estat.

Tot plegat, amb anades i vingudes, estan  presentant-se, aquests Srs. del PP (Parit del Plasma) com amos i senyors d’un territori, el nostre i, avui per avui, plantejant que no hi cap possibilitat de que aquest territori deixi de ser seu. Com els gibraltarenys a la fi dels anys 60’s[3], a Catalunya, els catalans i especialment els anomenats independentistes, tenim l’absoluta convicció de que Rajoy no vol als catalans que diu estimar. Vol la sobirania sobre de Catalunya i res més. I això no te res a veure en el que ens volen fer creure. Això i què, si Catalunya marxa, es quedaran sense el 20% del PIB. El demés no son més que fal·làcies i excuses de mal pagador. I mai tan ben dit.

El Sr. Rajoy ja té acostumat a la resta de l’Estat a fer  les conferències de premsa darrera d’un televisor. Per tant,  res de nou. Ni tan sols un  pla B pel tema català...

J.  Vinyeta

28 de Gener del 2014

---

[1] L’article  al respecta de Geremà Bel a La Vanguardia   “Mort el gos…” (28/01/4/2014), és prou gràfic

[2] És conegut  l’ús dels fons europeus rebuts que han acabat en negocis ruïnosos...

[3] Franco va tancar la frontera amb Gibraltar amb l’esperança de  que l’ofec econòmic i social fes canviar d’opinió als gibraltarenys i que demanessin la ciutadania espanyola. Han passat els anys i els gibraltarenys continuen sent amos del seu destí.  I no  serà perquè l’Estat Espanyol no hagi fet esforços per invertir el procés!

213.- El PSC, un partit catalanista?

213.- El PSC, un partit catalanista?.-

Es parla molt de la trencadissa del PSC de la setmana passada i, en la meva opinió, no es parla suficientment del problema de fons de tot plegat. Ja sé allò del programa electoral del Sr. Pere Navarro anunciant abstenció en tot el que fes referència al procés sobiranista, del seu catalanisme, etc.... Però del que no es parla en cap cas és que el PSC, ja li ve de lluny, no té res de sobiranista, és (o era, depèn) un partit Catalanista és a dir: que  defensa  el reconeixent de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans, i punt, tot i que molts dels seus fets no ho corroboren. I el Sr. Navarro no ha fet res més que posar d’actualitat aquesta forma d’actuar i de fer-ho en un moment inoportú,  en un moment en que el País està en plena empenta secessionista cosa que, diguem-ho de nou,  no ha estat mai en el ideari de l’actual socialisme català. Fem una mica de història.

Des de la mort del dictador (per no anar més endarrere) es troben bàsicament a  Catalunya tres grups socialistes:  PSC – Reagrupament  liderat per en Josep Pallach,  que mor l’any 1977,  El PSC – Congrés  liderat per Joan Raventós i la Federació Catalana del PSOE. La fusió de les tres agrupacions el 1978, integra el que serà conegut com a Partit  del Socialistes de Catalunya, partit que, a partir d’aquell moment, participarà a totes les conteses electorals com a PSC – PSOE.

Un cop això enllestit, tot i incorporar en el seu ideari el dret d’autodeterminació de Catalunya, que també inicialment el portava el PSOE, però el temps passa i la memòria s’esvaeix,  a partir del 1981 el PSC perd el grup parlamentari de que disposava a Madrid (i, en conseqüència, perd bona part del seu ideari polític) i s’integra directament en el grup parlamentari del PSOE. La sort està llençada. La espanyolització del PSC va en augment dia a dia. El PSOE guanya les eleccions generals de 1982, en Raventós és apartat del Partit i enviat a Paris, com Ambaixador de l’Estat Espanyol a França (molt posteriorment Raimon Obiols serà enviat a Europa...), i  entre mig de tot això la famosa LOAPA en la que el PSC no sap prendre partit en contra dels seus companys de grup i en defensa dels interessos autonòmics catalans. Això obra una escletxa  important dins del propi partit al negar-se l’Ernets Lluch, membre del PSC i portantveu del grup parlamentari socialista a Madrid, a presentar esmenes a la Llei famosa durant la seva tramitació, prèviament  ben alliçonat pel PSOE. La espanyolització del PSC s’ha fet clara a ulls de molts catalans, un fet que aquí no s’oblida.

L’etapa de Maragall, Serra i el que s’ha anomenat a vegades com a socialisme de l’Esquerra de l’Eixample, no és tampoc, en la meva opinió, una època galdosa. Existeix un document que vaig aconseguir a la Fundació Campalans que s’anomena Per Catalunya[1] atribuït a Pasqual Maragall però, en qualsevol cas, amb el vist i plau del PSC. És un document que potser firmaria ara el Sr. Navarro perquè el que pretén bàsicament el document és bastir l’encaix de Catalunya a Espanya. Independentment, sembla voler mantenir un esperit elitista (l’Esquerra de l’Eixample...) que d’alguna manera podria dificultar, en la meva opinió, la integració de bona part del gruix migratori dels “altres catalans”. Per adobar-ho més, quan Maragall finalment accedeix a la Presidència de la Generalitat i promou el Nou Estatut, el PSC manifesta obertament la voluntat de presentar-hi esmenes... Així les coses, Maragall abandona el PSC. El president Montilla és nomenat President de la Generalitat i, en el seu discurs d’investidura no s’aparta del contingut del document esmentat i, a més, ha d’entomar la manifestació contra la Sentència del Constitucional que ja ha via estat  “cepillado” per Guerra, company de files del PSC a Madrid.

El secretariat del PSC va a parar a mans del Sr. Navarro que s’atreveix  a votar un parell de vegades en sentit contrari al vot del PSOE a Madrid. El PSOE  perd la paciència i acaba abduint al Sr. Pere amb elogis a Granada i aquí a Barcelona i, suposo, que amb secretes amenaces. Sigui com sigui, va quedant clar que la submissió al PSOE és ja més que evident i irreversible.  De tot plegat, en resulta la trencadissa de la setmana passada, perquè el PSOE, que és el que mana ja definitivament en el PSC, no està per res que olori a  sobirania. Allò que  ens era evident, surt a la vista de tots: la acceptació de les tesis espanyolistes ha estat evident. Consumatum est!.

I els anomenats díscols? Ha estat d’agrair la seva actitud, en el meu entendre, d’oposició  més al PSOE potser que al propi PSC, però, tot i voler arribar fins a la celebració del referèndum, mantenen, si no hi ha hagut canvis d’última hora, la voluntat federalista de la qual, en el cas de Marina Geli per exemple, ha estat explícita: la tercera via... Quin és problema més coent? Dons que, per molt que la Direcció del PSC digui i/o faci, bona part dels seus membres significatius, molts alcaldes[2], regidors, caps de federacions locals i gent del carrer, inicien un gir que pot ser històric pel País amb la possible creació d’un nou partit socialista  clarament referendari (no se si per profunda convicció o perquè l’onada sobiranista és de dimensions espectaculars). Tots ells, en el pitjor del casos, estant per una altra feina més  democràtica: exercir el dret de vot.

Però això no vol dir que aquesta nova marea socialista es manifesti, amb claredat, com a independentista. El document, que ja han signat, diuen, més de dues mil persones[3], és prou explícit en el seu encapçalament i en el seu interior quan diu  “...que la opció de la independència pot ser una sortida, però no necessàriament la única...”. El que sí sembla clar és que aquests no s’ajuntaran amb el PSOE i això, com a mínim, representa que no posaran pals a les rodes al procés sobiranista en el que estem immersos.

 I de cara al futur? Si no hi ha referèndum, hem de tenir en compte que els que hi hauran al Parlament,  després d’unes noves eleccions que seran plebiscitàries, i suposant una davallada definitiva de l’actual PSC, serà aquesta nova marea socialista. I no sabem, si s’imposa una declaració unilateral d’Independència, quina   actitud realment prendrà en aquell moment quest “nou PSC”. I em temo que, arribat el moment, hi haurà una nova escissió entre els que podríem definir com a federalistes  (tercera via...) i els independentistes, que hi son, dins d’aquest nou grup socialista. Però serà una escissió  en la que ja no es discutirà el referèndum, si no la resposta a donar-hi. Al menys, des del punt de vista democràtic haurem guanyar molts punts.

J. Vinyeta

22 de Gener de 2014

---

[1] En un article penjat al bloc a Novembre de 2006, titulat  40.- Ciutadans, faig un resum més extens del document.

[2] Més  del 30% dels municipis governats pel PSC s’han adherit a la Federació de municipis pr la independència.

[3] Crida socialista pel referèndum

212.- Del País Basc

212.-  Del País Basc.-

La trobada la setmana passada dels ex presos etarres a Durango, va caure molt malament  al PP. No era per a ells especialment possible entendre  (donat que ho controlen tot) el per què el jutge autoritzava la reunió i, menys encara que, a més, el propi jutge, en declaracions posteriors, afirmés que, d’haver-la prohibit, la reunió, hagués prevaricat. El cel es va esfondrà sobre del sector més ultra del  PP  i també sobre d’aquelles  associacions de Víctimes del Terrorisme més properes al partit i va començar un espectacle en el que el menys important era que aquells presos retrobats a Durango haguessin pres una decisió política de bon abast com era el d’optar pel dret a decidir del País Basc i que, agradés o no (i va resultar obvi que no agradava), ho fessin quan tots ells   havien complert les penes que la justícia els hi havia imposat: per tant, eren lliures. Com sol passar sempre, quan l’estomac parla sense atendre  les raons que aporten un mínim d’anàlisi necessari davant de qualsevol cosa,  el pim – pam – pum que en resulta  fa trontollar a tots els ninots de la fira.

El cas és que el PP es veu en la necessitat de marcar paquet i empès per ell mateix, amb el bon vent de cua que la premsa afí li va donant i esperonat pel aquell sector més dur de les Víctimes  del Terrorisme, porta a terme una acció policial en el propi despatx dels advocats dels encara presos d’ETA i en deté a una bona colla que estaven allí reunits. No se sap amb quina finalitat, però mitja hora abans de que la Guardia Civil porti a terme la acció, es fa públic des del Ministeri de l’Interior, una nota en la que s’anuncia l’èxit de la operació...

Així les coses, quan en un País Basc, sensible a l’allunyament dels presos etarres, es munta una operació policial contra el despatx dels propis presos i es denega el permís per a la manifestació en suport d’aquests presos etarres, succeeix allò que fins aquell moment no havia passat mai: el PNB, Sortu, Eusko Alkartasuna, Alternativa, Aralar... és a dir el total del nacionalisme Basc, surt al carrer  a l’hora i en favor dels drets humans i de la pau (llegir, a favor dels presos). Diguem-ho al revés: el PNB s’afegeix a les demandes nacionalistes i inicia un camí que posa els pels de punta al PP basc i deixa als socialistes del PSE més escorats a la dreta basca. El PNB trenca la seva ambivalència  sempre calculada i s’alinea en les tesis que semblen demanar, després de la trobada de Durango, el dret a decidir per el Pais Basc.

Els fets han estat els que han estat. La resposta a la pregunta del milió ens la donarà el propi PNB gens habituat, dit sigui de pas, a anar per camins que no li convinguin. Es per això que la pregunta de marres podria ser: Què pretén el PNB? La “unió”, gairebé contra natura, entre el PNB i  el món més abertzale és un “plante” davant del Govern Central a canvi d’algunes transferències que no arriben...?   A canvi de què el PNB canviarà de rol? Es fa difícil d’endevinar la resposta perquè tots sabem que quan el PNB actua sempre és en benefici propi i gairebé exclusiu.  Per tant, haurem d’esperar i observar i veure qui hi surt guanyant en tot plegat i amb què.

El que queda clar és que el Sr. Rajoy   te  obert un nou front, del que en desconeixem l’abast (tot i que es parla d’un proper lliurament de les armes per part d’ETA ),  que afegits al front català i a la Llei de l’avortament el posa en una situació complicada i que pot ser-ho més en un futur. El tema de la Política Penitenciaria dels Governs de Madrid  respecta dels presos etarres, ha estat sempre sobre de la taula en qualsevol contacte que els diferents Governs han anat mantenint amb ETA, però en cap cas a quedat resolt i sobre del que el PNB s’hi manifestava de forma més aviat tèbia. Potser ara el PNB hi vol prendre partit de forma més directa perquè, si no ho fa, la marea popular li pot passar per sobre. El problema real no és altra que, tot plegat,  no son més que “petits detalls” que ni importen ni preocupen, al menys de portes en fora, al Partit Popular. Perquè el que impera en el  partit és la prepotència que li genera una majoria absoluta al Parlamento, acompanyada del desconeixement de les realitats del País que diuen governar.  ¿Ens afectarà a nosaltres? No ho sé. Però suposo que tenim clar que Madrid abans pactarà amb el País Basc que amb Catalunya.

J. Vinyeta

14 de Gener de 2014

211.- Comentaris

211.- Comentaris.-

He  escrit la Carta als Reis. Es molt curteta perquè només els hi demano una sola cosa: Llibertat. I és que tinc molts anys i entenc que ja m’ha arribat l’hora de poder-ne gaudir de Llibertat i em sembla que estem en un moment propici perquè els Reis  em portin el meu regal. Tot i així, soc   conscient de que no  trobaré el regal  al balcó demà quan hi surti, en llevar-me, donat que no és un regal petit i concret com els que solen deixar de matinada. És un regal que m’adonaré de si me l’han portat o no en el decurs dels dies i potser mesos que aniran venint. Però si a la fi em resulta evident que no me l’han portada, aquesta Llibertat (evidència que quedarà manifesta després de les properes vacances d’estiu), no em quedarà més remei que tornar-hi a insistir el proper any, i els anys que facin falta, fins a ser agraciat. Potser  és perquè ja soc gran que també tinc clar que la perseverança és una virtut necessària.

L’any que hem deixat ens ha portat disgustos, grans disgustos. Especialment la Llei Wert, la Llei per la Ciutadania  i, finalment, la nova Llei sobre l’Avortament. Aquesta última que, com les altres, ens retrotrau  a trenta anys endarrere, respon a aquest criteri del PP de portar la ideologia a determinades   Lleis que haurien de ser neutres perquè, de no ser-ho, es va transformant l’Estat de Dret en un magma confús, gairebé dictatorial, en el que, el què en resulta, és la imposició de la consciencia d’uns sobre de la consciència dels altres. I això ni tant sols jurídicament, segons diuen els entesos, pot ser acceptable. Quan la llibertat de consciència deixa d’existir,  perquè es converteix en la que en resulta de la imposició d’una altra, alguna cosa hi ha, com diria Hamlet, que put en el Regne: hi haurà gent que podrà ser condemnada per no actuar d’acord amb una consciència que li ha estat imposada com a tutela de la pròpia consciència individual? Em recorda aquelles èpoques dures de la Dictadura en que la consciència individual deixava d’existir per suplir-la, de forma sectària, per una altra que convenia més a aquells que predicaven la por eterna de forma permanent i que beneïen aquells que la posaven, la por,  dia a dia en pràctica en el món terrenal, amb la pistola i el garrot a la mà.

De totes maneres, un aspecte de la qüestió a tenir en compte és el moment en que Gallardón fa públic l’esborrany de la famosa llei: just el dia en que el Jutge ordena l’escorcoll de la seu del Partit Popular cercant documentació sobre la comptabilitat B, escorcoll que dura més de 14 hores. És innegable la repercussió que tal fet va tenir en la ciutadania de l’Estat així com la repercussió internacional que l’acompanyava: la seu del Partit en el Govern, i aquest en conseqüència, quedava de forma innegable  sota sospita judicial. Així les coses, era necessària una resposta des del propi govern que, sense haver de  negar l’evidència de l’escorcoll, desviés l’atenció de forma ràpida i inequívoca.  La nova Llei sobre l’avortament complia, i així ha estat demostrat, amb les expectatives necessàries. Ara, quan el tema Bárcenas ha entrat momentàniament en un parèntesi que en podríem dir nadalenc, i el furor antiavortiu del Sr. Gallardón ha començat a trobar resposta i oposició dins del seu propi partit, es tornarà a parlar de corrupció, de Bárcenas i de l’escorcoll a la seu del PP. Però l’impacta d’aquell moment en que els vehicles judicials abandonaven la seu del PP, ja serà una nebulosa més dins de la ombrívola història del Partit Popular.

Aquí, a casa nostra, els de sempre van posant pals a les rodes. Però ens hem trobat amb una sorpresa que és la internacionalització del tema català. No  se que ha estat primer si la intenció de Margallo o la del President Mas. Les dates diuen que el 20 de Desembre passat, el President Mas va enviar una carta, publicada a tots el diaris, a totes les Cancelleries Europees exposant el full de ruta del Govern Català de cara a la consulta. I sabem  (no he tingut possibilitat d’obtenir el text i la data) que el Sr. Margallo fa una cosa similar amb els seus ambaixadors i cònsols, però adoctrinant-los (200 folis...!) sobre el què i el com havien d’actuar davant del fet català. Aquests senyors de Madrid son tan llestos que reconeixen allò que fa mesos s’entesten en negar i reconeixen internacionalment que allò que no era més, deien, que una febrada d’uns polítics eixelebrats és, realment, un problema i  una realitat. Gràcies, ha estat un bon regal d’aquestes festes! Perquè quan l’enrocament del sector mes ultra de Madrid no dona opcions  ni cap resposta a una proposta democràtica, podria ser molt bé que algú de fora entrés en escena per posar-hi seny. Així va anar a Irlanda del Nord i així està anant  a Euskadi. De moment Merkel, tot i no ser gaire amiga de nacionalismes (potser perquè també els confon amb nazionalismes, ves a saber...), te sobre de la taula una carta amb un anunci del que vol fer Catalunya. En cap cas, ni ella ni els altres 26 caps d’Europa podran negar que l’hagin rebuda i que, en conseqüència,  n’eren sabedors de tot plegat.

J.  Vinyeta

5 de Gener del 2014

210.- Comentaris (Mas, Conferència Episcopal, Seguratas)

210.- Comentaris (Mas, Conferència Episcopal, Seguratas).-

L’entrevista al President Mas va remarcar una actualitat que ja ve marcada, valgui la redundància, per l’anunci de la pregunta i la data de la consulta. Una entrevista esperada, no pel que ens podia dir de nou (que alguna novetat també hi va ser), si no perquè esperàvem, com així va ser, confirmar el lideratge. Hi ho fa  en dir-nos que ell serà qui plegarà l’últim  i que signarà el Decret de convocatòria, en avís clar a Rajoy.  Respecta de les novetats potser la més clara, és l’anunci, diguem-ne oficial,  del pla B que no és més que la convocatòria d’eleccions que poden tenir caràcter plebiscitari, si no hi ha possibilitat de portar a terme la votació, i també l’anunci de que intentarà parlar-ne amb Rajoy del tema, mostrant una disposició al diàleg de forma que si l’Estat es comportés, respecta de la pregunta, com el Regne Unit, el President entén que Catalunya es comportaria com ho ha fet Escòcia.

Respecta de tot plegat, em sembla que no cal afegir res al que ja es va dient: continua el no a tot des de Madrid i afins; en clau catalana constatar  que el PSC navega sense rumb, absolutament exposat a una desfeta inimaginable si el PSOE canvia només una coma del seu discurs; i, des del punt de vista internacional, l’editorial del Financial Times (diari, per cert, sempre més procliu a les tesis del PP) advertint al Sr. Rajoy que  el problema de la consulta requereix solució política i que, a més, la solució està en la pròpia pregunta plantejada per la Generalitat. Pel demés, personalment entenc que no és mai el moment de posar el carro davant dels cavalls i ara s’ha d’anar fent camí i anar resolent els dubtes,  un darrera de l’altra. El més greu d’aquests dubtes, és el que van sembrant els que diuen que no hi haurà consulta. Son els mateixos que, ara fa una setmana, pontificaven que no hi hauria acord per la pregunta, recolzats per determinada i nerviosa  premsa local que mai s’ha presentat com a sobiranista tot i que mai ens han dit per què. Son incapaços d’esperar esdeveniments  donat  que d’avui fins el 9 de Novembre proper, poden passar moltes, moltíssimes  coses que els poden deixar en evidència. 

 Per molt que bramin els de sempre, em sembla o així ho entenc, que fins que el Decret pel Referèndum no sigui signat i publicat al BOG, no pot haver-hi intervenció jurídica des del Govern Central, el que no vol dir, ans al contrari, que totes les altres formes de intervenció no es posin en marxa i de forma molt virulenta i immediata. I també a nosaltres, al carrer, ens tocarà aguantar la tempesta amb dignitat.

La  Conferencia Episcopal Española, en boca del seu portaveu, recentment anomenat, Gil Tamayo, torna a mirar a Catalunya  i diu, referint-se a la futura consulta: “Poner en peligro la convivéncia de los españoles [...] es moralmente inaceptable. Pretender unilateralmente alterar [...] es inadmisible. Es necesario respetar y tutelar el bien común de una sociedad pluricentenaria”[1]. S’obliden de dir que, sense llibertat no pot haver-hi bé comú. Però  ja sabem dels seus constants acostaments al Poder i que també és segur que, per l’ambigüitat gairebé consubstancial de la pròpia Església Catòlica, trobaran resposta immediata a algunes reflexions que quan la màxima autoritat, el Papa parlant ex-càtedra en Encícliques, sembla voler dir altra cosa, a la Pacem in Terris [2], per exemple.  Ja sé que, com deia La Trinca, els bisbes saben llatí i per tant el que avui és negre demà pot ser blanc o verd o groc... És per això que no espero res més que el que continuïn amb la mateixa actitud, defensant, escrupolosament a qui els paga, tot i que el seu regne, diuen, no és d’aquest món. De totes maneres, “Església Plural”, ha demanat als bisbes catalans que trenquin relacions amb la CEE[3]

Els Seguratas, com se’ls coneix de forma col·loquial, sembla que tindran regulació especial que els hi atorgarà  atribucions quasi policials. No em sorprèn perquè un Estat que té por dels seus administrats, com sembla demostrar la nova Llei de Seguretat  Ciutadana en curs parlamentari, posarà en marxa tants elements i medis coercitius en contra d’aquesta societat com li siguin possible. Quan es parla de forces parapolicials, com és el cas, amb autoritat concedida, que no guanyada, des del poder,  no puc evitar deixar de pensar  en aquell sistema que va fundar Hitler per a la protecció dels mítings del partit, les anomenades SA, paral·lel a la policia alemanya. El grup va anar creixent fins a suplir a la policia normal i convertir-se en  un exercit intern dins del partit nazi molt poderós, tant que el propi Hitler, seguint orientacions de l’exèrcit alemany, va ordenar la seva liquidació. Però, fins aquella famosa nit, les barbaritats que varen realitzar aquelles SA per pròpia compta, encara son recordades per la Història. Caldrà saber per tant l’ús que se’n farà i  l’autonomia d’aquesta nova branca policial. I recordar molt sovint la Història, amb majúscules, perquè no es torni a repetir. En qualsevol cas, la nova situació que es creï, no deixarà de ser quan menys sospitosament inquietant.

J.  Vinyeta .- 

18 de Desembre de 2013

---

[1].- http://infocatolica.com/?t=noticia&cod=19410

[2].-  Pacem in terris.-  La emancipacion de los pueblos.-  

[3] .- http://www.esglesiaplural.org/valoracio-desglesia-plural-de-les-declaracions-del-secretari-de-la-cee-sobre-el-pacte-catala-per-la-pregunta-i-la-data-de-la-consulta/

209.- Pregunta i data

209.- Pregunta i data.-

El dia 12 del 12 del 13, ahir, és una data que passarà a la Història. Poques coses a afegir a tot el que es va dir ja  al respecta i al que hem d’imaginar es continuarà dient fins a aquest proper 9 de Novembre del 2014.

És ben cert que l’acord assolit ahir pel 64% de Diputats,tant en  la pregunta com en la data (que no deixa de ser altament simbòlica), molt a prop d’aquella majoria  mítica del 66% que conformaria una majoria dels dos terços del Parlament, és  històric i fa avançar al projecta independentista a cotes que fa tan sols tres o quatre anys eren inimaginables. És cert. Per tant, tots els meus elogis per a tots aquells que, diuen que per primera vegada a la Història del País, han estat capaços de renunciar a  determinats aspectes de les seves prioritats per acceptar que d’altres prioritats  havien de ser considerades. No crec que els hi haguem de donar les gràcies per l’acord: a la fi els paguem precisament perquè entenguin que la ciutadania ha de ser la seva prioritat, també  política que, tal com estan  plantejades les coses,  podrà  ser molt més social del que és ara. I ho dic pensant  en algunes esquerres que, en el fons, no fan més que demanar  el vot de confiança d’una ciutadania que, per a molt que aquestes esquerres pensin el contrari, entén, aquesta ciutadania, i majoritàriament, que s’havia de resoldre l’atzucac no de la forma que alguns temien, si no  tal  com ho ha estat. I estem contents.

En els transcurs dels esdeveniments podrem anar veient com van les coses. Però a banda de tot plegat, m’agradaria reflectir-ne algunes  potser més anecdòtiques, però que a mi em semblen importants.

La primera d’elles és que la declaració del President Mas, amb la presència dels caps de llista dels Partits que hi van participar, va caure  a Madrid de la forma més sorprenent i inesperada. Deixa en evidència la falta de previsió d’un Govern Central  potser perquè, com deien, el problema català no és més que una febrada. Tot està en la incapacitat de veure-hi més enllà del nas, en aquesta forma central de fer política lluny de les realitats diverses i, en conseqüència, lluny de la realitat catalana que avui  se’ls hi mostra com incomprensible. És  evident que els hi ha caigut a sobre una patacada de difícil digestió i és fan notar en les primeres declaracions del Sr. Rajoy, davant del Sr. Van Rompuy, llegint unes respostes, amb mans tremoloses, a unes preguntes prèviament pactades amb els mitjans corresponents i, imagino, també prèviament acordares  amb el PSOE. La declaració del President Mas es fa  aproximadament a les dues de la tarda: Rajoy no dona senyals de vida fins gairebé les vuit del vespre. En la seva declaració, la Sra. Alicia es mostra esverada. I tots plegats, PP, PSOE, C’s i UPyD pugnen per deixar clar qui la diu més grossa. Milian Mestre, bon coneixedor de la cuina del PP, afirma que el desori a Madrid ha estat de tal gruix que ell augura  el inici  del final de l’etapa Rajoy i no descarta eleccions generals anticipades. L’esverament que tot plegat ha causat és extraordinari i deixa clar que la declaració  ha fet mal, molt mal perquè, volent-nos ignorar, els ha enganxat amb els pantalons al garró i amb el cul enlaire...

El Sr. Aznar és deu estar, com diuen a la seva Castella natal “dándose con un canto en los dientes”. Aquelles paraules seves que profetitzaven que “...antes se romperá Catalunya que se desintegrarà España...” avui per avui, com a resultat del pacte acordat pels partits polítics, van per mal camí. No sé si ha sortit  a fer declaracions al respecta. Les declaracions si les fa, seran, en temo,  d’antologia perquè sabem que tot el pensament de la dreta pura i dura hi veurà reflectit el full de ruta (que pot ser ja està exposat a la web de la FAES) operatiu. Pot ser  seran el inici d’una pretesa ofensiva final, en tots els ordres i en tots els àmbits.  

I el PSC? Dons  s’ha quedat sol. Brindar amb cava amb el ferro espanyolista  ja era un presagi de que les coses no anirien d’altra manera. El Sr. Navarro suposo que sap el que fa i haig d’entendre que te garanties de que l’aixopluc del PSOE li serà eficaç. Però tot i això, un bon grup de vots independentistes socialistes marxaran de les seves urnes. D’altra banda, dins de la pròpia executiva ja hi ha veus que, tot i que amb algun matis, han aplaudit la declaració. De totes maneres aquestes veus, Ros, Elena, Tura..., a més de parlar, han d’actuar en conseqüència si volen ser creïbles.

Hi haurà consulta? Diuen que no. Però quan l’Assemblea de Catalunya va llençar aquella crida  de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” a la mort del dictador, ho veiem com quasi una quimera. I bé, som allà on ni la pròpia Assemblea de Catalunya imaginava que s’hi podria arribar. Amb aquell lema, el 1977  arribà Terradelles i s’inicià el restabliment de la Generalitat...

Sigui el que sigui, no tinc cap dubte de que serà difícil, molt difícil d’aguantar tot el que ens vindrà a sobre. Però, com diu l’editorial d’un dels diaris d’avui,  a tots nosaltres ens toca ser dignes del moment històric que estem vivint[1].

Esperarem esdeveniments.

J. Vinyeta

13 de  Desembre de 2013

---

[1] Diari ARA, 13/12/13

208.- Montesquieu ha mort

208.- Montesquieu  ha  mort .-

Aquesta frase va ser atribuïda a Alfonso Guerra, tot i que ell ha dit que no la va pronunciar. Sigui o no certa l’autoria, imagino que va ser la resposta d’algú (per què no el propi A. Guerra?)  al fet de la modificació de la Llei per a la elecció dels components de les instàncies judicials que portà a terme Felipe Gozález, si la memòria no m’enganya, pel 1985 amb la que s’inicia el control dels centres de poder per part del partit en el Govern i del Parlament.

Montesquieu, a cavall dels segles XVII i XVIII (neix el 1689 i mor el 1755), tenia el convenciment de que l’ordenament social  no era una conseqüència de l’existència d’un pacte previ sino que derivava de la pròpia essència humana i, per això,   ha de diferenciar entre el que fa les Lleis, el que cuida de l’organització social i el que castiga els delictes o dirimeix diferències entre els individus particulars. Tot això està contingut en un llibre que va publicar el 1748 que s’anomena L’esperit de les Lleis  i que, per la seva oposició a l’absolutisme imperant, va tenir l’honor, diguem-ho així, de ser inclòs en la Llista de Llibres Prohibits per l’Església, sempre atenta a qualsevol passa endavant. Aquest text és el que ha servit de base per estructurar la convivència política actual i amb el que es distribueix,  el que podríem dir-ne,  el Poder. I d’aquí surt aquella divisió en que s’estructuren els estats i que diferencien entre els anomenats  poder executiu, poder legislatiu i poder judicial. Si els tres poders son coincidents en un sol individu o en un sol dels tres esmentats, diu Montesquieu  que tot està perdut.

 Tot això ve a col·lació de que, en el Estat que ens toca viure, cada vegada és més clar que allò que fa que tot estigui perdut, s’hi està donant.  El Govern (l’executiu) controla al Parlament amb majoria absoluta (el Legislatiu) i ara, amb el nomenament dels Consellers del Poder Judicial, ha quedat clar que també l'ha passat a controlar. L’Executiu n’ha nominat a 10, més al President (onze en total) i els altres nou se’ls han repartit la resta de partits polítics amb grup  parlamentari. Per deixar-ho més clar, dels anomenats pel Parlament son membres d’aquest Parlament que els nomena, fent bona aquella expressió que  ve a dir que si fas bondat i ets fidel guanyaràs el cel... I això arriba  com a cirereta del pastis que va representar la renovació del Tribunal Constitucional, fent-lo més  sumís, al que s’hi va col·locar, sense el més mínim pudor, un President militant del Partit Popular que a més va ser ratificat pels membres del propi Tribunal. Hi ha exemples clars de que  sinó tot està perdut, anem pel camí de perdre-ho. Posem-ne alguns:

  La corrupció esquitxa als partits polítics. El  PP i el PSOE amb dos grans afers (Bárcenas i ERES) escandalitzen a la societat en general i aquesta societat es pregunta per què la justícia no actua amb més celeritat. I si els jutges condemnen, el Govern indulta: el peix es mossega la cua.

  En el cas  Noos, hisenda s’enfronta a la fiscalia. I la fiscalia va desmuntant la possible imputació de l’infanta. Per aquesta causa o per la sanció a Cemex, per les dues alhora o per altres similars que desconeixem, es produeixen destitucions dins de l’Agència tributaria que el propi Govern considera relleus  normals. La societat es pregunta si el què està fent el Ministeri no es protegir interessos que sembla hem d’ignorar...

El cas Prestige, que causa una marea negra  que tots recordem, s’ha saldat sense responsabilitats de cap mena llevat a la mínima condemna del capità del vaixell. Cap càrrec tècnic/polític de l’afer ha estat responsabilitzat judicialment...

 El cas Millet, el cas Gurtel etc..., els jutges hauran de decidir algun dia en tots aquests casos, i la pregunta del milió és si faran gala de la seva teòrica independència o quedarà clar que ja no la tenen?

Tot això, de per sí ja molt greu, se’n fa més de  greu encara perquè deixa amb impunitat transgressions per part del Executiu i del Parlament, avui ja una sola autoritat, que afecten greument el que podríem dir drets elementals que queden desemparats. I així s’anuncia una Llei que restringeix les condicions per manifestar-se, Llei que sembla preparada per aturar la sortida al carrer del personal al que han cabrejat de forma sagnant aquests últims anys, i  fer-ho amb sancions de milers d’€ que aplicarà directament l’executiu suplint descaradament les funcions sancionadores judicials. I si algú pensa que podrà anar als tribunals per corregir aquesta o  una altra “incorrecció” d’aquesta mida, o una de  pitjor, ha d’entendre que tot ha quedat lligat i ben lligat,  per retornar  allà tal con el seu Pare Polític els hi va dir que ho deixava.

Dons bé, Montesquieu potser no ha mort encara, però haurem de convindre que està en fase terminal.  O no?

J.  Vinyeta.-

7 de Desembre del 2013

P.S.: Ahir es varen manifestar els unionistes intransigents, federals, confederals, catalans espanyolistes  etc...sota l’aixopluc cel PP, C’s y UPyD. Varen ser 5000 segons Guardia Urbana i 30.000 segons els organitzadors. No calen comentaris.