208.- Montesquieu ha mort

208.- Montesquieu  ha  mort .-

Aquesta frase va ser atribuïda a Alfonso Guerra, tot i que ell ha dit que no la va pronunciar. Sigui o no certa l’autoria, imagino que va ser la resposta d’algú (per què no el propi A. Guerra?)  al fet de la modificació de la Llei per a la elecció dels components de les instàncies judicials que portà a terme Felipe Gozález, si la memòria no m’enganya, pel 1985 amb la que s’inicia el control dels centres de poder per part del partit en el Govern i del Parlament.

Montesquieu, a cavall dels segles XVII i XVIII (neix el 1689 i mor el 1755), tenia el convenciment de que l’ordenament social  no era una conseqüència de l’existència d’un pacte previ sino que derivava de la pròpia essència humana i, per això,   ha de diferenciar entre el que fa les Lleis, el que cuida de l’organització social i el que castiga els delictes o dirimeix diferències entre els individus particulars. Tot això està contingut en un llibre que va publicar el 1748 que s’anomena L’esperit de les Lleis  i que, per la seva oposició a l’absolutisme imperant, va tenir l’honor, diguem-ho així, de ser inclòs en la Llista de Llibres Prohibits per l’Església, sempre atenta a qualsevol passa endavant. Aquest text és el que ha servit de base per estructurar la convivència política actual i amb el que es distribueix,  el que podríem dir-ne,  el Poder. I d’aquí surt aquella divisió en que s’estructuren els estats i que diferencien entre els anomenats  poder executiu, poder legislatiu i poder judicial. Si els tres poders son coincidents en un sol individu o en un sol dels tres esmentats, diu Montesquieu  que tot està perdut.

 Tot això ve a col·lació de que, en el Estat que ens toca viure, cada vegada és més clar que allò que fa que tot estigui perdut, s’hi està donant.  El Govern (l’executiu) controla al Parlament amb majoria absoluta (el Legislatiu) i ara, amb el nomenament dels Consellers del Poder Judicial, ha quedat clar que també l'ha passat a controlar. L’Executiu n’ha nominat a 10, més al President (onze en total) i els altres nou se’ls han repartit la resta de partits polítics amb grup  parlamentari. Per deixar-ho més clar, dels anomenats pel Parlament son membres d’aquest Parlament que els nomena, fent bona aquella expressió que  ve a dir que si fas bondat i ets fidel guanyaràs el cel... I això arriba  com a cirereta del pastis que va representar la renovació del Tribunal Constitucional, fent-lo més  sumís, al que s’hi va col·locar, sense el més mínim pudor, un President militant del Partit Popular que a més va ser ratificat pels membres del propi Tribunal. Hi ha exemples clars de que  sinó tot està perdut, anem pel camí de perdre-ho. Posem-ne alguns:

  La corrupció esquitxa als partits polítics. El  PP i el PSOE amb dos grans afers (Bárcenas i ERES) escandalitzen a la societat en general i aquesta societat es pregunta per què la justícia no actua amb més celeritat. I si els jutges condemnen, el Govern indulta: el peix es mossega la cua.

  En el cas  Noos, hisenda s’enfronta a la fiscalia. I la fiscalia va desmuntant la possible imputació de l’infanta. Per aquesta causa o per la sanció a Cemex, per les dues alhora o per altres similars que desconeixem, es produeixen destitucions dins de l’Agència tributaria que el propi Govern considera relleus  normals. La societat es pregunta si el què està fent el Ministeri no es protegir interessos que sembla hem d’ignorar...

El cas Prestige, que causa una marea negra  que tots recordem, s’ha saldat sense responsabilitats de cap mena llevat a la mínima condemna del capità del vaixell. Cap càrrec tècnic/polític de l’afer ha estat responsabilitzat judicialment...

 El cas Millet, el cas Gurtel etc..., els jutges hauran de decidir algun dia en tots aquests casos, i la pregunta del milió és si faran gala de la seva teòrica independència o quedarà clar que ja no la tenen?

Tot això, de per sí ja molt greu, se’n fa més de  greu encara perquè deixa amb impunitat transgressions per part del Executiu i del Parlament, avui ja una sola autoritat, que afecten greument el que podríem dir drets elementals que queden desemparats. I així s’anuncia una Llei que restringeix les condicions per manifestar-se, Llei que sembla preparada per aturar la sortida al carrer del personal al que han cabrejat de forma sagnant aquests últims anys, i  fer-ho amb sancions de milers d’€ que aplicarà directament l’executiu suplint descaradament les funcions sancionadores judicials. I si algú pensa que podrà anar als tribunals per corregir aquesta o  una altra “incorrecció” d’aquesta mida, o una de  pitjor, ha d’entendre que tot ha quedat lligat i ben lligat,  per retornar  allà tal con el seu Pare Polític els hi va dir que ho deixava.

Dons bé, Montesquieu potser no ha mort encara, però haurem de convindre que està en fase terminal.  O no?

J.  Vinyeta.-

7 de Desembre del 2013

P.S.: Ahir es varen manifestar els unionistes intransigents, federals, confederals, catalans espanyolistes  etc...sota l’aixopluc cel PP, C’s y UPyD. Varen ser 5000 segons Guardia Urbana i 30.000 segons els organitzadors. No calen comentaris.