570 .- De la censura actual

570 .- De la censura actual.-

Avui dia, en que   els drets individuals i col·lectius estan sota la lupa dels protectors de les essències pures,  ens estem quedant sense poder fer crítiques en general i, especialment, de les que resulten d’aquells que, per ser posseïdors d’una agudesa envejable, son capaços de resumir amb un clic tot un discurs o son capaços, amb un gest, de desmitificar allò que mai hauria d’haver estat mitificat. El to d’humor, que ens és essencial per  sobreviure, viu, des de sempre però aguditzat en els últims temps, un control que entenc exagerat. És com si la nostra societat hagués canviat de pell, com les serps, i la que li han posat   nova, sigui més fina i sensible.

Els acudits son censurats, en alguns casos sancionats i en altres inclús resolts per la via penal. El nostre país s’ha anat convertint en una democràcia de baixa intensitat que no suporta crítiques dures, satíriques o simplement l’humor diguem-ne gruixut dirigit per exemple, al cap d’Estat o a l’Església catòlica. La llibertat d’expressió, en conseqüència, està limitada.

Sabem que, en qualsevol cas, la censura – intransigència prové bàsicament dels ortodoxes polítics – religiosos que no son tots però sí que estan en el moll de l’os del poder i s’imposen.

En raó de què tanta imposició? El cineasta francès Jean-Jacques Annaud porta al cinema el 1986 l’obra d’Umberto Eco El nom de la rosa. Tota la intriga de l’obra es basa en l’existència d’un llibre atribuït a Aristòtil anomenat Segon llibre de la poètica, tot i que la existència real d’aquest text està qüestionada. Aquest llibre, en el film i segons el censor de l’Abadia on es troba, no es pot ni deixar llegir perquè, parlant de la comèdia, Aristòtil ens fa riure. Aquell censor entén que el riure mata la por. Si no hi ha por, afegeix, no hi ha fe i si fora permès riure-se’n de tot, arribaríem a riure’ns de Déu... o del Rei, o del Papa, o les banderes... afegeixo jo.

Per arrodonir, totes aquestes coses del les que ens en podríem riure han de blindar-se. Es van creant els mites corresponents aureolats de misteri, amb un misticisme quasi religiós amb la fe corresponent i que els converteix en intocables. Si riem, com diu U. Eco, potser perdrem la fe… d’aquí al caos, una passa.  És evident que l’humor és perillós, i la crítica, i les sàtires... En resum: és la llibertat la que és perillosa.

J.  Vinyeta

8 de Novembre de 2018