125.- Anglaterra es crema

125.-Anglaterra es crema.-


Personalment m’és difícil de pair. Però la realitat és la que és i Anglaterra es torna a trobar en un estat similar a aquell en que ja es va trobar, si no recordo malament, a mitjans del vuitantes i al barri de Chelsea. Dic que és similar perquè aquell va ser un esclat que el podríem definir com a ètnic, per causes racials i, en la meva opinió, potser degut a la arribada massiva de ciutadans del extingit imperi britànic als que la Commonwealth (of Nations) havia donat ciutadania britànica. Aquesta vegada, sembla que no va per aquí.

El mon que coneixem està immers en una crisi profundíssima que, a més de ser econòmica és, en la meva opinió, política i també de valors. És evident que la crisi econòmica carrega les tintes sobre els més desvalguts, que els polítics no sols no se’n surten si no que les perspectives que van creant no son gens afalagadores i que aquell estat del benestar repartit amb escreix en els moments d’aquella abundor sobre dimensionada, per sobra de les possibilitats reals de tots plegats (al menys en l’Europa actual), i en contra del que els propis Estats no varen actuar, en general, se’n va anant pel pedregar perquè les despeses que aquella situació ocasionava ara son insostenibles pels Estats. El joves, en general, avui no tenen perspectives ni de present ni de futur, però aquell mateix benestar (tot i la actuació tatcheriana sobre d’ell, a l’Anglaterra de la que parlem) va crear una societat, que varem a nomenar de consum, en la que, si alguna cosa semblava d’una certa claredat, era que tot era gairebé gratis. La nefasta conseqüència de tot plegat va estar una minvada de les escales de valors i especialment de l’anomenat esperit de l’esforç davant de qualsevol situació en el què fer de cada dia. Això barrejat amb aquest intent molt generalitzar de socialitzar el dolor propi, segons el qual tothom té l’obligació de participar-hi[1], va anant donant ales a molts d’aquells que no tenen futur i a molts d’aquests que, sense la pretensió de generalitzar, tampoc volen realitzar el mínim esforç necessari per intentar sortir de la marginació en que es troben ignorant, al mateix temps, la possibilitat de que, aquesta situació, sigui més deguda a una auto-marginació que altra cosa. Amb aquests plantejaments, qualsevol motiu és bo per ajuntar-ho tot i que tot acabi com ha acabat: en una banalització de la violència, amb una clara indiferència davant de la societat i del que representa i, finalment, en el saqueig posterior, quasi inevitable després de tot plegat, que ha permès a molts d’aquests dels que parlo, siguin del color que siguin, arribar, en algunes coses concretes, allà on ja han arribat els de més alt poder econòmic (potser també i per un més alt esforç del que molts dels saquejadors es pensen) inclús dins del mateix barri que els actors consideren marginal. Recordo que un d’aquests saquejadors, s’emportava un PC portàtil concret perquè deia que sabia “...que mai se’l podria comprar...”

Davant de fenòmens d’aquesta mena, amb un policia anglesa tocada pels efectes del tancament del News of the World, habituada al cos a cos davant de les manifestacions, ha quedat desbordada perquè aquella vella violència habitual ha perdut l’espontaneïtat que limitava la presencia dels manifestants mentre la noticia dels fets no arribava a tots els que volien ser-hi en el batibull corresponent. Mentre que ara, amb la presència de les anomenades noves tecnologies, les convocatòries es fan de forma massiva, en temps real i de forma instantània. La policia no les pot combatre amb aquelles mateixes velles armes. I que quedi clar que, dient això, només em limito a constatar fets.

Veurem com acaba tot. Els polítics i la societat civil tenen feina, perquè és evident que no es tracta solament d’un tema policial. Però val la pena recordar que ja va passar quelcom similar a Paris i convindrem que d’allò de fa sis anys a Paris es va resoldre policialment la foguerada del moment, però el substrat de tot plegat encara hi és... i haig d’entendre que a Anglaterra pot acabar passant el mateix si la feina a fer no es fa mínimament ben feta. Europa, tornarà a ignorarà els fets?

Quina serà la propera gran ciutat en la que es donaran fets similars? Perquè, hi ha cap gran ciutat que no tingui barris susceptibles d’esclatar com el de Totenham, a Londres?


J. Vinyeta
12 d’Agost del 2011
[1] És, al menys per a mi, una evidència el fet de que qualsevol reclamació laboral, com exemple més immediat, acaba amb els carrers tallats i obligant-nos així a solidaritzar-nos-hi, volen convertir un problema particular en un problema en el que ha de participar-hi tothom.