209.- Pregunta i data.-
El dia 12 del 12 del 13, ahir, és una data que passarà a la Història.
Poques coses a afegir a tot el que es va dir ja al respecta i al que hem d’imaginar es
continuarà dient fins a aquest proper 9 de Novembre del 2014.
És ben cert que l’acord assolit ahir pel 64% de Diputats,tant en la pregunta com en la data (que no deixa de
ser altament simbòlica), molt a prop d’aquella majoria mítica del 66% que conformaria una majoria
dels dos terços del Parlament, és històric
i fa avançar al projecta independentista a cotes que fa tan sols tres o quatre
anys eren inimaginables. És cert. Per tant, tots els meus elogis per a tots
aquells que, diuen que per primera vegada a la Història del País, han estat
capaços de renunciar a determinats
aspectes de les seves prioritats per acceptar que d’altres prioritats havien de ser considerades. No crec que els hi
haguem de donar les gràcies per l’acord: a la fi els paguem precisament perquè
entenguin que la ciutadania ha de ser la seva prioritat, també política que, tal com estan plantejades les coses, podrà ser molt més social del que és ara. I ho dic
pensant en algunes esquerres que, en
el fons, no fan més que demanar el vot de confiança d’una ciutadania que, per a molt
que aquestes esquerres pensin el contrari, entén, aquesta ciutadania, i majoritàriament,
que s’havia de resoldre l’atzucac no de la forma que alguns temien, si no tal com
ho ha estat. I estem contents.
En els transcurs dels esdeveniments podrem anar veient com van les
coses. Però a banda de tot plegat, m’agradaria reflectir-ne algunes potser més anecdòtiques, però que a mi em
semblen importants.
La primera d’elles és que la declaració del President Mas, amb la presència dels caps de llista dels Partits que hi van participar, va caure a Madrid de la forma més sorprenent i inesperada. Deixa en evidència la falta de previsió d’un Govern Central potser perquè, com deien, el problema català no és més que una febrada. Tot està en la incapacitat de veure-hi més enllà del nas, en aquesta forma central de fer política lluny de les realitats diverses i, en conseqüència, lluny de la realitat catalana que avui se’ls hi mostra com incomprensible. És evident que els hi ha caigut a sobre una patacada de difícil digestió i és fan notar en les primeres declaracions del Sr. Rajoy, davant del Sr. Van Rompuy, llegint unes respostes, amb mans tremoloses, a unes preguntes prèviament pactades amb els mitjans corresponents i, imagino, també prèviament acordares amb el PSOE. La declaració del President Mas es fa aproximadament a les dues de la tarda: Rajoy no dona senyals de vida fins gairebé les vuit del vespre. En la seva declaració, la Sra. Alicia es mostra esverada. I tots plegats, PP, PSOE, C’s i UPyD pugnen per deixar clar qui la diu més grossa. Milian Mestre, bon coneixedor de la cuina del PP, afirma que el desori a Madrid ha estat de tal gruix que ell augura el inici del final de l’etapa Rajoy i no descarta eleccions generals anticipades. L’esverament que tot plegat ha causat és extraordinari i deixa clar que la declaració ha fet mal, molt mal perquè, volent-nos ignorar, els ha enganxat amb els pantalons al garró i amb el cul enlaire...
El Sr. Aznar és deu estar, com diuen a la seva Castella natal “dándose
con un canto en los dientes”. Aquelles paraules seves que profetitzaven que “...antes
se romperá Catalunya que se desintegrarà España...” avui per avui, com a
resultat del pacte acordat pels partits polítics, van per mal camí. No sé si ha
sortit a fer declaracions al respecta. Les
declaracions si les fa, seran, en temo, d’antologia
perquè sabem que tot el pensament de la dreta pura i dura hi veurà reflectit el
full de ruta (que pot ser ja està exposat a la web de la FAES) operatiu. Pot
ser seran el inici d’una pretesa ofensiva
final, en tots els ordres i en tots els àmbits.
I el PSC? Dons s’ha quedat sol.
Brindar amb cava amb el ferro espanyolista
ja era un presagi de que les coses no anirien d’altra manera. El Sr. Navarro
suposo que sap el que fa i haig d’entendre que te garanties de que l’aixopluc
del PSOE li serà eficaç. Però tot i això, un bon grup de vots independentistes socialistes
marxaran de les seves urnes. D’altra banda, dins de la pròpia executiva ja hi ha
veus que, tot i que amb algun matis, han aplaudit la declaració. De totes
maneres aquestes veus, Ros, Elena, Tura..., a més de parlar, han d’actuar en
conseqüència si volen ser creïbles.
Hi haurà consulta? Diuen que no. Però quan l’Assemblea de Catalunya va
llençar aquella crida de “Llibertat, Amnistia
i Estatut d’Autonomia” a la mort del dictador, ho veiem com quasi una quimera. I
bé, som allà on ni la pròpia Assemblea de Catalunya imaginava que s’hi podria
arribar. Amb aquell lema, el 1977 arribà
Terradelles i s’inicià el restabliment de la Generalitat...
Sigui el que sigui, no tinc cap dubte de que serà difícil, molt difícil
d’aguantar tot el que ens vindrà a sobre. Però, com diu l’editorial d’un dels
diaris d’avui, a tots nosaltres ens toca
ser dignes del moment històric que estem vivint[1].
Esperarem esdeveniments.
J. Vinyeta
13 de Desembre de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada